divendres, 7 de juny del 2013

Alles ein Irrtum war

Damals nahmen die Piraten für sich in Anspruch, für ihre Generation der 15- bis 35-Jährigen zu sprechen. Sie setzten auf das Thema Internet, weil sie daraus nicht nur bestimmte Techniken wie Liquid Feedback ableiten, sondern auch eine moderne Weltanschauung, in der alles flexibel und flüssig ist, von den Geschlechtern über die Bildung bis hin zur Demokratie. Es war ihre Gegenwelt zu der starren Welt der etablierten Politik, die gemacht und gelebt wird von der Generation der Babyboomer.
Es war dieses Underdog-Gefühl – und nicht die Internet-Ideologie –, das sie zu Vertretern ihrer Generation machte. Das "Jetzt zeigen wir’s denen mal"-Gefühl. Es sprach den jungen Deutschen aus der Seele, die den Babyboomern demografisch, kulturell und politisch unterlegen sind, seit sie denken können.
Doch inzwischen haben die Piraten bewiesen, dass das alles ein Irrtum war. An diesem Wochenende wollen sie auf ihrem Parteitag ihr Wahlprogramm beschließen. Eigentlich sollten sie jetzt loslegen, doch sie wissen selbst, dass sie ihre große Chance bereits verspielt haben. "Uns fehlt die Kraft und die Motivation für den Wahlkampf", sagte Parteichef Bernd Schlömer kürzlich der taz. In Umfragen dümpeln sie bei zwei bis vier Prozent, der politische Geschäftsführer in Schleswig-Holstein hat sogar vorgeschlagen, gar nicht erst zur Bundestagswahl anzutreten.
Keine andere Partei hat so viele Hoffnungen geweckt, keine andere hat sie so schnell enttäuscht. Die Piraten – der Trend von vorgestern.

Khue Pham. Die Zeit. Partei über Bord.

[Els Pirates van assumir que eren els portaveus de la generació dels que tenen avui entre 15 i 35 anys. Ho fan a partir del Tema Internet perquè no només es troben a gust amb conceptes com el 'feedback líquid', també amb una visió del món moderna en què tot és flexible i líquid, des de la manera d'educar fins a la democràcia. Era el seu contramodel al món monolític de la política establerta que va ser construït a partir de la generació del baby boom.
Va ser aquesta sensació de pàries -i no la ideologia d'internet- que va fer dels Pirates els representants de la seva generació. La sensació del "ara els mostrarem de què som capaços". Van adreçar-se al cor dels joves alemanys, joves que des què tenen ús de raó han viscut cultural, política i demogràficament sota la generació del baby boom.
Mentrestant, els Pirates han descobert que tot plegat era un error. Aquest cap de setmana celebren el seu congrés i volen acordar un programa electoral. Tot hauria de sortir bé però ells mateixos saben que la seva gran oportunitat ja ha passat. "Ens manca la força i la motivació per fer campanya", va dir al TagesZeitung el cap del partit Bernd Schlömer. Les enquestes mostren que el seu percenatge de vot oscil·la entre el 2% i el 4%. El seu cap a Schleswig-Holstein ja ha proposat que no es presentin per a les eleccions federals.
Cap altre partit havia despertat tantes esperances. Cap altre partit ha decebut tant. Els Pirates, la tendència d'abans d'ahir.]

dijous, 30 de maig del 2013

Dentro una lirica

Fuggii con mia madre e una valigia e un po’ di gioie che risultarono false,  
su un treno lento come un merci 
per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve. 
Andavamo verso Roma.
Avevamo dunque, abbandonato mio padre 
accanto a una stufetta di poveri, 
col suo vecchio pastrano militare 
e le sue orrende furie di malato di cirrosi e sindromi paranoidee. 
Ho vissuto [...] quella pagina di romanzo, l’unica della mia vita: 
per il resto, che volete, 
son vissuto dentro una lirica, come ogni ossesso. 
Avevo tra i miei manoscritti anche il mio primo romanzo: 
erano quelli i tempi di «Ladri di biciclette» 
e i letterati stavano scoprendo l’Italia.



Pier Paolo Pasolini, Poeta delle ceneri.




(Huí con mi madre y una maleta y algunas joyas que resultaron ser falsas,
en un tren lento como un mercancías,
por la llanura friulana cubierta con un manto de nieve delgado y duro.
Íbamos hacia Roma.
Habíamos abandonado a mi padre
junto a una estufita de pobres,
con su viejo abrigo militar
sus iras horribles de cirrótico y sus síndromes paranoicos.
He vivido (…)
esa página de la novela, la única de mi vida:
por lo demás 
siempre he vivido dentro de una lírica, como todo obseso.
Entre mis manuscritos llevaba también mi primera novela: 
era la época de “Ladrones de bicicletas”
y los literatos estaban descubriendo Italia.)

dijous, 23 de maig del 2013

Ponent

N'hi ha que diuen que el nacionalisme es cura viatjant. En el cas del nacionalisme català, no cal anar pas gaire lluny. N'hi ha prou d'apropar-se a Lleida.
No hi ha en tot Catalunya unes contrades més sinistres que les de Ponent. Una boira gèlida i espessa rapta els carrers durant l'hivern. Un sol rabiós crema un paisatge desèrtic als mesos d'estiu. Els mercats globalitzats han convertit els pagesos en dictadors rurals que esclavitzen negres, moros i romanesos perquè els treballin la terra. El salari consisteix en un tros de carn magra que ells mateixos poden arrencar dels companys que cauen morts mentre estiren les borrasses. La combinació d'oci garrulo i feines agrícoles, de rutines mecàniques i baixa qualificació, han creat un substrat de jovent quillo que només pensa a sobreviure a la jornada laboral per comprar-se una moto de competició i drogues dures que els faran perdre el sentit a la semiobscuritat de les macrodiscoteques. L'única alternativa per evadir-se són les esglésies. La població dels nuclis urbans és tan minsa que per follar no poden aspirar a ensabonar la més guapa: es tiren la menys lletja, encara que sigui sa germana. El panorama és tan sòrdid que els xavals de poble utilitzen els seus coneixements agrícoles per cultivar una marihuana tan potent que fulminaria Bob Marley a la primera pipada.
Els governs lleidatans ja fot anys que només són pantomimes. Però un cabdill ha decidit sotmetre aquest regne de taifes pseudoanàrquiques: la cooperativa BonÀrea. Des de Guissona, ha iniciat la construcció d'un imperi amb estructures paraestatals que es prepara per assaltar el Principat i substituir el seu principal ens de govern: La Caixa. De moment, BonÀrea ha inundat Catalunya amb supermercats, restaurants, benzineres i fins i tot una entitat financera, GuissonaCaixa. Però el seu poder encara és dèbil. Si els descobrissin ara mateix, els aniquilarien amb facilitat. Però això han creat l'element de distracció definitiu: El Petit de Cal Eril.

Valero Sanmartí, Jo només il·lumino la catalana terra.

dilluns, 6 de maig del 2013

Guess I must be having fun





Home is where I want to be
Pick me up and turn me around
I feel numb, burn with a weak heart
Guess I must be having fun.

The less we say about it the better
Make it up as we go along
Feet on the ground, head in the sky
It's okay, I know nothing's wrong, nothing.

I got plenty of time
You got light in your eyes
And you're standing here beside me
I love the passing of time
Never for money, always for love
Cover up and say goodnight, say goodnight.

Home, is where I want to be
But I guess I'm already there
I come home, she lifted up her wings
I guess that this must be the place.

I can't tell one from the other
I find you, or you find me?
There was a time before we were born
If someone asks, this is where I'll be, where I'll be.

We drift in and out
Sing into my mouth
Out of all those kinds of people
You got a face with a view.

I'm just an animal looking for a home
And share the same space for a minute or two
And you love me till my heart stops
Love me till I'm dead.

Eyes that light up
Eyes look through you
Cover up the blank spots
Hit me on the head.


Talking heads, This must be the place.

dijous, 25 d’abril del 2013

Les ovelles

Hi ha moltes ovelles en aquest poble que busquen un pastor, i aquest pastor el tenim nosaltres, aquest pastor el tenim nosaltres. Perquè la gent va descarriada. Alguns es manifesten pensant-se que el tema són les retallades, que el tema és la crisi, i ho és, però aquesta crisi benvinguda sigui perquè ha fet aflorar el sentiment català, i ha fet que ens aixequéssim d'una vegada i diguéssim: 'doneu-nos lo que és nostre, perquè ens toca, perquè ho volem, perquè ho necessitem, perquè ens ho mereixem, i no ens pararà ningú'.

Elena Ribera, diputada de CiU. Míting electoral, novembre 2012.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Sant Jordi 2013



*11:00-12:00, FNAC Illa Diagonal.

*12:00-13:00, A peu de pàgina (Major de Sarrià, 50. Upper Diagonal).

*13:30-14:30, Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via).

*17:00-18.00, Jaimes (València, 318).

*19:00-20:00, Laie de la Pedrera.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Tembleque de sacristía

Se mueve silenciosamente, como una gata preñada, y habla susurrando trémulos bemoles (...). Su estilo, tanto físico como verbal, es engolado, eclesiástico, pretencioso y pelma, pegajoso y lacrimoso.
Considerada en sí misma como una de las formas de aburrimiento intelectual más típicamente catalanas que se conocen -junto con las novelas de Baltasar Porcel, los discursos de Jordi Pujol y los programas de TVE desde Sant Cugat-, es una voz de beata capaz de matar de aburrimiento al más pintado. Suena un tembleque de sacristía en la garganta, una solemne idea de sí mismo. Tiene, a ratos, una sonrisa pícara no desprovista de encanto.
El estilo cabra de su arte revela una falta de pudor y un desmadre emocional que supera al de cualquier cantante de boleros de los de antes. Siempre, al atacar ciertas estrofas, le da el tembleque y precisamente ahí es donde más le aplauden. Misterios del vibrato y del nacionalismo ampurdanés".

Juan Marsé. Lluís Llach, Señoras y señores. (1988).

dimarts, 2 d’abril del 2013

Hold fast to this faith


I want to talk to you tonight about the challenge of prosperity. Patriotism is out of favor with the intellectuals now, but I believe that Britain is emerging into an age when she will be greater than ever. But I ask you to hold fast to this faith because this is our strength. What I’m looking for is the spirit of rededication, such as we feel at a coronation or at a royal birth. In these days when we are all enjoying greater luxury than ever before, with our unemployment benefits, with our family allowances, with our all age pensions, I believe that a new mood of self-discipline is abroad in our land. Our young people have never been infected by the disease of continental existentialism.

dimecres, 27 de febrer del 2013

Momentos estelares de la humanidad


Isidro Fainé Casas Casas nació el 10 de julio de 1942, bajo el signo zodiacal del cangrejo, que comparte con otro catalán universal, el arquitecto Antonio Gaudí. Fainé coincide también con el creador de la Sagrada Familia en el religioso respeto por sus orígenes, que él, como el gótico Gaudí, no ha abandonado nunca. La ciudad de sus padres, Manresa, donde uno de sus primeros trabajos fue reparando motocicletas para pagarse el bachillerato nocturno, es centro geográfico de Cataluña y tiene una distinguida historia por su participación decisiva en gestas como la batalla de Bruch [...]

Talante
La diferencia de talante entre Fainé y Brufau se define en la sencilla anécdota de que mientras el segundo te recibe en su despacho sentado detrás de su mesa, el primero te invita amablemente a sentarte en el sofá. La cordialidad y la cercanía, junto al nivel de exigencia de Fainé, son legendarias, dentro y fuera de La Caixa.

Redacción, Ausbanc Revista. Isidro Faine: Visión, liderazgo e integridad.