dijous, 30 de setembre del 2010

Les choses telles qu'elles étaient

"Vivre vite, mourir jeune et avoir un beau cadavre." Telle était la maxime des journalistes du magazine Drum dans les années 1950. Lewis Nkosi n’est pas mort jeune – il s’est éteint le 5 septembre à Johannesburg, après avoir vécu près de 74 ans, dont 31 en exil –, mais il appartenait à ce cercle de passionnés, prêts à tout pour leur métier. L’Afrique du Sud pleure un auteur éclectique – critique, compositeur et écrivain – parmi les plus talentueux de sa génération.

Natif de Durban, il commence sa carrière au Ilanga Lase Natal, un journal en zoulou. À 19 ans, il rejoint Drum, tout premier magazine sud-africain destiné à un lectorat noir, réalisé par des journalistes noirs et dirigé par le Britannique Jim Bailey. Le mensuel traite des sujets de société et décrit la vie à Sophiatown, un quartier métissé de Jo’Burg, avant que les Noirs ne soient expulsés à Soweto. "C’était ça, le style Drum : pas de discours enflammés, pas de propagande acharnée contre l’apartheid. Simplement montrer les choses telles qu’elles étaient", disait Nkosi.

Pascal Airault, Lewis Nkosi, tambour battant. Jeune Afrique.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Descriptive fallacy

To suppose that 'I know' in a descriptive phrase is only one example of the descriptive fallacy, so common in philosophy. Even if some language is now purely descriptive, language was not in origin so, and much of it is still not so. Utterance of obvious ritual phrases, in the appropriate circumstances, is not describing the action we are doing, but doing it.

J. L. Austin, Logic and Language.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Vagina dentata organ

Por el nombre ya pueden imaginar que Vagina Dentata Organ no suenan como los Escolanets de Montserrat: sus discos son como objetos encontrados, pero hechos no-música, cargados de simbolismo, cantos a la muerte y el sexo de pesadilla. En Music for the hashishins se oyen únicamente los gruñidos y ladridos de un perro entrenado para matar. The last supper; the reverend Jim Jones in person es una grabación de los últimos momentos del escagarrinante sacrificio ritual de 912 personas en Jonestown, Guayana, 1978, en el último rito suicida de la secta People´s Temple. El disco incluye fotos macabras del momento, para aquellos de ustedes con estómagos acerados. Y The pagan drums of Calanda registra la fiesta de los tambores de dicho pueblo español, en la que dos mil personas aporrean extáticamente instrumentos de percusión durante dos días enteros. Para aquellos de ustedes sin problemas de cefalea. El disco, además, se vendía a cien dólares de la época e incluía sangre encapsulada del artista (una ganga, si me preguntan).



Pero Valls, ese iconoclasta nihilsurrealista y peleón, sólo consiguió ser auténticamente célebre en nuestro país cuando Vagina Dentata Organ realizaron la performance televisiva de 1984 en La edad de oro que provocó el cierre forzoso de aquel programa. Algunos de ustedes, encanecidos prematuramente por dicho visionado, quizás todavía hablen de ello en frías noches de invierno: allí estaba nuestro hombre, encapuchado y rodeado de nerviosísimos pastores alemanes, agrediendo con una katana japonesa los lienzos del pintor Casademont (valorados en seis millones de pesetas de entonces), que - gracias a bolsas de sangre camufladas-explotaban al contacto como cráneos ametrallados. La performance ponía punto final a una actuación de Psychic TV - Valls era miembro del grupo-que vino acompañada por el clásico vídeo Catalan de Derek Jarman, Genesis P. Orridge y Jordi Valls, un clip que surreo-relata el accidente de tráfico casi mortal que había sufrido Valls recientemente, y presenta (entre muchas cosas ofensivas): unos nazarenos portando a la Moreneta, niños muertos, el coche (auténtico) donde Valls de poco la espicha, Dalíconografía catalano-macabra, profanidad y profanación en pantalones de cuero, y una música tan angustiante que a su lado la banda sonora de La semilla del diablo parece una polca. Pueden verlo en YouTube, si se atreven.



Kiko Amat, La Vanguardia, Casetes de un punk catalán.

dijous, 23 de setembre del 2010

Truth is doomed to Failure

A complete theory of truth is impossible. Tarski noted that the attempt to formulate a complete theory of truth for a language within the language itself would lead to paradox. This is a technical result of major importance that contains a metaphysical insight of equal importance. It is that the attempt to give a complete account of the relationship between language and the world within language is doomed to failure. The paradoxes exhibit the failure in cases in which language is both the subject and vehicle of discourse. What should we conclude about truth? It is a notion that cannot be defined. We cannot give any perfectly general definition of truth that specifies the necessary and sufficient conditions for the truth of every true sentence.

Keith Lehrer, Theory of Knowledge.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Un panteó de pedra volcànica

Més que no pas els grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d'atreure'l, li plaïa una construcció funerària feta amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una inscripció amb lletres de bronze: "Famíla Rueda-Garmendía". Lalo va acostar-s'hi, per mirar a través dels vidres de l'entrada, i cridà Lupe per compartir la il·lusió del seu descobriment. Es van passar una bona estona contemplant l'interior del panteó. El trobaven espaiós, net, i la dona s'embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l'entrada de la cripta. A la paret principal hi havia quatre ciris estranys, de flama violàcia i quieta.

-De què són? -preguntà Lalo a don Cosme.

-De gas -respongué el guardià amb orgull, perquè sentia com a pròpies les coses notables del cementiri.

-Fixa-t'hi Lupe: de gas!

La dona contemplava els bucs amb lliris, els colors vius dels envidrats laterals, tota l'escenografia fúnebre i els resultats de comprimir en un espai reduït tot d'aspiracions monumentals. Tenia per costum no il·lusionar-se massa, però no es podia estar de repartir la peça mentalment: al fons, a la dreta, hi posaria el fogó de petroli i els estris de cuinar; al mig la taula i les dues cadires i, més ençà, el jaç, la intimitat del qual caldria salvar tapant amb papers de diari els vidres de la porta.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares.

dissabte, 18 de setembre del 2010

L'epistemologia metafísica de Pere Calders

"Sota les històries aparentment inversemblants de l'univers literari caldersià [Pere Calders], hi flueix una corrent d'interrogants que afecten l'arrel mateixa del pensament humà: quin significat té tot el que ens envolta i quina relació hi tenim tots i cadascun de nosaltres? Per què això que anomenem Realitat té i ha tingut sentits diferents entre persones, pobles i cultures diferents? Quina és l'eina més fiable per interpretar correctament el que observem a través dels sentits i analitzem a través de la ment? Es tracta de qüestions que giren al voltant d'un mateix eix: la interpretació de la realitat (1). La resposta que sembla apuntar Calders és que no podem parlar d'una realitat tancada i monolítica que obeeix a unes lleis desxifrables mitjançant la raó. L'ésser humà, per molt que hagi progressat en els coneixement científic, tecnològic o filosòfic, no pot donar una interpretació racional a tot allò que s'esdevé al seu voltant o al seu interior. Pot tenir una percepció determinada de la realitat, però en el benentès que aquesta percepció està condicionada per uns codis d'interpretació que són convencionals i que poden variar d'un grup d'individus a un altre (2). El somni, la intuïció del misteri, el prejudici o la fantasia intervenen, igual com la lògica, el raonament o l'observació, en la creació de la idea que cadascú es fa de la realitat (3).

Joan Melcion, introducció als contes mexicans de Pere Calders.


(1): Per saber-ne més, estudiar metafísica.
(2): Per saber-ne més, llegir Ludwig Wittgenstein.
(3): Per saber-ne més, llegir Descartes i Hume.

divendres, 17 de setembre del 2010

Certainty 286

Woran wir glauben, hängt von dem ab, was wir lernen. Wir alle glauben, es sei unmöglich auf den Mond zu kommen; aber es könnte Leute geben, dir glauben, es sei möglich und geschehe manchmal. Wir sagen: diese wissen Vieles nicht, was wir wissen. Und sie mögen ihrer Sache noch so sicher sein - sie sind im Irrtum, und wir wissen es.
Wenn wir unser System des Wissens mit ihrem vergleichen, so zeigt sich ihres als das weit ärmere.
(What we believe depends on what we learn. We all believe that it isn’t possible to get to the moon; but there might be people who believe that that is possible and that it sometimes happens. We say: these people do not know a lot that we know. And, let them be never so sure of their belief – they are wrong and we know it. If we compare our system of knowledge with theirs then theirs is evidently the poorer one by far.)

