Anàvem de vacances en cotxe, que primer va ser un Aronde i després un Taunus. De camí cap a Cazères ens aturàvem a Brive-la-Gaillarde, a l'hotel du Chapon Fin, dues estrelles i aquella olor tan característica dels esmorzars dels hotels de províncies, barreja de cafè filtrat i de te en sobres polsosos que s'aboquen indiferentment al mateix recipient. M'encantava fer aquell viatge, aquella aturada. Curiosament, només recordo arribar-hi de nit. Les meves germanes i jo, al seient de darrere, anàvem coberts per una vella mantetat escocesa, un detall curiós, en ple estiu. Els pares, davant, parlaven a mitja veu. Jo feia que dormia. Poques vegades plovia, però si plovia i la remor dels netejaparabrises ens bressolava, tot era encara millor. Un cop aparcats al pàrquing de l'hotel, els pares, per no despertar-nos, ens duien a la recepció, i després escales amunt fins a la nostra habitació. Si he de guardar només un record del meu pas per la terra, que sigui aquest: el cruixit de la grava sota els passos del pare, una nit d'estiu, que em duu a coll pel pàrquing de l'hotel du Chapon Fin.
Kolkhoz, Emmanuel Carrère.
