dimarts, 5 d’abril del 2011

Perillosament familiar

A primera vista a Lisboa res indica que som en un país pròxim a la bancarrota, una societat de 10 milions d'habitants que els mercats financers donen per fet que tard o d'hora serà intervinguda. Només cal parar una mica més d'atenció per confirmar que, efectivament, alguna cosa no rutlla a la capital de Portugal. I que el problema no és només dels portuguesos, perquè si ells cauen, per proximitat, lligams econòmics i evidents similituds, no es pot descartar que Espanya sigui el següent.

És divendres a la tarda i al centre comercial de Campo Pequeno, a la plaça de toros de Lisboa -un dels més moderns de Portugal, obert sis anys abans que Les Arenas de Barcelona-, l'activitat comercial és gairebé nul·la. Només les terrasses a l'exterior tenen clients, i alguns hi són sense consumir mentre esperen que arribi l'autobús que els ha de portar a casa. Davant de Campo Pequeno, a l'avinguda Julio Dinis, hi ha l'establiment Valor Certo, dedicat a la compra de joies i orfebreria. La dependenta, que es diu Maria, explica que ja fa uns anys que el seu negoci creix: "En aquest barri, més que per necessitat, la gent es desprèn de les joies perquè la inseguretat s'ha disparat i volen evitar que els robin". En els 60 metres que fem passejant per Julio Dinis ens trobem tres pidolaires regirant les escombraries; un d'ells deixa l'activitat per jeure en un banc davant d'una sucursal del Banco Santander. Els bancs espanyols són presents gairebé a cada carrer del país. El diari Público informava ahir que el 9% del PIB portuguès el generen empreses espanyoles. Ara no hi ha ningú que generi riquesa perquè s'ha tancat l'aixeta del crèdit bancari per a les empreses. Els sona?

A la porta de Valor Certo, dos membres d'una secta cristiana demanen l'atenció dels vianants amb el missatge següent: "Vols descobrir una vida millor que la d'aquest món?" Enganxen adhesius amb el seu lema als fanals públics, fent competència amb cartells d'entitats d'esquerres que convoquen mobilitzacions en contra del PEC, el pla de reformes i retallades públiques del govern del Partit Socialista (PS).

Al'Assemblea de la República (el Parlament), es va convocar ahir el que possiblement serà l'últim ple abans de la dissolució de la cambra després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. Només hi havia un punt a l'ordre del dia: "Debat sobre la política del govern per a la millora de la productivitat". El debat havia estat sol·licitat pel Partit Comunista. Els diputats comunistes van acusar el PS i el Partit Social Demòcrata (PSD) -la principal força conservadora i, que segons les enquestes, fregaria la majoria absoluta en les eleccions generals que s'han de convocar d'aquí a dos mesos- d'haver renunciat a construir una economia competitiva cedint el mercat portuguès a les companyies espanyoles, als interessos de França i d'Alemanya.

Una de les intervencions estel·lars va ser la d'Abel Batista, el líder parlamentari dels democristians (CDS-PP), que va denunciar que Portugal era també líder en economia submergida i malversació de subsidis europeus.

"Això no té cap interès. La legislatura ha acabat", comentava Eva Cabral, periodista del Diário de Notícias i durant 21 anys cronista parlamentària. A l'hemicicle predominava un xivarri fruit del desinterès i amb prou feines es podien seguir les intervencions dels oradors. Igual d'avorrits, però més respectuosos amb el debat que molts parlamentaris, dos grups d'alumnes d'institut paraven atenció a la sessió. Pregunto a Cabral si aquests joves són conscients que la vida i l'estat del benestar no seran tan generosos amb ells com amb els seus pares: "Ho saben de sobres, els ho repeteixen constantment. A Portugal un 30% dels llicenciats universitaris és a l'atur. És difícil no ser-ne conscient".

Cristian Segura, diari ARA. Portugal, una crisi perillosament familiar.

1 comentari:

  1. Com tu bé dius, aquí no estem molt millor, i si ho estem, possibilitats per acabar com ells no ens en falten!!!!

    ResponElimina