dimecres, 11 d’agost de 2010

Wilson

-Li donem Ritalin- va explicar-li-. És que és hiperactiu.

-Sí, la Punah també ho és, però no la vull medicar. Li dono flor de Bach.

I va afegir:
-Jo ho tinc claríssim. La Punah l'altre dia, comprant sabates a Magic, va i es posa a cridar i a ensenyar les calcetes. Què faig? Pues lo mateix. També em poso a cridar i també ensenyo les calcetes. Es va quedar de pasta de moniato. O sigui... Ho sento, si ella decideix que em muntarà un numeret, jo també- va fer un patarrell volgudament infantil-. I ho faig sempre, al súper, al carrer... Que crida? Jo crido més. Que es vol despullar? Jo em despullaré.
...

-El Wilson!- va anunciar la mare monoparental.

La Isabel va girar el cap a ells:
-Ah, sí? I els pares?- no ho va preguntar a ningú en concret.

-Aquells- li va indicar l'home que s'assemblava a la seva mare. I va apuntar amb el dit un parella que sortia de l'edifici.

-Yahaira! Nelson!- va cridar-. Venid que os quieren conocer!

La Isabel va notar un calfred que li pujava pels bracos. Va ser un calfred de veritat, molt físic. Els pares eren peruans també. Ella i el seu home s'havien imaginat que el Wilson també era un nen adoptat del Perú. No se'ls havia acudit que pogués ser fill de pares peruans. No hi havia cap mal, esclar. Al contrari.

De seguida van saber-ne detalls. La mare feia de dona de fer feines i el pare era paleta. No hi havia cap mal. Al contrari, al contrari. Ells mateixos, des que tenien el nen, anaven a restaurants peruans i s'interessaven per la cultura peruana.

En Toni Vila va anar cap als gronxadors. La Isabel el va seguir.

Espera't, que... va mormolar. I els ulls se li van omplir de llàgrimes.

-Que baixet que és el pare, no?- va fer ell.

Va pensar que potser el seu fill, quan fos gran, seria més baixet que la Isabel. "Quan fos gran" volia dir "quan fos un senyor". No quan fos un adolescent. Quan fos un senyor que tingués targeta de crèdit, cotxe, fills. Quan fos un senyor se li notaria molt que era peruà... Li semblava que quan el nen tingués trenta anys ell no el podria estimar, potser ara sí, però només una mica. Què hi havia de mòrbid en ell? Quan havia comencat a torcar-se i per què? Estava tan corromput que hi havia races que li agradaven més que d'altres. O, potser, el que li passava era que totes les races li agradaven més que la del seu fill. No la diria mai a ningú, una cosa així. Els nens negres li agradaven i li agradaven els grans (però, en canvi, de vells no). Els tuaregs sí, de petits i de vells. I els russos. No li agradaven els xinesos de grans, però les xineses sí. En realitat les nenes sempre li agradaven més. Els pakistanesos no. Les pakistaneses sí.

Cap comentari: