dimarts, 31 de desembre de 2013

L'orant



Camino sobre les petjades
que hi ha a la molsa de la sendera.
Núvols blancs als illots de l'estany.
Olor d'herbam de primavera
que encercla la tanca desclosa.
La pluja ha fet més verds els pins.
M'enfilo fins a les fonts del rierol
on hi ha la saviesa i les flors.
Quan arribo davant del mestre,
no recordo què li volia dir.

Liu Changqing.

[poema que acompanya el quadre L'orant, de Fèlix Plantalech]

dissabte, 28 de desembre de 2013

El secret de Penn Wilson (un projecte d'innocentada)

Les excentricitats d’una estrella van convertir el Nadal dels editors de Blackie Books Jan Martí i Alice Incontrada en una performance surrealista. La guanyadora del premi Booker 2012, la nord-americana Penn Wilson, va visitar Catalunya entre el 25 i el 27 de desembre per presentar la seva darrera novel·la, ‘La guerra dels mitocondris’. Una juguesca amb Salvador Dalí és la raó que va motivar aquesta visita tan fugaç com incòmoda.
L’escriptora de Nova Jersey, una de les últimes amants de Dalí, provoca debats ferotges entre admiradors i detractors. Fa un mes, a la revista Paris Review, l’escriptor nepalès Chandrah Tarpin  va acusar-la de destrossar la gramàtica: “La manera com Wilson deconstrueix les frases no és cap mostra de genialitat; senzillament és que no sap escriure. Ella i la seva 'claca' la consideren una revolucionària com ho van ser Pollock o Picasso. Però Wilson no és una ‘popi’, Wilson és un frau”. Popi és un acrònim de Pollock i Picasso inventat per Wilson per adjectivar una obra que és sublim. Tots dos són artistes amb els quals Wilson va allitar-se, segons explica sovint l’autora.
En un primer moment, Wilson havia de presentar ‘La guerra dels mitocondris’ el novembre a Barcelona. La data es va endarrerir fins que Wilson va exigir que, o presentava el llibre el 26 de desembre a Lleida, o no el presentava. L’acte va celebrar-se al migdia a la sala de premsa del Lleida Esportiu. Per ser festiu, no havia cap centre cultural disponible. A la presentació només hi van assistir els editors, un fisioterapeuta del club de futbol i el poeta Marc Masdeu. De la conferència, Masdeu explica que Wilson es va pintar les celles amb ceres Manley i que de tant en tant feia un glop de perfum. Wilson va dir que la novel·la és un homenatge al seu pare, que va tenir l’encert “més popi” batejant-la amb el nom de Penn, un cop d’humor perquè el seu nom estigués format per dues marques de pilotes de tennis.

Martí i Incontrada van portar Wilson a dinar al restaurant La Huerta. Es van quedar garratibats quan van veure que l’autora obria els canelons i punxava els cargols del menú amb un bisturí rovellat. Segons va relatar ella mateixa, “és una promesa que vaig fer a Dalí: un dia de Sant Esteve, a Lleida, havia d’assaborir la gastronomia local tot dinant amb el bisturí que ell va utilitzar una nit per afaitar-me els pèls púbics”.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Una amiga de la familia