Ludwig Wittgenstein, Über Gewissheit (On Certainty).

dimecres, 15 de setembre del 2010

Can I confess something?



-DUANE: Alvy.

-ALVY: Oh, hi, Duane, how's it going?

-DUANE: This is my room.

-ALVY: Oh, yeah? Is terrific.

-DUANE: Can I confess something? I tell you this because, as an artist, I think you'll understand. Sometimes when I'm driving on the road at night I see two headlights coming toward me. Fast. I have this sudden impulse to turn the wheel quickly, head-on into the oncoming car. I can anticipate the explosion. The sound of shattering glass. The flames rising out of the flowing gasoline.

-ALVY: Right, well, I have to, I have to go now, Duane, because I'm due back on the planet earth.

Woody Allen, Annie Hall.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Brooklyn is not expanding



-MOTHER: He's been depressed. All of a sudden, he can't do anything.
-DOCTOR: Why are you depressed, Alvy?
-MOTHER: Tell Dr. Flicker. It's something he read.
-DOCTOR: Something he read, huh?
-ALVY: The universe is expanding.
-DOCTOR: The universe is expanding?
-ALVY: Well, the universe is everything, and if it's expanding, someday it will break apart and that would be the end of everything.
-MOTHER: What is that your business? He stopped doing his homework!
-ALVY: What's the point?
-MOTHER: What has the universe got to do with it? You're here in Brooklyn! Brooklyn is not expanding!
-DOCTOR: It won't be expanding for billions of years yet, Alvy. And we've gotta try to enjoy ourselves while we're here. Uh?


Woody Allen, Annie Hall.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Alien of extraordinary ability

"Me gusta trabajar con lo que suele llamarse “herencia cultural”, pero los materiales que empleo son muy banales, como clichés, como bloques de azúcar, puertas, cuscús, alfombras, documentos oficiales."
...


Por ejemplo, en Alien of Extraordinary Ability (2005), la reproducción, en una solemne placa de metal dorado y bruñido, del visado estadounidense que se concede a «Extranjeros con habilidades especiales». O el Certificat de Vie (2002) que un ciudadano marroquí puede adquirir en la embajada de su país en París y que demuestra que el ciudadano en cuestión está vivo y puede usar ese papel para demostrar su existencia. Documentos administrativos así artísticamente descontextualizados desprenden su extrañeza, difunden el sentimiento de absurdo burocrático o de injusticia y se transforman en invitaciones a la reflexión crítica.
+++


"I like to work with what is often called 'cultural heritage', but the materials that I use are banal and clichéd, like sugar blocks, doors, couscous, rugs, official documents."

Alien of Extraordinary Ability (2005), for instance, is a solemn polished gold plaque that reproduces the US visa granted to 'Aliens of Extraordinary Ability'. Or the Certificat de Vie (2002), a document that a Moroccan citizen can obtain at his or her Embassy in Paris that verifies that the citizen in question is alive and, hence, serves to demonstrate a person's existence. The trange nature of such official documents is evidenced when they are artistically removed from their contexts; they emit a sense of bureaucratic absurdity or of injustice, and become and invitation to critical reflection.

Latifa Echakhch, La ronda. Capella MACBA.

dijous, 9 de setembre del 2010

L'home ideal

El transcurs del temps, com el de tots els altres fenòmens naturals, és vist com part de l'esdevenir humà. Es tracta d'un temps cíclic ja que se subratlla la constància de les repeticions (la successió e les estacions, les llunes...). Però això no implica que l'home se sentí absolutament serè, feliçment instal·lat en aquest temps cíclic, que es repeteix a ell mateix. Com ha indicat Caro Baroja, els trànsits d'un període a un altre són viscuts com un moment de crisi, en el qual se sent el perill que el cercle no es tanqui novament, per la qual cosa es fa necessari recórrer als ritus dels avantpassats per tal de propiciar les forces benefactores i allunyar els mals esperits perquè, al final, el trànsit sigui resolt satisfactòriament
...

L'ós és l'objecte on la cultura indoeuropea dipositava la preocupació fonamental sobre la condició de l'home i les seves limitacions. L'ós, per als indoeuropeus, era un mirall on l'home es reflectia a ell mateix i meditava sobre la seva condició, però sobretot va acabar sent el símbol de l'home ideal, de l'home que vivia més enllà de les normes comunitàries i que, fins i tot, havia abastat el secret de l'immortalitat.

Francesc Perramon i Zapatero, El ball de l'óssa d'Encamp a Andorra.

Transfusiones masivas del alma

Estos son nuestros hombres, tenemos muchos de estos fatalistas sin fantasía, encasillados en su secreta desesperación, a cal y canto cerrados, enmurados. Pero recuerdo que antes del accidente me crucé con Hugo y Lidia en la calle y mientras ella y yo intercambiábamos corteses naderías sin imaginar la terrible desgracia que les iba a buscar aquella misma tarde, que ya había salido del garaje y se acercaba veloz y chirriante en las curvas, saltándose luces rojas, tenemos que vernos más a menudo, la semana que viene nos llamamos sin falta y quedamos a cenar, mientras acordábamos celebrar otra de esas veladas aburridas a las que sigo asistiendo por lealtad al pasado, para no aceptar que ya no tenemos nada que ver el uno con el otro, que por el camino nos prdimos y ya no nos volveremos a ver (yo niego esa idea: ceno), me pareció ver en los ojos de él, que se mantenía, como siempre, medio paso por detrás de su mujer, protegiéndola, guardándole la espalda y a la vez evitándola, me pareció ver, digo una llamada de socorro, una tenue, urgente llamada inmediatamente interceptada, autocancelada.

La cena se pospuso; la celebramos Hugo, Lidia, mi mujer y yo en pleno agosto, en un sonriente nerviosismo general. Hugo se había dejado crecer patillas y un bigote desparejo, y aquella noche no llevaba ni corbata ni polo bien abotonado, sino una camisa verde manzana, una increíble camisa calada que le transparentaba el pecho.

HUGO: Sírvenos la sopa de una jodida vez, Lili, que nos van a dar las doce.
LIDIA: Ay Hugo, por favor, qué manera de hablar. Ya podrías hacer un esfuerzo.
HUGO: Vale (se ríe). Tienes razón, cariño (pausa). Pero sirve el meado de una jodida puta vez.
(Bajo la mirada angustiada de Lidia, Hugo inclina la cabeza hasta rozar el plato y sorbe ruidoso, a cucharadas ávidas, volcando la mitad, como un chino comiendo arroz.)

LIDIA: Antes no le gustaba la sopa.
HUGO: (masculla) Antes me gustabas tú.
LIDIA: ¿Qué? ¿Qué murmuras, Hugo? (con pánico.) ¿Qué ha dicho, Ignacio?
IGNACIO: No sé.
LIDIA: ¿Qué ha dicho? ¿Qué ha dicho?
IGNACIO: No he oído.
HUGO: Nada, no he dicho nada. Me preguntaba si alguna vez...
LIDIA: ¿Si alguna vez...?
HUGO: Nada... (risas). Pásame la sal.

(Las mujeres se levantan para recoger los platos y hacer café).

HUGO (a Ignacio, aparte): La tuya sí que está buena. En cambio la mía mira cómo anda balanceando el tripón, parece un pato borracho. Cuando rompa aguas sálvese quien pueda. La inundación (ríe). La otra noche soñé que estaba casado con ella, figúrate la pesadilla. ¡Y cuando desperté resultó que estaba casado con ella!

Ignacio Vidal-Folch, Amigos que no he vuelto a ver.

Territorios secretos

-Hugo antes del accidente no hacía cosas así -sentenció la madre-. Excentricidades no, nunca.

Había sido uno de esos hombres honestos, trabajadores, inteligentes pero sin imaginación... Uno de esos adultos que no se quejan, que por la noche miran la televisión no porque compartan las estúpidas alegrías de la masa, sino porque es lo que pueden hacer con la mujer de su vida: una mujer ni peor ni mejor que otra cualquiera, la que les cayó en suerte, mientras su mente divaga por territorios secretos de los que ni ella ni nadie puede figurarse si tienen cumbres con castillos o de qué color son las aguas del lago; aunque yo pienso que esos territorios son crepusculares, se extienden bajo un cielo plomizo, hace un poco de frío: son sitios en el fondo no muy interesantes, y ellos también lo saben.


