Guns and roses

"The Lexington Hotel had once, I think, been a rather grand family hotel, but now its large and gloomy lobby was deserted except for a couple of bulging Sicilians and a reception clerk who looked at one across the counter with the expression of a speakeasy proprietor looking through the grille at a potential detective. He checked on my appointment with some superior upstairs, and as I stepped into the elevator I felt my hips and sides being gently frisked by the tapping hands of one of the lounging Sicilians. There were a couple of ante-rooms to be passed before you got to Capone's office and in the first of them I had to wait for a quarter of an hour or so, drinking whisky poured by a man who used his left hand for the bottle and kept the other in his pocket.

Except that there was a sub-machine-gun, operated by a man called MacGurn - whom I later got to know and somewhat esteem - poking through the transom of a door behind the big desk, Capone's own room was nearly indistinguishable from that of, say, a 'newly arrived' Texan oil millionaire. Apart from the jowly young murderer on the far side of the desk, what took the eye were a number of large, flattish, solid silver bowls upon the desk, each filled with roses. They were nice to look at, and they had another purpose too, for Capone when agitated stood up and dipped the tips of his fingers in the waters in which floated the roses."

Claud Cockburn. Interview with Al Capone (1930).

El riu Llobregat, bregat

"El Danuvi és blau
tal com diu " l'Strauss "

Però el riu Llobregat
es amarronat
el Besòs es verd
i groc n'és el Ter
l'Ebre vist del mar
és blanc nuclear
i el Segre mirat
des d'un puig
és color de gos com fuig.

Aigües tèrboles
aigües tòxiques
clavegueres enciseres
aigües fètides
aigües pútrides
que gentils regueu
el clar país, el meu.

Hi ha rius d'un groc tinyós
n'hi ha d'un tornasol oliós
n'hi ha un caqui llefiscós
i és que de porqueria
n'hi ha de tots colors
Flairem els efluvis jolius
que fan els nostres rius
Cantem ensuman cara al vent:
quina catipen!

Cadàvers de gallina
i llaunes de tonyina
i raspes de sardina
és tot el bestià
que al riu s'hi pot trobar.

Com enyorem els pescadors
ara que han tocat el dos,
que de peixos si n'hi ha alguns
suren junts ben difunts.

Confitats amb el suc pudent
ple d'escuma detergent
i residus radioactius
papers, plàstics i preservatius.
Liquids patògens, detritius càustics
fluïds atòmics, bosses de plàstic.
Quin femer!

El riu Llobregat és amarronat
el Bessòs és verd i groc n'és el Ter
l'Ebre vist del mar és blanc nuclear
i el Segre mirat des d'un puig
és color de gos com fuig.

Que de porqueria n'hi ha de tots colors!"

La Trinca, El danuvi és blau.

With a bottle of physic into his grave

"Beside this wreck, but all unconnected with it and with the whole world, was an oprhan boy with burning cheeks and great gaunt eager eyes, who was in pressing peril of death too, and who had no possession under the broad sky but a bottle of physic and a scrap of writing. He brought both from the house-surgeon of a Hospital that was too full to admit him, and stood, giddily staggering in one of the little pathways, while the Chief samaritan read, in hasty characters underlined, how momentous his necessities were. He held the bottle of physic in his claw of a hand, and stood, apparently unconscious of it, staggering, and staring with his bright glazed eyes; a creature, surely, as forlon and desolate as Mother Earth can have supported on her breast that night. He was gently taken away, along with the dying man, to the workhouse; and he passed into the darkness with his physic-bottle as if he were going into his grave."

Charles Dickens, Housesold Words. A sleep to startle us (1852).

L'escala fosca del desig

"Bruixa de dol
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fi ns a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té baranes."

Maria Mercé Marçal, Bruixa de dol.

(poesia del mes de gener a la revista de literatura Literata)

Mòmies sota sospita

"Amb la seva estètica kitsch i mediocritat d’exhibició, el Museu Regional de Xinjiang seria un centre d’exposicions provincial qualsevol a la Xina si no fos perquè compta amb un patrimoni únic. Però el que té d’excepcional també ho té de desconegut. Entorn les mòmies dels faraons egipcis existeix una indústria turística i acadèmica que mou milions d’euros i de persones. En canvi, per les mòmies de Xinjiang, a Urumqi, l’extrem occidental de la Xina, pocs mouen un dit malgrat ser un dels grans enigmes de la història.

Són centenars de mòmies, de fins a 4.000 anys d’antiguitat, amb característiques antropològiques i culturals que els acosten més als pobles celtes que no pas als nòmades del Centre d’Àsia. El govern xinès té les seves raons polítiques per no exhibir-ne més de mitja dotzena, i amb la màxima discreció. Xinjiang és, junt amb el Tibet, la regió on hi ha els més greus conflictes identitaris a la Xina. És un mosaic de diferents ètnies d’Àsia Central on predominen els uigurs, d’ètnia turca i mongola. Per al nacionalisme uigur, les mòmies de la Conca del Tarim són els antecedents que els donen legitimitat per reclamar la sobirania, encara que el consens entre els acadèmics assegura que tenen poc a veure amb els uigurs i que s’hi van establir 2.000 anys abans d'ells, sense saber encara com i procedents de quina regió euroasiàtica.

Les poques proves d’ADN autoritzades confirmen que el seu origen és caucàsic. L’expert en la matèria més conegut fora de la Xina, el professor de la Universitat de Pennsylvania Victor Mair, assegura que el seu origen és la migració dels celtes des del centre d’Europa a l’inici de l’Edat de Bronze. Mair considera una prova fonamental la roba de llana que guarneix els cadàvers, elaborada amb un nivell de desenvolupament tècnic que era inexistent aleshores a l’Àsia. Al museu de Urumqi s’exposen les despulles de la cèlebre Bella de Loulan, una dona de 45 anys de cabell castany que va morir fa 3.800 anys, i el d’una anciana de la mateixa època: les dues porten barrets de llana de forma triangular i ploma similars als que s’han utilitzat tradicionalment al Tirol.

Les primeres troballes de la mòmies de Tarim es van produir a principis del Segle XX, amb les expedicions arqueològiques europees. No es va donar la importància que es mereixia a la troballa fins que els científics xinesos va anar desenterrant desenes de mòmies a partir de la dècada dels 70. Estan molt millor conservades que les egípcies gràcies perquè es van enterrar conservades en sal i suspeses en un espai que no tocava la terra i per on podia circular l’aire, evitant l’oxidació de la carn. El món exterior les va redescobrir a finals de la dècada dels vuitanta quan acadèmics estrangers les van poder visitar en magatzems i antics cementiris al desert de Xinjiang. En el món de l’antropologia suposa un abans i un després perquè obre la possibilitat d’una influència d’Europa a l’Àsia Oriental al final de la prehistòria, contra el parer oficial xinès, que assegura que el primer contacte es va produir el segle II a.C, quan l’emperador Wudi va oferir als pobles europeus una entesa contra les invasions dels huns.

Les mòmies de Tarim fascinen per la seva conservació i pel que poden representar: a Urumqi es pot contemplar el cos d’un home mort el 800 a.C., d’1,60 metres d’altura, amb trenes de cabell gairebé ros, la cara tatuada, les ungles tallades delicadament i el vestit de llana roig bordeus. Però la notorietat que se’ls dóna és mínima. Pràcticament la seva totalitat romanen tancades a l’Institut d’arqueologia de Xinjiang. El museu és a tocar però únicament exhibeix tres cossos en una sala tancada i amagada darrere la botiga del centre, a on només es pot accedir per petició expressa. La prohibició de fer fotografies és severa. També hi ha exposades mòmies de soldats dels primers imperis xinesos, símbol per a Pequín de què ells també tenen legitimitat històrica per controlar Xinjiang. A la mateixa planta del museu hi ha una sala més gran dedicada a explicar les heroïcitats del Partit Comunista Xinès (PCX) en la guerra contra el Japó. A l’entrada de l’edifici, una plafó explicatiu deixa clara la intenció del PCX: “el propòsit és mostrar les contribucions de la gent de totes les nacionalitats de Xinjiang per salvaguardar la reunificació de la mare pàtria, enriquir el patrimoni cultural de la mare pàtria i fer que les masses rebin una educació en el patriotisme”.

Cristian Segura, Diari Avui (versió reduïda), Mòmies sota sospita.

The Wigwam

"The Wigwam was where the indians always drunk. They seemed the most casual, the most detached of ironworkers; they worked as hard as anybody on the bridge, but once the workday was done they left the bridge behind, forgot all about it, lost it in the cloud of smoke, the bubbles of beer, the jukebox jive of The Wigwam.

This was their home away from home. It was a mail drop, a club. On weekends the Indians drove four hundred miles up to Canada to visit their wives and children on the Caughnawaga reservation, eight miles from Montreal on the south shore of the St. Lawrence River; on weeknights they all gathered in The Wigwam drinking Canadian beer (sometimes as many as twenty bottles apiece) and getting drunk together, and lonely.

On the walls of the bar were painted murals of Indian chiefs, and there also was a big photograph of the Indian athlete Jim Thorpe. Above the entrance of the bar hung a sign reading: THE GREATEST IRON WORKERS IN THE WORLD PASS THRU THESE DOORS.

The bar was run by Irene and Manuel Vilis -Irene being a friendly, well-built Indian girl born into an ironworkers' family on the Caughnawaga reservation; Manuel, her husband, was a spanish card shark with a thin upturned mustache; he resembled Salvadore Dali [sic.]. He was born in Galicia, and after several years in the merchant marine, he jumped ship and settled in New York, working as a bus boy and bottle washer in some highly unrecommended restaurants.

During World War II he joined the United States Army, landed at Normandy, and made a lot of money playing cards. He saved a few thousand dollars this way, and, upon his discharge, and after a few years as a bartender in Brooklyn, he bought his own saloon, married Irene, and called his place The Wigwam."

Gay Talese, The Bridge.

Guilt

"I think this is the best-known story in the world because it is everybody's story. I think it is the symbol story of the human soul. I'm feeling my way now - don't jump on me if I'm not clear. The greatest terror a child can have is that he is not loved, and rejection is the hell he fears. I think everyone in the world to a large or small extent has felt rejection. And with rejection comes anger, and with anger some kind of crime in revenge for the rejection, and with the crime guilt-and there is the story of mankind". I think if rejection could be amputated, the human would not be what he is. Maybe there would be fewer crazy people. I am sure in myself there would not be many jails. It is all there- the start, the beggining. One child, refused the love he craves, kicks the cat and hides his secret guilt; and another steals so that money will make him loved; and a third conquers the world-and always the guilt and revenge and more guilt. The human is the only guilty animal."

John Steinbeck, East of Eden.

"Pensen com una illa"

"La seu de l'Institut Coreà del barri de Jujo, a Tòquio, s'assembla més a un refugi antiaeri gegantí de la II Guerra Mundial que a una escola. És una sola nau construïda a mitjans dels 50, d'uns 40 metres d'altura i recoberta de formigó armat. Una de les professores de japonès de l'escola explica que la forma de l'edifici s'inspira en un vaixell tradicional coreà. Al pavelló de bàsquet i a la pista de futbol de gespa artificial, els estudiants reben el visitant amb visques a Corea. Davant la llei són estrangers, encara que siguin la quarta generació de coreans nascuts al Japó.

Hi ha 630.000 coreans al Japó, 400.000 dels quals són nascuts en aquest país -els zainichi- i la resta, immigrants arribats a partir de la dècada dels 80. Els zainichi són descendents dels treballadors forçats que l'Imperi Japonès va traslladar de Corea al Japó entre el 1910 i el 1945, quan la península coreana va ser ocupada pels japonesos. A tocar de l'ambaixada de la República de Corea hi ha el Museu d'Història dels Coreans Japonesos, gestionat per la Unió de Residents Coreans al Japó (Mindan), la principal organització dels zainichi sud-coreans. L'Associació general dels residents coreans al Japó (Chongryun) representa els zainichi amb arrels a Corea del Nord. Al museu Mindan hi ha testimonis de la repressió dels coreans japonesos en l'imperi i la marginació en la democràcia. Després d'anys de protestes de Mindan, els zainichi van aconseguir que el 1991 s'abolís l'obligatorietat de ser registrats amb un carnet d'identitat que els identificava com a minoria ètnica. Ara tenen els mateixos drets que els japonesos, menys el de vot.

A les darreres eleccions parlamentàries, Mindan va manifestar-se al carrer pel dret de votar a les eleccions locals. El nou govern, liderat pel Partit Democràtic del Japó, és partidari de concedir-lo. Obtenir la nacionalitat japonesa és un escull encara més difícil. Entre la dècada dels 60 i el 2008, prop de 200.000 coreans han rebut la nacionalitat japonesa. Per aconseguir-ho calen dos anys de tràmits, entrevistes per mesurar el nivell de patriotisme i assimilar un nom japonès, deixant el nom coreà per a l'ús familiar.

L'Alt Comissionat per als Drets Humans de l'ONU va publicar el 2008 un informe en què acusava la "societat japonesa" de "discriminar la minoria coreana com una antiga colònia excloent-la de diversos drets". L'informe criticava la Constitució japonesa perquè només reconeix una nacionalitat, la japonesa, i qualsevol altra identitat l'ha d'assimilar. L'informe és dur amb la manca de reconeixement de les escoles i universitats coreanes respecte a altres centres docents estrangers perquè per accedir al sistema educatiu japonès han de superar exàmens extraordinaris. Els impediments són més grans per a les escoles nord-coreanes perquè es consideren un satèl·lit de la dictadura de Pyongyang, que les finança i en supervisa el professorat. "A les escoles Chongryun hi van els nens de les famílies més conservadores de les tradicions coreanes", admet Song-yi, directiva del museu Mindan. Les escoles Chongryun compleixen l'estàndard educatiu del Japó, amb l'excepció que la llengua vehicular és el coreà i que s'incideix en la formació en tradicions coreanes. No hi ha manifestacions polítiques a les aules, però sí retrats dels líders de la dictadura, Kim Jong-il i Kim il-Sung, a la sala de professors.
El ministeri de Cultura japonès diu que les escoles coreanes perden alumnes cada any. Song-yi confirma que, com més generacions de zainichi passen, al Japó hi ha menys prejudicis. Més coreans accepten la vida japonesa, però Song-yi denuncia que encara hi ha atacs racistes i són freqüents les desigualtats a l'hora de llogar la vivenda o trobar feina.

La Tei és una xinesa de la minoria coreana que viu des de fa 8 anys a Kawasaki, una de les ciutats del Japó amb més coreans. Hi ha un barri coreà al bell mig del municipi i una de les estrelles de l'equip de futbol local, el Kawasaki Frontale, és Jong Tae-se, conegut per haver renunciat a la nacionalitat japonesa per jugar amb la selecció nord-coreana. La Tei és cambrera en un restaurant coreà i assegura que els japonesos la miren com un individu inferior: "No els agrada allò que sigui estranger i tenen una visió única de la seva identitat. Viuen en una illa i pensen com una illa".

Cristian Segura, Diari Avui. Coreans per obligació.

Helvetica

"En certa manera, els Beatles són l'Helvetica del pop, així com l'Helvetica és els Beatles de la tipografia." *

"L'Helvetica és com un bon tornavís: una eina fiable, eficaç i fàcil d'utilitzar. Però en mans equivocades, és potencialment mortal." **

Disseny Hub Barcelona, Exposició Helvetica: una nova tipografia?

(*Danny van den Dungen. **Tom Giesmar)

Falsehoods

"Some years ago I was struck by a large number of falsehoods that I had accepted as true in my childhood, and by the highly doubtful nature of the whole edifice that I had subsequently based on them...

Today I have expressly rid my mind of all worries and arranged myself a clear stretch of free time. I am here quite alone, and at last I will devote myself sincerely and without reservation, to the general demolition of my opinions."

René Descartes. First Meditation: What can be called into Doubt.