dijous, 21 de gener del 2016

Bad priests. Honorable thieves



MIKE: The lesson is, if you're gonna be a criminal, do your homework.

PRICE: Wait. I'm not a bad guy.

MIKE: I didn't say you were a bad guy. I said you're a criminal.

PRICE: What's the difference?

MIKE: I've known good criminals and bad cops. Bad priests. Honorable thieves. You can be on one side of the law or the other. But if you make a deal with somebody, you keep your word. You can go home today with your money and never do this again. But you took something that wasn't yours. And you sold it for a profit. You're now a criminal. Good one, bad one? That's up to you.



Better Call Saul, Vince Gilligan & Peter Gould.

dilluns, 18 de gener del 2016

Vanes il·lusions de mags

"Considero la condició dels reis i dels governants com a simples volves de pols. Contemplo els seus tresors d'or i de pedres precioses com si fossin un munt de maons i de còdols. Les túniques de seda més fines em semblen parracs llardosos. Veig les miríades de mons d'aquest univers com les petites llavors d'una fruita, i el llac més gran de l'Índia com una gota d'oli al meu peu. Considero que els diferents ensenyaments del món són només vanes il·lusions de mags. La més alta concepció de l'emancipació se'm presenta com un brocat d'or en un somni, i observo la sendera sagrada dels il·luminats com si fossin flors que ens broten als ulls. Veig la meditació com el pilar d'una muntanya, i el nirvana com un malson diürn. M'imagino el judici sobre el bé i el mal com la dansa sinuosa d'un drac, i l'ascens i el declivi de les creences com a simples vestigis deixats per les quatre estacions".

Nyogen Senzaki, 101 històries zen.

dissabte, 16 de gener del 2016

La vida no se conquistaba: se saqueaba

Sobre los muebles había algunos de esos horrendos animales de Coppenhague, que parecen naturales, demasiado reales, tan grises, tan tontos, como fotografías esculpidas. (De hecho, llegaron al mundo al tiempo que la fotografía). Eran los regalos de la baronesa Salomon de Rotschild que, no sé por qué, era la madrina de Jacques [Bizet, hijo del compositor]. Como siempre le daba uno a primeros de año, uno por el aniversario de boda, uno en Pascua y uno por su santo, el apartamento parecía un corral o un gallinero y cuando, por alguna exótica fantasía, con motivo de alguna fiesta llegaba un león, una pantera o un par de elefantes, el gallinero se convertía en un jardín zoológico. La decoración del apartamento del boulevard Malesherbes se hizo, hacia 1905, en estilo metropolitano, con maderas por doquier en las que recostaban flores de cobre con en el centro un esmalte azul pálido.
Jacques Bizet, siempre silencioso, se paseaba de habitación en habitación; a veces sacaba un revólver del bolsillo y luego iba a ponerse una inyección de morfina. Cuando esto no lo remontaba bastante, bebía a grandes sorbos media botella de codeína.
[...]
Una mañana, cargó el revólver, disparó por la ventana para demostrarme que estaba bien cargado y me puso el cañón en la boca, directo al paladar. Luego me puso el índice en el gatillo y me dijo:
–Cuando estés harto de la vida, así tendrás que matarte. Es infalible y no se siente nada.
Fue una casualidad que no muriera esa mañana.
Y así, poco tiempo después, se retiró de este mundo. Cuando fui a ver el cuerpo, lo encontré tendido bajo una sábana limpia, con un ramo de violetas sobre el pecho. El agujero que la bala había hecho en el cráneo no se veía. ¡Qué joven y guapo estaba! Sus rasgos poseían una gran nobleza y le devolvían su dignidad de hombre. Parecía realmente que su alma había regresado a vivir con él.
Así murió el único hombre que conocí de verdad y que fue para mi como una especie de padre.
[...]
La muerte de Jacques me estremeció y cuando supe que, instantes antes de su muerte, había escrito sus últimas voluntades y que se había olvidado de mí, sentí una pena que me sería imposible escribir.
[...]

La frivolidad que le habíamos arrancado a nuestras madres, la atmósfera de «vacaciones de verano» como decía Radiguet que impregnó nuestros años de escuela, el ruido de los besos, el olor a esperma, el tintineo de las piezas de dinero fácil, la costumbre de venerar a una multitud de héroes, la relajación de las costumbres que sigue a una gran prueba humana, todo concurría para hacer de los muchachos de posguerra unos seres alegres, ligeros, frívolos, fáciles, entusiastas, admirativos y bastante amorales. La vida no se conquistaba: se saqueaba como una ciudad ocupada.


Maurice Sachs, El sabbat.

divendres, 15 de gener del 2016

Los mejores libros de 2015 en el Iceberg



Este año ha sido el más difícil en la eleccion de los mejores libros del año.  A diferencia de otras ediciones de los Iceberg de Oro (y ya van siete desde 2009), 2015 no ha sido un año de un gran nivel de lecturas. Los cinco elegidos merecen estar en el top 5 aunque en años anteriores probablemente no habrían alcanzado la gloria..

Iceberg de Oro: El Sabbat, de Maurice Sachs, la autobiografía de un granuja sin escrúpulos durante los años más oscuros de Europa.

El Iceberg de Plata es para Logicomix, el tercer cómic que llega al top 5 del Iceberg. Su mérito es la excelente exposición ilustrada de un ámbito de la Filosofía tan complejo como la Lógica.

El Iceberg de Bronce es para una gran obra de no ficción: el relato y la fascinante relación entre Emmanuel Carrère y L'Adversaire, el asesino e impostor Jean-Claude Roman. Es la segunda vez que Carrère es premiado con un Iceberg: Limónov obtuvo el Iceberg de Plata en 2013.

El top 4 y 5 son para Tumulto, de Hans Magnus Enzensberger, y La dama de Cachemira, de Francisco González Ledesma.

dilluns, 11 de gener del 2016

Sailors fighting in the dance hall

"Life on Mars" 1973 from David Bowie on Vimeo.


It's a God-awful small affair
To the girl with the mousy hair.
But her mummy is yelling no
And her daddy has told her to go.
But her friend is nowhere to be seen.
Now she walks through her sunken dream
To the seat with the clearest view
And she's hooked to the silver screen
But the film is a saddening bore,
For she's lived it ten times or more.
She could spit in the eyes of fools
As they ask her to focus on...
Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.
Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?

It's on America's tortured brow
That Mickey Mouse has grown up a cow.
Now the workers have struck for fame
'Cause Lennon's on sale again.
See the mice in their million hordes
From Ibiza to the Norfolk Broads.
Rule Britannia is out of bounds
To my mother, my dog, and clowns.
But the film is a saddening bore
'Cause I wrote it ten times or more.
It's about to be writ again
As I ask you to focus on:
Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.
Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?


David Bowie, Life on Mars?.

dimecres, 6 de gener del 2016

El millor cinema del 2015 a l'Iceberg

ELS ANYS SALVATGES - Trailer (CAT) from Nanouk Films on Vimeo.



1) Una pel·lícula catalana rep per primer cop L'Iceberg d'Or. Els anys salvatges, de Ventura Durall. Entre el documental i la ficció, màgia a Etiòpia, un treball preciós i dur.
L'únic precedent de film català entrant al top 5 de l'Iceberg va ser el 2010, amb el quart lloc de La Mosquitera.

2) Borgman obté l'Iceberg de Plata. Un altre relat màgic i tenebrós, el Mal amb forma estranyament innocent, un conte modern del Nord d'Europa, els germans Andersen reviuen al segle XXI amb Alex van Warmerdam.

3) Més màgia per a l'Iceberg de Bronze. Dead Man, el clàssic de Jim Jarmusch. Poesia i new age de qualitat.

El top 5 conclou amb una de les millors sèries que s'han fet mai, el retrat magistralment real d'una societat a The Wire (David Simon), i Gravity, d'Alfonso Cuarón, un prodigi fantàstic de la nova onada de pel·lícules de l'espai.

dilluns, 4 de gener del 2016

The 2015 Best Iceberg Songs





1) After being awarded with a Silver Iceberg in 2011, this year's Golden Iceberg is for Dengue Fever and its I'm Sixteen.

2) El Iceberg de Plata es para Mikel Laboa y su himno de lucha socialista Haika Mutil.

3) L'Iceberg de bronze és per a una banda sonora tan meravellosa com la seva pel·lícula, Els anys salvatges.

Los top 4 y 5 del año se los llevan La Chabola de Los Chunguitos y la versión de La Tarara de Camarón de la Isla.   

diumenge, 1 de novembre del 2015

Moments estel·lars de la humanitat

–Periodista: Vostè, quan sent que Jordi Pujol és un lladre, què pensa?
–Joan Laporta: A mi no m'agrada, perquè no el considero ni de bon tros això. Sóc advocat i evidentment treballo amb les lleis. Sempre intentem defensar els interessos dins la legalitat vigent. És cert per una banda que si la llei no respon al que vol la majoria d'un territori, és una llei que no és justa. És el criteri aquest que la justícia és abans que la llei. De fet, la llei és canviant. I en el cas del president Pujol el que sí que penso, com a catalanista, i com a persona d'aquest país que hem vist que ens estan ofegant financerament i com ens estan acribillant a impostos, i que a més a més no veiem que el pagament d'aquests impostos tinguin un retorn aquí al nostre país per donar els serveis, bé sigui a nivell social, a nivell d'infraestructures, a nivell d'escoles, o a nivell d'hospitals, que mereixem els ciutadans d'aquest país, hi ha molta gent, molta gent que, això, va optar per pagar menys.

–Aleshores en tot això vostè només hi veu una una causa política, una intenció política.
–És que és evident. A partir de què el president Pujol deixa de ser ambigu amb el tema independentista, dóna la circumstància que a la seva família li cau per tot arreu.


El Suplement, entrevista a Joan Laporta.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El mamador molar



El mamador molar era un hombre necesario. Viejo, sin  dientes, calvo y harapiento, tenía por oficio vaciar los pechos de las parturientas cuando estaban demasiado llenos o endurecidos y la criatura no podía o no quería mamar.


Arrodillado ante la paciente mamaba hasta vaciarle los pechos.


Bigas Luna, El mamador molar.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Una aixadeta

A l'horta d'en Pedret han encès foc, la foguera il·lumina el fum que s'eleva. Han deixat oberts els llums de la terrassa de l'entrada de la torre. Hi ha cinc cotxes aparcats, un amb les portes obertes i música. Unes caixes de fusta al costat de la foguera fan una rotllana i una taula. Volen escalivar pebrots i botifarra a la brasa. Les noies suquen pa amb tomàquet i demanen qui sóc. N'hi ha una que ja ha començat a beure, té les galtes vermelles i crida sense parar. Al cap d'un quart d'hora arriba un altre cotxe, la música altíssima enmig dels camps de presseguers, llumets de colors il·luminen seients, volants i maleters, fotos amb els mòbils i més bosses amb begudes. Techno i pebrots escalivats.
Beuen i discuteixen els camins que han de seguir per arribar als Monegres sense passar per la Nacional. N'hi ha un parell que esperen el Zamora a l'entrada del camí amb unes llanternes. Han fet col·lecta, tothom que vulgui material ha de posar una part de diners, en total han fet una bossa de més de nou-cents euros, n'hi ha d'haver per a dos caps de setmana.
El Zamora els ha promès que seria aquí abans de les deu i només falten cinc minuts. La noia que ha begut massa s'ha cremat quan volia  treure les graelles de les brases. Tothom riu, fins i tot ella, va tan torrada que barreja les queixes amb el riure. Estudia un cicle d'auxiliar d'alguna cosa a Lleida, no l'he pogut entendre, s'embarbussa, intervé en les discussions dels camins que han de seguir.
He tret els mapes dels Monegres d'escala 1:5000, però la majoria dels nois no n'ha fet cap cas perquè no saben llegir-los. Els n'assenyalo un camí bo i que arriba a l'esplanada dels aparcaments. Res. En Pedret em mira i riu, ha començat a beure i ja va una mica tou. Fa fresca, una fresca de nit, l'olor una mica amargant es barreja amb la de l'herba segada i, com passa sempre, se'm tapa el nas.
Quan menys ho esperem, sentim que algú crida i que fa senyals amb una llanterna.
-¡Caramelos, caramelos! ¡Los postres, los postres!
El Zamora crida pel mig de la feixa de presseguers quan passen cinc minuts de les deu. Ni l'hem sentit arribar, ha deixat la moto a l'altre costat, en un altre camí. Porta una bossa de la qual treu un bric de vi. N'arrenca una tira, buida el vi i de dins en treu una bosseta amb pastilles.
Quan em veu demana qui sóc. Li sona la meva cara, però no sap on posar-la. Si sóc de fiar, demana a en Pedret.
–Tiene pinta picolo– sento que li diu.
–¿Éste? No, no –riu–. Es amigo de mi padre y un poco enemigo mío. De Zaidín pero de confianza.
Com un gat, no sap si acostar-se, em mira de reüll i sembla que hagi de sortir corrents així que em mogui. Però, és clar, té gana, i s'amoixa i s'acosta, i em dóna la mà.
–También tengo coca. Buena, buena, buena. Tú debes ser de coca y yo tengo coca. Ya lo ves, en esta fiesta yo soy el regalo.
Du els pantalons bruts, enfangats, camiseta sense mànigues i, no me n'havia adonat, una aixadeta que li penja del cinturó. Quan veu que me n'he adonat m'explica que així sembla que vingui d'algun hort, a la moto hi du verdura que compra al súper... El recordo als salons de joc de Fraga, fa molts anys, entre les màquines de marcians, amb una caçadora de cuir que duia un cosit de Los Suaves, unes grenyes laberíntiques. Se'l podia trobar en un local amb nom premonitori, El Primer Paso, un cau infecte, brut, fosc i empudegat de fum que van tancar diverses vegades fins a la definitiva. Torno a pensar en la nit que vaig veure com l'apallisaven.
En tots aquests anys només ha passat per la presó una vegada. Se'n va anar dos anys a la costa, però en va tornar amb la cua entre les cames. Quan li demano si se'n recorda, d'El Primer Paso, em diu que això era fa molts anys. Ell també deu pensar, de vegades, que no va existir.


Francesc Serés, La pell de la frontera.