Ignacio Vidal-Folch, Amigos que no he vuelto a ver.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Cómo apestan los recuerdos

-Me desperté sudando, con un presentimiento raro, y por todo el piso había un hedor asqueroso a plástico quemado. Me levanté pensando que se había declarado un incendio... La sala estaba llena de humo, y él, desnudo, estaba echando cosas al fuego. Como nunca encendemos la chimenea, el tiro fallaba y allí no se podía respirar. Hugo estaba quemando los álbumes de fotos. Los álbumes de tela y de terciopelo que heredó de sus padres, y las cintas de vídeo de las vacaciones.

"Pero qué estás haciendo, cariño", dijo Lidia.
El hedor insoportable y su marido desnudo, silueteado en humo rojo, arrojando fotos a las llamas como cartas sobre la mesa. A Lidia la escena le pareció pavorosa.

"Quemando", respondió él con una risita. "Borrando pistas. Soldando lastre. Noche de saneamiento general. Se guarda todo o nada. Pero no se puede guardar todo. Fíjate cómo apestan los recuerdos."

Ignacio Vidal-Folch, Amigos que no he vuelto a ver.

dimarts, 7 de setembre del 2010

En las antiguas memorias florentinas

"En las antiguas memorias de las florentinas cosas puede leerse, como ya se sabía por tradición oral, el informe de un santísimo hombre -cuya vida era alabada por los que vivían en aquellos tiempos- que, estando abstraído en sus oraciones, vio mediante aquellas, como las infinitas almas de aquellos míseros mortales que en la desgracia morían, al ir al infierno, todas o la mayoría se lamentaban casi exclusivamente por haber tomado esposa, lo cual les había conducido a tanta infelicidad."

Nicolás Maquiavelo, El archidiablo Belfegor.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Las zanahorias son bazofia

-¿Nunca te has preguntado por qué ninguno de esos patricios corre por la arena devorando personalmente a los cristianos en vez de utilizarnos a nosotros, los leones?

—Pues no lo sé. Suelen ser personas mayores, tienen asma, sofocos…

—Personas mayores…—murmuró el león con indulgencia—. Se ve a la legua que no tienes ni idea de política. La verdad es que quieren tener una coartada.

—¿Ante quién?

—Ante el brote de los nuevos tiempos. En la historia, uno debe tomar como punto de referencia lo nuevo, lo que brota. ¿No se te ha ocurrido nunca que los cristianos puedan llegar al poder?

—¿Al poder? ¿Esa gente?

—¡Y tanto! Hay que saber leer entre líneas. Tengo la corazonada de que, tarde o temprano, Constantino el Grande pactará con ellos. Y entonces, ¿qué? Recursos de revisión, rehabilitaciones. Los de los palcos lo tendrán fácil. Dirán: «No hemos sido nosotros, han sido los leones».

—Claro. No se me había ocurrido.

—¿Lo ves? Pero ellos son lo de menos. A mí me importa mi pellejo. Si la cosa se pone fea, todo el mundo me habrá visto comer zanahorias. Aunque, dicho sea entre nosotros, las zanahorias son una bazofia.


Slawomir Mrozek, El León
.

dimecres, 1 de setembre del 2010

A mistery to science and philosophy

"Light reflects from the surfaces of objects in the physical environment and passes into the eyes, where it irritates the cells of the retinas in such a way that impulses are triggered in the optic nerves. The nerves convey the impulses to the part of the cerebral cortex which processes visual data, where they stimulate certain sorts of brain activity. As a result, in ways yet mysterious to science and philosophy, coloured motion pictures arise in the consciousness of the subject of these events, representing the world outside his head."
...

Only a little reflection shows that some of the properties we seem to perceive in objects are in fact not 'in the objects themselves' but are the artefact of the perceptual relation. The colour, taste, smell, sound, and texture of objects vary according to the condition of the perceiver or the conditions under which they are perceived. The standard examples are legion. Grass is green in daylight, grey or black at night; tepid water feels warm to a cold hand, cool to a hot hand; objects look large from close by, small from far away... These perceptual relativities are invoked by the sceptic to raise questions not just about whether pereception is a reliable source of information about the world, but, further, whether the world can properly be said to exist independently of perception at all.

Anthony C. Grayling, Scepticism.