Un panteó de pedra volcànica

Més que no pas els grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d'atreure'l, li plaïa una construcció funerària feta amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una inscripció amb lletres de bronze: "Famíla Rueda-Garmendía". Lalo va acostar-s'hi, per mirar a través dels vidres de l'entrada, i cridà Lupe per compartir la il·lusió del seu descobriment. Es van passar una bona estona contemplant l'interior del panteó. El trobaven espaiós, net, i la dona s'embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l'entrada de la cripta. A la paret principal hi havia quatre ciris estranys, de flama violàcia i quieta.

-De què són? -preguntà Lalo a don Cosme.

-De gas -respongué el guardià amb orgull, perquè sentia com a pròpies les coses notables del cementiri.

-Fixa-t'hi Lupe: de gas!

La dona contemplava els bucs amb lliris, els colors vius dels envidrats laterals, tota l'escenografia fúnebre i els resultats de comprimir en un espai reduït tot d'aspiracions monumentals. Tenia per costum no il·lusionar-se massa, però no es podia estar de repartir la peça mentalment: al fons, a la dreta, hi posaria el fogó de petroli i els estris de cuinar; al mig la taula i les dues cadires i, més ençà, el jaç, la intimitat del qual caldria salvar tapant amb papers de diari els vidres de la porta.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares.