diumenge, 28 de febrer del 2010

Of maidens' hearts

"That handkerchief did an Egyptian to my mother give; she was a charmer, and could almost read the thoughts of people: she told her, while she kept it, 't would make her amiable and subdue my father entirely to her love, but if she lost it or made gift of it, my father's eye should hold her loathed and his spirits should hunt after new fancies: she, dying, gave it me; and bid me, when my fate would have me wive, to give it her. I did so: and take heed on't; make it a darling like your precious eye; to lose't or give't away were such perdition as nothing else could match.

DESDEMONA
Is't possible?

OTHELLO
'Tis true: there's magic in the web of it: A sibyl, that had number'd in the world the sun to course two hundred compasses, in her prophetic fury sew'd the work; the worms were hallow'd that did breed the silk; and it was dyed in mummy which the skilful conserved of maidens' hearts."

William Shakespeare, Othello.

dijous, 25 de febrer del 2010

Difunts sota l'aigua

"Wang Cheng és un empresari de Xian de visita a la regió xinesa de les Tres Gorges per veure el que anomena "la nova Gran Muralla". Les Tres Gorges han estat durant mil·lenis l'àrea més abrupta i perillosa del Iang-Tsé, el tercer riu més llarg del món. Només al segle XX es calcula que en inundacions hi van morir 300.000 persones. Avui una presa atura aquesta violència. És una barrera de formigó de 2,5 quilòmetres de llarg i 185 metres d'altura que ha transformat radicalment la situació: del no res ha nascut un embassament de 600 quilòmetres de longitud i 150 metres de profunditat. "Els brasilers, els americans... Tots tenen preses, però els xinesos tenim la millor. És una obra gegantina que tindrà repercussions durant segles", diu orgullós l'empresari Wang.

Des de la presa fins al final de l'embassament, la riba del Iang-Tsé és una mena d'entramat d'estacades de ciment que cobreixen la base de les zones amb risc alt d'erosió del sòl. Les esllavissades són conseqüència de la creixent pressió de la massa d'aigua, la desforestació que pateix el riu des de fa segles i l'efecte de la construcció de noves ciutats sobre un terreny ja de per si inestable. Arreu es veuen treballadors construint aquests reforçaments a corre-cuita perquè l'any que ve la presa s'haurà enllestit i el nivell de l'aigua arribarà al màxim dels 175 metres.

Per matar les hores de viatge, des de les velles llanxes de fabricació russa que cada hora connecten els ports de les Tres Gorges un es pot distreure contemplant les rèpliques de temples desapareguts amb l'embassament o les tombes i les ofrenes als esperits que hi ha just per sobre del futur límit de l'aigua. Moltes relíquies dels avantpassats es van haver d'exhumar i tornar a enterrar abans de la inundació. Els governs locals han cobrat 2.000 yuans per recuperar les despulles -200 euros-. Per no molestar gaire els morts, se'ls torna a enterrar com més a prop millor d'on reposaven abans.

El Iang-Tsé s'ha endut moltes ànimes, també amb la presa. Oficialment, el peons morts durant la seva construcció són un centenar, però a la veïna ciutat de Yichang la xifra que popularment es dóna per bona és de 1.500. Deirdre Chetham, professora de la Universitat de Harvard d'estudis asiàtics, adverteix al llibre Before the deluge que les pèssimes condicions de treball poden afectar la qualitat i la seguretat de la presa. Els precedents són alarmants, segons Chetham: de les 80.000 preses construïdes els primers 40 anys de la República Popular de la Xina, més d'un centenar s'han ensorrat de mitjana cada any.

La presa de les Tres Gorges ha forçat a desplaçar 1,2 milions de persones -dels 20 milions d'habitants a la regió- després que dotze ciutats hagin quedat submergides. Almenys 10,2 milions de persones han perdut casa seva per la construcció de preses a tota la Xina des del 1949. El principal inconvenient per a molts dels desplaçats de les Tres Gorges és la pèrdua de la seva font d'ingressos: els terrenys de conreu. Un 35% dels recol·locats són agricultors sense terra. A les zones més altes de les Tres Gorges, on s'ha establert la majoria de població, el conreu es fa més difícil perquè el relleu és muntanyós i la qualitat del sòl és dolenta. El professor Zhang és cap de les granges de kiwis de l'Acadèmia Xinesa de Ciències de Wuhan. Fa vint anys que es dedica a l'estudi d'aquesta fruita, una de les fonts d'ingressos importants a les Tres Gorges. Zhang considera que la presa ha forçat una pèrdua de qualitat de les fruites pel fet que hi ha més plantacions, menys terreny i els empresaris de la regió utilitzen tot tipus de productes químics per guanyar competitivitat.

El govern central ha informat que cal reubicar quatre milions de persones més per la manca d'espai. Shi Changde i la seva família viuen en una casa construïda per ells mateixos al petit poble de Guanduko, on van ser desplaçats el 1996, quan es va iniciar el trasllat de la població de la ciutat de Badong, just a la riba oposada del riu. Shi va perdre l'any 2000 la feina a l'empresa de transport fluvial després que la companyia fos privatitzada. Per viure tenen 800 metres quadrats de cultius de mandarines i dos porcs, l'estàndard per a la regió. Els seus ingressos són 300 euros anuals. Aquest últim any han venut el quilo de mandarines a sis cèntims d'euro. Hi ha un excés d'oferta i els arbres dels seus camps queden sense recol·lectar. La qualitat de la fruita diuen que és dolenta perquè el sòl és poc ric en minerals.

Molts dels seus conciutadans depenen dels diners que els envien els familiars que han emigrat a les ciutats; són els que es construeixen cases més grans, de dues plantes. Els Shi asseguren que no saben per on començar si han de buscar-se la vida d'una altra manera. Tampoc volen marxar del Iang-Tsé "per por a la incertesa" i perquè haurien de moure's amb els seus dos fills.

La casa dels Shi és a escassos 200 metres de l'última esllavissada que s'ha produït a la comarca de Badong. Trenta famílies van haver de ser evacuades a finals del 2007. Una de les persones afectades és Xiang Shiyi, que va perdre els seus horts. El govern municipal no li ha compensat la pèrdua dels camps, fins i tot malgrat la mort del seu marit, ara fa un mes. Xiang i altres amics debaten acaloradament a casa dels Shi les conseqüències de la corrupció. És el tema que els exalta més: "Les millors cases i els millors cotxes de Badong són dels funcionaris", diu Shi. Explica que reben 600 yuans -60 euros- de subsidis anuals, quan per llei en tocarien 600 per persona. "El problema no és del govern central. Els seus plans són bons. El problema és que s'han d'aplicar a nivell local. Els diners i les idees desapareixen", diuen.

A Badong es va realitzar una primera fase de reurbanització a la dècada dels noranta, 100 metres per sobre del punt més alt de l'antiga ciutat. El 2007 es va confirmar que la primera reubicació de Badong s'havia fet en uns terrenys d'alt risc d'esllavissades. Dels 70.000 ciutadans de la ciutat, 40.000 ja han estat reubicats en una altra zona. Són els grups amb més poder adquisitiu i els que treballen per a empreses públiques. La segona Badong havia de ser abandonada, però per manca de pressupost se n'ha allargat l'existència amb reforçaments de ciment i pedra, segons Zhang Pin, una veïna. Zhang va ser acomiadada fa un any de la fàbrica de ciment on treballava juntament amb una quarta part de la plantilla. Tot i els efectes de les privatitzacions, Zhang és optimista a l'hora de trobar una feina i traslladar-se a la nova Badong, perquè creu que la presa crearà llocs de treball per a la regió, sobretot pel turisme.

Zhang no es planteja les conseqüències mediambientals de la presa, com tampoc semblen fer-ho els ciutadans de Wuhan, la capital de la província de Hubei, de set milions d'habitants i a 350 quilòmetres passada la presa. Allí el nivell de l'aigua del riu és el més baix dels últims 140 anys, malgrat que ha estat un hivern de fortes precipitacions. La raó principal és l'esforç per omplir ràpidament l'embassament de les Tres Gorges i l'augment del consum urbà. El Iang-Tsé circula 15 metres per sota del nivell que tenia l'any passat per les mateixes dates. La situació és tal que el clavegueram desemboca al riu a la vista de tothom. Les nombroses famílies que van cada tarda a passejar i a fer volar estels diuen sense excepció que els sembla molt bé la situació, perquè el riu ha deixat de ser perillós i perquè la presa serà una garantia de subministrament elèctric per al país -amb 18 gigawatts de potència serà la central elèctrica més gran del món-. També hi ha escèptics, com ara els pagesos que volten desocupats pel centre de Wuhan perquè les autoritats han prohibit el consum d'aigua del Iang-Tsé per a l'agricultura.

Per evitar l'ús de productes químics que compensin la sequera, l'Ajuntament de Wuhan penja anuncis que adverteixen de la contaminació dels aliments. Alguns agricultors se'ls miren davant el monument que recorda les inundacions del 1998, quan van morir 4.000 persones. Prop d'allí hi ha escultures del Baiji, el dofí blanc del Iang-Tsé, donat per extingit. Liu Zhenchao va ser 43 anys capità de la companyia estatal de transport de passatgers del Iang-Tsé. Evoca el temps en què els bancs de Baiji acompanyaven la navegació del vaixell: "Ara no hi ha ni dofins ni ocells per culpa de la contaminació".

Liu defensa la presa perquè ha fet segura la navegació, però veu perillosa la concentració de sediments que provoca la presa en aturar el corrent del riu. El govern central admet que en el futur això pot fer pujar el nivell del riu i assegura que revocarà la construcció d'algunes de les setze noves preses que es planifiquen al Iang-Tsé. La preocupació no és només de la Xina, perquè universitats del Japó han presentat proves que l'embassament està alterant els corrents marins i l'ecosistema del mar de la Xina, on desemboca.

Els més joves als vaixells de passatgers del Iang-Tsé no pensen en aquests efectes, ni tan sols miren el riu: segueixen les pel·lícules de Hong Kong o Pequín que projecten a bord, somiant que un dia ells seran lluny d'una terra on és dur tirar endavant, amb presa o sense."


Cristian Segura, al Diari Avui del 2008. La terra trontolla amb la presa.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Una barrera de adobe

"En la provincia de Shanxi, en la China Central, la Gran Muralla tiene poco que ver con la presencia imponente de las imágenes de postal que ofrece a su paso por Pekín. La Muralla en Shanxi es únicamente una barrera de adobe que hoy sirve para demarcar la frontera con la Región Autónoma de Mongolia Interior. Siguiendo su recorrido se encuentran torres de vigía, algunas de más de 2.000 años de antigüedad, templos y pueblos enclaustrados entre los muros de antiguas fortalezas. En la capital china, la Muralla ha sido renovada en repetidas ocasiones desde que la dinastía Ming asumiera el poder en el siglo XIV. En el resto del país, el patrimonio cultural de la Gran Muralla cae en el desconocimiento y en el olvido.
Mientras las grandes metrópolis del Este de China lucen los más altos índices de desarrollo, la vida en el Norte y el Oeste de China –los territorios marcados históricamente por la presencia de la Muralla y de la Ruta de la Seda- quedan al margen de la atención mundial. Los Juegos Olímpicos de Pekín 2008 se celebraron en la capital y en otras seis sedes olímpicas, todas ciudades de la costa y del Sur del país. El futuro queda lejos de los paisajes y de las gentes de la Gran Muralla, pese a que sólo a partir de ésta se entiende la historia de China y de Asia.


La construcción de la Gran Muralla comenzó en el siglo III ante
s de Cristo por orden del primer emperador de una China más o menos homogénea, Qin Shi Huang. La obra fue continuada durante siglos por dinastías posteriores para defenderse al Norte de las invasiones de los pueblos nómadas. La dinastía Ming (1368-1644) fue la más activa reforzando las antiguas construcciones y erigiendo nuevos tramos. Su temor ante el poder mongol era lógico porque la era Ming se inició derrotando al imperio mongol que fundó un siglo antes Genghis Khan. Los Ming hicieron de la Gran Muralla “la estructura militar más grande del mundo”, según la UNESCO, que la acreditó en 1987 como Patrimonio de la Humanidad. Se estima que tiene más de 6.500 kilómetros de longitud aunque todavía no se ha establecido con exactitud su extensión. Peter Hessler, escritor y experto en China del semanario The New Yorker, asegura que en todo el mundo sólo existe una cátedra dedicada al estudio de la Gran Muralla, en Estados Unidos. El principal inconveniente para determinar su longitud es que la Muralla tiene múltiples recorridos que frecuentemente no están ni conectados.

Liu Shu Ming trabaja de guía cultural en Datong, al Norte de Shanxi. Liu es originario de un pueblo del Sur de la provincia ubicado junto a lo que llaman la “Muralla interior”, un tramo de la Gran Muralla separado por más de 200 kilómetros de la frontera Norte. Su municipio lleva el nombre de la fortificación en el que está enmarcado, Houshachen. Liu conoce por experiencia propia la degradación que padece el mayor símbolo de China: “En los muros de Houshachen ya no quedan ladrillos de la construcción original, sólo adobe, porque los vecinos se los han ido llevando en carretillas. La fortaleza se cree que pertenece a la era de la dinastía Han [206 a.C – 220 d.C] pero a la gente le da igual, no tienen respeto por las antiguallas. Recuerdo que de pequeño encontraban monedas antiguas y nos las daban para jugar.”

Liu es uno de los pocos que se empecina en llevar a turistas a la Muralla de Shanxi, fuera de los circuitos turísticos habituales que sólo hacen parada en las impresionantes grutas budistas de Yongang y el templo colgante de Hengshan. En una de las secciones que ocasionalmente le piden visitar se encuentra el pueblo de Hujiayao. Su nombre apareció en la prensa hace dos años porque protagonizó uno de los habituales casos de destrucción y pillaje que investigan las autoridades locales. En aquella ocasión, una compañía minera –Shanxi es el centro de extracción de carbón más importante de China- fue denunciada por haber agujereado parte de la Muralla para hacer una carretera que diera paso a sus camiones, evitando así pagar los peajes de una autopista cercana. El gobierno de Shanxi también investigaba la sustracción de ladrillos centenarios del monumento por parte de los habitantes de la zona. Los vecinos de Hujiayao sin embargo aseguran que ya no se pueden encontrar más piedras en la muralla porque prácticamente no quedan. Hujiayao es una amalgama de casas y barracas pobres sin calles asfaltadas ni agua corriente. En el principal cruce de caminos de Hujiayao se reúnen los pocos lugareños que todavía no han emigrado a ciudades. Reciben a los visitantes foráneos con suspicacia y para indicar la ubicación de la Gran Muralla señalan con la mano cualquiera de las pistas de tierra que arrancan hacia el Norte, marcadas por una central eléctrica de carbón instalada al otro lado de la Muralla, a un kilómetro del pueblo.

En Hujiayao y la vecina Ershiyiqiang, la última localidad de Shanxi antes de cruzar la Muralla y entrar en Mongolia Interior, han colocado pivotes en los caminos para evitar el paso de los camiones de la central eléctrica. Gao, un habitante de Ershiyiqiang que trabaja en la planta de carbón, asegura que estos caminos “hace muchos años” que se construyeron. Gao cuenta que la zona es muy pobre y que sus gentes son insensibles respecto al monumento. Pone como ejemplo el caso reciente de unas barracas que unos compañeros de trabajo levantaron empotradas en la muralla. La administración regional de protección del patrimonio las descubrió y ordenó su desmantelamiento.

En el área de la planta eléctrica se encuentran los restos de una torre de vigilancia milenaria. Sólo se conserva un montículo de adobe de unos 6 metros de altura. En China se han aprobado en los últimos años varias leyes de protección del patrimonio cultural pero Zhu Faming lamenta que los incrementos de controles no han surgido efecto y los robos de activos culturales no cesan. Zhu actúa de representante improvisado de Deshengbu, una fortaleza de 2.000 habitantes construida en el siglo XVI que tuvo importancia como mercado entre chinos y mongoles. Viendo la miseria de su casa, la primera del pueblo, cuesta creerle cuando explica que es descendiente de una rama familiar del fundador de los Ming, Zhu Yuanzhang, que permanecieron en la región construyendo las defensas militares. Su padre fue oficial encargado de la vigilancia de las reliquias. Los muros de su patio, donde quema basuras, tiene el pozo de agua y guarda las herramientas de madera para trabajar en el campo, están compuestos con piedras de la fortaleza. “Los tomó mi padre en 1949, acabada la guerra”, justifica Zhu.

Las casas de Deshengbu tienen dos plantas. Desde las ventanas superiores se divisa el llano de la estepa mongola más allá de los muros de la fortificación. Un rebaño de ovejas recorre la calle principal y el pastor se detiene en el único colmado del pueblo para abastecerse de frutos secos. En los patios y cobertizos, la arena entierra lo que encuentra a su paso. En varias entradas de casas se pueden ver reliquias y estelas inscritas en antiguo chino semienterradas bajo la tierra. Zhu explica que en 2007 unos desconocidos robaron de noche de leones imperiales de piedra de 250 kilos cada una, que escoltaban el arco del triunfo de Deshengbu. Según la policía, las esculturas fueron esculpidas hace 600 años. “Los Guardias Rojos nos ordenaron que la fortaleza tenía que desaparecer. El templo taoísta sí que lo destruyeron. La Revolución Cultural (1966-1976) hizo mucho daño, pero el daño todavía continúa porque a partir de la década de los Ochenta llegaron los robos. Incluso algunas cosas se las ha llevado el gobierno sin decir nada. Luego lo colocan en lugares más turísticos”, asegura Zhu.
Diego Azubel, fotógrafo argentino que entre 2000 y 2001 cubrió a pie 4.000 kilómetros de la Gran Muralla, evoca los múltiples amigables encuentros con los pastores que todavía hoy continúan viviendo cerca de lo que queda de la estructura de la Gran Muralla. La mayoría del recorrido ha desaparecido por la erosión de la arena y seguir un itinerario fijo sería misión imposible si no fuera por la ruta que marcan las torres de vigía.

La Muralla ofrece al Oeste de China unas travesías de ensueño al cruzar la mayoría de los desiertos del país, unos espacios vastos y con grandes diferencias estéticas entre ellos. La generosidad de sus habitantes es una costumbre arraigada desde tiempos inmemoriales, sobre todo en los itinerarios cercanos al paso de la Ruta de la Seda y a los caminos frecuentados por peregrinos budistas. Virginia Stabbs Anami, estudiosa de la cultura china, describe en su libro Encuentros con el viejo Pekín algunas de las tradiciones que durante siglos han mantenido las gentes que han ocupado los centros urbanos en la trayectoria de la Gran Muralla. Tradiciones como un plato habitual que se ofrece al viajero, las gachas con arroz, un alimento sencillo en zonas rurales pobres.

De Shanxi hasta los confines occidentales de la Gran Muralla hay miles de kilómetros de llanos áridos y despoblados. Las regiones autonómicas musulmanas de Ningxia y Gansu son las etapas más espectaculares gracias a la belleza del desierto. En Gansu se alcanza el límite de la Muralla, en la fortaleza de Jiayuguan, perfectamente conservada gracias a los refuerzos que le aplicó la dinastía Ming. Desde la atalaya de este bastión se contemplan la cordillera nevada de Qilian y a sus pies la nueva ciudad de Jiauguan, antaño un oasis donde se abastecían las caravanas militares y comerciales. Hoy es un centro industrial estratégico para el sector del acero y petroquímico.

La Gran Muralla comienza en medio del desierto, en uno de los enclaves más lejanos del mar que existen en la Tierra, y finaliza en la costa de la provincia de Hebei. En la ciudad portuaria de Qinhuangdao, en el golfo de Bohai, la gran obra de defensa china se encuentra con el océano en el angosto paso de Shanghaiguan, uno de los atractivos turísticos más apreciados por los chinos. A 300 kilómetros queda Pekín. Fue elegida capital en 1421 por Yongle, el tercer emperador Ming, para acercar el poder político a las débiles que les separaban de la amenaza de los pueblos mongoles y manchúes. El Norte de Pekín ofrece las mejores panorámicas de la Muralla, las más icónicas, reproducidas en camisetas, libros de fotografía o logos de bancos y restaurantes..."

Cristian Segura, Vida y olvido en la Gran Muralla. Adaptación publicada en La Revista IMO.

i versió reduïda a l'Avui

dimarts, 23 de febrer del 2010

The loser's prize

"And poetry is the loser's prize. The consolation of one who sleeps dreamless. It is the echo that rings or goes mad, no difference. And poetry is the thing and its opposite, and also the absence of meter. Poetry is a rising, a place that escapes from its place, and a reality that only fleeing sustains."

Aded Ismael, The poem-the mirage. Language for a new century.

divendres, 19 de febrer del 2010

CIA man






"Who can kill a general in his bed?
Overthrow dictators if they're red?
Fucking amen!
CIA Man!

Who can buy a government so cheap?
Change a cabinet without a squeak.
Fucking amen!
CIA Man!

Who can train guerillas by the dozens?
Send them out to kill their untrained cousins?
Fucking amen!
CIA Man!

Who can get a budget that's so great?
Who will be the 51st state?
Who has got the secrets as Service?
The one that makes the other service nervous?
Fucking amen!
CIA Man!

Who can take the sugar from it's sack,
Pour in LSD and put it back?
Fucking amen!
CIA Man!

Who can mine the harbors a' Nicaragua?
Out hit all the hitman of Chicagua.
Fucking amen!
CIA Man!

Who can be so overtly covert?
Sometimes even covertly overt.
Fucking amen!
CIA Man!

Whos the agency well known to God?
The one that copped his staff and copped his rod?
Fucking amen!
CIA Man!


CIA."

The Fugs, CIA man.

dijous, 18 de febrer del 2010

la Lolis

"Actualment es parla de si les parelles de gais poden o no adoptar nens. Doncs bé, en aquell temps es va donar un cas d'aquests: la Lolis era un marica molt femení, que tenia parella estable, un paio lleig com una mala cosa. La Lolis deia sovint que la seva màxima il·lusió era ser mare. I un dia ho va ser.

Resulta que a l'escala on vivia, al carrer Santa Madrona, una noia molt jove, soltera, va parir una nena, i els pares de la noia van decidir portar-la a la borderia. La Lolis i el seu home se'n van assabentar i van comprar la nena, així, tal com sona, la van comprar! I, el mateix vespre, la Lolis la va parir. Una maricona amiga va estar-se unes quantes hores posant i traient una cua de porc pel cul de la Lolis, que feia uns crits que tota l'escala se'n va assabentar. I quan algú preguntava què passava, algú li responia:
-És la Lolis, que està parint!

L'endemà, tota la mariconeria del barri va anar a veure "la partera" i la menuda, que tothom afirmava que s'assemblava a la Lolis."

Sebastià Sorribas, Barri Xino.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Les pajilleres

"Tornant al Monumental, la principal especialitat d'aquest cinema -com al Padró o el Diana- eren les pajilleres. Aquestes esforçaces treballadores del sexe manual s'estaven dalt, a la general. Els de la nostra colla, després de veure les dues pel·lícules des del pati de butaques, pujàvem a la general a veure un altre espectacle. En una filera de butaques hi havia tot de paios asseguts, fent cua, i una dona grassa que feia el servei. Al que li tocava, se li permetia posar les mans als grossos pits de la dona, però no a les parts baixes:

-No, que tinc la regla! -deia la dona amb tota la barra. Això ho deia cada dia.

Quan el client estava servit, sortia per l'altra part de la cua, i llavors tots els homes canviaven de seient, pam, pam, pam.
...

Anys més tard, Manolo Vázquez Montalbán deia que les pajilleres del Cine Padró eren les millors de Barcelona, i en una carta al director d'un diari, un senyor li va contestar que no, que les millors eren les del Cine Manila."

Sebastià Sorribas, Barri Xino.

divendres, 12 de febrer del 2010

The rehabilitation of Mao

"When Hu Jintao assumed the supreme leadership of China in 2002 his priority was to dispel the increasing feeling that the Chinese Communist Party (CCP) was losing contact with the masses while promoting a wild capitalism for the benefit of the urban elite.

Under Hu, the CPP's promotion of a better redistribution of wealth in a "socialist-capitalist economy" has given renewed significance to the "New Leftists", thinkers who over the past two decades have advocated classic socialist methods to compensate for the imperfections of the capitalistic economy.

The most recent chapter of this trend is a profound re-study of Mao Zedong's ideals and a benevolent revisionism of his legacy by prestigious scholars, both in China and abroad. Mao led the People's Republic of China from its establishment in 1949 until his death in 1976.

The global financial crisis has given analysts of Marxism a new role as protagonists, and intellectuals from some of the world's top universities are rethinking Mao Thought as a way to help close growing social and wealth gaps. In doing this, they are also trying to cast new insights toward the New Leftist movement itself.

Ban Wang, professor of Chinese literature and culture at Stanford University, rejects defining this "upsurge of interest" in Mao's thinking as New Maoism because "it is not a systematic restoration of the whole package of Mao's thought".

Some of Mao's ideas are interesting because they can be used, Wang said. "Mao's thought teaches us a method for investigating China's real circumstances at a specific time," he said. "But this epistemological value is also harnessed to a vision of a socialist future radically different from capitalism. Though times may change, certain workable responses in the Chinese experience to recurrent problems may still have life and validity."

Maoism as a political alternative doesn't exist in China. From the beginning of the reforms in late 1978 until the 1990s, his heritage was discouraged as the CCP searched for a new voice for its rhetoric. Although liberal factions retain an important position of power, top cadres of the party often use quotations from Mao to give them a voice. CCP think-tanks such as the Central Party School or the Chinese Academy of Social Science are breathing new life into Mao's Credo in their lectures and research projects.

As Wang assures, "The new upsurge of Mao thinking makes strategic uses of Mao's legacy: there are many usable elements in Mao's thought, such as the mass line as a guide for understanding and adjusting the fluid relationships between the state, regions, society and individuals. The mass line is also at the center of the notion of intra-party democracy. There are also questions of national independence and state sovereignty, which were what the Chinese revolution fought for and which persist in the relation with Taiwan and minority areas. State sovereignty is related to economic sovereignty, manifest in the policy of economic self-reliance."

Foreign scholars commonly accuse the New Leftists of feeding nationalist movements.

"Using the claim that China should assume a more powerful role in international and security affairs while replacing the beneficiaries of the old world order, neo-leftist analysts have once again revealed their inclination toward their own brand of nationalism," according to Bernt Berger, an expert on China security policy at the University of Hamburg. "The assertive nationalist rhetoric behind recent neo-leftist statements appeals to a growing number of people who are dissatisfied with corruption ... This rhetoric traditionally had a hint of counter-imperialist or post-colonial emancipation and self-assertion," Berger wrote in a 2009 report for the ISN Security Watch.

Wang arrives at the same conclusion as Berger, though without acknowledging the nationalist inconvenience. "Revolutionary theories and practices crystallized by the term 'Mao Zedong Thought' are the engine of China's drive from a semi-colonized, beleaguered country to an independent nation-state, now proudly standing by other nations ... There are websites, forums and academic studies devoted to the discussion and elaboration of revolutionary and socialist motifs. The new-found confidence in China's rising power seems to say that despite all the trials and tribulations, socialist builders, after all, did something right."

Disenchantment with globalization, that began and was encouraged by the Western world, is a focal point for the revival of Mao and the new leftists. A book written by several critics of current CCP policies, Unhappy China: The great time, grand vision and our internal and external challenges, was last year's political bestseller. Wang Hui, a professor of Chinese language and literature at Tsinghua University in Beijing and probably an icon of the group, expressed regret over the new left label because it was formulated in the US and Europe. The New Leftists, as happened with concepts such as "Rightists" and "Old Leftists", could be misunderstood in China as a new faction of dogmatic elites, according to Wang Hui.

The New Left and the intellectual supporters for a restoration of Mao's ideals share a mistrust of liberalism and globalization. But Ban Wang says that new Maoism is "more indebted to classical Maoism". Their defense of Mao's teachings is strident because "these have been prematurely consigned by liberals to the dustbin of history", Ban Wang says.

It is common among new Maoist intellectuals to search the dark periods of contemporary Chinese history for positive experiences.

Words and Their Stories: Essays on the Language of the Chinese Revolution, a forthcoming book edited by Ban Wang, documents examples of these in the Mao era. Wang is convinced that during the Great Leap Forward (1958-1961) there was an earnest intention to decentralize power in favor of the "creative potential of the rural masses". The CCP made significant improvements to public health in rural areas during the Cultural Revolution (1966-1976), Wang asserts.

China took several steps toward modernization in that decade, making progress on gender equality, a more direct communication between the government and the people, new genres of opera and literature backed by Jiang Qing - Mao's wife and member of the Gang of Four - and a proud feeling against individualism because people believed they were relevant and "part of something", Bai Di, director of Asian Studies of Drew University, said in a recent interview with Revolution, the magazine of the US Revolutionary Communist Party.

Of the Cultural Revolution purges, Bai said, "There were people who were trying to return to the old hierarchy in society ... I don't think these people wanted to go to capitalism, they were trying to take people back to old tradition, and they were trying to retrench back to feudalism."

Was Mao Really a Monster? is a collection of essays by 15 international scholars and posed this question in response to Mao: The Unknown Story, Jung Chang and Jon Halliday's best-seller that became famous for the ferocity of its attack on Mao's actions. Almost all the essayists criticize Chang and Halliday for a lack of neutrality and rigor. "We make a counter-argument in the revolution's critical defense at a time when revisionists histories of the great social revolutions are in the ascendancy," Gregor Benton, professor of Chinese history at Cardiff University, and Lin Chun, professor at the London School of Economics, wrote in the introduction to the book, which they co-edited and published in 2009.

A minority of radical leftists go even further. There is at least one organized underground Maoist association, the Chinese Maoist Communist Party, and others claim to have founded new Maoist parties. The Chinese Maoist Communist Party has published its founding principles on websites like maoflag.net. This online forum was shut down temporarily in 2007 after posting a message signed by 17 former top CCP officials and Marxist scholars criticizing the party for being too capitalist.

Above ground, the Beijing bookstore Utopia is at the heart of Maoism activism in China. The store sells all Mao's written works and other papers that support the Great Helmsman's legacy. Located in the university district of Haidian, Utopia organizes weekly gatherings with scholars and all kinds of social activities.

Rebecca Karl, expert on Maoism in Asia at the New York University Department of History, considers it wrong to call these movements Maoist. "They would have to be revolutionary to be Maoist," she says. She views the New Left as a group of thinkers who are "more like social democrats" in their criticism of capitalism and undemocratic practices.

While it is true that nostalgia and radical support for Mao's legacy is found among a tiny minority, the intellectual activity in favor of revisiting Mao's tasks and thoughts has echoed in the corridors of power. "A number of party cadres are invoking Maoist values, including radical egalitarianism, when formulating public policies,'' Willy Lam has written. ( See Power struggle behind revival of Maoism
Asia Times Online, November 23, 2009.)

Vice President Xi Jingping, the favorite to succeed Hu as premier and often considered a representative of the liberal wing of the CCP, uses quotations and the ideas of Mao and has even paid respects by visiting places of importance to the Great Helmsman's life. Bo Xilai, the party chief of Chongqing municipality and former minister of commerce, is the highest CCP representative directly attached to Mao's restoration. Bo has involved himself in Maoist propaganda campaigns in Chongqing, with his government sending Mao quotations to citizens by SMS, and building Mao statues.

Using Mao's figure as a respected icon to unite the people under the wing of the CCP has an undeniable logic. Yang Yao, director of the China Center for Economic Research at Peking University, warned recently that despite measures implemented during the Hu era to hold back social imbalances, the situation is getting worst. "Since the CCP lacks legitimacy in the classic democratic sense it has been forced to seek performance-based legitimacy instead by continuously improving the living standards of Chinese citizens. So far, this strategy has succeeded, but there are signs that it will not last because of the growing inequality."


Cristian Segura, Asia Times Online, Mao colossus strides a divide.

dijous, 11 de febrer del 2010

The Butcher

"He chops, carves, slices, minces and trims.
Soon he is sorrounded
by curly intestines and lumps of tongue,
the glutinous feet, slabs of spareribs,
pork chop, pork loin, pork butt,
pork belly, kidney and live.

He sells to the big restaurant facing the river,
the temple next to the chicken coops,
a few wives carrying their children,
the grocery store owner, the bald tailor,
and the letter writer who never stops talking.

Sometimes the kerosene peddler will curse him
for leaving too much fat.
Sometimes the barber will bring over
a can of soy bean milk as a gift.

He sharpens his knife when business is slow.
He remembers the sage's admonition
that to preserve a blade
the cook must seek the play
between the joints in the bones.


Wing Tek Lum, The Butcher.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Sausage-shaped but lumpy


"Type 1: Feces come out in separate, hard lumps, similar to nuts. Type 1 stools have spent the longest amount of time in the colon and are generally difficult to pass. When feces sits in the colon for too long, it can cause one to become constipated. This condition is usually caused by a lack of fluids, lack of friendly bacteria, stress, excess mucus, and not enough good fiber. Avoid alcohol, baking soda, and all products with refined white flour, sugar, white rice and yeast.

Type 2: Stools are sausage-like in appearance but lumpy.

Type 3: Stool comes out similar to a sausage but with cracks in the surface.

Type 4: Feces are smooth and soft in the form of a sausage or snake.

Type 5: Feces form soft blobs with clear-cut edges that are easily passed through the system.

Type 6: Stools have fluffy pieces with ragged edges. These are considered mushy stools.

Type 7: Stool is entirely liquid and watery with no solid pieces. This type of stool has spent the least time in the colon. Diarrhea is usually caused by a bacterial or virus infection from foods or water. It can also be caused from anxiety, food allergy, drugs, or other problems in the colon. This is a sign that something is wrong and the body is trying to cleanse itself."


Bristol Stool Scale.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Més amenaces = més independentisme

“Com més ens amenaci la Xina, més gent voldrà la independència”

(Bi-khim Hsiao. Portaveu i directora de relacions internacionals del Partit Progressista Democràtic (PPD). Vicepresidenta de la Internacional Liberal)


Per una banda, la comunitat internacional no accepta la independència de Taiwan però per l’altra, la majoria de taiwanesos tampoc desitgen la reunificació. Fins quan pot durar aquest statu quo en què viu l’illa?
-El fet que no siguem un país reconegut diplomàticament no significa que no siguem independents. Tenim un govern, una administració pública i exèrcit propi. La Xina durant la història mai ha estat un territori homogeni. Ja gaudim d’una independència de facto i volem mantenir-la i defensar-la el temps que ens sigui possible. Si hi ha un canvi en aquest statu quo serà perquè ha estat aprovat via referèndum pel poble taiwanès. És cert que només 23 Estats reconeixen la nostra sobirania, i que la majoria de grans països reconeixen la demanda de sobirania sobre Taiwan per part de la Xina, però això no vol dir que hi estiguin d’acord. Si s’hi fixa, els Estats Units diuen que “reconeixen” l’exigència xinesa però a continuació declaren que cal una solució pacífica. Els EUA són els únics que s’han compromès amb la defensa de Taiwan. Ens han reiterat que es mantenen fidels als tractats bilaterals de defensa, que ens garanteixen el seu recolzament en cas d’atac xinès.

En la seva visita a la Xina el novembre passat, Barack Obama no va cedir davant l'exigència xinesa que els EUA deixin de vendre armes a Taiwan, però sí que va donar suport a la reunificació amb la Xina.
-Estem molt preocupats pels resultats de la visita d’Obama, per les seves paraules quan subratlla el respecte per la integritat de la sobirania xinesa. La seva contundència recolzant la Xina no s’havia donat amb d’altres presidents. De totes maneres, els enviats d’Obama a Taiwan ens van assegurar que es referia a Xinjiang i el Tibet.

Acceptaria el PPD negociar la integració a la Xina si aquest país es democratitzés plenament?
-Qualsevol canvi en la sobirania de Taiwan ha de ser decidit pel poble taiwanès. A la Unió Europea, cap dels seus Estats membres ha estat forçat a prendre-hi part; primer ho han decidit els seus ciutadans. El PPD vol defensar la independència el màxim temps possible. I pel que fa a la democratització xinesa, la lògia indica que una Xina més democràtica respectarà més i més la paraula del poble taiwanès. La situació, de moment, és ben diferent: hi ha míssils xinesos apuntant-nos.

El govern xinès els acusa sovint de recolzar els grups rebels de Xinjiang i el Tibet. És correcte? És una qüestió de germanor independentista?
-És correcte, hi ha una simpatia compartida amb el Tibet i Xinjiang. Per exemple, quan el 1996 es van firmar els tractats de pau entre Pequín i el govern del Kuomintang (KMT), la majoria de la població era escèptica respecte aquest acord perquè tenien present quina era l’actuació del govern xinès al Tibet.

Taiwan no té presència a les Nacions Unides; tampoc a organitzacions vinculades a l’ONU com l’Organització Mundial de la Salut. Creu que el seu país té un major risc de no poder superar crisis, siguin sanitàries, humanitàries o l’actual davallada econòmica global?
-Li recordo que sí formem part del Fons Monetari Internacional, i això és una garantia respecte la crisi actual. La situació a Taiwan és molt més estable que a la Xina perquè som una democràcia. La nostra economia està globalitzada i per tant, el món depèn de nosaltres. El mateix passa amb la Xina, però el seu sistema és molt més imprevisible. Nosaltres en canvi som una democràcia oberta. L’amenaça d’inestabilitat és més gran a la Xina.

El PPD està en contra de l’acord de comerç lliure que el president taiwanès, Ma Ying-jeou, vol signar amb la Xina. Quina és la relació econòmica que voldrien?
-El KMT assegura que si ens integrem més amb la Xina, els nostres índexs de creixement seran més alts. Però totes les decisions que han aplicat en aquest sentit encara no han demostrat cap efecte. Els xinesos de moment no estan comprant més els nostres productes. La diferència amb el KMT és quina és la velocitat d’aproximació a la Xina. Admetem que la Xina té una gran presència econòmica però no volem dependre d’ells en excés, posar tots els ous en una sola cistella és arriscat. Als empresaris taiwanesos els suggerim que inverteixen a l’Índia, al menys allí tenen la garantia de la democràcia. Cal diversificar enfortint lligams amb mercats del Sud d’Àsia. I si volem un acord de lliure comerç, que sigui amb la Unió Europea.

Acceptaria la UE un acord de lliure comerç amb Taiwan sense el vistiplau xinès?
-Quan hem mantingut contactes amb representants europeus, aquests no parlen obertament d’aquest obstacle tot i que és un fet admès implícitament: cap acord és possible sota l’amenaça xinesa.

Pequín considera el PPD com un enemic de primer ordre perquè promou la independència taiwanesa, sense terme mig. Hi ha hagut alguna vegada espai per al diàleg entre vostès?
-Durant els anys que vàrem ocupar la presidència del país, es van establir mecanismes per obrir-se gradualment a la Xina, tot el contrari de les presses que demostra l’actual president. Ens oposem a la manera de negociar amb la Xina a l’ombra que està aplicant Ma. Qualsevol tipus de diàleg amb la Xina ha de ser conduït amb transparència.

La República Popular Xina ofereix a Taiwan un estatus com el de Hong Kong, de plena autonomia. Ho acceptarien?
-No volem ser com Hong Kong. Allí s’estan produïnt fets que no ens agraden, com l’autocensura o una classe empresarial que no gosa recolzar l’oposició.

Hi ha persones al Partit Comunista Xinès (PCX) que tinguin una major sensibilitat per les demandes de sobirania taiwaneses?
-Cada vegada hi ha més membres del Partit Comunista amb un esperit liberal, que prefereixen el diàleg per davant de les amenaces i que són partidaris de reconèixer la identitat taiwanesa. Però mai he sentit, almenys públicament, cap membre del partit o de la societat xinesa que reconegui el dret de Taiwan de ser independent.

La proposta del PPD de convocar un referèndum per recolzar la independència de Taiwan ha provocat dures amenaces per part dels líders xinesos. Si tornen al poder, es plantejaran de nou convocar la consulta d’independència o consideren que seria un risc excessiu?
-La Xina mira de dividir la nostra societat i davant d’això, els nostres líders han d’actuar units. En el passat ja hem fet moltes coses que no han agradat a la Xina. El 1996, quan tot apuntava que el PPD guanyaria les eleccions legislatives, la Xina va disparar míssils a tocar de la nostra costa. Després, quan vàrem assolir el govern, amenaçaren amb noves accions si la societat ens seguia donant suport. No podem deixar de fer segons quines coses perquè la Xina ens amenaça.

En el cas d’una intervenció armada de la Xina contra Taiwan, creuen que els EUA actuarien militarment? Washington ha reiterat que no hi intervindrien si l’acció xinesa és resultat d’una provocació taiwanesa. El PCX ha manifestat en innombrables ocasions que convocar el referèndum seria una provocació intolerable.
-El govern nord-americà ha dit que el seu suport no és un txec en blanc, sobretot si Taiwan es dedica a provocar la Xina. Però Washington també ha deixat clar que actuaria en cas que la Xina no respectés les nostres decisions democràtiques. Com més ens amenaci la Xina, més gent voldrà la independència. Els xinesos haurien de canviar la seva mentalitat i convertir-se en un 'soft power'. Potser això només és possible si milloren la confiança en si mateixos.

Taiwan té un punt feble, una societat trencada entre els partidaris de la independència, (la població originària de Taiwan) i els descendents dels dos milions de refugiats que van fugir del continent a l’illa un cop el KMT va perdre la guerra civil.
-La divisió ètnica està canviant. Continuem dividits però més joves descendents dels qui van arribar amb Chiang Kai-shek [el dictador i mític líder del KMT] accepten la singularitat de la seva identitat.

A Taiwan es dóna un fenomen similar al cas espanyol amb la memòria de Franco: es troben per tot el país estàtues o d’altres records a l’espai públic honrant la figura de Chiang Kai-shek. El PPD ho tolera per evitar una major fractura social?
-És un assumpte que continua sent molt sensible i debatut. Quan va arribar la democràcia, els nostres primers alcaldes van començar a retirar estàtues de Chiang. Des del govern vàrem aplicar canvis més profunds, com quan vàrem convertir el Pavelló memorial de Chiang Kai-shek en un Memorial de la Democràcia. El govern del KMT ha restituït aquest any el santuari per Chiang. Taiwan no ha passat mai per un procés de veritat i reconciliació com a Sudàfrica o a Corea del Sud. Hem encoratjat la reconciliació i mai hi ha hagut represàlia. És molt complicat decidir com passar comptes amb tanta gent que va ser responsable de la repressió durant els 40 anys de la llei marcial.

Un altre problema que afronta Taiwan és la corrupció política. El seu ex president, Chen Shui-bian, és a presó i pel que veig, a la seva seu ja han retirat qualsevol referència a ell.
-Perquè Chen ja ha deixat el partit. Com més transparent és un sistema polític, més casos de corrupció apareixeran.



Cristian Segura. (Versió reduïda de l'entrevista publicada a l'Avui)

diumenge, 7 de febrer del 2010

El Lavatorio de pies

"En sendas tribunas, a derecha e izquierda, se instalaron el Cuerpo Diplomático, la Grandeza de España, el Gobierno y los demás invitados. A un lado de la sala esperaban los pobres, todos muy ancianos, distribuidos en dos grupos, hombres y mujeres. Ellas, vestidas de negro, con mantilla; ellos, con sombrero de copa en la mano.

A las tres de la tarde, dos palmadas de los mayordomos reales preludian la llegada del cortejo real. Precedida por los canteros de negras sotanas y blancos sobrepellices, hace su entrada la reina, "erguida y hermética; más poseída de sus altas funciones que nunca", dice Almagro, y acompañada por el Nuncio de Su Santidad y el obispo de Sión.

Un diácono lee entonces el Evangelio de San Juan. "Doña María Cristina, auxiliada por un Grande de España que le alarga una toalla, se acerca a la hilera de pobres, sentados en bancos, y va secándoles uno por uno los pies sobre los cuales el señor Nuncio de Su Santidad ha vertido una gota de agua con perfume, que escancia de una magnífica jarra en plata repujada".

"... A los pobres se les entrega una cesta que contiene una espléndida comida con numerosos platos, la cual suele venderse inmediatamente, por una onza de oro, a la puerta misma de palacio."


Luis Carandell, El lavatorio de pies. Memoria del 98 (EL PAÍS).

divendres, 5 de febrer del 2010

Esto es Barcelona

"6 de Enero de 2010, 8,45 de la mañana, Barcelona. He venido, con la familia, a pasar el día de Reyes en casa de mi madre donde nos reuniremos unas cincuenta personas entre hermanos, maridos, mujeres, hijos, nietos y biznietos. Pienso que es un buen momento para hacer lo que tantas veces hice cuando era niño: ir a misa. Antes de abrir el cuarto misterioso repleto de regalos íbamos a misa de 9 con mis padres. Los nervios me encogían el estómago y deseaba que se acabase cuanto antes. Llego a las nueve menos un par de minutos a los capuchinos de la diagonal, un edificio del arquitecto Sagnier, mi tío abuelo, y encuentro las puertas del templo cerradas a cal y canto. «A lo mejor es que ya no quedan capuchinos», pienso, «bueno, me acercaré a Montesión de la Rambla de Cataluña, seguro que esa estará abierta». Llego en menos de cinco minutos y un cartel anuncia el horario de los oficios y el primero para este día es a las 12. «Vaya -me digo- los curas también tienen derecho a descansar», se me ocurre como justificación. Antes de darme por vencido me acerco a la iglesia de los Redentoristas, en la calle de Balmes, que siempre estaba abierta y recordaba que había misas cada hora a partir de las 7 de la mañana los días festivos. A las nueve y veinte estoy plantado en la puerta y ahí no hay trazas de actividad. «Claro, ya no hay cautivos a los que redimir».

Me doy por vencido, y de regreso a casa, al pasar otra vez por Montesión, me fijo que un mendigo no muy mal vestido pide limosna para comer. Paso de largo, ando unos veinte metros, me vuelvo y le pregunto si de verdad necesita dinero para comer. Por su respuesta me doy cuenta que no es un mendigo sino un desgraciado abandonado del mundo que no sabe ni quién es y que la antipsiquiatría le ha dejado sin amparo mientras Hereu, el alcalde barcelonés, manda a sus fieles a repartir caridad por Mauritania. Le doy 10 euros, tranquilizo mi conciencia, me doy media vuelta y, ¡que le atiendan los servicios sociales del Ayuntamiento!; al fin y al cabo, ¿qué puedo hacer yo? Cuando era niño a las misas de 7 y 8 de los barrios burgueses iba el servicio doméstico y los trabajadores. A la de 9 los deportistas y madrugadores. A las 10 y las 11 las familias cristianas repletas de hijos. La de 12 era para los abuelos, la de 1 para los enfermos, y había hasta otra a las 2 para rezagados, noctámbulos, borrachos y pecadores. Ahora el servicio se reúne en mezquitas y templos evangélicos. Los deportistas no van a misa y los madrugadores cultivan el footing. Las familias están de fin de semana, y sólo unos pocos abuelos, enfermos o pecadores siguen yendo a misa con su fe inquebrantable. «¿Qué puedo hacer yo?», se preguntará el cardenal arzobispo Sistach. Nada. Que el último apague la vela del sagrario. Esto es Barcelona."


dijous, 4 de febrer del 2010

My lamp is very bright

In Chinese education, though, the group mentality tends to be relentless. Most writers are individuals, but that instinct usually gets to be broken in a Chinese classroom. And when they teach writing, it’s not through an emphasis on voice, perspective, narrative, character. Instead, they have the kids copy poetic phrases over and over. They are taught to spout off set opinions instead of coming up with anything unexpected. And they do a lot of handwriting. Lots and lots of handwriting. It’s incredibly deadening. In the village outside of Beijing where I have a home, I was once helping a neighbor kid with his homework, and his assignment was: “Write an essay about your lamp.” He wrote “My lamp is very bright,” and then he got stuck. Well, that’s another bright kid who probably won’t be writing novels in 20 years. Or if he does, it’ll be a 600-page allegory about a lightbulb.

I’ve always believed this cultural issue is more significant than political censorship. Look at Taiwan – where are the great novels about Taiwan? It’s an amazing place: you have a class of elites who lost a terrible war, fled to exile on a strange island, brutalized the natives, built toy factories, went abroad to study, developed a repressive regime and then opened it up, and eventually lost their ruling status. There’s no Communist Party to censor writers. Where’s the epic that captures this half-century? Why hasn’t this environment produced a Tolstoy or a Conrad? It’s because writers do not develop simply because they live in interesting times. The environment does not create a writer, sui generis. People need to be educated to write, and they need to be educated to think as writers.
***

One thing I liked about being in China was that I couldn’t over-estimate my significance, either as a teacher or as a writer. When I arrived with the Peace Corps, the country was clearly going its own way, and that’s still the case. Foreigners have some impact, but they aren’t guiding the country, and it’s not a playground for NGOs like so many parts of the world. The state-level stuff is of questionable value. When a head of state like Obama goes to Beijing, he’s performing certain rituals that are part of big-picture politics, but he’s not making a lot of earth-shattering decisions that will change China. In a sense, he has a lot less leeway than a migrant going to Dongguan looking for a factory job. So as a writer you’re best off sticking with that migrant or somebody like him; you should try to understand Chinese people. You try to figure out their stories and their motivations, and you try to write in an artful way. As far as I’m concerned, that’s enough.


Why I write, interview with Peter Hessler. Urban Anatomy.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Blankets from Changsha

"Like a lot of Westerners, though, my need of space goes beyond just the physical, and toan to an extent that confuses many Chinese. I was reminded of this recently when my prospective in-laws outlined plans to bring half their extended family to stay in my apartment while on a trip to Beijing. Thankfully, I'll be away at the time, but I asked my future mother-in-law exactly how they were going to manage given that I only have two beds:

'It's very simple,' she proclaimed. 'I will sleep in the upstairs bed with my daughter. My husband and his two brothers will sleep in the big bed downstairs. Uncle will sleep on the sofa. His daughters will sleep on the floor in the living room. We can put at least five on the terrace; I know it's winter, but we will bring blankets from Changsha. The two cousins can fit into the bathroom, and the little one is only two, so he can tuck in a drawer somewhere. Then my other big sister can sleep standing up in the wardrobe. I've never liked her, you know. Not since that unseemly argument in the winter of 1971. It'll all be perfectly cosy".

James Palmer, Time Out Beijing, Big Issue.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Salvas en las Marianas

"Una página pintoresca de la historia del fin del imperio español es la conquista de la Isla de Guam por el comandante del buque Charleston, Henry Glass. El día 20 de junio de 1898, el Charleston entró en la bahía de esta isla perteneciente al archipiélago de las Marianas, también llamadas Islas de los Ladrones, y empezó a bombardear el fuerte de Santa Cruz. Al poco rato, un oficial español subió a bordo del Charleston y pidió perdón a Glass por no haber contestado a sus salvas de saludo, por falta de cañones. El norteamericano le dijo que no eran salvas sino cañonazos, pues los dos países estaban en guerra desde hacía dos meses. El gobernador de la isla, don Juan Marina, sólo se avino a entregar las armas cuando se convenció de que era exacta la información que le daba el comandante del Charleston."

Luis Carandell, Memoria del 98 (El País).

***


"Nos disponíamos á embarcar en el bote sin sospechar siquiera lo que pocos momentos después habíamos de saber, y sobre todo después de haber oido la opinión del Capitán del Puerto, según la cual aquella flota americana vendría de paso para los puertos de la costa de China visitando al mismo tiempo algunos de los nuestros á fin de entibiar la tirantez de relaciones que desde algún tiempo antes venía existiendo entre los Estados-Unidos y España. En este mismo instante observamos que el crucero empezó á hacer disparos que eran confusamente oidos en el sitio donde nos encontrábamos á causa de la contraria dirección del viento, pero se distinguían perfectamente los fogonazos; trece cañonazos pudimos contar, y aunque ya tan extraño número de disparos podía habernos hecho sospechar algo, ó por lo menos causarnos extrañeza, nada de esto ocurrió sino que al contrario, según el mismo Sr. García y Gutierrez los barcos "venían como amigos y aquellos disparos eran las salvas de ordenanza saludando á la Plaza". Y la verdad, poco acertado estuvo aquél día en sus opiniones el Capitán del Puerto, pues claramente se vé que hubo detalles más que suficientes para sospechar, de modo evidente, antes de nuestra llegada á bordo del crucero lo que ocurrió después; verdad es, también que la ignorancia en que estábamos de lo que pasaba por el resto del mundo desde hacía dos meses, la sorpresa de encontrarnos, en vez del correo de Manila, con cuatro vapores americanos de tal tonelaje, cosa nunca vista en Marianas, y la precipitación y deseo que teníamos de saber lo que era aquello, contribuyeron muy mucho á ofuscar la mente en aquellos momentos y á tal punto que antes de embarcarnos en el bote, todavía García Gutierrez se detuvo unos minutos en su casa para escribir una carta al Gobernador manifestándole que "estaba entrando una escuadra americana en el Puerto y había hecho los saludos de ordenanza á la Plaza" y lo ponía en su conocimiento para que, si lo consideraba oportuno, viniese á Piti, como se había hecho en otras ocasiones con otros buques de guerra extranjeros, la Sección de Artillería de Agaña con sus cinco cañoncillos para contestar al saludo reglamentario."


Memorias de José Romero Aguilar.