Sacerdots sense sotana

-Francesc Soler: ...Miquel Martí i Pol deia allò de "tot està per fer i tot és possible". Està tot per fer, professor Llovet?

-Jordi Llovet: A vostè li agrada molt aquest dictum de Martí i Pol i a mi no gaire, perquè, per començar, ni està tot per fer (perquè ja fa segles que tenim la màquina de vapor, per exemple) ni tot és possible (perquè no és possible aterrar a la superfície del sol, posem per cas). Catalunya és plena d'escriptors i de cantants semiprofètics, i tots em disgusten, començant per Salvador Espriu i acabant per Martí i Pol, i d'altres que vindran, perquè el nostre país –que és enormement eclesiàstic, vull dir, patriòtic– sembla que necessiti contínuament sacerdots sense sotana. Jo prefereixo la frescor i la perfecció formal de Carner, el satanisme encobert de Verdaguer –que és com un àngel caigut, com els del Paradís perdut, de Milton–, l'antiromanticisme de Gabriel Ferrater, el satíric Pere Quart. No suporto aquesta mena de profetes, ni aquella vauche-qui-pleure de la meva comarca, vostè ja m'entén, ni aquest entrenador de futbol que parla com si fos l'arxidiaca de Catalunya. Formes modernes de fariseisme! Si els comparo amb els disbauxats, llavors prefereixo els dimonis a aquesta mena de santedat hipòcrita.


Jordi Llovet entrevistat per Francesc Soler a Homonots.

Polichinelas

Las niñas de los señores de la casa, Carmen, Isabel y Alejandra, reicibieron a sus pequeños amigos vestidas de talaverana, valenciana y florista, respectivamente. Una amena función de polichinelas y una animada sesión de cine, separadas por un descanso, durante el cual se sirvió una exquisita merienda, engrosaban el programa de la fiesta. Entre la multitud de niños que allí se divirtieron, llamaron mucho la atención por sus disfraces María José Vidal-Ribas, que iba de Peter Pan; María José Sanz de Bremond, de pequeña tirolesa; Miguelito Gomis de Muller, que se disfrazó de indio; Javier Juncadella, de negro salvaje; Blanca Rivière, que se vistió de Caperucita encarnada; Ramón Cambó Guardans, de chinito; y de chinita, María Antonia Welsch; Mary-Carmen de Ros Gotor llegó vestida de alegre gitanilla, y Ramón Badal Lacambra se presentó de chinito mandarín. Ninguno tuvo la ocurrencia de aparecer vestido de jugador del Barça.
Julio Muñoz Ramonet dio un trago a su vaso de ginebra y se quedó en vilo observando el alboroto de la chiquillería.
-¿En qué piensas, Julio, cariño?
-En el futuro.
-¿En el futuro de los chicos?
-¿Ellos? Aquí no lo van a tener. Son hijos nuestros y a nosotros nos ha puesto el pasado.


Javier Pérez Andújar, Catalanes todos.

Sobre la vaga de fam

Primer va aparèixer als diaris digitals que ofereixen la droga dura del Procés: un mestre i conegut activista per la cultura en català, Jaume Sastre, es declarava en vaga de fam per aturar la introducció del model trilingüe a les escoles balears. El sector de l'ensenyament (públic) balear ha demostrat estar majoritàriament en contra d'aquest model perquè el sistema encara no està preparat per adaptar-se a una educació en tres llengües. Encara no hi ha recursos suficients per fer aplicar aquest model de manera equitativa i s'hauran de treure recursos i hores del català.
Jo em guanyo la vida escrivint en català. Com us podeu imaginar, sóc escèptic pel que fa al model aprovat pel govern del Partit Popular de les Balears.
Aquest sistema trilingüe no estava especificat al programa electoral del president Bauzà. Cal afegir que el PP governa amb majoria absoluta a les Balears.
El govern del PP va decidir tirar pel dret malgrat les protestes; no ha volgut negociar.
Jaume Sastre va decidir que faria una vaga de fam, per aturar-ho, o per aconseguir que el PP negociés.

(Aquí vull fer un parèntesi: en un dinar recent que vaig cobrir per a Catalunya Ràdio, el conseller del Diari de Mallorca Vicenç Rotger va amonestar Jordi Pujol per l'intervencionisme català a la política balear. Es referia, implícitament, a la cobertura política/mediàtica de les protestes contra Bauzà. Pujol va elaborar una resposta que comparteixo: de la mateixa manera que França o el Regne Unit faran el possible per enfortir el francès i l'anglès fora de les seves fronteres, també ho ha de fer Catalunya).

Després dels mitjans digitals del nacionalisme català més intens, la vaga de fam de Sastre va saltar als grans mitjans del Procés, públic i privats. L'ha entrevistat tothom, exclusivament per mostrar Sastre com un heroi. Recordo vagues de fam als Estats Units en què la premsa seriosa ho analitzava com un fenomen, no pas com una manera legitima de demanar res. A Catalunya, segurament per la influència del Procés, no només s'ha donat legitimitat a Sastre, el nacionalisme català l'ha convertit en un heroi.
Recordo especialment una entrevista a 8TV en què Sastre va dir: "La meva vida és a les mans del senyor Bauzà". No, perdona: la teva vida és a les teves mans.

Aquest xantatge emocional, aquesta mena d'instrument extrem per pressionar, no ha de ser apte ni aquí ni enlloc. Se m'ocorren poques excepcions en què defensaria una vaga de fam. El 2013, a Califòrnia, 100 presos d'un centre penitenciari van fer dos mesos de vaga de fam per les condicions inhumanes de vida que asseguraven patir durant 20 anys en cel·les d'aïllament. També han fet vaga de fam els presos a Guantánamo. Aquestes són excepcions vàlides? No ho sé, tinc els meus dubtes. Però el periodisme ha de servir per analitzar el fenomen, no per convertir en model i màrtir qui amenaça de matar-se per X causa. 
En democràcia es pot fer pressió de moltes maneres sense recórrer a la violència física contra un mateix i a la violència psíquica de dir "em mataràs perquè no em dones tal o tal altra cosa".
Tot plegat, la manera com s'ha convertit en heroi a Sastre al meu país, m'ha entristit molt. L'adjectiu més suau que em sorgeix veient el que s'ha publicat i dit és 'irresponsable'.

Encara hi ha més: la classe política legitimant la vaga de fam com a instrument polític. 
Diputats (per ordre del nombre de 'supporters') d'ERC, Iniciativa, CDC, CUP i Amaiur van mostrar el seu suport a Sastre. El millor: la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, va mostrar el seu suport a Sastre a TV3 amb aquestes paraules: "És frapant veure com s'arrisca la vida per poder seguir dient 'Bon dia' a l'entrar a l'aula".
Senyora Rigau, què diria si algú decideix fer una vaga de fam per exigir que s'acabin els barracons a les escoles, o per exigir que deixin de reduir-se les línies de classes o que no es rebaixi el sou del professorat?
També la fraparia? També mostraria públicament el seu suport al vaguista? No, i jo tampoc ho faré.
No tot val en política.

Moments estel·lars de la humanitat

Ei, Senyor Wert! Jo parlo català

perquè és la meva llen­gua i no ho podrà evitar!

Ei, Senyor Wert! Si estudia català

li ensenyaran a escriure mots com "respectar".

Ens queixarem i farem molt soroll.

No ens cansarem de deixar clar que som

Catalans! Catalans!

Que viuen, respiren, somien i riuen en català!

Catalans! Catalans!

Lluitem pels nostres drets! 

I estem molt enfadats!

Ei, Senyor Wert! Jo penso en català

potser li sona estrany però això per aquí és normal.

Ei, Senyor Wert! L’escola en català

ens ha donat les ales que ara ens vol tallar

ens queixarem i farem molt soroll.

No ens cansarem de deixar clar que som

Catalans! Catalans!

Que viuen, respiren, somien i riuen en català!

Catalans! Catalans!

Lluitem pels nostres drets i estem molt enfadats!

Macedònia, Sr Wert.


[El text de la fotografia és la lletra de Cavaller capturat, de Macedònia]

¡Viva la vida mami! [una òpera]

-Today is an harmonious day without limits!
-Viva la vida mummy!
-Viva la vida my dear!
-Today the rose bushes are blooming!
-I feel so alive!
-And the petunias sing of love!
-Oh! The petunias! I'm going to see them!
[...]

-Padre Angélico! Padre Angélico! Padre Angélico!
-Buona Sera. Allegro ma non tropo. Qualcosa succede?
-Father Marcelo has sent us.
-Figlia mia, el diavolo é dentro tuio. Para sacarlo necesitare di bebere el nettare del mio figlio.
-É possibile che questa notte ti fare male la tripa. Non ti debe preocupare. En la salita vendemo ricordi de la montagna. Si prega di comprare alguna cosa. Per favore, prossima famiglia.
[...]

-Mother! Do you want to shower with me?
-No my dear! I had a jacuzzi this morning! Now I'm going to use the ouija to contact my dead mother!
-Ok!
-Dead mother, who are needed by the living. By the power of those who live in Hell, I call upon you, mother!
-Hello, my dear. Do you still live with that idiot husband of yours? Idiot. Husband.
-Let's not start. Alegría has been possessed by Belzebub.
-Alegría is not possessed by Belzebub. She is possessed by the African Emperor Bokassa.

Sergio Caballero, Ancha es Castilla / N'importe quoi.

Stylish kids in the riot

Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love

But there's a rumour spread nasty diseases around town
Caught round the houses with your trousers down
A headrush in the bush
You know I cherish you my love
How I cherish you my love

What can you want now you've got it all
The whole scene is obscene
Time will strip it away
A year and a day
And Bill Bones
Bill Bones he knows what I mean

Yes it's eating no it's chewing me up
It's not right for young lungs to be coughing up blood
Oh it's all
It's all in my hands
And it's all up the walls

Well the stale chips are up and the hopes stakes are down
It's these ignorant faces that bring this town down
Yeah I sighed and sunken with pride
I passed myself down on my knees
Yes I passed myself down on my knees

What can you want now you've got it all
The whole scene is obscene
Time will strip it away
A year and a day
And Bill Bones
Bill Bones knows what I really mean

There are fewer more distressing sights than that
Of an Englishman in a baseball cap
And we'll die in the class we were born
Well that's a class of our own my love
A class of our own my love

Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Then set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love
Oh how I cherish you my love.

The Libertines, Time for heroes.

Morir por una mentira

Escucha una gran idea: en la tierra hubo un día y en medio de la tierra había tres cruces. Uno que estaba en la cruz tenía tal fe que dijo a otro: "Hoy estarás conmigo en el Paraíso". Terminó ese día, murieron ambos y pasaron de este mundo, pero no hallaron ni Paraíso ni resurrección. Lo dicho no se confirmó. Escucha: ese hombre era el más excelso de toda la tierra: fue para Él para lo que ésta fue creada. Sin este hombre, todo el planeta, con todo lo que hay en él, sería pura insensatez. Ni antes ni después de Él ha habido otro como Él, ni lo habrá nunca, ni siquiera de milagro. Y en eso consiste el milagro: en que no hubo ni habrá nunca otro como Él. Y si es así, si las leyes de la naturaleza no le exceptuaron ni siquiera a Él, si no exceptuaron su propio milagro, sino que le hicieron vivir en medio de la mentira y morir por una mentira, cabe concluir que todo el planeta es una mentira y está basado en una mentira, en una burla estúpida. De aquí se deduce que las leyes mismas del planeta son una mentira, una farsa diabólica. ¿Para qué vivir? Contesta, si eres hombre.

Fiódor Dostoyevski, Los demonios.

Our own destruction

For reasons that have eluded people forever, many of us seem bent on our own destruction. Recently more human beings have been dying by suicide annually than by murder and warfare combined. Despite the progress made by science, medicine and mental-health care in the 20th century — the sequencing of our genome, the advent of antidepressants, the reconsidering of asylums and lobotomies — nothing has been able to drive down the suicide rate in the general population. In the United States, it has held relatively steady since 1942. Worldwide, roughly one million people kill themselves every year. Last year, more active-duty U.S. soldiers killed themselves than died in combat; their suicide rate has been rising since 2004. Last month, the Centers for Disease Control and Prevention announced that the suicide rate among middle-aged Americans has climbed nearly 30 percent since 1999. In response to that widely reported increase, Thomas Frieden, the director of the C.D.C., appeared on PBS NewsHour and advised viewers to cultivate a social life, get treatment for mental-health problems, exercise and consume alcohol in moderation. In essence, he was saying, keep out of those demographic groups with high suicide rates, which include people with a mental illness like a mood disorder, social isolates and substance abusers, as well as elderly white males, young American Indians, residents of the Southwest, adults who suffered abuse as children and people who have guns handy.

But most individuals in every one of those groups never have suicidal thoughts — even fewer act on them — and no data exist to explain the difference between those who will and those who won’t. We also have no way of guessing when — in the next hour? in the next decade? — known risk factors might lead to an attempt. Our understanding of how suicidal thinking progresses, or how to spot and halt it, is little better now than it was two and a half centuries ago, when we first began to consider suicide a medical rather than philosophical problem and physicians prescribed, to ward it off, buckets of cold water thrown at the head.

“We’ve never gone out and observed, as an ecologist would or a biologist would go out and observe the thing you’re interested in for hours and hours and hours and then understand its basic properties and then work from that,” Matthew K. Nock, the director of Harvard University’s Laboratory for Clinical and Developmental Research, told me. “We’ve never done it.”

Kim Tingley, The New York Times Magazine, The suicide detective.

Matemàtiques vs. Propaganda

-Periodista: Estava mirant la crònica que TV3 té al 3/24 penjada, s'espera que aquest acte central i multitudinari superi el milió i mig de persones que van participar a la Via Catalana ... He volgut trucar al Col·lectiu Contrastant per veure si en aquesta v, unida a la plaça de les Glòries, hi caben 1,5 milions de persones.

-Miquel Almirall: ...La Diagonal fa 2 quilòmetres amb 200 metres, i la Gran Via en fa 2.000 (metres). Si tenim en compte que l'amplada és de 50 metres als dos carrers, l'àrea és una mica més de 200.000 metres quadrats.

-M. A.: Si tenim en compte que l'àrea és d'una mica més de 200.000 metres quadrats, i multipliquem per 3 persones per cada metre quadrat, això ens dóna una mica més de 600.000 manifestants reals.

-P.: Què vol dir això de reals?

-M. A.: Cal tenir en compte que les manifestacions tenen dos càlculs, un, diguem-ne el polític, l'altre, el matemàtic. El matemàtic consisteix en multiplicar àrea per densitat i surt la xifra de manifestants reals. I després hi ha el polític, que és que per exemple, al Passeig de Gràcia, que són 80.000 metres quadrats, hi ha 1 milió de persones, que és impossible físicament.

-P.: Si volem posar 1,5 milions en aquesta v, com ho hem de fer?

-M. A.: És impossible. Com a màxim hi entren una mica més de 600.000 persones, que és moltíssim. Hem de tenir en compte que en un Passeig de Gràcia n'entren com a molt 220.000 persones, per ser exactes, és a dir estem parlant gairebé de triplicar un Passeig de Gràcia. A Barcelona mai hi hagut cap manifestació d'un milió. La qual cosa vol dir que mai n'hi ha hagut cap d'un milió i mig. Pensem que reunir un milió i mig de persones a la mateixa hora, al mateix lloc, el mateix dia, no és fàcil. Pensem per exemple, per ser gràfics, que un milió de persones vol dir que hi ha 10 Camp Nous plens.

-P.: Anem a comentar la via catalana. Les xifres oficials eren 1,5 milions, 1,6 milions.

-M. A.: Nosaltres creiem que no van ultrapassar les 700.000 persones, però 700.000 persones el mateix dia, és moltíssim!

-P.: Com arribeu a aquesta conclusió?

-M. A.: Perquè són 400 quilòmetres, que vol dir 400.000 metres. Perquè si multipliques per 2 per cada metre que avances, són 800.000.

-P.: I el tema de les fileres? Al davant i al darrera hi havia fileres.

-M. A.: Les fotos que estem veient per la gigafoto no demostren això.

-M. A.: Hem de partir de la base que totes les xifres oficials que tenim Catalunya són mentida per definició, perquè tenen interessos obvis. Per exemple, tu has sentit parlar moltes vegades d'un milió de persones al Passeig de Gràcia; no hi caben. Són 80.000 metres quadrats, que vol dir que n'hi ha d'haver 12 per metre quadrat, és a dir, impossible llevat que fossin castells.

-M. A.: A la via catalana, 1,6 milions és una xifra que des del punt de vista històric, o de recordatori, és una xifra que no és vàlida, perquè ningú se'n recorda. Hi havia dues opcions: o rebaixar-ho a 1,5 milions o pujar-ho a 2 milions. I s'ha optat per la via de passar a 2 milions. No només l'ANC, molt mitjans parlen de 2 milions, i també polítics parlen de 2 milions.

-P.: Però a on hauríem d'haver anat a parar per arribar a 2 milions?

-M. A.: Home, doncs mira, s'haurien d'haver fet gairebé 1.000 quilòmetres.


Entrevista a Miquel Almirall, Versió Rac 1.

Hipocresia

La FIFA ha sancionat avui el Futbol Club Barcelona per fitxatges irregulars de jugadors estrangers menors de 18 anys. De nens. Del comunicat de la FIFA em sap greu especialment una frase que destaca que el Barça no ha actuat pels interessos formatius del menor. El cas hauria de servir per acabar amb la hipocresia del futbol en general i del Barça en particular.

El futbol d'elit no pot ser model de res. Començant pel fet que estem parlant d'un sector on es mercadeja amb nens. El nen com un actiu comptable. El Barça no és una excepció de mala praxis. Segur que accions sense escrúpols d'aquesta mena les realitzen el Madrid, el Bayern, la Juventus o fins i tot el meu club, l'Espanyol. I m'és igual quin president té el club: Rosell, Laporta, Núñez, Sánchez-Llibre, Collet, Del Nido, Florentino: business is business. L'únic que canvia és la intensitat de la hipocresia. Per cert, que la FIFA sancioni algú per irregularitats, doncs també té tela.

El futbol d'elit és un negoci molt brut. Però malgrat això, el futbol d'elit continua exposant-se com una màquina de bon rotllo. I en aquest sistema, d'una hipocresia insultant, el Barça rep el premi especial del jurat.

El Barça s'ha distingit per vendre's com el club dels valors, de la ètica, de jugadors que són bones persones, representant d'un país... I una merda.
El senyor Messi ha fet el possible per pagar com menys impostos, millor.
Els jugadors de la Roja, la majoria del Barça, cobren primes excepcionalment lliures dels impostos normals gràcies a l'enginyeria fiscal d'assessors que també els consideren molt bones persones.
Els jugadors del Barça, en definitiva, són milionaris consentits. A mi tot això em sembla collonut. El problema no són ells, el problema és el que envolta el Barça, en primera instància els milers de socis que ho permeten i en segona instància tots els mitjans de comunicació catalans que venen la moto, cada dia, per terra, mar i aire, de com de bones persones són aquests senyors milionaris i els seus entrenadors. Entrenadors com Pep Guardiola, un dels grans valedors del mundial de futbol de Qatar.

Si no em venguessin el Barça com un model de valors, d'ètica, etcètera, no escriuria això. Perquè el futbol professional és un business, capitalisme salvatge; i en el capitalisme salvatge hi ha autèntiques carnisseries per forrar-se.

El sector immobiliari no es ven com un model ètic i de valors. Són taurons, no se n'amaguen. Per això el futbol, i el Barça en particular, és infinitament pitjor que els taurons immobiliaris. Són milionaris que les fan de tots colors i a més a més ens els retraten com si fossin la mare Teresa de Calcuta.

Per què els mitjans fan això? Perquè el futbol és un negoci, i en aquest negoci hi suca tothom.