dimecres, 31 d’octubre del 2012

Un bec dur

Tenia dos ulls agudíssims, i un bec dur que clavava, quan em vagava, a les vostres entranyes. M'alimentava de sucs gàstrics i carn morta. Us buscava en bassals de sang, degollats, accidentats o, premi especial, penjats d'un arbre, costum que malauradament heu anat perdent. No sabeu el plaer que suposava notar el balanceig dels cossos sota les meves potes mentre els deixava els ulls més foradats que didals de cosir. A vegades, quan el penjat havia patit molt i els ulls li sortien de les conques, i jo era hàbil i precís, aconseguia arrencar-li el globus ocular sencer, empassar-me'l, fer-lo petar dins el bec i beure'm el líquid dolç que en sortia.

Marina Espasa, La dona que es va perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada