diumenge, 30 de desembre del 2018

La magia de mi melena




Bueno, mujeres de Torre del Mar, soy Rober Martín Rodríguez, de aquí de la provincia de Torre del Mar, Vélez, Málaga, y esto es un vídeo para promocionarme entre mujeres de unos... de unos 30 hasta... hasta 54 años. Tengo 42 años de edad y, nada, soy nacido el [ininteligible] de 1976 y nada, pues elijo mujeres, o 12 años más grande o 12 años más pequeñas y... ¿vale? Apenas tengo contacto con las drogas. Practico la inteligencia, la cultura, la filosofía, la sabiduría, el saber estar, la educación, y tengo un buen puesto de trabajo, en un futuro tendré buen puesto de trabajo. Practico varios deportes, soy deportista; apenas tengo contacto con los estupefacientes, no me gustan porque debilitan, y yo intento mejorar mentalmente, físicamente. Y nada, elijo mujeres de unos 30 años. Mirad la magia de mi melena.
Soy de raza blanca. En julio, agosto, septiembre pues me bronceo un poco pero no mucho, en invierno soy de raza blanca, ¿vale? Mirad la magia de mi melena. Negro azabache, y nada, pues dedico todo el vídeo a todas las mujeres de unos 30 años hasta 40 y pico, corto o largo, que me eligieron Míster, Míster Coco de la zona de marcha aquí en Torre del Mar, que me acuerdo de vosotras, he estado con 104 de todas vosotras, espero estar con alguna más, alguna de vosotras, mujeres que he tenido contacto sexual con ellas, o físico, soy femimista, busco mujeres solteras y sin novio. Mirad la magia de mi melena.
He podido tener varios pinitos en el mundo de la moda. En el año 98, cuando me eligieron Míster, hubo ojeadores, y si ojeáis algún vídeo, algún canal de moda, por el pelo, por los dientes, por la cara o por el aspecto extranjero. Pues aquí estoy, mi facebook Roberto Martín Rodríguez, Torre del Mar, Málaga, míradme.
Y yo elijo, pues hacer amigas, o buscar hacer amigas de unos 30 años hacia adelante, unos 12 años abajo unos 12 años arriba. No me gustan las veinteañeras; mirad, observad la magia de mi melena.
Esta melena va directa a la moda, el diseño. Yo elijo mujeres de mi etnia, no elijo pijas. Elijo mujeres de mi etnia, no me gusta para nada la gente de dinero, soy de clase media. ¿Vale? ¿Ok? Miradme. Observad la magia de mi melena.
Y nada, intento cuidar mi aspecto físico, mental, mis dientes, mi cultura, mi intelecto, mi mentalidad. Todo va por etapas, esta es una etapa nueva. Y nada, pues si me tengo que relacionar, me gusta la madurez con varones, no me gusta para nada el risoteo ni el colegueo. Soy formal, serio para una mujer, feminista. Se puede sacar conversaciones conmigo. Tiro para la mujer, siempre he tirado para la mujer. Nada más hay que ver la melena, que es melena de mujer. ¿Vale? ¿Ok? Con esto quiero decir que atraiga al sexo opuesto de mí. ¿Ok? Miradme.
Pues lo dicho, estoy abierto a mujeres de 30 años también, hasta 52. No me gustan mucho las mujeres más mayores que yo. Mi estándar son, pues, las de mi edad. Me eligieron Míster mujeres 3, 4, 5, 6 años más pequeñas. Esto se me queda en mi cara, en mi melena, en mis dientes, en mi intelecto, en mi sexología, en todo ello, ¿vale? Miradme.
Mi facebook es Robero Martín Rodríguez, edad 42 años, por si tenéis inconveniente si... 42 años. Mirad la marcha de mi melena, observad la marcha de mi melena.
Para que veáis que soy blanco.
Mirad que este soy yo de modelo.
Mirad como me brilla mi melena, pues un beso y un saludo.


Roberto Martín Rodríguez, Torre del Mar, Málaga

dilluns, 24 de desembre del 2018

And the worms will come for you




Drift all you like
From ocean to ocean
Search the whole world
But drunken confessions
And hijacked affairs
Will just make you more alone.
When you come home
I'll bake you a cake
Made of all their eyes
I wish you could see me
Dressed for the kill
You're my man of war.

And the worms will come for you,
Big Boots.

So unplug the phones,
Stop all the taps,
It all comes flooding back.
From poisoned clouds
To poisoned dwarf
You're my man of war.

And the worms will come for you,
Big Boots.

Yeah the worms will come for you,
Big Boots.
For you,
Big Boots.


Radiohead, Man of war.

divendres, 21 de desembre del 2018

La república no existeix, idiota!



–Mosso: Tu ets funcionari com jo o què?
–Agent forestal: Sí.
–M: Pues defensa'm a mi i no a aquests fills de puta.
–AF: Jo defenso la república!
–M: Què república ni què collons! Què república ni què república... La república no existeix, idiota!


21 de desembre del 2018,  protestes dels CDR contra la reunió del Consell de Ministres.

dissabte, 8 de desembre del 2018

Nosotros somos españoles



Porque nosotros celebramos la Navidad, ponemos el belén, ponemos el árbol, celebramos nuestras tradiciones, nuestra Semana Santa y nos sentimos orgullosos, y al que no le guste, ¡que se aguante! ¡Porque nosotros somos españoles! ¡Y celebramos la Navidad, y la Semana Santa, y nos sentimos orgullosos de nuestros agricultores! ¡Y defendemos la caza, y defendemos al que quiera ir a los toros, que vaya, y al que no le guste, que no vaya! ¡Pero que no se prohibe nada! ¡Ya está bien! ¡Ya está bien!


Teodoro García Ejea, secretario general del Partido Popular.

dissabte, 1 de desembre del 2018

El dibbuq



Per què, per què
l'ànima cau dels cims més elevats
als abismes més pregons?
La caiguda porta
en si mateixa l'ascensió
[...]

Un cop l'any, a una hora determinada, les quatre santedats supremes del món es reunien. Això passava el dia de l'expiació quan el gran sacerdot entrava al lloc santíssim i pronunciava el nom inefable de Déu. Aquest moment era infinitament sagrat i terrible, i alhora perillosíssim, tant per al gran sacerdot com per a tot el poble d'Israel; ja que un sol pensament impur o capritxós del gran sacerdot –Déu nos en guard– hauria posat fi al món. Cada indret on un home es planta per alçar la vista cap al cel és el lloc santíssim. Cada persona creada a imatge i semblança de Déu és un gran sacerdot; cada dia en la vida d'un home és el dia de l'expiació, i cada paraula que una persona profereix amb sinceritat és el nom de Déu. Per això cada pecat i cada falta que un home comet porta a la destrucció del món. Així com l'infant cerca el pit de la seva mare, les ànimes humanes, després de molt de dolor i patiment i de nombroses encarnacions retornen al seu origen, el tron celestial. A vegades, però, quan l'ànima assoleix el nivell més alt de puresa, és assetjada per les forces malignes –que Déu ens empari–, i llavors ensopega i cau. I com més s'ha enlairat, més gran és la caiguda. I quan cau una ànima així, s'ensorra tot un món, els palaus s'entenebren i les deu esferes planyen la pèrdua.


An-Ski, Entre dos mons: El dibbuq.

dijous, 29 de novembre del 2018

Un respeto a Winnie the Pooh




–Periodista: Winnie the Pooh estaba ayer aquí en la Puerta del Sol cuando llegó la comitiva del presidente chino y él no tenía ni idea de que el presidente chino y Winnie the Pooh son absolutamente incompatibles. Tenemos aquí a Winnie. Ya os digo que es un oso de pocas palabras, pero amablemente nos va a atender. Winnie, buenos días, ¿qué ocurrió ayer? Al final te invitaron a irte, ¿no?
–Respuesta: A retirarme, a desplazarme un poco, no me echaron de la calle. Pude trabajar unas buenas horas más, pero me dijeron que me retirara un poco. Yo respeto al presidente de China y desde aquí le mando un saludo. De verdad lo siento, de corazón.

–P: ¿Usted no tenía ni idea de que era un personaje molesto para él?
–R: No, la verdad. Yo me gano la vida de este personaje, y todo lo que me da de comer para sobrevivir. Y lo que gano por la voluntad del pueblo español y de todos los extranjeros que vienen aquí.

–P: ¿Se han hecho chinos fotos con usted?
–R: Sí, la verdad, son muy buenas personas, son muy lindas, bellísimas personas.

–P: ¿Usted no tenia ni idea de por qué se hacían fotos con usted?
–R: No lo sabía, la verdad, no sabía nada.

–P: O sea, que ayer perdió unos cuantos euros.
–R: No, aquí se trabaja a la voluntad, todos mis compañeros trabajan de la voluntad de las personas que dan, nada más que para sobrevivir y pagar nuestras cositas que tenemos.

–P: La verdad es que hay más Winnies the Pooh en la Plaza del Sol y a él le tocó la china, nunca mejor dicho. Él, por cierto, está muy ligado a Winnie the Pooh, porque a usted de pequeño le llamaban Winnie, ¿verdad?
–R: Sí, me llamaron Winnie. Mis padres me regalaron un osito Winnie. Yo tengo un respeto a Winnie the Pooh. Es un personaje que me gusta, que me encanta, me agrada demasiado, desde pequeño.


Entrevista en Espejo Público, Antena 3.


diumenge, 25 de novembre del 2018

A su Majestad le gustaría cazar

Quan era conseller d'Agricultura, em va trucar el cap de la Casa Reial i em va dir: «Consejero, a su Majestad le gustaría cazar una cabra hispánica en los puertos de Beceite.» Les millors cabres hispàniques es veu que no són a la serra de Gredos, sinó que són als Ports de Beseit, al sud de Tarragona. I jo li vaig dir que no hi havia cap problema, que ens avisés quan hagués de venir. Al cap de deu o dotze dies em va tornar a trucar i em va dir: «Bueno, no sé cómo decírselo, pero su Majestad tendría que cazar algo que valiera la pena.» I jo li vaig dir: «Usted quiere algo que pueda salir en las revistas especializadas.» Llavors em va contestar: «Me ha comprendido perfectamente, consejero, me ha comprendido perfectamente.»
Al cap de vuit o deu dies més, em torna a trucar i em diu: «Bueno, claro, es que su Majestad ya va siendo algo mayor, tendríamos de mirar de no cansarlo demasiado.» Jo li vaig contestar que no es preocupés, que faríem el que es podria. Al final va fixar la data en què estava previst que vindria el Rei a caçar i jo vaig trucar al cap de la reserva i li vaig dir: «El Rei vindrà a caçar una cabra i hem de mirar que tingueu reüllada una zona on hi hagi un bon masce. Al Rei no l'hem de cansar gaire, si pot ser!» El cap de la reserva em va dir que faria tot el que estigués a les seves mans. Doncs resulta que dos o tres dies abans de la data en què havia de venir, em torna a trucar el cap de la Casa Reial i em diu: «Señor Consejero, el Rey le está muy agradecido, pero no será posible que su Majestad venga, lo tendremos que posponer para otra ocasión.» I jo: «Cuando su Majestad quiera.» Torno a trucar al cap de la reserva dels Ports i li dic: «Escolta, que el Rei al final no ve.» I ell: «Collons! Ara que tenia acostumada la cabra a baixar a menjar sal cada dia!»


Francesc Xavier Marimon, De bon rotllo! Anècdotes de polítics lleidatans.

[p.d. Juan Carlos I ha liderado durante años todos los ránkings de mayores piezas cazadas en España.]

dimarts, 6 de novembre del 2018

La Claudina i l'Angelina


–Pilar Rahola: L'Angelina de Manresa, ho ha fet ella, té 84 anys. Està fet de punt tot, és espectacular, eh? Mira, mira, la Claudina, de l'Hospitalet de l'Infant, mireu quines arrecadetes ha fet tan mones. Bueno, no em digueu que no tinc... que no tenim una gent espectacular. Claudina, Angelina... La carta de l'Angelina diu: "Des de Manresa amb amor i admiració per la Pilar Rahola. Son ja 81 els anys que tinc, però espero amb il·lusió veure la llibertat de Catalunya". Que bonica, i la Claudina també diu coses molt boniques: "Em dic Claudina Serra, tinc 84 anys, soc de L'Hospitalet de l'Infant, he passat molt a la vida, com tothom, i el ganxet, i fer de pagesa per vocació, junt amb els animalets, em fan feliç". Gràcies Claudina, gràcies Angelina.

–Periodista: I gràcies a tots aquells que no podem citar cada dia perquè és que és un continu, aquesta dona.

-Rahola: eheh.


Secció Hola, Rahola, del programa de TV3 Tot es mou.

dissabte, 27 d’octubre del 2018

But I try




Et maintenant, pour Christophe qui habite le 5e, de la part de Juliette qui habite le 1er, L'amour moderne, par David Bowie:

(I know when to go out,
I know when to stay in.
Get things done.)

I catch the paper boy.
But things don't really change.
I'm standing in the wind
But I never wave bye-bye.
But I try, I try.

There's no sign of life,
It's just the power to charm.
I'm lying in the rain.
But I never wave bye-bye.
But I try, I try.

Never gonna fall for,
Modern love, 
walks beside me,
Modern love, 
walks on by...


Mauvais sang, Léos Carax.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

Black man taking no losses





I got a bone to pick.
I don't want you monkey mouth motherfuckers sittin' in my throne again.
I'm mad, but I ain't stressin'
True friends, one question:
Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him, Kunta.
Black man taking no losses.

Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game, got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him.
When you got the yams.
[What's the yams?].

The yam is the power that be,
You can smell it when I'm walking down the street.
[Oh yes we can, oh yes we can].

I can dig rapping, but a rapper with a ghost writer?
What the fuck happened?
I swore I wouldn't tell,
But most of y'all share bars,
like you got the bottom bunk in a two man cell.

Something's in the water,
And if I got a brown nose for some gold
then I'd rather be a bum than a motherfuckin' baller.
Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him, Kunta.
Black man taking no losses
Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game, got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him.

When you got the yams (What's the yams?)
The yam brought it out of Richard Pryor,
Manipulated Bill Clinton with desires.
24/7, 365 days times two.
I was contemplatin' gettin' on stage

Just to go back to the hood see my enemies and say:
Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him, Kunta.
Black man taking no losses.
Bitch where you when I was walkin'?
Now I run the game, got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him.

I was gonna kill a couple rappers but they did it to themselves,
Everybody's suicidal they don't even need my help.
This shit is elementary, I'll probably go to jail,
If I shoot at your identity and bounce to the left.
Stuck a flag in my city, everybody's screamin' "Compton".
I should probably run for Mayor when I'm done, to be honest
And I put that on my Mama and my baby boo too.
Twenty million walkin' out the court buildin', woo woo!

Ah yeah, fuck the judge
I made it past 25 and there I was,
A little nappy headed nigga with the world behind him.
Life ain't shit but a fat vagina,
Screamin' "Annie are you ok? Annie are you ok?"
Limo tinted with the gold plates.
Straight from the bottom, this the belly of the beast.
From a peasant to a prince to a motherfuckin' king.
Bitch where was you when I was...
[By the time you hear the next pop, the funk shall be within you]
Now I run the game got the whole world talkin', King Kunta.
Everybody wanna cut the legs off him, Kunta.
Black man taking no losses.

Bitch where was you when I was walkin'
Now I run the game got the whole world talkin', King Kunta
Everybody wanna cut the legs off him
We want the funk.
[Now if I give you the funk, you gon' take it]
We want the funk.
I remember you was conflicted, misusing your influence.


Kendrick Lamar, King Kunta.

diumenge, 16 de setembre del 2018

Que se preparen




Repito, vamos a poner 9 millones de lámparas led. Va haber 1.478 motivos de iluminación, eso que se llama guirnaldas, pues hay 1.478. Va haber 1.000 arcos de iluminación, va haber bolas de 12 metros de diámetro, vamos a iluminar 325 árboles, eh eh eh, esto es el no va más; vamos a decorar 13 fachadas; vamos a iluminar de forma simbólica 2 grandes árboles de 11 metros, y además 28 árboles de 4 a 5 metros; y además vamos poner un rótulo presidiendo la ciudad en el Ayuntamiento de 108 metros cuadrados. Bueno, que sepan los alcaldes de Londres, de Tokyo, de Nueva York, la alcaldesa de París y el alcalde de Berlín que vamos a ser el no va más. Bueno, ya no cito Madrid y Barcelona porque eso se nos quedan allá pequeñitos, al lado. Y entonces, que se preparen, porque yo iré a ver al ministro de Investigación, que saben ustedes que fue astronauta, y le preguntaré cómo se verían las luces de Vigo desde el satélite, desde arriba, desde aquella zona, porque van a ser las navidades top de este planeta.
¡Cuánto nos van a envidiar en cuántos sitios! Envidia cariñosa, yo sé que es una envidia cariñosa que nos tienen, porque ya todos estos colegas míos, alcaldes y alcaldesas, ya saben que en cuestiones de luces de Navidad, y en tantas y tantas cosas, somos los mejores del mundo.


Abel Caballero, alcalde de Vigo, 13 de septiembre de 2018.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Supersaturant blue



LA in January, though, turns out to be plenty Lynchian in its own right. Surreal/banal juxtapositions and interpenetrations are everyplace you look. The cab from LAX has a DDS machine attached to the meter so you can pay the fare by major credit card. Or there’s my hotel’s lobby, which is filled with beautiful Steinway piano music, except when you go over to put a buck in the piano player’s snifter or whatever it turns out there’s nobody playing, the piano’s playing itself, but it’s not a player piano, it’s a regular Steinway with a weird computerized box attached to the underside of its keyboard; the piano plays 24 hours a day and never once repeats a song. My hotel’s in what’s either West Hollywood or the downscale part of Beverly Hills; two clerks at the registration desk start arguing the point when I ask where exactly in LA we are. The argument goes on for an absurdly long time with me just standing there.
My hotel room has unbelievably fancy and expensive French doors that open out onto a balcony, except the balcony’s exactly ten inches wide and has an iron fence with decorations so sharp-looking you don’t want to get anywhere near it. I don’t think the French doors and balcony are meant to be a joke. There’s an enormous aqua-and-salmon mall across the street, very upscale, with pricey futuristic escalators slanting up across the mall’s exterior, and yet I never in three days see a single person a- or descend the escalator; the mall is all lit up and open and seems totally deserted. The winter sky seems smogless but unreal, its blue the same supersaturant blue as Blue Velvet’s opening’s famous sky.
LA has a big city’s street musicians, but here the musicians play on median strips instead of on the sidewalk or subway, and patrons throw change and fluttering bills at them from their speeding cars, many with the casual accuracy of long practice. On the median strips between the hotel and David Lynch’s sets, most of the street musicians were playing instruments like finger-cymbals and citterns.
Fact: in my three days here for Premiere magazine I will meet two (2) different people named Balloon.


David Foster Wallace, David Lynch keeps his head.

dimecres, 22 d’agost del 2018

El parany dels tords

Al Maestrat els térmens municipals són molt grans, i quasi totes les famílies llauradores que viuen a les cases de dins el poble, solen tenir alguna caseta a les serres que estan massa lluny, per fer-hi nit alguna vegada. A aquestes casetes van els llauradors quan s'acosta la temporada de vinguda dels tords.
El tio Pinsà en tenia una tan escaient per a envescar tords al temps de la passera, que rebia el nom de «parany», la qual com a casa per viure resultava del teulat d'un didal: tenia escassament setze metres quadrats de llum, i entre el teulat i la portada encarada a migjorn es veia un finestró de quaranta centímetres, dividit en dos mitjançant una branca d'ametler com la gobanella, recta i fina, que era obrada a la paret del finestró per evitar que hom pogués entrar a la caseta sense la clau de la porta.

dijous, 16 d’agost del 2018

Bèstia morta

L'endemà, va anar tot molt de pressa. El meu pare va estar mirant-se el toro de lluny, estudiant-ne els moviments amb posat d'entès, la muleta plegada al volant del pal que duu cosit a dintre –l'estaquillador. Hi va posar l'ayuda –l'espasa de fusta que dóna a la muleta l'angle característic– i va anar cap al centre de la plaça, on hi havia un plàtan i la font. El seu cosí Nicanor va mirar d'aturar-lo, i el meu pare el va amenaçar amb l'espasa de fusta. Va citar el toro, un toro d'aquests que van per tots els pobles i que, de tan bregats, ningú no els vol torejar. El va enforquillar a la primera passada. El van dur al metge, va tornar amb uns quants punts i l'endemà ja corria pel ball: una herida por asta de toro de un centímetro entre el orificio del ano y mis partes, explicava a tothom, fent servir aquella prosa emfàtica de les infermeries de les places de toros. Vaig aguantar tota la nit despert, primer en el terrat d'uns parents i, més tard, enfilat a la baranda que tancava la plaça per un costat que no s'havia construït. Vaig veure com embolaven el toro, com anava esquitxant gotellons de quitrà i com es van anar apagant les boles. I com amb els ferros a les banyes, i una torraina a cada punta, encara li van posar l'albarda i el collar de cascavells, i com feia el gest d'arrencar-se, quan els mozos el cridaven, però ja sense envestir, i com es quedava immòbil al mig de la plaça, cada cop més cansat de viure. I em va impressionar que després de lligar-lo a la barrera, quan ja li havien obert el coll i es dessagnava, un mozo li va donar un grapat d'herba i la mastegava amb unes dents grogues, els ulls esbatanats, perduts, de bèstia morta.
El meu pare es va voler quedar les banyes del toro que l'havia enforquillat. Les va posar en sal, per fer saltar la membrana que hi ha dintre, amb la idea de tenir unes banyes d'aquelles que, amb un tros de fusta al mig, es van servir per torejar de saló. El pintor Joan-Pere Viladecans, que és un gran afeccionat als toros, em va explicar que la membrana aquesta és fàcil de treure. Un cop va haver de buidar una banya per a una obra que va titular «Cumplido al poeta F. Villalón»: una banya i a la punta de la banya, la paraula lluna. Em va dir que cal bullir-la, que el tap de dins surt sol i es pot menjar. Al meu pare no li devien explicar bé perquè les banyes es van arrossegar dies i dies per la galeria de casa, cobertes de sal, amb una olor embafadora de toro i de podrit.


Julià Guillamon, El barri de la plata.

dissabte, 4 d’agost del 2018

El Andrajo

El Andrajo era un tipo chiquitín, esmirriado, canijo, anguloso, feo, cenceño, pero educado, también simpático y, sobre todo, gracioso, que decía la gente.
Su educación era tanta que él no entraba en ninguna parte sin quitarse antes la boina y preguntar:
-¿Da usted permiso?
Y se lo dieran o no se lo dieran, adelante.
Tenía las facciones asimétricas. Un ojo más alto que el otro; cuando cerraba uno de los ojos, el otro lo abría; diverso número de arrugas en cada lado de la cara... Estaba tan delgado que el pantalón le formaba una bolsa en el culo. Llevaba dentadura postiza.
Estaba casado con la Juanuca, una mujer mayor que él, muy buena y muy enamorada, que lo quería mucho. Tenían una hija, la Juana. El Andrajo nunca anduvo bien de salud. De un tiempo acá se ahogaba al andar, enflaquecía todavía más y caminaba como escorado.
Al Andrajo lo llamaban Andrajo porque cuando niño su madre lo envolvía en andrajos.
Alguna vez, pocas, y para olvidar que estaba enfermo, que no trabajaba, que era feo y se había criado entre harapos, se emborrachaba.


Paco Candel, ¡Dios, la que se armó!.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Before burning them

Raghav took me to a very large open patch of ground by the train sheds, a phantasmagoric scene with a vast garbage dump on one side with groups of people hacking at the ground with picks, a crowd of boys playing cricket, sewers running at our feet, train tracks and bogies in sheds in the middle distance, and a series of concrete tower blocks in the background. A
week ago, I had been standing at the other side of this ground. A Muslim man had pointed out where I now stood, saying, “That is where the Hindus came from.”
This is where Raghav and the boys caught two Muslims. They had strayed. “We burnt them. We poured kerosene on them and set them on fire,” said Raghav.
“Did they scream?” I asked him.
“No, because we beat them a lot before burning them. Then their bodies lay here in the ditch, rotting, for ten days. Crows were eating them. Dogs were eating them. The police wouldn’t take the bodies away, because the Jogeshwari police said it was in the Goregaon police’s jurisdiction, and the Goregaon police said it was the railway police’s jurisdiction.”
Raghav also told me about an old Muslim man who was throwing hot water on the Sena boys. They broke down his door, dragged him out, took a neighbor’s blanket, wrapped him in it, and set him on fire. “It was like a movie: silent, empty, someone burning somewhere, and us hiding, and the army. Sometimes I couldn’t sleep, thinking that just as I have burnt someone, somebody could burn me."


Suketu Mehta, Maximum City.

dimecres, 23 de maig del 2018

You’re not happy with the conch

My favorite tablemate was Trudy, whose husband was back home in Tamarac managing some sudden crisis at the couple’s cellular phone business and had given his ticket to Alice, their heavy and very well-dressed daughter, who was on spring break from Miami U, and who was for some reason extremely anxious to communicate to me that she had a Serious Boyfriend, the name of which boyfriend was Patrick. Alice’s part of most of our interfaces consisted of remarks like: “You hate fennel? What a coincidence: my boyfriend Patrick absolutely detests fennel”; “You’re from Illinois? What a coincidence: my boyfriend Patrick has an aunt whose first husband was from Indiana, which is right near Illinois”; “You have four limbs? What a coincidence:…,” and so on. Alice’s continual assertion of her relationship-status may have been a defensive tactic against Trudy, who kept pulling professionally retouched 4 × 5 glossies of Alice out of her purse and showing them to me with Alice sitting right there, and who, every time Alice mentioned Patrick, suffered some sort of weird facial tic or grimace where one side’s canine tooth showed and the other side’s didn’t. Trudy was 56, the same age as my own dear personal Mom, and looked — Trudy did, and I mean this in the nicest possible way — like Jackie Gleason in drag, and had a particularly loud pre-laugh scream that was a real arrhythmia-producer, and was the one who coerced me into Wednesday night’s Conga Line, and got me strung out on Snowball Jackpot Bingo, and also was an incredible lay authority on 7NC Luxury Cruises, this being her sixth in a decade — she and her friend Esther (thin-faced, subtly ravaged-looking, the distaff part of the couple from Miami) had tales to tell about Carnival, Princess, Crystal, and Cunard too fraught with libel-potential to reproduce here, and one long review of what was apparently the worst cruise line in 7NC history — one “American Family Cruises,” which folded after just sixteen months — involving outrages too literally incredible to be believed from any duo less knowledgeable and discerning than Trudy and Esther.
Plus it started to strike me that I had never before been party to such a minute and exacting analysis of the food and service of a meal I was just at that moment eating. Nothing escaped the attention of T and E — the symmetry of the parsley sprigs atop the boiled baby carrots, the consistency of the bread, the flavor and mastication-friendliness of various cuts of meat, the celerity and flambé technique of the various pastry guys in tall white hats who appeared tableside when items had to be set on fire (a major percentage of the desserts in the 5stars C.R. had to be set on fire), and so on. The waiter and busboy kept circling the table, going “Finish? Finish?” while Esther and Trudy had exchanges like:
“Honey you don’t look happy with the conch, what’s the problem.”
“I’m fine. It’s fine. Everything’s fine.”
“Don’t lie. Honey with that face who could lie. Frank am I right? This is a person with a face incapable of lying. Is it the potatoes or the conch? Is it the conch?”
“There’s nothing wrong Esther darling I swear it.”
“You’re not happy with the conch.”
“All right. I’ve got a problem with the conch.”
“Did I tell you? Frank did I tell her?”
[Frank silently probes own ear with pinkie.]
“Was I right? I could tell just by looking you weren’t happy.”
“I’m fine with the potatoes. It’s the conch.”
“Did I tell you about seasonal fish on ships? What did I tell you?”


dimarts, 17 d’abril del 2018

Havia vist la mort de la vora

Em va costar posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l'aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà dura m'estrenyia el cos. On era a casa? Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí... tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats... S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l'hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensatava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l'acabament d'aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre.


Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra...

dissabte, 24 de febrer del 2018

Rasgos




-Antoni Bassas: Suso, en aquest article vas fer un retrat dels catalans. Vas dir que som gent que sentim que pertanyem a un país culte i capaç de donar feina i casa als seus habitants, però que quan va a Madrid s'ha de posar de perfil per no fer-se notar. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de nosaltres?

-Suso de Toro: He visto ciertos rasgos específicos que me han llamado la atención. Rasgos de personas que se saben capaces de muchas cosas pero que no pueden mostrarlo, o que tienen que contenerlo. Eso se manifiesta en muchos rasgos, no siempre necesariamente positivos. Siempre he notado una cierta disciplencia; en mi caso siempre he notado la recepción de «ah, el galleguiño, qué cosas escribe, qué cosas dice», de algún modo lo he notado, pero lo entiendo comprensible, perfectamente. Los catalanes en general se saben una sociedad más culta, más cívica, más capaz que la media española. Y al mismo tiempo saben que no lo pueden mostrar porque genera rechazo, mostrar su identidad, mostrarse simplemente cómo son porque genera rechazo en España, y muy particularmente en Madrid, en el poderY eso crea una serie de situaciones que lleva a vivir disimulando, de algún modo. Los gallegos disimulamos, pero con un complejo de inferioridad, en general, la gente siente su identidad como un estigma, como algo que le resta categoría. En vuestro caso tenéis que disimular una ambivalencia, saberse, entre comillas, superior y no poderse mostrar, de algún modo, y creo que es una situación incómoda de la que habéis salido.


Suso de Toro,  entrevista al Diari Ara.

diumenge, 14 de gener del 2018

La turba que me rodeará




Tristis est anima mea usque ad mortem,
Sustinete hic et vigilate mecum.
Nunc videbitis turbam, quae circumdabit me.
Vos fugam capietis,
Et ego vadam immolari pro vobis.

[Mi alma está triste incluso ante la muerte.
Quedaos aquí y velad conmigo.
Observad conmigo la turba que me rodeará.
Huid,
Y yo me inmolaré por vosotros.]



Carlo GesualdoTristis est anima mea (Responsos del Jueves Santo según el Evangelio según San Mateo). 

dilluns, 8 de gener del 2018

diumenge, 7 de gener del 2018

Límits perfilats

Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
[...]
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.

dijous, 4 de gener del 2018

The 2017 Iceberg's Best Movies & Series



Golden Iceberg: The Hateful Eight, by Quentin Tarantino.
Una de las mejores y más inteligentes revisiones del género western desde los setenta.

Silver Iceberg: Sing Street, by John Carney.
El género musical pone el foco en la adolescencia de los ochenta en la Europa de la incipiente decadencia industrial.

Bronze Iceberg: Catfish, Rel Schulman and Henry Jost.
Una revolución en el género documental. Lo que parece que no es real, se convierte en real.
---

4) ¿Qué fue de Jorge Sanz?, David Trueba.

5) La juventud, Paolo Sorrentino.


dimarts, 2 de gener del 2018