diumenge, 1 de novembre del 2015

Moments estel·lars de la humanitat

–Periodista: Vostè, quan sent que Jordi Pujol és un lladre, què pensa?
–Joan Laporta: A mi no m'agrada, perquè no el considero ni de bon tros això. Sóc advocat i evidentment treballo amb les lleis. Sempre intentem defensar els interessos dins la legalitat vigent. És cert per una banda que si la llei no respon al que vol la majoria d'un territori, és una llei que no és justa. És el criteri aquest que la justícia és abans que la llei. De fet, la llei és canviant. I en el cas del president Pujol el que sí que penso, com a catalanista, i com a persona d'aquest país que hem vist que ens estan ofegant financerament i com ens estan acribillant a impostos, i que a més a més no veiem que el pagament d'aquests impostos tinguin un retorn aquí al nostre país per donar els serveis, bé sigui a nivell social, a nivell d'infraestructures, a nivell d'escoles, o a nivell d'hospitals, que mereixem els ciutadans d'aquest país, hi ha molta gent, molta gent que, això, va optar per pagar menys.

–Aleshores en tot això vostè només hi veu una una causa política, una intenció política.
–És que és evident. A partir de què el president Pujol deixa de ser ambigu amb el tema independentista, dóna la circumstància que a la seva família li cau per tot arreu.


El Suplement, entrevista a Joan Laporta.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El mamador molar



El mamador molar era un hombre necesario. Viejo, sin  dientes, calvo y harapiento, tenía por oficio vaciar los pechos de las parturientas cuando estaban demasiado llenos o endurecidos y la criatura no podía o no quería mamar.


Arrodillado ante la paciente mamaba hasta vaciarle los pechos.


Bigas Luna, El mamador molar.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Una aixadeta

A l'horta d'en Pedret han encès foc, la foguera il·lumina el fum que s'eleva. Han deixat oberts els llums de la terrassa de l'entrada de la torre. Hi ha cinc cotxes aparcats, un amb les portes obertes i música. Unes caixes de fusta al costat de la foguera fan una rotllana i una taula. Volen escalivar pebrots i botifarra a la brasa. Les noies suquen pa amb tomàquet i demanen qui sóc. N'hi ha una que ja ha començat a beure, té les galtes vermelles i crida sense parar. Al cap d'un quart d'hora arriba un altre cotxe, la música altíssima enmig dels camps de presseguers, llumets de colors il·luminen seients, volants i maleters, fotos amb els mòbils i més bosses amb begudes. Techno i pebrots escalivats.
Beuen i discuteixen els camins que han de seguir per arribar als Monegres sense passar per la Nacional. N'hi ha un parell que esperen el Zamora a l'entrada del camí amb unes llanternes. Han fet col·lecta, tothom que vulgui material ha de posar una part de diners, en total han fet una bossa de més de nou-cents euros, n'hi ha d'haver per a dos caps de setmana.
El Zamora els ha promès que seria aquí abans de les deu i només falten cinc minuts. La noia que ha begut massa s'ha cremat quan volia  treure les graelles de les brases. Tothom riu, fins i tot ella, va tan torrada que barreja les queixes amb el riure. Estudia un cicle d'auxiliar d'alguna cosa a Lleida, no l'he pogut entendre, s'embarbussa, intervé en les discussions dels camins que han de seguir.
He tret els mapes dels Monegres d'escala 1:5000, però la majoria dels nois no n'ha fet cap cas perquè no saben llegir-los. Els n'assenyalo un camí bo i que arriba a l'esplanada dels aparcaments. Res. En Pedret em mira i riu, ha començat a beure i ja va una mica tou. Fa fresca, una fresca de nit, l'olor una mica amargant es barreja amb la de l'herba segada i, com passa sempre, se'm tapa el nas.
Quan menys ho esperem, sentim que algú crida i que fa senyals amb una llanterna.
-¡Caramelos, caramelos! ¡Los postres, los postres!
El Zamora crida pel mig de la feixa de presseguers quan passen cinc minuts de les deu. Ni l'hem sentit arribar, ha deixat la moto a l'altre costat, en un altre camí. Porta una bossa de la qual treu un bric de vi. N'arrenca una tira, buida el vi i de dins en treu una bosseta amb pastilles.
Quan em veu demana qui sóc. Li sona la meva cara, però no sap on posar-la. Si sóc de fiar, demana a en Pedret.
–Tiene pinta picolo– sento que li diu.
–¿Éste? No, no –riu–. Es amigo de mi padre y un poco enemigo mío. De Zaidín pero de confianza.
Com un gat, no sap si acostar-se, em mira de reüll i sembla que hagi de sortir corrents així que em mogui. Però, és clar, té gana, i s'amoixa i s'acosta, i em dóna la mà.
–También tengo coca. Buena, buena, buena. Tú debes ser de coca y yo tengo coca. Ya lo ves, en esta fiesta yo soy el regalo.
Du els pantalons bruts, enfangats, camiseta sense mànigues i, no me n'havia adonat, una aixadeta que li penja del cinturó. Quan veu que me n'he adonat m'explica que així sembla que vingui d'algun hort, a la moto hi du verdura que compra al súper... El recordo als salons de joc de Fraga, fa molts anys, entre les màquines de marcians, amb una caçadora de cuir que duia un cosit de Los Suaves, unes grenyes laberíntiques. Se'l podia trobar en un local amb nom premonitori, El Primer Paso, un cau infecte, brut, fosc i empudegat de fum que van tancar diverses vegades fins a la definitiva. Torno a pensar en la nit que vaig veure com l'apallisaven.
En tots aquests anys només ha passat per la presó una vegada. Se'n va anar dos anys a la costa, però en va tornar amb la cua entre les cames. Quan li demano si se'n recorda, d'El Primer Paso, em diu que això era fa molts anys. Ell també deu pensar, de vegades, que no va existir.


Francesc Serés, La pell de la frontera.

divendres, 25 de setembre del 2015

Crear una nova realitat

Isak Dinesen va escriure que tots els sofriments poden suportar-se si es poden explicar en una història. El governant té el poder d'explicar aquesta història. Si sap transformar els sacrificis i les esperances en un relat convincent, tindrà el lideratge assegurat. Com va dir Napoleó: "Només es pot governar un poble oferint-li un futur. Un governant és un venedor d'esperances".

[...] En una època més agitada que la nostra, George Orwell va escriure: "El llenguatge polític –i amb variacions això és cert en tots els partits polítics, dels conservadors als anarquistes– està concebut per fer que les mentides sonin com veritats i que l'assassinat sigui respectable, i per donar aparença de solidesa a la pura xerrameca". A diferència del que passava als països totalitaris als quals es referia Orwell, en una democràcia els dirigents polítics no solen assassinar ningú, de manera que podem prescindir d'una part de la seva observació. Però la resta continua sent vàlida. El llenguatge polític, de vegades, té per objectiu transformar la realitat. El polític, com el poeta, aspira que, en donar a una cosa un nom diferent del que té, es converteixi en una altra cosa. És cert que aquesta operació pot servir perquè les mentides semblin veritats, per donar una pàtina de respectabilitat a accions impopulars o poc confessables, per disfressar aspectes desagradables de la realitat sota el mantell hipòcrita de l'eufemisme o per apartar del camp visual temes inoportuns. Es parla d'alguna cosa i així no cal parlar de la que no es vol parlar. Però també pot servir per millorar la realitat i facilitar la convivència. "La civilització –escriu Fernando Pessoa– consisteix a donar a una cosa un nom que no li correspon, i després somiar sobre el resultat. I realment el nom fals i el somni veritable creen una nova realitat. L'objecte es fa realment un altre, perquè l'hem convertit en un altre. Manufacturem realitats. La matèria primera continua sent la mateixa, però la forma, que l'art li va donar, deixa efectivament de ser la mateixa. Una taula de pi és fusta de pi però és també taula. Seiem a taula, i no al pi".


Carles Casajuana, Les lleis del castell.

dijous, 24 de setembre del 2015

Solo él mira hacia el futuro




Miren qué buena condición sigue teniendo,
qué bien se conserva
en nuestro siglo el odio.
Con qué ligereza vence los grandes obstáculos.
Qué fácil para él saltar, atrapar.

No es como otros sentimientos.
Es al mismo tiempo el más viejo y más joven.
Él mismo crea las causas
que lo despiertan a la vida.
Si duerme, no es nunca un sueño eterno.
El insomnio no le quita fuerzas, se las da.

Con religión o sin ella,
lo importante es arrodillarse en la línea de salida.
Con patria o sin ella,
lo importante es arrancar a correr.
Lo bueno y lo justo al principio.
Después ya agarra vuelo.
El odio. El odio.
Su rostro lo deforma un gesto
de éxtasis amoroso.

Ay, esos otros sentimientos,
debiluchos y torpes.
¿Desde cuándo la fraternidad
puede contar con multitudes?
¿Alguna vez la compasión
llegó primera a la meta?
¿Cuántos seguidores arrastra tras de sí la incertidumbre?
Arrastra solo el odio, que sabe lo suyo.

Talentoso, inteligente, muy trabajador.
¿Hace falta decir cuántas canciones ha compuesto?
¿Cuántas páginas de la historia ha numerado?
¿Cuántas alfombras de gente ha extendido,
en cuántas plazas, en cuántos estadios?

No nos engañemos,
sabe crear belleza:
espléndidos resplandores en la negrura de la noche.
Estupendas humaredas en el amanecer rosado.
Difícil negarle patetismo a las ruinas
y cierto humor vulgar
a las columnas vigorosamente erectas entre ellas.

Es un maestro del contraste
entre el estruendo y el silencio,
entre la sangre roja y la blancura de la nieve.
Y ante todo, jamás le aburre
el motivo del torturador impecable
y su víctima deshonrada.

En todo momento, listo para nuevas tareas.
Si tiene que esperar, espera.
Dicen que es ciego. ¿Ciego?
Tiene el ojo certero del francotirador
y solamente él mira hacia el futuro
con confianza.


Wislawa Szymborska, El Odio.

dimarts, 15 de setembre del 2015

All the ghosts have assembled

The surgery began at nine in the morning and continued late into the night. Brain surgery is slow and dangerous, and removing a tumor can be like defusing a bomb. Often, surgeons look through a microscope and use long-handled, fine-tipped instruments to pull the tumor away from the brain before removing it with a sucker. A quarter of the body’s blood courses through the veins and arteries of the brain; if one of them is torn, bleeding and stroke can result. It’s also possible to remove important parts of the brain by accident, because brain tissue and tumor tissue look pretty much the same. Unlike the rest of the body, the brain and the spinal cord rarely heal. If a neurosurgeon makes a mistake, the damage is often permanent.
By midnight, Henry Marsh and his team had removed almost all of the tumor. The atmosphere in the operating theatre was relaxed and celebratory; the surgical team paused for cigarette breaks and listened to Abba and Bach. “I should have stopped at that point, and left the last piece of tumor behind,” Marsh writes in his memoir, “Do No Harm” (Thomas Dunne). Instead, he ventured further—he wanted to be able to say that he had taken it all out. “As I started to remove the last part of the tumor,” Marsh writes, “I tore a small perforating branch off the basilar artery, a vessel the width of a thick pin. A narrow jet of bright red arterial blood started to pump upwards.” The basilar artery carries blood to the brain stem, which regulates the rest of the brain. Marsh quickly stopped the bleeding, but the oxygen deprivation was enough to irreparably damage the man’s brain stem, and he never regained consciousness.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Filosofía histérica de la historia

Trabajad para la eliminación de males concretos, más que para la realización de bienes abstractos. No pretendáis establecer la felicidad por medios políticos. Tended más bien a la eliminación de las desagracias concretas. O, en términos más prácticos: luchad para la eliminación de la miseria por medios directos, por ejemplo, asegurando que todo el mundo tenga unos ingresos mínimos. O luchad contra las epidemias y las enfermedades creando hospitales y escuelas de medicina. Luchad contra el analfabetismo como lucháis contra la delincuencia. Pero haced todo esto por medios directos. Elegid lo que consideréis el mal más acuciante de la sociedad en que vivís y tratad pacientemente de convencer a la gente de que es posible librarse de él.
Pero no tratéis de realizar esos objetivos indirectamente, diseñando y trabajando para la realización de un ideal distante de una sociedad perfecta. Por mucho que os sintáis deudores de su visión inspiradora, no penséis que estáis obligados a trabajar por su realización o que vuestra misión es abrir los ojos de otros hacia su belleza. No permitáis que vuestros sueños de un mundo maravilloso os aparten de las aspiraciones de los hombres que sufren aquí y ahora. Nuestros congéneres tienen derecho a nuestra ayuda; ninguna generación debe ser sacrificada en pro de generaciones futuras, en pro de un ideal de la felicidad que nunca puede ser realizado. En resumen, mi tesis es que la miseria humana es el problema más urgente de una política pública racional, y que la felicidad no constituye un problema semejante. El logro de la felicidad debe ser dejado a nuestros esfuerzos privados

dimecres, 19 d’agost del 2015

The hairs on your arm will stand up







"And I heard, as it were the noise of thunder
One of the four beasts saying,
«Come and see», and I saw, and behold a white horse"

There's a man going around taking names
And he decides who to free and who to blame
Everybody won't be treated all the same
There'll be a golden ladder reaching down
When the man comes around.

The hairs on your arm will stand up
At the terror in each sip and in each sup
Will you partake of that last offered cup
Or disappear into the potter's ground?
When the man comes around.

Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singing
Multitudes are marching to the big kettledrum
Voices calling, voices crying
Some are born and some are dying
It's alpha and omega's kingdom come
And the whirlwind is in the thorn tree
The virgins are all trimming their wicks
The whirlwind is in the thorn tree
It's hard for thee to kick against the pricks.

Till armageddon no shalam, no shalom
Then the father hen will call his chickens home
The wise man will bow down before the throne
And at his feet they'll cast their golden crowns
When the man comes around.

Whoever is unjust let him be unjust still
Whoever is righteous let him be righteous still
Whoever is filthy let him be filthy still
Listen to the words long written down
When the man comes around.

Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singing
Multitudes are marching to the big kettledrum
Voices calling, voices crying
Some are born and some are dying
It's alpha and omega's kingdom come
And the whirlwind is in the thorn tree
The virgins are all trimming their wicks
The whirlwind is in the thorn trees
It's hard for thee to kick against the prick
In measured hundredweight and penny pound
When the man comes around.

"And I heard a voice in the midst of the four beasts
And I looked, and behold a pale horse
And his name that sat on him was death, and hell followed with him"


Johnny Cash, The Man comes around.

dijous, 13 d’agost del 2015

Sobre la 'nueva política'

"La tradición de todas las generaciones muertas lastra como una pesadilla los cerebros de los vivos. Y cuando parecen entregados a la tarea de convulsionar las cosas, de crear lo que todavía no existe, en esas mismas épocas de crisis revolucionarias evocan con miedo a los espíritus del pasado a fin de ponerlos a su servicio, adoptando de ellos nombres, disfraz y consigna, para representar una nueva escena con ese lenguaje prestado".
Veo que conoces tus volúmenes azules.
Cito a Marx de memoria. Hay que proceder como él y desmontar sin miramientos a todos los antecesores.
[...]

La oposición extraparlamentaria y sus retoños ayudaron al triunfo de la socialdemocracia a la que quisieron combatir. Con su agitación los marxistas lenininstas hicieron ver a los sindicatos los errores más peligrosos que estaban cometiendo en el proceso productivo. Las Células Rojas propulsaron las largo tiempo pendientes reformas estructurales en las universidades. Las guarderías alternativas ensayaron nuevas formas de las que los pedagogos no querían saber nada. De ese modo, la oposición al sistema devino en mera correa transmisora de la modernización. Impulsó el proceso de aprendizaje de la sociedad capitalista de manera más decisiva que los mismos defensores de esta.
La izquierda militante reaccionó con una mayor radicalización. Así, a largo plazo ayudó al régimen, que creía combatir, a adaptarse cada vez mejor a las condiciones de la globalización.
La ceguera ante las más elementales reglas básicas de la mecánica política es, al igual que la fe milagrera en las doctrinas ideológicas, indicio del carácter cuasi religioso de un movimiento que tiene algún paralelo en el primer socialismo del siglo XIX.

Hans Magnus Enzensberger, Tumulto.

divendres, 24 de juliol del 2015

El doble carrilet

L'argumentació del 'no' comença considerant que la candidatura olímpica no és un assumpte prioritari, o sigui, que és secundari i poc rellevant. Però tanmateix el que sí que és prioritari és oposar-s'hi i enterrar-lo. Com pot ser que una priorització tingui dues categories tan contradictòries! [m'he perdut]
Segueixen dient que vostès continuen apostant pels esports de base. Hem d'entendre amb això que consideren que els esports de gel o d'hivern no són esports de base? Per què? [Recordem, és una intervenció de política municipal de Barcelona, una ciutat mediterrània on hi neva cada 20 anys] Els consideren esports elitistes? Quin són els esports de base per a vostès? El volei platja? El futbol? El llançament de martell? La bicicleta, potser. Els esports de base són els que es practiquen des de ben jovenets a les escoles, en hores lectives, i continuen practicant-se d'adults, en clubs o associacions sense ànim de lucre, per exemple, i per què no, els esports de gel o de neu. De la mateixa manera que els nens desfilen avui per la ciutat per anar a les piscines a aprendre a nedar, ho podrien fer per anar al parc de gel de la seva ciutat a patinar, o podrien agafar un carrilet de doble via i arribar en 90 minuts a peu de pista per poder jugar amb la neu, sobretot els nens i nenes d'escoles públiques i d'aquelles famílies amb pocs recursos, i que per desgràcia avui fins i tot pateixen gana o desnutrició.
Diuen que espatllarien la marca Barcelona, una marca mediterrània de sol i de platja. Això és una suposició i segurament, incorrecte. No sols no ho espatllaria sinó que ampliaria la marca. Barcelona té un immens privilegi geogràfic. Port, aeroport, tren d'alta velocitat i magnífiques platges urbanes; però també neu i alta muntanya a menys de dues hores del centre de la ciutat. I fins i tot la possibilitat de gaudir d'un palau de gel permanent a la marina del Prat Vell, ecològica i sostenible, aprofitant el fred que verteixen [sic.] al mar els mercants del port en el seu procés de gasificació del gas liquat. Què més volen? Barcelona es convertiria en l'única ciutat del món que hauria organitzat els jocs olímpics d'estiu i d'hivern. Jocs que serien, per cert els primers jocs d'hivern càlids: The first warm winter olympic games. Ja tenen l'eslògan.
Esgrimeixen també com a argument de pes que no hi ha prou consens. De qui? De les federacions esportives? És evident que no. Dels alcaldes del Pirineu? Encara és més evident que no. De la població de Barcelona que va votar un 70% a favor d'una àmplia mostra de 1.600 enquestats? No. Del Comitè Olímpic Internacional? Que està desitjant que presentem la candidatura i que desaconsellava que la presentéssim per al 2022, primer perquè estava enganxada a la de Madrid, i segon perquè havíem de competir amb altres candidatures europees i que, per cert, ja s'han retirat. I que, per tant, fa molt més possible que el 2026 guanyi una candidatura europea, i, per què no, Barcelona-Pirineus.
[...] Esquerra Republicana de Catalunya vol consens, vol consens almenys en aquest ple. Vol que tots els grups municipals compleixin amb la seva obligació d'estudiar a fons l'excel·lent projecte de la candidatura, ja ha acabat, i al qual li ha dedicat més de tres anys de la seva vida un dels millors equips d'experts del món. Però ERC vol sobretot, i consideraria inacceptable que no fos així, que Barcelona escolti les peticions del alcaldes del nostre país, els alcaldes del Pirineu i els de la Catalunya Central que pateixen unes rodalies infectes, i que ens estan demanant que els allarguem la mà, que els ajudem a construir el seu futur, i tot plegat per un preu raonable i esquifit, comparat amb els 55.000 milions d'euros que van costar els de Sotchi, a Rússia, o els que es gastaran a Beijing.

Juanjo Puigcorbé, Ple de l'ajuntament de Barcelona.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Lighter than the feather

The Japanese military tradition has a distinctive, almost unique element. Whereas German soldiers were told to kill, Japanese soldiers were told to die. The cruel character of the Japanese military is evident from the beginning of its modernization at the end of the 19th century. In the military code for the imperial navy and army (Kirikigun Keiritsu), issued in 1872, surrender, escape, and all other actions by which soldiers might save their lives in situations of unavoidable defeat were punishable by death. The system made no allowance for conscientious objectors. Any soldier who would not obey military rules and his commander's orders was shot on the spot, without a charge against the one who shot him. Furthermore, people feared that such an offense by a soldier would lead to the punishment of his immediate and extended family members, just as during the Edo period the government warned that "crime extends to five generations and punishment to five affinal relationships.

[...] The first lesson a student soldier like him was taught was to use his own rifle to kill himself rather than be captured alive. Each new conscript was trained to use his toe to pull the trigger while pointing the gun precisely at a certain point under his chin so that the bullet would kill him instantly. He was supposed to use this technique if he was trapped in a cave or in a trench sorrounded by the enemy. If he did not kill himself but tried to escape, he might be shot from behind, because his superiors and some comrades believed in the state dictum that one must never be captured by the enemy.

dilluns, 8 de juny del 2015

the stuffed men



Mistah Kurtz - he dead.
A penny for the Old Guy

I

We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when 
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour, 
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other kingdom 
Remember us - if at all - not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men 
The stuffed men.


The Hollow Men, T. S. Eliot.


[Mistah Kurtz... mort.
Un cèntim per al Vell

Som els homes buits
Els homes farcits
Que es recolzen l’un amb l’altre
L’olla plena de palla. Oh Déu!
Les nostres veus ermes, quan
Xiuxiuegem plegats
Són tranquil·les i sense sentit
Com el vent en l’herba seca
O menjar de rates sobre trossos de vidre
En el nostre celler sec
Motlle sense forma, ombra sense color,
Força paralitzada, sense moviment;
Aquells que han passat
Ulls fits davant seu, a l’altre Regne de la mort
Recordeu-nos —si encara recordeu— no com a perdudes
Ànimes violentes, sinó només
Com els homes buits
Els homes farcits.]


dilluns, 27 d’abril del 2015

De óvulo a óvulo

Haciendo un breve recuento de las personas, hombres o mujeres, con las que nos gustaría reproducirnos, el saldo fue con más mujeres que hombres. Y este hecho era casi circunstancial, porque en realidad lo que nos atraía era la idea de tener un bebé con alguien, hombre o mujer, de confianza, una persona con una psique afín, inclusiva, alguien con quien compartiéramos amistad y un amor puro, alguien que no acabara decepcionándonos. Ese alguien, sin embargo, siempre era una mujer.
La ciencia reproductiva me fascina e intriga y aún más cuando se pone delirante y bordea los límites de lo ético. En teoría se podría fertilizar un óvulo con una célula procedente de un cuerpo femenino. Aunque todavía solo se haya probado con ratoncitos, y sin muchos resultados, si los científicos en lugar de seguir investigando en tratamientos contra la calvicie, como dice mi amiga Elisa, se pusieran a trabajar en esto, tarde o temprano dos mujeres podrían engendrar. Y, atención, tendría que ser una niña, porque nosotras no tenemos la información genética para obtener un niño. Parece un chiste misándrico, pero la fertilización de óvulos sin espermatozoide no es ninguna quimera. Es, en cambio, de varias formas, la muy plausible última frontera. Eso que faltaba por arrebatarle a la naturaleza. La liberación del hombre de su deber exclusivo de fecundador y la vía despejada para una hipotética refundación de la humanidad de óvulo a óvulo. Suena monstruoso pero justo.

Gabriela Wiener, Llamada perdida.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Construcciones imaginarias

Jacques-Alain Miller, psicoanalista francés, pronunciaba hace poco una "declaración de igualdad clínica fundamental entre los seres hablantes". Durante décadas, la psiquiatría fue ampliando la gama de enfermedades, hasta tal punto que uno de los responsables del sistema diagnóstico [de trastornos mentales] DSM, Allen Frances, hacía recientemente sonar la alarma, reivindicando el retorno de la idea de la normalidad.
Para el psicoanálisis, desde Freud, la normalidad como tal no existe, es una pérdida de tiempo reivindicarla. Pero Jacques Lacan radicalizó este pensamiento al decir que, al fin y al cabo, todos estamos locos, todos deliramos de un forma u otra -lo cual no quiere decir que todos los delirios sean iguales, ni que todos ellos constituyan una construcción sostenible, cosa que más allá de las categorías clínicas solo se puede juzgar caso por caso.
Pero no solo la locura es patrimonio de la humanidad. Miller, actualizando otro planteamiento de Lacan, planteaba que la debilidad mental también lo es. Y añadía que estamos todos condenados a la debilidad mental por lo mental mismo. Vivimos en gran medida entre construcciones imaginarias que tocan muy poco lo real. Cultivamos un mundo de sentido a rebosar, a veces demasiado, desarrollamos un culto por nuestro cuerpo narcisista. Nada de eso es tan inteligente y en realidad se basa en una tenaz pasión por la ignorancia. Pasión que, en otro orden de cosas, nos convierte en el tipo de ciudadano ideal para el sistema presente: el consumista. Que un adolescente pase cuarenta y ocho horas en la calle para comprarse el iPhone 6 no se considera un trastorno grave, lo convierte en el héroe del momento.


Enric Berenguer, Tengo síndrome de Down... ¿y qué?

divendres, 20 de març del 2015

To watch the cactus bloom





From the dusty mesa, her looming shadow grows
Hidden in the branches of the poison creosote.

She twines her spines up slowly towards the boiling sun,
And when I touched her skin, my fingers ran with blood.


In the hushing dusk, under a swollen silver moon,
I came walking with the wind to watch the cactus bloom.

A strange hunger haunted me; the looming shadows danced.
I fell down to the thorny brush and felt a trembling hand.

When the last light warms the rocks and the rattlesnakes unfold,
Mountain cats will come to drag away your bones.

And rise with me forever across the silent sand,
And the stars will be your eyes and the wind will be my hands.


The Handsome Family, Far from any road.

dijous, 19 de març del 2015

Moments estel·lars de la Humanitat



-Periodista TV3: El Barça guanya 1 a 0, felicitats per la part que li toca.
-Santiago Vidal: Home, és una satisfacció estar a la llotja del Barça. A més a més, estar amb tot de culers, envoltat de culers. Jo pensava que això de la llotja era molt seriós, i veig que no, els nervis es porten dins.

-Periodista: Perquè em deia que hi ha gent que pateix molt a la llotja. Vostè que és nou, com ho ha vist? La gent s'aixeca molt?
-Santiago Vidal: He tingut la sort d'estar darrere l'esposa del president i la veritat és que ho viu, ho porta a la sang. El Barça és com el país. El país té coratge, el país va fent les coses lentament, però sense perdre el full de ruta, i al final acaba arribant el gol.

-Periodista: El país avui ha tret una pancarta al lateral del Camp Nou una mica amb totes les agressions que està patint l'esport català de part d'Espanya. També és un moment de reivindicació a nivell europeu, com aquest partit que el veu tot el món.
-Santiago Vidal: És així. No podem desaprofitar aquestes oportunitats. Les televisions sou els ulls, i també espero que les paraules de la ciutadania. I no hi ha manera de fer-lis entendre als ciutadans o a les elits de l'estat espanyol que no és agredint-nos com podem acabar arribant-nos a entendre, que és en el fons el que tots desitjaríem. Si ells volen, ens entendrem a través del diàleg parlant de com ens ananem i com quedem com a dos països germans. Si ells no volen, ells ens aniran agredint però nosaltres anirem aguantant, resistint, i al final guanyarem.

-Periodista: I el Barça què hi pot fer en tot aquest panorama? Suposo que hi ha de fer molt perquè és una de les forces majors que té el país. Quins nivells de col·laboració ha de tenir en El Procés el Futbol Club Barcelona?
-Santiago Vidal: Jo penso que s'hi ha d'implicar molt a fons. Segurament ara encara no és el moment però arribaran les dates, que seran les dates clau, just les anteriors al 27S i les posteriors si és que el mandat de la ciutadania és ben clar, com jo espero.

-Periodista: Hem vist una primera part estel·lar de Lionel Messi i de pràcticament tot l'equip. Si Lionel Messi fos l'abanderat d'El Procés això seria més fàcil!
-Santiago Vidal: És que Lionel Messi no és un futbolista, és un malabarista. És un home que sembla que porti la pilota enganxada als peus. I lo que ell aconsegueix, si el tinguéssim en l'àmbit de la política, tot i que he de dir que el president Mas i l'Oriol Junqueras déu n'hi do lo que se li assemblen, tots junts segur que ho aconseguiran.

Santiago Vidal a la llotja del Camp Nou.

dimarts, 3 de març del 2015

Un interrogante sobre el periodismo


-Periodista: A esta gerundense también la hemos podido ver en series como 'Homicidios', 'Acusados' y en 'The Big Bang Theory'. ¿Cuándo? ¿En qué capítulos, Anna, por favor? Porque tendremos que identificarte allí.

-Anna Allen: ¡Es que me habéis llamado tan rápido, tan rápido! ¿Qué puedo decir? Muy prontito, muy prontito. Estoy de acuerdo con lo que estoy oyendo que nos hacen faltan buenos copiadores, como mínimo buenos copiadores. Porque es una gozada poder estar en Big Bang Theory. De repente se te abre un universo, osea es alucinante tener de productores a Lorren y a Prady, que de repente te obligan a ir a ensayos, es que me hubiera encantado aquí. Y es la única manera de estar ahí. No sé, me apetece un humor más allá de caca, culo, pedo, pis. Es maravilloso, cada día que llega es mejor que el anterior. Entonces, un orgasmo continuo estar en Big Bang Theory.

-Periodista: Oye, ¿cómo se te cruza en el camino esta oportunidad?

-Anna Allen: Bueno, a mí llevan tiempo escribiéndome de fuera, pero tampoco lo que me mandaban nunca ha sido como mi sueño, bueno, ni sueño ni no, yo estaba allí y... Pero de repente era Big Bang Theory. Yo era fanática, soy una fan completa de Big Bang Theory. Tengo amigos científicos, entonces era como un mundo que me apasiona y un universo de personajes que me parece maravilloso. Yo pensaba que era una broma, al principio.

-Periodista: ¿Y cómo es tu personaje?

-Anna Allen: Pues mi personaje... Se llama Alice Nichole y aunque te parezca mentira es más inteligente que Sheldon Cooper. Yo pensaba que eso era imposible, pero todavía más.

-Periodista: Vas a ser la némesis de Sheldon Cooper.

-Anna Allen: ¡Me encanta! ¡Me pone todo!

-Periodista: Bueno, bueno, eso es mucha responsabilidad:

-Anna Allen: Muchísima (responsabilidad), y al mismo tiempo es un honor, es una gozada, es un aprendizaje continuo. Estoy disfrutando muchisimo.

-Periodista: Oye, ¿tú también has negociado un millón de dólares por capítulo?

-Anna Allen: Yo no, yo creo que estoy fuera, sabes. No llegué en el momento. Es que tengo muchos problemas con el lenguaje. Con lo del slang, no es lo mismo: uno habla americano pero luego llega el slang. Y eso es otra movida. Creo que algó no entendí y me han engañado.

-Periodista: ¿Ahí haces de americana? ¿En la serie haces de americana, americana, o de inglesa?

-Anna Allen: No se dice, pero de española no hago.

-Periodista: De española, no.

-Anna Allen: No, no.

-Periodista: Bueno, bueno. Te seguiremos ahora. Y estaremos expectantes.

-Anna Allen: Espero, espero. Gracias.


La Ventana, entrevista a Anna Allen.



[Dos catalans més que han qüestionat la feina periodística:
Alícia Esteve i Enric Marco.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Der Mensch liebt die Freiheit nicht

Der Mensch liebt die Freiheit nicht, alles andere ist Lüge, er kann mit der Freiheit nichts anfangen, kaum ist er frei, beschäftigt er sich mit dem Öffnen von Kleider- und Wäschekommoden, mit dem Ordnen von alten Papieren, sucht er Fotografien, Dokumente, Briefe, geht er in den Garten und gräbt um oder läuft vollkommen sinn- und zwecklos in irgendeine Richtung, gleich, wie das Wetter ist, und nennt es Spaziergang. Und wo Kinder sind, werden die zu dem berühmten Totschlagen der Zeit herangezogen und gereizt und verprügelt und geohrfeigt, damit sie das Chaos erzeugen, das in Wahrheit die Rettung ist.
[...]
Der Samstag ist immer der Selbstmordtag gewesen, und wer jemals längere Zeit auf die Gerichte gegangen ist, weiß, daß achzig Prozent der Ermordeten am Samstag umgebracht worden sind.

Thomas Bernhard, Der Keller.


[Traducción rápida:
El hombre no quiere la libertad, todo lo demás es mentira, con la libertad no puede empezar nada, en el momento que es libre ocupa su tiempo abriendo armarios, la cómoda de la ropa, ordenando papeles viejos; busca fotografías, documentos, cartas, faena en el jardín o se va a andar sin camino aparente, según el clima, y a eso le llama 'pasear'. Y si hablamos de los niños, estos han de hacer aquello tan repetido de 'matar el tiempo', con tensión y peleas y golpes, para generar de esta manera el caos, que en verdad es la salvación.
El sábado siempre ha sido el día del suicido, y quien ha pasado mucho tiempo en los juzgados sabe que el 80% de los asesinatos se cometen en sábado".]

diumenge, 8 de febrer del 2015

Salon Arias

Aunque los franceses purgaban a los toros para debilitarlos antes de las corridas y además les desafilaban los cuernos, aquellas tardes en Arlés eran para los exiliados españoles como volver por unas horas a la patria (una tarde en que un torero francés no lograba hace reaccionar a un toro, Picasso le gritó desde las gradas: “¡Háblale en español, que no te entiende!”). El cartel “Hoy toros, con la presencia de Picasso” se convertiría en un clásico durante las dos décadas siguientes. El vínculo entre el pintor y su peluquero, también: Arias afeitó dos veces por semana (y le cortó el pelo una vez al mes) a Picasso durante los veintiséis años siguientes. Al principio, era Picasso el que iba al Salon Arias, pero como los vallaurinos siempre le cedían el turno y se quedaban mirándolo mudos y boquiabiertos, Arias sugirió ir él hasta La Galloise, la casa de Picasso. Al poco tiempo de ir les regaló, a Picasso y a la Gilot, un sillón, porque según él no había ninguna silla de altura decente en La Galloise. Picasso, a su vez, le regaló un Renault Dauphine abandonado (su hijo Paulo lo había dejado allí, en una de sus tempestuosas visitas), para que Arias no tuviera que hacer caminando los tres kilómetros desde Vallauris hasta La Galloise.
Las raras veces que Picasso se perdía las corridas de toros de Arlés, Arias le traía de trofeo varios pares de cojones de toro, y los freían y los comían juntos. Arias tenía cojones de acero (con un tiro en el pulmón siguió peleando para los republicanos hasta el final, y cuando empezó la Segunda Guerra se enroló en las filas francesas, y cuando Pétain se rindió quiso enrolarse en la Legión Extranjera, pero no lo aceptaron, por aquella herida en el pulmón). Arias le hacía frente al mismísimo Dominguín. Un día el madrileño le dijo: “Los castizos somos mejores contadores de historias que los paletos”. Arias le contestó: “Vosotros bebéis el agua con la que yo me he lavado los cojones” (en Buitrago nace el río Lozoya, que llega hasta Madrid).
Con Arias era imposible quedarse con la última palabra. El párroco de Vallauris se cortaba el pelo en el Salon Arias y un día le dijo que no lo veía nunca por la iglesia. “Es que yo odio escuchar a alguien que no me deja contradecirlo”, contestó Arias, que se jactaba de ser “mucho más ateo” que Picasso. Jorge Semprún escribió: “Durante los años ’50 y ’60 quien quería ver a Picasso tenía que visitar primero el Salon Arias”. Cuando Semprún, Carrillo y otros comunistas españoles entraban clandestinos en España, Arias les hacía un peluca para que nadie los reconociera.
Juan Forn, Página 12, Arias a secas, republicano español.

dilluns, 2 de febrer del 2015

La pala del enterrador

José Zamora Méndez es un hombre sencillo. De lunes a viernes, en horario de mañana y tarde, trabaja en el Panteón Municipal de Apaztingán. Y también, cuando hay demanda, los fines de semana. Por quincena le pagan 3.302 pesos (192 euros). Es muy poco, sobre todo si se tiene en cuenta que maneja el instrumento más preciso para medir la muerte en Tierra Caliente: la pala del enterrador. Con ella en la mano, sentencia que pocas cosas han cambiado en esta azotada región del sur del México. A los pobres se les sigue enterrando en montículos de tierra bajo una cruz de madera, y a los “demasiado ricos”, como dice Zamora, en rosados panteones de inspiración dórica, equipados con aljibes, placa solar, aire acondicionado y hasta asadores para celebrar al fallecido. Un universo abigarrado que el sepulturero contempla sin ningún entusiasmo. “A mí que me entierren en tierra, uno se consume rápidamente y se puede marchar mucho antes de aquí”.

Jan Martínez Ahrens, El País, No hay paz para Tierra Caliente.

dilluns, 19 de gener del 2015

Los mejores libros de 2014



El Iceberg de Oro reconoce por primera vez un ensayo, El hombre y la muerte, de Edgar Morin, como el mejor libro del año. La vida es aquello que hacemos esperando a morir. Pese a ello, es sorprendente lo poco que sabemos de ella. El libro de Morin ilumina nuestra ignorancia.
+.+.+

L'Iceberg de plata és per a El marqués y la esvástica, un llibre periodístic que desemmascara una icona de l'Espanya que va guanyar la guerra. El periodisme literari és un gènere poc explotat a Espanya. Per això, l'obra de Rosa Sala i Plàcid Garcia-Planas sobre González Ruano té un mèrit doble. La recerca de Sala obre habitacions que mai s'havien obert; la prosa de Garcia Planas és, com de costum, un plaer.
+.+.+

The Aleppo Codex is awarded with the Bronze Iceberg. Matti Friedman  found a particular story to research about that discovers a dark chapter in the foundation of Israel: the looted heritage.
+.+.+

Los otros dos finalistas del año son:

Los demonios, de Dostoyevski

i la poesia de Pier Paolo Pasolini, El plany de l'excavadora.

divendres, 16 de gener del 2015

2014 Best Movies



Boyhood is awarded with the Golden Iceberg as the best movie in 2014. There are several reasons to recognize Boyhood as the best movie of the year. First of all, it's been filmed during 12 years; there is no record of a production of this kind. Secondly, Boyhood is a masterpiece because it portraits all together the frailty of the western middle class and the weakness our souls. Everyone can find something in Boyhood that reminds big issues of his/her life. Finally, Boyhood is a 'delicatessen' that can be appreciated by all kinds of audience.
+.+.+

The Silver Iceberg goes to True Detective, a creation that proves the maturity of the current golden age in TV productions. True Detective catches the general public attention thanks to its thriller/police plot while exposing to society our darkest and most metaphysical nightmares.
+.+.+

The bronze Iceberg goes to Festen, a 90's Danish movie that will be remembered for decades as a clear example of intelligent black comedy and an acid critic of a truth that not many people would assume: the worst crimes are committed behind the walls of our family homes.
+.+.+

The two other finalists are:

Breaking Bad.

And the Coen Brothers, this time with Inside Llewyn Davis.

dilluns, 12 de gener del 2015

2014 Best Iceberg Songs of the year



The Golden Iceberg goes to The Libertines and their Time for heroes. This song doesn't only have an excellent rythm but it is also a perfect example of self-mockery:

"Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love..."


Els Libertines, en el seu any de retorn als escenaris, guanyen L'Iceberg d'or també per la presència de Pete Doherty a Sarrià el mes de maig passat.
+.+.+

El Iceberg de Plata es para Sonido Changorama, banda que trabaja a la perfección el sonido electrónico, el metal y el sonido de la vida cotidiana de México.
+.+.+

Donnie Lonegan The battle of New Orleans is awarded with The Bronze Iceberg. The jury recognizes the  influence that Lonegan's song had on John Lennon.
+.+.+

And the two other finalists are:

Love is won, Lia Ices.

Comeback kid, Sleigh Bells

dimarts, 6 de gener del 2015

A lot of respect for that man









-Major Colvin: You see that building there? It's the Old Stryker building. It was a funeral parlor. Last stop before the cemetery for west side white folk. Back when there was still some of those around. Right about the time that, uh, Jim Crow was breaking up. Back in the early '60's. Somebody asked old man Stryker, they said "Stryker, you're gonna change your policy and start burying black folk?" And Stryker said "yeah, on one condition: I can do them all at once." [Colvin laughs]

-Councillor Carcetti: That's sick.

-Major Colvin: But you know something? I had a lot of respect for that man. Because unlike most folks, I always knew where he stood.


The Wire, third season.

diumenge, 4 de gener del 2015

La armonía bárbara

Hay en los fenos un salvajismo asombroso y una pobreza detestable: ni armas, ni caballos, ni hogares; hierba para alimentarse, pieles para vestirse, el suelo para dormir: toda su esperanza en las flechas, que, a falta de hierro, llevan un hueso afilado en la punta. La caza proporciona alimento lo mismo a hombres que a mujeres, pues éstas les acompañan a todos los sitios y reclaman su parte en el botín. Los niños no tienen otro refugio frente a las fieras y lluvias que la cubierta de ramas entrelazadas; allí acuden también los jóvenes y es protección para los ancianos. Pero piensan que así y todo es mejor que sufrir en los campos, trabajar en las casas y mantener siempre expuestas sus propias fortunas y las ajenas entre la esperanza y el miedo. Tranquilos de cara a los hombres y los dioses, han conseguido algo muy difícil: no echar en falta ni siquiera el deseo.

Tácito, La Germania.