Like touched gardenias

These children are after something, with hooks and cries,
And my heart too small to bandage their terrible faults.
This is the side of a man:  his red ribs,
The nerves bursting like trees, and this is the surgeon:
One mirrory eye----
A facet of knowledge.
On a striped mattress in one room
An old man is vanishing.
There is no help in his weeping wife.
Where are the eye-stones, yellow and valuable,
And the tongue, sapphire of ash.


                   (4)

A wedding-cake face in a paper frill.
How superior he is now.
It is like possessing a saint.
The nurses in their wing-caps are no longer so beautiful;
They are browning, like touched gardenias.
The bed is rolled from the wall.
This is what it is to be complete.  It is horrible.
Is he wearing pajamas or an evening suit
Under the glued sheet from which his powdery beak
Rises so whitely unbuffeted?
They propped his jaw with a book until it stiffened
And folded his hands, that were shaking:  goodbye, goodbye.
Now the washed sheets fly in the sun,
The pillow cases are sweetening.  
It is a blessing, it is a blessing:
The long coffin of soap-colored oak,
The curious bearers and the raw date
Engraving itself in silver with marvelous calm.

Berck-Plage, Sylvia Plath.

Dientes ennegrecidos

Me resulta posible representarme aproximádamente a las mujeres de antes al recordar la silueta de mi madre cosiendo, cuando yo era niño, al fondo de nuestra casa de Nihonbashi, a la rala rala luz procedente del jardín. Hasta esa época, hablo de los años veinte del Meiji (hacia 1890), se construían todavía las casas burguesas de Tokio de tal manera que eran muy oscuras y mi madre, mis tías, alguna pariente nuestra, casi todas las mujeres de esa generación, se ennegrecían los dientes. No recuerdo sus trajes de diario pero cuando se vestían para salir solían llevar tejidos de color gris con dibujitos. Mi madre era muy pequeñita, cinco pies apenas, pero no era la única, pues era la estatura normal de las mujeres de aquella época. Incluso, se podría llegar a decir que esas mujeres apneas tenían carne. De mi madre recuerdo el rostro, las manos, vagamente los pies, pero mi memoria no ha conservado nada que se refiera al resto de su cuerpo.

[...]

Estas mujeres, cuyo torso queda así reducido al estado de soporte, están hechas de una superposición de no sé cuántas capas de seda o de algodón y si se las despojara de sus vestidos sólo quedaría de ellas, como en las muñecas, una varilla ridículamente desproporcionada. Antaño, esto carecía de importancia porque estas mujeres, que vivían en la sombra y sólo eran un rostro blanquecino, no necesitaban para nada tener un cuerpo. Mirándolo bien, para los que celebran la triunfante belleza del desnudo de la mujer moderna, debe ser muy difícil imaginar la belleza fantasmal de aquellas mujeres.

Algunos dirán que la falaz belleza creada por la penumbra no es la belleza auténtica. No obstante, como decía anteriormente, nosotros los orientales creamos belleza haciendo nacer sombras en lugares que en sí mismos son insignificantes. Hay una vieja canción que dice:

Ramajes

reunidlos y anudadlos

una choza

desatadlos

la llanura de nuevo.

Nuestro pensamiento, en definitiva, procede análogamente: creo que lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo de sombras, un juego de claroscuros producido por yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente, colocada en la oscuridad, emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra.

Junichiro Tanizaki, El elogio de la sombra.

Furgar en el passat

La Transició va ser una muntanya russa i a finals del 1980 els papers s'havien invertit. El president espanyol, Adolfo Suárez, coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid [1], perquè l'informava del malestar castrense.

Prèviament, però, el general hauria desplegat amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" de caràcter "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (abastaria des del PSOE fins a l'Església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del rei. Almenys així ho va afirmar l'exsenador Juan de Arespacochaga (Cartas a unos capitanes, 1994).

La dimissió inesperada de Suárez el gener del 1981 va agafar Armada amb el peu canviat i va frustrar el seu projecte. Aleshores el militar hauria vist en el cop d'estat la via d'accés al poder, i el 23-F va negociar amb Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, una proposició que el colpista va rebutjar (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va esdevenir el gran traïdor i va ser condemnat a l'oblit.

El resultat és que avui s'ignora que estaments importants van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem "el cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas o com Francesc de Carreras exposà a La Vanguardia (24/II/2013) que el gener del 1981 la "solució Armada" era un secret del domini públic: el seu pare, Narcís de Carreras, li va explicar en què consistia fil per randa [2]. Avui, però, ningú recorda aquest vessant d'Armada -que revela la feblesa de la democràcia espanyola- i se'l despatxa amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.

Xavier Casals, Diari ARA. Alfonso Armada, el gran traïdor.

[1] [2]: Quan era adolescent, el meu avi va començar a explicar-me 'històries'. Una d'aquestes històries la protagonitzava Alfonso Armada. Era un general, eren amics. Segons el meu avi, Armada va tornar a Madrid per informar al rei del cop d'Estat que s'estava cuinant. La democràcia espanyola semblava dèbil i un govern tutelat per l'exèrcit era l'opció 'sotto voce'. El rei, m'explicava l'avi, sabia que hi hauria un cop d'estat, Armada l'informava. "El rei anava dient que 'sí' a tot quan Armada li exposava que la situació era insostenible, que Espanya es precipitava al caos. I el rei anava dient que 'sí'". Això m'ho relatava l'avi.

L'amic del meu avi va caure en l'ostracisme quan el rei va donar suport al règim democràtic. El meu avi havia sigut republicà. Franco va guanyar la guerra i amb els anys el meu avi es va fer de dretes. Quan el meu avi va morir, jo ja sabia qui era Alfonso Armada: "un colpista". El colpista va enviar una corona de flors a l'enterrament de l'avi. Tots som fruit d'unes circumstàncies. El meu avi i Armada també ho van ser. La història els jutjarà però la realitat sempre és inassolible. Així m'ho expliquen a la llicenciatura de Filosofia. Precisament això és el que que mira d'exposar aquest blog, que ahir va fer
cinc anys.

Moderats

Lluis Bassets:

· "Democràcia és debatre-ho tot. Desqualificar vies intermèdies, pactes, no és democràcia. No és democràcia polaritzar ni crear enemics dels qui no pensen com tu".
· "Faig una apologia del realisme, perquè estem incorrent de nou en l'irrealisme. Quins sacrificis estan disposats a assumir els ciutadans per la independència? Quins aliats tenim al món?"
· "Es perden de vista els aspectes objectius i prevalen els subjectius, com la identitat, els desitjos".

Enric Juliana: 

· "El que està passant a Catalunya és la traducció catalana del malestar europeu, sumat a unes particularitats nacionals".
· "Fixeu-vos que els protagonistes de la dècada 2003-2013 estan publicant llibres per justificar-se".
· "Hi ha un tema pel qual s'hi passa de puntetes, i és que la participació electoral del referèndum de l'estatut va ser inferior al 50%... Si hagués estat superior al 60%, la votació del Tribunal Constitucional hauria estat diferent. El poble de Catalunya no va tenir una actitud vigorosa".

· "La crisi econòmica és la qüestió determinant del que està passant a Catalunya".

· "Vivim un canvi generacional. I en un canvi generacional, les condicions objectives es compliquen".

Twitter

En Manel és un jove de Salt. Va emigrar al municipi alemany de Lingen. En Manel va aconseguir una feina a l’empresa Liesen. És una companyia que produeix material de construcció i de pavimentació. Lingen és un poble agermanat amb Salt. Després de l'experiència d'en Manel, l'ajuntament de Salt va anunciar un programa d’acollida per a una quinzena de joves aturats del municipi que podrien ser contractats a Lingen. Cercar noves opotunitats de vida, com tants altres catalans que han optat per fer front a la crisi amb coratge i marxant de casa. Al Manel el va acollir a casa seva el president de l’Associació Hispano-Alemanya de Lingen. Ell i la seva dona són dues persones encantadores, cultes, persones amb prou sensibilitat com per acollir un jove immigrant que només cerca una oportunitat de vida. La vida d’en Manel a Lingen és fàcil de seguir a internet. Aquesta informació sobre ell l'aporten mitjans de comunicaió alemanys. Aquests mitjans el posen d’exemple d'integració “dels joves immigrants espanyols”. Un periodista destaca que juga amb l’equip local de futbol, a una altra notícia apareix somrient amb la motocicleta elèctrica que una empresa local li ha regalat. En Manel ho té tot per ser el protagonista d’un bon reportatge sobre la nova emigració.

Però en Manel també té Twitter.

Temps d'ultramar

"Recordo els últims temps d'ultramar a la vila de Canet: de nois jugàvem encara a l'entrada de cal mestre d'aixa, encambrada de cordatges, ternals i qumenes, centenars de coses misterioses per a nosaltres, fetes de fusta i ferros i lligams entorxats de cànem... i ens amagàvem en vells camarots allí arreconats. Els trens de carril, cap allà l'any 60, passàvem encara per sota el bauprés d'una polaca, la Paulita, i sentírem parlar com de cosa recent i memorable de les festes de la botadura d'una certa gran fragata bastida a Canet".

Lluís Domènech i Montaner, Escrits del 1913.

But I carried on

Wreak havoc, beep beep it's mad traffic.
Sleek and lavish people speaking leaking to the maverick.
He see as just another felony drug arrest,
Any day could be the one he pick the wrong thug to test.
Slug through the vest... Shot in the street
For pulling heat on a father whose baby's gotta eat.
And when they get hungry, it ain't shit funny.
Paid to interfere with how a brother get his money
Now, who's the real thugs, killers and gangsters?
Set the revolution, let the things bust and thank us
When the smoke clear, you can see the sky again
There will be the chopped off heads of Leviathan
My friend, they call 'em strangers.
Everybody talk to him end up in some danger.

(They stay... Strange ways)
Can't reform 'em.

They pray four times a day, they pray five,
Whose ways is strange when it's time to survive.
Some will go of they own free will to die
Others take them with you when they blow sky high
What's the difference? All you get is lost children
While abortion shit up behind the desk it costs billions
To blast humans in half, into captured arms
Only one side is allowed to have bombs
It's like making a soldier drop his weapon
Shooting him, and telling him to get to steppin'.
Obviously, they came to portion of his fortune
Sounds to me like that old robbery/extortion.

(They stay)
Same game.
(Strange ways)
You can't reform 'em.

..that Mary was goin' around with an old flame
that burned me up, because I know he was just feeding her a line!
But the guy really spent his money like water.
I think he was connected, so I left.
Outside it was raining cats and dogs.
I was feelin' mighty blue... and everything looked black
But I carried on!

MadVillain, Strange Ways.

El café era muy malo

-Johannes Schlaf es tan conmovedor... Max Brod y yo fuimos a visitarle cuando estuvimos en Weimar. No quiso saber nada de literatura ni de arte. Todo su interés se concentraba en derribar el sistema solar vigente.
-Hace poco vi un grueso libro de Schlaf en que declaraba que la Tierra es el centro del universo.
-Sí, por aquel entonces ya defendía esa idea. Quiso convencernos a través de una explicación suya muy personal de las manchas solares. Nos llevó hasta la ventana de su pisito burgués y nos mostró el sol con ayuda de un viejo telescopio de colegial.
-Debieron reírse...
-¡Qué va! El mero hecho que se atreviera a enfrentarse a la ciencia y al universo mediante este ridículo objeto del pasado resultaba tan conmovedor y cómico a la vez que casi le hubiera creído.
-¿Qué se lo impidió?
-En realidad fue el café. Era muy malo. Tuvimos que irnos.

Le conté a Kafka la divertida anécdota de Reimann según la cual el editor Kurt Wolff de Leipzig había rechazado a las ocho de la mañana una traducción de Rabindranath Tagore, para dos horas más tarde mandar corriendo al lector a la central de correos a recuperar el manuscrito devuelto, ya que entretanto se había enterado por el periódico de que le habían concedido a Tagore el premio Nobel.
-Qué raro que lo rechazara -dijo Franz Kafka lentamente-. Tagore no está lejos de Kurt Wolff. Entre la India y Leipzig solo hay una distancia aparente. En verdad Rabindranath Tagore es un alemán disfrazado.
-¿Un viejo maestro de escuela, quizá?
-[...] No, eso no, aunque podría ser un sajón... Como Richard Wagner.
-O sea, ¿un místico con abrigo tirolés?
-Algo así.
Nos reímos.

+.+.+

Tanto la nación como la clase obrera no son más que generalizaciones abstractas, conceptos dogmáticos, apariencias nebulosas que sólo se han convertido en algo concreto gracias a una operación lingüística. Ambos conceptos solo tienen carta de realidad en cuanto creaciones lingüísticas.


Gustav Janouch, Conversaciones con Kafka.

Vila-matejar

Un de poc conegut és el del cineasta Marc Recha, que a finals dels vuitanta va vila-matejar per París amb una mà a davant i l'altra al darrere, però en lloc d'emprenyar escriptors ell va concentrar-se a empipar cineastes. "Era l'època dels mites, tenia divuit anys quan arribo a París, vaig a casa de Robert Bresson i toco el timbre. Dues vegades a la setmana hi anava i picava la porta. Jo no parlava francès, o sigui que imagina't. Veus Pickpocket a la Filmoteca i et dius: 'A París hi viu el senyor que ha fet Pickpocket i el vull veure'. I hi vaig. L'home em va rebre diverses vegades, però s'escandalitzava, perquè em deia: 'de què vols que parlem si no parles francès?'. Es posava molt nerviós, va arribar a canviar de timbre i tot. Jo insistia, trucava i ell em contestava que no, que no era Robert Bresson. I jo insistia: 'sé que és vostè, obri'm la porta'. Va ser increïble i ridícul".
Qui sí que va rebre Marc Recha va ser el cineasta Jean-Luc Godard. "Em vaig presentar a casa d'ell sense avisar, ell parlava casellà malament, però ens vam entendre. Em va deixar viure unes setmanes a la petita habitació de la seva filla, i quan va marxar de vacances vaig poder-me quedar a casa d'ell, els seus llibres, les seves pel·lícules. Van ser vuit mesos a París. Què feia? No feia res. Anava a la cinemateca, als museus. Estirava molt els diners, em colava al metro. Una vegada em van agafar els de seguretat i em van apallissar".

Albert Forns. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta).

Els ulls a terra!

Si no contemplessin la vida com a representació, no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

[...] "L'amor, com més lluny més bonic", diu la Mercè Rodoreda a 'El parc de les magnòlies'. Sí, l'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres al temps de bufar un misto. El crític m'ho havia dit massa tard: estimo massa les dones, algunes dones, per a enamorar-me'n.

[...] Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig.

[...] ¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat -i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?

[...] Per dir-ho en paraules de Dostoievski, Déu i el Diable s'estan fent la guerra i el camp de batalla és el cor de l'home. Qui escriu és un creient del bé i del mal.