diumenge, 20 de juny del 2021

Vestit de cuir, amb una Luger

Per alguns dies / els pares nostres se’ns van fer importants. / Robàvem altres coses. Vam tenir / força temps la mania dels eslips. / Entràvem tots de colla a una botiga, / miràvem, regiràvem, no compràvem, / i ens farcíem camises i jerseis / d’eslips. No sé què en fèiem. No m’explico / tampoc com és que no ens van descobrir. / Més aviat suposo que aleshores / anaven sempre marejats, i tots / atònits, i potser també perversos, / i els reflexos de l’ordre se’ls havien / macat. Els era igual, o els excitava, / d’ésser robats. No sabíem sinó / que els botiguers se’ns ajeien amb ulls / tots aigualits, com de dona vençuda / pel seu violador. Recordo un dia / que vam tornar a triar can Subietes, / on entràvem sovint, i cap vegada / no en sortíem de buit. Ens va servir / l’amo mateix: ens va posar les capses / al taulell, les va obrir, i enretirant-les / lluny de les nostres mans, ens va comptar / les peces en veu alta. Vam deixar-les / sense insistir, i ell les va recomptar. / Quan érem fora, ple d’orgull, vaig treure / l’eslip que havia pres al primer instant, / abans del compte. I no res: l’Albert / n’havia pres un altre. Tots dormien / i tot els crepitava a les orelles. // El senyor Subietes va morir / assassinat també. Si ara el recordo, / veig roba negra i blanca, i algú dins / que semblava ben vell. Potser no ho era. / Quant al negre, no crec que fos per dol: / era un misser, i aleshores anaven / negres la gent de missa, i també algun / vell elegant, i algun republicà / dels de tota la vida. És per catòlic / que va anar a la presó el vell Subietes. / Va tenir mala sort. Quan era pres, / un dia es va aixecar el gran pànic. Eren / a Salou. Els italians. Ja havien / desembarcat. El comitè de Reus / va requisar tres o quatre autocars, / hi van pujar amb els presos que tenien / i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: / no va durar pas més que aquell perill / imaginari. El Ton és un dels xòfers / que, requisats amb el seu autocar, / van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, / mirava de reüll els passejats / com anaven baixant, i li passaven / a frec del seu seient. Els coneixia / gairebé tots. El senyor Subietes / va veure la revulsió del Ton / i se’n va compadir. Quan ja baixava, / deturant-se un moment, li va posar / la mà a l’espatlla, i li va dir: “Ja ho veus, / Tonet, com ens hem de veure”. Un adust / consol. El president del comitè / que va manar la saca d’aquell dia, / també l’he conegut. Era l’Oliva. // És de l’Oliva que ara vull parlar. / Feia, abans, de porter a la Sala Reus, / que és el cine on anàvem els diumenges / a embrutar-nos les mans d’amor. No el veig / d’aleshores. No em dóna cap imatge / sinó vestit de cuir, amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara, / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma. L’esperit / de simbolisme és flor de temps de guerra.

 

Gabriel Ferrater, In memoriam.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada