dilluns, 17 de juny de 2019

El misterio de la vida





Si te espera una luz encendida
en algún sitio.

y detrás de la puerta
unos brazos abiertos y unos labios
dispuestos 
a abrirse,
y a decirte,
adelante.

Si tienes eso
y sabes lo que tienes,
y lo cuidas,
entonces,

has desvelado
el misterio de la vida.


Karmelo C. Iribarren, Un lugar difícil.

[imagen, obra de Leticia Feduchi]

diumenge, 16 de juny de 2019

El Col·legi de farmacèutics

https://t.co/3u6nT31VKt


Em demanen una injecció de moral. Començo per això: guanyarem, no tingueu cap dubte que guanyarem. Això és imparable, absolutament imparable. També us he de dir que malgrat que guanyarem, i que no queda gaire, els últims 100 metres es faran duríssims.
[...]



La setmana que ve serà intensa, la setmana que ve passaran coses, el del ahí lo dejo es del Boye, no el vull plagiar. Ve un temps en què passaran coses. No guanyarem totes les batalles, també ho hem de tenir clar. Estem jugant bé, estem jugant amb estratègia. Acabarem guanyant la guerra, Catalunya serà una república independent. En Deulofeu us assenyalava el 2029; bastant abans serem una república independent. Però pel camí guanyarem moltes batalles, en perdrem algunes també. I hem de ser conscients que aquests 100 metres finals seran molt durs. Voldria fer una crida a tothom a la calma, no ens podem precipitar. Jo a vegades he estat amb el president: "És urgent, president! Fes ja el...". Què voleu que faci el President? Què hem de fer tots els que som aquí? Ocupar el port... Quin és el port que està més a prop d'aquí, el de Palamós? I què? No podem fer res de pròpia mà per la força, no és ni el nostre tarannà ni tenim la capacitat de fer-ho. Nosaltres estem seguint una estratègia. El que hem d'aconseguir, i estem fent passes positivíssimes i molt importants, i cada dia es veuran amb més dimensió, és forçar que arribi un moment que a tercers Estats els surti més rendible recolzar-nos que seguir sense fer-ho. No esperem que per pròpia iniciativa ni la Unió Europea ni ningú ens vingui a ajudar, això no passarà. Però nosaltres tenim una estratègia perquè els surti més a compte intervenir que no fer-ho.
Això portem temps fent-t'ho. La feina que s'ha fet des de l'exili és importantíssima. A partir que el president Puigdemont i el conseller Comín, i d'aquí a uns mesos la consellera Ponsatí, siguin eurodiputats, això agafarà un efecte multplicador impensable avui.
Des de Madrid, també amb el somriure de la Laura, i la Míriam, i els escuders que serem el Sergi i Jo, anirem a dir i repetir, una vegada i una altra amb educació i amb un somriure, que es posin com es posin que això és imparable, que nosaltres volem fer i farem el nostre camí. Que més val que seguin a negociar per pròpia voluntat o que ho hauran de fer forçats.
Com que això és imparable, ens en sortirem. Per això us demano a tots que agafem dosis extres de paciència, de contenció d'emocions, si no, no hi haurà qui ho suporti. Dades oficials del Col·legi de Farmacèutics indiquen que el consum d'ansiolítics s'ha disparat; sí, sí, no es cap conya. Els fisios també tenen més feina que mai perquè tothom està contracturat. M'han dit que també s'ha disparat el de viagra perquè amb tant d'aixecament, cinc anys d'aixecament, ja em direu com ho he fet perquè jo pensava que un aixecament era una cosa puntual però vas a l'escriptura de la fiscalia i al judici que hem viscut, i comença amb el llibre blanc del 2012 i acaba el 2017, i un aixecament de cinc anys sostingut, només de pensar-ho em fa mal.
[...]

Si perseverem de la forma que ho estem fent, cívica, pacífica, no violenta, som un poble que no defallim i que no defallirem. Portem 300 anys, com a mínim, intentant el nostre moment. Hem arribat més lluny que mai. L'1 d'octubre va ser l'acte de desobediència civil més important de la història d'Europa. A partir de l'1 d'octubre hem desconnectat de forma complerta. Aquesta generació no ens tirem enrere.
[...]

Entre la força de la gent i la feina que estem fent a fora, això és imparable; això, amics i amigues, és imparable. Paciència, perseverança. Tornarem a passar moments durs, perquè els tenim desbocats. Tenim enfront un Estat amb tota la força de l'Estat, però a més, en el cas de l'Estat espanyol, un Estat que no té cap escrúpol per fer servir tota la seva força de forma legal, il·legal o clavagueral, com ja ha demostrat. Un Estat que, com que en aquests moments està com una bèstia ferida, està rabiós, la repressió vindrà en les properes setmanes, i mesos, i s'incrementarà. Però malgrat això, si nosaltres resistim, persistim, això és imparable.


Jaume Alonso-Cuevillas, dinar groc a Amer, 16 de juny del 2019.




dijous, 13 de juny de 2019

Más allá de esos tejados




En el cristial se refleja
la imagen de un niño viejo,

ve llover como llovía
en el patio del colegio,

siente que, como entonces, ahora
la vida también está lejos,

más allá de esos tejados
rojos y grises, de aquellos

que emborronaba la niebla
y hoy desdibuja el recuerdo.


Karmelo C. Iribarren, Un lugar difícil.

dimecres, 12 de juny de 2019

Un invierno en Nueva York




Saliste a la bruca, a comprar cachucha,
En otro países a comer basura rusa.
Te la buscaste como a todo un león,
Hiciste tanta fuerza que hoy te queda un cuarto de cojón.

Pegaste botones y pegaste hasta con la boca,
Y le aguantaste vainas a todita la asquerosa.
Subite neveras con cinco vacas dentro,
Y en un invierno en Nueva York te viste muerto.

Caía la nieve sobre el cuerpo adormecido,
Tenías hasta los intestinos entumecidos.
Viste una visión, una discoteca.
Bajo una enramada, dos morenas bajando cerveza.

Te llegó la hora, papi, como a Monkey Magic.
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle.
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volver.

A veces la gente se quiere mover,
Quiere salir para ver.
Como es el otro bembé.
Te fuiste, te dite, viniste y qué hiciste.
Viste cómo nunca es como tu dijiste.

Cale cale, mama cule, cala cola.
Salí para allá, para depués darme cuenta
Que no hay de nada.

Tengo nueve años llenando maletas
Con media, panties y desdorante en descuento.
Voy a regalarlo cuando llegue adonde mi abuela
Y todo el mundo se pondrá contento.

Te llegó la hora papi como a Monkey Magic,
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volve’.

Todos vuelven a la tierra en que nacieron,
Al embrujo inconfundible de su sol.
Y quién quiere estar comiendo mierda y hielo
Cuando puede estar bailando algo mejor.

Te llegó la hora papi como a Monkey Magic,
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle.
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volve’.


Rita Indiana, La hora de volver.