dilluns, 30 d’agost del 2010

Entorpecer algo mejor



A lo mejor será mejor,
a lo mejor será mejor enloquecer,
y así perder, y así perder
cualquier razón.

Cualquier razón o reflexión,
cualquier razón o reflexión podría ser
entorpecer, entorpecer algo mejor.

No tengas miedo, vuelves a ver
sombras enormes en la pared.
Piensa que luego, nada es verdad,
nada es verdad.
Piensa que luego, nada es verdad,
nada es verdad.

A lo mejor será mejor,
a lo mejor será mejor enloquecer.

María Rodés, A lo mejor.

divendres, 27 d’agost del 2010

A mysterious radio station

The output of a mysterious radio station in Russia, which has been broadcasting the same monotonous signal almost continuously for 20 years, has suddenly changed.

Numbers stations are shortwave radio stations that broadcast computer-generated voices reading numbers, words, letters or Morse code. Their purpose has never been uncovered, but evidence from spy cases suggests that they're used to broadcast coded information to secret agents.

Over the past week or so, the output of one particular station that broadcasts from near Povarovo, Russia, increased dramatically. The station has a callsign of UVB-76, but is known as "The Buzzer" by its listeners because of the short, monotonous buzz tone that it normally plays 21 to 34 times per minute. It's only deviated from that signal three times previously -- briefly in 1997, 2002 and 2006.

In early August, a garbled recording of a voice speaking Russian was heard by listeners. A few days later, on 23 August at 13:35UTC, a clearer voice read out the following message twice: "UVB-76, UVB-76 — 93 882 naimina 74 14 35 74 — 9 3 8 8 2 nikolai, anna, ivan, michail, ivan, nikolai, anna, 7, 4, 1, 4, 3, 5, 7, 4", before returning to its normal broadcasting.

Since then, a number of other distorted voices have appeared over the normal buzzing transmission, as well as knocks and shuffles, as if someone were moving things around inside the broadcasting room. It's believed that the transmission site has an open microphone, which occasionally picks up sounds from technicians working within the broadcast site.

Various fans of the station have begun the process of trying to decode the signal. Interpreting the numbers as co-ordinates gives a location in the middle of the Barents Sea, between Norway and Russia, where there's large scale oil and gas production, and where the Russian army plans to test anti-aircraft missiles in the near future.

Others suspect that it might be a transmission that signals the availability of another system -- like a dead man's switch, possibly even for Russia's Cold War-era Dead Hand fail-deadly system, which was to trigger ICBM launches if a nuclear strike from the United States was detected. Since the fall of the Soviet Union, it may have been repurposed.

...
Wired Magazine, Mysterious Russian 'Buzzer' radio broadcast changes.

dijous, 26 d’agost del 2010

Deu canalles i una mare




L’home que treballa de fent de gos a les festes infantils
treu la pols a la disfressa.
Puja al Seat Panda atrotinat que avui quasi ni s’ha engegat
i no pot mai passar de quarta.

Avui l’ha contractat una família benestant de la ciutat
que viu a la part alta.
Para i fa 10 euros de benzina que no en té pas per més.
I fa un vistaso a les revistes.

L‘home que treballa fent de gos a les festes infantils
aparcar sempre li costa.

I amb el temps que fa que fa de gos encara es posa nerviós,
truca i espera respota.

Irromp a la festa amb un pastís cantant “cumpleaños feliz”,
i li va d’un pèl no caure.
Fa ninots a un globos de colors i una espasa d’Star Wars,
i un ós, i flors, i un dinosaure.

L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
fa un senyal a la mestressa
que el convida a prendre un cafetó mentre li firma el taló.
No troben tema de conversa.
Ella me l’agafa de la mà i el porta al quarto de planxar,
ell de lluny sent la mainada.
I fan l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls,
mitjons, petons i americanes.

L’home que treballa fent de gos marxa com si fos famós
mentre veu arribar el pare.
L’home que treballa fent de gos els fa feliços a tots,
deu canalles i una mare.


L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
no sap pas què coi li passa,
gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor.
Amb l’amor ell no hi te traça.


Mitjons petons i americanes, i un ós i flors i un dinosaure.


Els amics de les Arts, L'home que treballa fent de gos.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Turisme antisobirania

"El Memorial al líder del Kuomintang (KMT) Chiang Kai-Shek a Taipei, la capital de Taiwan, no difereix gaire de l'estil dels monuments dedicats als herois comunistes de la Xina continental. Tot i haver estat enemics, tant el Partit Comunista Xinès (PCX) com el KMT –que va ocupar Taiwan després d'haver perdut la guerra civil xinesa el 1949– usen aquestes icones com una eina de propaganda que mescla fanfàrria ideològica i una falta de rigor històric. Centenars de turistes xinesos visiten cada dia el memorial sense que els sembli destorbar un totalitarisme kitsch que exalta la figura del gran rival de Mao Zedong. Ben al contrari, semblen satisfets que a Taiwan encara s'apreciï Chiang.

Els punts en comú entre el PCX i el KMT s'han fet evidents a mesura que l'oposició independentista de Taiwan ha guanyat terreny. La reunificació és el seu objectiu principal. Els dos partits van encetar el 2005 una relació bilateral que s'ha materialitzat en mesures d'acostament arran de la victòria del KMT a les eleccions presidencials del 2008.

La propaganda del PCX ja no presenta Chiang com un enemic, sinó com un líder que va mirar de mantenir unit el país contra les forces colonialistes. “A la Xina o a Taiwan, tots podem cometre errors”, diu a peu del Memorial la guia taiwanesa d'un grup de jubilats de la ciutat xinesa de Xian, vestits amb l'uniforme de la seva antiga empresa. Preguntats per si veuen com a guia la figura de Chiang, una dona gosa dir que “va fer una gran tasca per a la unificació de la Xina”.

Un grup de Chongqing, la ciutat més poblada de l'oest de la Xina, no para de fer fotografies de la guàrdia militar que honora l'estàtua de Chiang. El 2007, a les acaballes dels vuit anys al poder del proindependentista Partit Progressista Democràtic (PPD), les demostracions marcials van ser prohibides i el mausoleu va ser rebatejat com a Memorial Democràtic de Taiwan per recordar la repressió del KMT durant el seu govern dictatorial (1949-1987). El diari Taipei Times valorava l'any passat que la recuperació del mausoleu de Chiang havia servit per atraure més turisme xinès perquè “és vist com un símbol de la reunificació de la Xina”. La senyora Wu, membre del grup de turistes de Chongqing, diu haver gaudit de la visita i assegura: “Els xinesos volem oblidar les disputes que ens han dividit”.

Les visites procedents de la Xina continental s'han situat en dos anys gairebé com el mercat turístic més important per a Taiwan, només superat pel Japó. Més d'un milió de xinesos van viatjar a Taiwan entre el gener i el maig del 2010, quan en tot l'any 2009 la xifra va ser de 930.000 persones. Aquesta onada de visites ha estat possible gràcies a la millora de les relacions bilaterals i a l'obertura de l'espai aeri directe entre els dos països. La imatge d'un dia qualsevol a l'aeroport internacional de Taipei ho diu tot: els panells d'informació són plens d'anuncis de vols procedents o amb destinació al Japó i la Xina. En menys quantitat apareixen vols als Estats Units. L'aeroport sembla envaït per grups de xinesos que segueixen les banderetes dels operadors turístics. Tot i l'increment de visites, les dues Xines continuen oficialment en guerra i les dificultats per visitar Taiwan són elevades. La llei taiwanesa detalla les activitats vetades als xinesos del continent i les 20 atraccions turístiques a les quals sí que poden anar. Per evitar la immigració irregular, els acords bilaterals obliguen els xinesos a viatjar amb diversos visats, i a anar-hi només amb una agència de cada país de les 150 autoritzades pels dos governs. Cada agència ha de pagar un dipòsit per viatger de 25.000 euros, dels quals es deduiran diverses sancions en cas que el turista cometi alguna infracció. L'itinerari que seguirà cada grup ha de ser aprovat prèviament per les autoritats xineses i taiwaneses. Aquestes mesures de control provoquen que el contingut dels viatges sigui excessivament superficial, segons va admetre el 2009 en un informe públic l'Administració de Turisme Xinesa (CNTA). La CNTA ha promès una gradual ampliació de l'oferta.


El govern xinès també imposa restriccions unilaterals. Per petició de les autoritats, la CITS, l'agència de viatges més gran de la Xina, informa els seus clients que es desplacen a Taiwan que està “prohibit acceptar propaganda del culte maligne” de Falungong. Aquesta secta religiosa està perseguida a la Xina, però permesa a Taiwan. Seguidors de Falungong s'apleguen cada dia davant del Palau Museu Nacional de Taipei –el museu d'art xinès més important del món– per repartir pamflets entre els turistes xinesos sobre la seva doctrina i la repressió que pateixen a la Xina. Els visitants s'ho miren des de la distància i molt pocs gosen agafar els papers.

Hi ha atractius turístics de Taiwan que difícilment seran inclosos ens els viatges per a xinesos: a l'illa es respecta el llegat de l'ocupació japonesa i la d'altres poders colonials, com l'espanyol o l'holandès, un record difícilment compatible amb la propaganda del PCX. Pequín també veta la visita a municipis governats per l'independentista PPD."


Cristian Segura, Diari Avui. Turisme antisobirania.
(Versió ampliada i en anglès)

When a new planet swims into his ken


Much have I travelled in the realms of gold,
And many goodly states and kingdoms seen;
Round many western islands have I been
Which bards in fealty to Apollo hold.
Oft of one wide expanse had I been told
That deep-browed Homer ruled as his demesne;
Yet did I never breathe its pure serene
Till I heard Chapman speak out loud and bold:
Then felt I like some watcher of the skies
When a new planet swims into his ken;
Or like stout Cortez when with eagle eyes
He stared at the Pacific — and all his men
Looked at each other with a wild surmise —
Silent, upon a peak in Darien.


John Keats, On first looking into Chapman's Homer.

dimecres, 18 d’agost del 2010

School of hard knocks, sir




"I was born under a wandering star
in the second council house of Virgo
Forceply removed from the belly of my ma
and raised on milk and Pernod
So just lie back and think of England
Because I slid down bannisters
for judges and bannisters
reader's wives' husbands
with toothless decay
I've been GBH'd and ABH'd
for a packet of B & H
I've been taken
and I've been driven away
I was fornicating
before I could read or write
and now I can't stop, sir
I graduated from the Universty of Life
and the school of hard knocks, sir
And my telephone is always ringing
and my number is triple-X directory
call 0898 treble three
Talk dirty to me
Oh come on all ye unfaithful,
joyful, triumphant and pathetically weak
I've been Amsterdamned, Reeperbahned,
wham bam no thank you mammed
If the spirit is willing
then the telephone's cheap
And if you want to step outside love
you step outside love with me
You can step outside with me
And if we ever meet again
Don't know where
and I don't care when
I'm gonna help you with you're sickness
like a Jehovah's Witness
you'll be born again
and again, and again
Just lie back, close your eyes
and think of England
and what England's done for me."


Carter USM, England.

Al arbitrio de los vientos

"Como era pigmeo y amarillo y de facciones agradables
Y como era listo y no estaba dispuesto a ser torturado
En un campo de trabajo o en una celda acolchada
Me metieron en el interior de este platillo volante
Y me dijeron vuela y encuentra tu destino. ¿Pero qué
Destino iba a encontrar? La maldita nave parecía
El holandés errante por los cielos del mundo, como si
Huir quisiera de mi minusvalía, de mi singular
Esqueleto: un escupitajo en la cara de la Religión,
Un hachazo de seda en la espalda de la Felicidad,
Sustento de la Moral y de la Ética, la escapada hacia adelante
De mis hermanos verdugos y de mis hermanos desconocidos.
Todos finalmente humanos y curiosos, todos huérfanos y
Jugadores ciegos en el borde del abismo. Pero todo eso
En el platillo volador no podía sino serme indiferente
O lejano. O secundario. La mayor virtud de mi traidora especie
Es el valor, tal vez la única real, palpable hasta las lágrimas
Y los adioses. Y valor era lo que yo demandaba encerrado en
El platillo, asombrando a los labradores y a los borrachos
Tirados en las acequias. Valor invocaba mientras la maldita nave
Melaba por guetos y parques que para un paseante
Serían enormes, pero que para mí sólo eran tatuajes sin sentidos
Palabras magnéticas e indescifrables, apenas un gesto
Insinuado bajo el manto de nutrias del planeta.
¿Es que me había convertido en Stefan Zweig y veía avanzar
A mi suicida? Respecto a esto la frialdad de la nave
Era incontrovertible, sin embargo a veces soñaba
Con un país cálido, una terraza y un amor fiel y desesperado.
Las lágrimas que luego derramaba permanecían en la superficie
Del platillo durante días, testimonio no de mi dolor, sino de
Una suerte de poesía exaltada que cada vez más a menudo
Apretaba mi pecho, mis sienes y caderas. Una terraza,
Un país cálido y un amor de grandes ojos fieles
Avanzando lentamente a través del sueño, mientras la nave
Dejaba estelas de fuego en la ignorancia de mis hermanos
Y en su inocencia. Y una bola de luz éramos el platillo y yo
En las retinas de los pobres campesinos, una imagen perecedera
Que no diría jamás lo suficiente acerca de mi anhelo
Ni del misterio que era el principio y el final
De aquel incomprensible artefacto. Así hasta la
Conclusión de mis días, sometido al arbitrio de los vientos,
Soñando a veces que el platillo se estrellaba en una serranía
De América y mi cadáver casi sin mácula surgía
Para ofrecerse al ojo de viejos montañeses e historiadores:
Un huevo en un nido de hierros retorcidos. Soñando
Que el platillo y yo habíamos concluido la danza peripatética.
Nuestra pobre crítica de la Realidad, en una colisión indolora
Y anónima en alguno de los desiertos del planeta. Muerte
Que no me traía el descanso, pues tras corromperse mi carne
Aún seguía soñando."


dimecres, 11 d’agost del 2010

Wilson

-Li donem Ritalin- va explicar-li-. És que és hiperactiu.

-Sí, la Punah també ho és, però no la vull medicar. Li dono flor de Bach.

I va afegir:
-Jo ho tinc claríssim. La Punah l'altre dia, comprant sabates a Magic, va i es posa a cridar i a ensenyar les calcetes. Què faig? Pues lo mateix. També em poso a cridar i també ensenyo les calcetes. Es va quedar de pasta de moniato. O sigui... Ho sento, si ella decideix que em muntarà un numeret, jo també- va fer un patarrell volgudament infantil-. I ho faig sempre, al súper, al carrer... Que crida? Jo crido més. Que es vol despullar? Jo em despullaré.
...

-El Wilson!- va anunciar la mare monoparental.

La Isabel va girar el cap a ells:
-Ah, sí? I els pares?- no ho va preguntar a ningú en concret.

-Aquells- li va indicar l'home que s'assemblava a la seva mare. I va apuntar amb el dit un parella que sortia de l'edifici.

-Yahaira! Nelson!- va cridar-. Venid que os quieren conocer!

La Isabel va notar un calfred que li pujava pels bracos. Va ser un calfred de veritat, molt físic. Els pares eren peruans també. Ella i el seu home s'havien imaginat que el Wilson també era un nen adoptat del Perú. No se'ls havia acudit que pogués ser fill de pares peruans. No hi havia cap mal, esclar. Al contrari.

De seguida van saber-ne detalls. La mare feia de dona de fer feines i el pare era paleta. No hi havia cap mal. Al contrari, al contrari. Ells mateixos, des que tenien el nen, anaven a restaurants peruans i s'interessaven per la cultura peruana.

En Toni Vila va anar cap als gronxadors. La Isabel el va seguir.

Espera't, que... va mormolar. I els ulls se li van omplir de llàgrimes.

-Que baixet que és el pare, no?- va fer ell.

Va pensar que potser el seu fill, quan fos gran, seria més baixet que la Isabel. "Quan fos gran" volia dir "quan fos un senyor". No quan fos un adolescent. Quan fos un senyor que tingués targeta de crèdit, cotxe, fills. Quan fos un senyor se li notaria molt que era peruà... Li semblava que quan el nen tingués trenta anys ell no el podria estimar, potser ara sí, però només una mica. Què hi havia de mòrbid en ell? Quan havia comencat a torcar-se i per què? Estava tan corromput que hi havia races que li agradaven més que d'altres. O, potser, el que li passava era que totes les races li agradaven més que la del seu fill. No la diria mai a ningú, una cosa així. Els nens negres li agradaven i li agradaven els grans (però, en canvi, de vells no). Els tuaregs sí, de petits i de vells. I els russos. No li agradaven els xinesos de grans, però les xineses sí. En realitat les nenes sempre li agradaven més. Els pakistanesos no. Les pakistaneses sí.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Our beliefs could turn to be false

"Infallibility is usually claimed to be a feature of beliefs which guarantees we have them just when they are true. The problem is that we do not seem to have any beliefs like this. On the face of it, all our beliefs could turn to be false. On the other hand, if we have any indubitable beliefs, then they are so few in number that they could not provide a foundation for the rest of what we obviously know."

Scott Sturgeon, Knowledge.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Uncertainty

"At a time when physicists were learning from Heisenberg's Uncertainty Principle that there were limits to what physicists could know, Kurt Gödel's proof meant that mathematicians would always have to live with their own uncertainty: that they might suddenly discover that the whole of mathematics was a mirage. Of course, for most mathematicians the fact that this hasn't happened yet is the best justification for why it won't happen. We have a working model that seems to justifiy the consistency. But since the model is ultimately infinite, we can't be sure that somewhere along the line the model will not contradict our axioms.

Marcus du Sautoy, The music of the primes.

divendres, 6 d’agost del 2010

Tout est étoile

Un grain, un grain
Non pas de riz,
Mais d'étoile.

Un grain, un grain
Non pas de bouton,
Mais d'étoile.

Une goutte, une goutte
Non pas d'encore.
Mais d'étoile.

Un grain, une goutte,
Un grain, une goutte.
......
Tout est étoile
Aucun n'est étoile.

Un grain, une goutte
C'est l'étoile
C'est aussi le coeur.


Shu Cai, Un grain, un grain.

dijous, 5 d’agost del 2010

Kingdom of life is the universe





Europa is one of the moons of Jupiter, where we see a very level ice surface which looks as if it's floating on top of an ocean. So we believe that on Europa there is in fact a deep ocean. And that makes it extraordinarily interesting as a place to explore. Ocean -- probably the most likely place for life to originate, just as it originated on the earth. So we would love to explore Europa, to go down through the ice, find out who is swimming around in the ocean whether there are fish or seaweed or sea monsters.
...

Imagine that life originated on Europa, and it was sitting in the ocean for billions of years. It's quite likely that it would move out of the ocean onto the surface, just as it did on the earth. Staying in the ocean and evolving in the ocean for 2 billion years, finally came out onto the land. And then of course it had great, much greater freedom, and a much greater variety of creatures developed on the land than had ever been possible in the ocean. And the step from the ocean to the land was not easy, but it happened.

Now, if life had originated on Europa in the ocean, it could also have moved out onto the surface. There wouldn't have been any air there, it's a vacuum. It is out in the cold, but it still could have come. You can imagine that the plants growing up like kelp through cracks in the ice, growing on the surface. What would they need in order to grow on the surface?
They'd need, first of all, to have a thick skin to protect themselves from losing water through the skin. So they would have to have something like a reptilian skin. But better, what is more important is, that they would have to concentrate sunlight.

The sunlight in Jupiter, on the satellites of Jupiter, is 25 times fainter than it is here, since Jupiter is five times as far from the sun. So they would have to have these creatures, which I call sunflowers, which I imagine living on the surface of Europa, would have to have either lenses or mirrors to concentrate sunlight, so they could keep themselves warm on the surface. Otherwise they would be at a temperature of minus 150, which is certainly not favorable for developing life, at least of the kind we know. But if they just simply could grow like leaves, little lenses and mirrors, to concentrate sunlight, then they could keep warm on the surface, they could enjoy all the benefits of the sunlight and have roots going down into the ocean, life then could flourish much more. So, why not look -- of course it's not very likely that there's life on the surface of Europa. None of these things is likely, but my philosophy is look for what's detectable, not for what's probable. There's a long history in astronomy of unlikely things turning out to be there.
...

If these creatures who are living on cold surfaces, either on Europa, or further out, anywhere where you can live on a cold surface, those creatures must be provided with reflectors. In order to concentrate sunlight, they have to have lenses and mirrors in order to keep themselves warm. And then when you shine sunlight at them, the sunlight will be reflected back just as it is in the eyes of an animal. So these creatures will be bright against the cold surroundings. And the further out you go in this, away from the Sun,more powerful this reflection will be. So actually, this method of hunting for life gets stronger and stronger as you go further away, because the optical reflectors have to be more powerful so the reflected light shines out even more in contrast against the dark background. So as you go further away from the Sun, this becomes more and more powerful. So in fact, you can look for these creatures with telescopes from the Earth.

Why aren't we doing it? Simply because nobody thought of it yet. But I hope that we shall look, and with any, we probably won't find anything, none of these speculations may have any basis in fact but still, it's a good chance. And of course if it happens it will transform our view of life altogether. Because it means that the way life can live out there, it has enormous advantages as compared with living on a planet.
It's extremely hard to move from one planet to another. We're having great difficulties at the moment and any creatures that live on a planet are pretty well stuck.
...

I call these creatures sunflowers. They look like, maybe like sunflowers. They have to be all the time pointing toward the sun, and they will be able to spread out in space, because gravity on these objects is weak. So they can collect sunlight from a big area. So they will, in fact, be quite easy for us to detect. So, I hope in the next 10 years, we'll find these creatures, and then of course our whole view of life in the universe will change.

If we don't find them, then we can create them ourselves. That's another wonderful opportunity that's opening. We can, as soon as we have a little bit more understanding of genetic engineering, one of the things you can do with your take it home, do-it-yourself, genetic engineering kit is to design a creature that can live on a cold satellite, a place like Europa, so we could colonize Europa with our own creatures. That would be a fun thing to do.

In the long run, of course, it would also make it possible for us to move out there. What's going to happen in the end, it's not going to be just humans colonizing space, it's going to be life moving out from the Earth, moving it into its kingdom. And the kingdom of life, of course, is going to be the universe.

Freeman Dyson, let's look for life in the outer solar system.

dimecres, 4 d’agost del 2010

El blanquito se cayó

"L'endemà al matí van cridar el Ramon i li van donar el vestit ratllat. Sense esmorzar, el van fer pujar amb cinc altres presos en un camió que els va dur a un magatzem de fustes de l'Avinguda Trujillo Valdés. Allí van passar el matí descarregant taulons. Al migdia van tornar a la Fortaleza, on els van donar un ranxo que el Ramon no es va poder empassar. A la tarda el van posar en un altre equip que va anar al carrer del Conde, on va descarregar un piano d'un camió i el va pujar a un segon pis. El dia següent el va passar sencer -matí i tarda- cavant en un jardí de l'avinguda Washington. I aquest matí ha regat un altre jardí del carrer Penson. Ha treballat -ja ho sap- per als oficials de la Fortaleza.
Quan l'han posat en llibertat no li han donat cap explicació; ningú no li ha parlat de la cèdula. Li han dit, només: -ja us en podeu anar.

L'amo del Hollywood l'ha acomiadat, sense explicacions i sense abonar-li ni tan sols els dos dies que tenia treballats aquella setmana.
Un amic li ha prestat uns cheles.

Ha comprat dues bananes i dues taronges i se n'ha anat al Malecón, on la gent pren la fresca asseguda a la barana. El Ramon s'endinsa en la foscor i es dirigeix cap a la platja, a la desembocadura del riu. Allí s'ajeu sobre la sorra, vora la mar, i guaita els llums de Sans Souci i del passeig de l'escullera, a l'altra banda del riu. Veu sortir el Cuba, tot il·luminat, que va a Veneçuela. Malgrat la fam, li costa d'empassar-se les bananes. Tant com li agradaven a Barcelona! Ha acabat per avorrir-les. Cada mos que se n'engoleix li fa venir ganes de vomitar. Per atenuar la repugnància alterna un mos de banana i un mos de taronja. Recorda els seus plats predilectes: els musclos amb ceba i tomàquet de la Barceloneta; la paella del Grau de València; la boullabaise de Marsella; els spaghetti i el peix amb suc, i les truites d'espinacs, i el llobarro amb maionesa... Recorda, sobretot, dues coses que li produeixen una sensació d'eufòria inefable: el camallot mallorquí i el formatge de Roquefort.
...

Al cap d'una estona de treballar ja es penedeix d'haver acceptat aquesta feina. És massa feixuga. Assegut en un tauló penjat amb cordes, va reblant els cargols que uneixen les bigues del pont. El sol li cau de ple a sobre i té la camisa xopa de suor. El negre que treballa al seu costat està nu de la cintura cap amunt i duu les les calces arremangades; la suor li raja per tot el cos, però sembla insensible a la xafogor. Des que s'ha posat a la feina canta a mitja veu un merengue popular.

El Ramon se sent cansat. Els dits i el monyó dret li fan mal. Mira enlaire i veu, a través de les bigues, el cel blavíssim, sense un núvol; mira avall i veu, a uns set metres, les aigües del riu, de corrent ràpid, brutes de terra.
"Quan pleguem, m'hi banyaré", pensa el Ramon.

Té les juntures entumides i es posa dret a sobre el tauló per estirar-se. Què diantre li passa? Se sent feble; la vista se li entela; els genolls se li pleguen; la mà deixa anar la corda a la qual s'hi havia agafat, i cau. Es dóna un cop al cap al tauló, i cau a l'aigua.
El negre guaita avall i veu els cercles que la caiguda del cos han deixat a la superfície, i que s'eixamplen i van riu avall. El cos del Ramon no surt, i el negre diu:
-Se cayó.
Un company que treballa prop d'ell li pregunta:
-¿Qué tú dices?
-El blanquito se cayó.


dimarts, 3 d’agost del 2010

The music of the spheres

Pythagoras was the first to discover the fundamental connection between mathematics and music. He filled an urn with water and banged it with a hammer to produce a note. If he removed half the water and banged the urn again, the note had gone up an octave. Each time he removed more water to leave the urn one-third full, then one-quarter full, the notes produced would sound to his ear in harmony with the first note he had played. Any other note which were created by removing some other amount of water sounded in disonance with that original note. There was some audible beauty associated with these fractions. The harmony that Pythagoras had discovered in the numbers 1, 1/2, 1/3, 1/4,... made him believe that the whole universe was controlled by music, which is why he coined the expression 'the music of the spheres'.

Marcus du Sautoy, The music of the primes.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Khabarovsk (finale)


Hay cierta rivalidad entre Vladivostok y Khabarovsk por autoproclamarse la capital del Este ruso. A mi entender, Khabarovsk gana sobrada. Para empezar, Khabarovsk fue fundada cuarenta años antes que Vladivostok. En 1858, año de su fundación, se firmó en Khabarovsk el primer tratado ruso-chino de la era moderna. Khabarovsk se estableció en el enclave de los ríos Amur-Ussuri. Khabarovsk fue una ciudad relativamente abierta al mundo durante la URSS mientras Vladivostok permanecía aislada por su importancia militar. Khabarovsk, en definitiva, es una metrópolis de 700.000 habitantes bien urbanizada y Vladivostok no pasa de ser un intento de capital de provincia. Khabarovsk lo es.
+++

En Khabarovsk finalicé mi viaje esperando encontrar documentación más exhaustiva sobre Vladimir Arseniev. No ha sido así. Arseniev, más allá de los monumentos de rigor, es una figura abandonada pese a ser el Alexander von Humboldt del Far East. Su trabajo fue ingente. Sin embargo, hoy, en la librería central de Khabarovsk no venden ni un solo libro suyo, ni un ejemplar de Dersu Uzala.

En el museo de Geografía y Tradiciones de la ciudad, que él ayudó a enriquecer como director y a partir de sus expediciones como topógrafo, naturalista y etnógrafo, la exposición sobre su trayectoria es más bien pobre.

A partir de las fotografías que nos muestran de Arseniev, uno se hace la idea del cambio anímico que sufrió su persona con la revolución bolchevique. Antes de 1918, Arseniev se presenta con firmeza; tras el cambio político, siempre posa con una sonrisa que demuestra inseguridad. Sus cargos en la administración zarista supusieron la desconfianza del nuevo régimen y sólo fue gracias al apoyo de importantes intelectuales comunistas como Gorki que el hombre pudo mantener cierta relevancia profesional.

Que Khabarovsk tiene más envergadura como urbe que Vladivostok lo prueban nuestros varios encuentros con personas que chapurrean el inglés, algo inaudito en el conjunto del viaje. A saber:

*En el hotel Sapporo, donde pasamos la última noche, conversamos con el ‘manitas’ del hotel, el hombre encargado de las faenas técnicas. Interesante pasado el suyo, fue piloto militar estacionado en Cuba en 1989 y 1990.

*En una tienda local donde compré una nueva bolsa (la mochila militar de 16 euros se rompió y deshiló a la semana), nos atendió un ruso/coreano de padre puertorriqueño entusiasmado de encontrarse con extranjeros. De hecho, no debe ser algo tan inusual porque Khabarovsk es parada obligatoria para el cada vez más extendido turismo que cruza Rusia con el Transiberiano.

*En el aeropuerto, entre turistas y profesores rusos de música establecidos en Pekín (es lo que más se lleva entre la clase media china, tener un profesor ruso de violín o guitarra), charlamos con el cónsul chino que despedía a su mujer, de vuelta a China.

*En una cafetería nos comunicamos en inglés y a partir de dibujos con su encargada, un bellezón que es la novia del propietario. Cuenta que en septiembre pasará un mes de vacaciones en Barcelona e Ibiza. Esta chica, y tantas otras a contemplar por la calle, nos confirmaron que Khabarovsk goza de mayor refinamiento burgués y de una más consolidada clase media. Según lo visto en estas dos semanas, el teorema femenino ruso confirma que la belleza promedio de las mujeres es inversamente proporcional a su mal gusto en el vestir. Por el contrario, en Khabarovsk, el conjunto de ropa y sentido estético era más desarrollado.

La mujer en esta zona del mundo, imagino que siguiendo los parámetros de la moda que marca Moscú, viste invariablemente de la manera más sexy posible. Aquí la mujer luce sus excelentes proporciones físicas. La diferencia es que en la comarca, sea en un pueblo de 300 habitantes o en una ciudad de 20.000 almas, sea agricultora o secretaria, la mujer lleva un uniforme que parece salido de una película de Ed Wood o de una fiesta en la mansión de Play Boy. El conjunto puede consistir de zapatos de tacón de aguja made in china más minifalda rosa y blusa con bordados dorados y de escote extremo.

El hombre viste de la peor manera posible y el que cuida su imagen parece salido de una exposición de coches tuneados.
+++

Más allá de estos apuntes superficiales, el viaje al Ussuri vale la pena para los siguientes tipos curiosos:
-Para aquellos que quieren descubrir una de las últimas joyas naturales de este mundo y el negro futuro que nos espera tras su pronta extinción.
-Para aquellos que disfrutan del turismo político y sociológico. Perderse por la Rusia ‘profunda’ y encontrar a cada paso vestigios de la URSS es estética e intelectualmente de lo más atractivo.
-Para aquellos que creen que viajar no es hacer vacaciones sino un intensivo para aprender más de la condición humana.

El viaje al Ussuri es agotador y enriquecedor. Lo recomiendo a partir de los anteriores parámetros. Una vez os hayáis decidido, mi último consejo es: no os dejéis intimidar por el pesimismo de las gentes de este lugar. Os desaconsejarán algunas visitas por el peligro de ser atracados, linchados, absorbidos por un huracán, abducidos por marcianos, infectados por garrapatas radioactivas y devorados por el tigre.
La única amenaza real son los mosquitos.

Los rusos del Ussuri son gente impasible y al mismo tiempo, catastrofistas. Jamás había establecido contacto con una sociedad que hablara tan mal de su país y que viera las cosas tan negras. Al fin y al cabo, son humanos: tienen las mismas necesidades que nosotros y hemos roto el hielo y se han reído con las mismas ocurrencias que dedico a la panadera en Barcelona o al kioskero de Pekín.