Mi autor infantil favorito, Roald Dahl, es uno de los más irreverentes. Su cuento Matilda, con el que Danny DeVito hizo una película, es un alegato contra la familia y el colegio. El padre de Matilda es repulsivo. Odia la lectura y ama la televisión. Se dedica a las estafas de poca monta. Y cuando tiene que huir de la policía, no le importa abandonar a su hija. Pero mucho peor es la directora de la escuela, la temible señorita Trunchbull, que simplemente odia a los niños y dedica su institución a torturarlos.
Otro cuento de Dahl, Las brujas, aterrorizaría a cualquier chico, y a muchos de sus padres. Las brujas son calvas, tienen garras en vez de manos, y se organizan en un siniestro sindicato internacional para eliminar a los niños de la faz de la tierra. Y en el más popular de sus libros, Charlie y la fábrica de chocolate, Dahl pinta castigos horrendos e irreversibles para los niños que se portan mal.
Los autores de libros infantiles sabemos que hoy día no se puede escribir nada de esto. Los editores están en guardia contra cualquier sospecha de valores inadecuados. Los libros infantiles no son considerados objetos de placer o entretenimiento, sino modelos de conducta. Las familias descritas deben ser agradables, y las profesoras, atentas. Los niños no deben recibir castigos, sino aprender la lección mediante el diálogo. Y los malos tienen que perder miserablemente, aunque sin violencia.
Todos esos principios son muy loables, pero pueden producir libros aburridos. Por el contrario, a lo largo de la historia, los cuentos infantiles han sido bastante irreverentes, incluso crueles. Pulgarcito, por ejemplo, debe ser la pesadilla de un educador. Sus padres lo abandonan en medio del bosque para no tener que alimentarlo, y él engaña al ogro para que decapite a su vez a sus propios hijos. Finalmente, Pulgarcito le roba sus tesoros al ogro. Y sólo gracias al botín, sus padres lo vuelven a recibir en casa, porque el niño ya sale rentable.
Con notable frecuencia, estos cuentos son censurados y reescritos. Hace un par de años compré un ejemplar en el que Pulgarcito no era abandonado, sino que se perdía en el bosque. Por su parte, el ogro no tenía familia y moría por accidente. Así, el botín de Pulgarcito ya no era producto de un robo, sino, digamos, de haberse encontrado un tesoro sin dueño tirado por ahí.
Pero los “malos ejemplos” están por todas partes: ¿Qué hacemos con la bruja antropófaga que muere quemada en Hansel y Gretel? Podríamos ponerla vegetariana, y matarla de una neumonía. ¿Y los valores sexistas de los cuentos de princesas? Quizá en vez de princesas deberíamos poner ejecutivas de transnacionales. ¿Y qué hay del prejuicio contra las familias modernas en Cenicienta? A lo mejor, en vez de madrastra, la mala debe ser “una amiga de la familia”.
Santiago Roncagliolo, El País Semanal. Cuentos para niños malos.

divendres, 20 de desembre de 2013

Like touched gardenias



These children are after something, with hooks and cries,
And my heart too small to bandage their terrible faults.
This is the side of a man:  his red ribs,
The nerves bursting like trees, and this is the surgeon:
One mirrory eye----
A facet of knowledge.
On a striped mattress in one room
An old man is vanishing.
There is no help in his weeping wife.
Where are the eye-stones, yellow and valuable,
And the tongue, sapphire of ash.


                   (4)

A wedding-cake face in a paper frill.
How superior he is now.
It is like possessing a saint.
The nurses in their wing-caps are no longer so beautiful;
They are browning, like touched gardenias.
The bed is rolled from the wall.
This is what it is to be complete.  It is horrible.
Is he wearing pajamas or an evening suit
Under the glued sheet from which his powdery beak
Rises so whitely unbuffeted?
They propped his jaw with a book until it stiffened
And folded his hands, that were shaking:  goodbye, goodbye.
Now the washed sheets fly in the sun,
The pillow cases are sweetening.  
It is a blessing, it is a blessing:
The long coffin of soap-colored oak,
The curious bearers and the raw date
Engraving itself in silver with marvelous calm.

Berck-Plage, Sylvia Plath.

divendres, 13 de desembre de 2013

Dientes ennegrecidos


Me resulta posible representarme aproximádamente a las mujeres de antes al recordar la silueta de mi madre cosiendo, cuando yo era niño, al fondo de nuestra casa de Nihonbashi, a la rala rala luz procedente del jardín. Hasta esa época, hablo de los años veinte del Meiji (hacia 1890), se construían todavía las casas burguesas de Tokio de tal manera que eran muy oscuras y mi madre, mis tías, alguna pariente nuestra, casi todas las mujeres de esa generación, se ennegrecían los dientes. No recuerdo sus trajes de diario pero cuando se vestían para salir solían llevar tejidos de color gris con dibujitos. Mi madre era muy pequeñita, cinco pies apenas, pero no era la única, pues era la estatura normal de las mujeres de aquella época. Incluso, se podría llegar a decir que esas mujeres apneas tenían carne. De mi madre recuerdo el rostro, las manos, vagamente los pies, pero mi memoria no ha conservado nada que se refiera al resto de su cuerpo.
[...]

Estas mujeres, cuyo torso queda así reducido al estado de soporte, están hechas de una superposición de no sé cuántas capas de seda o de algodón y si se las despojara de sus vestidos sólo quedaría de ellas, como en las muñecas, una varilla ridículamente desproporcionada. Antaño, esto carecía de importancia porque estas mujeres, que vivían en la sombra y sólo eran un rostro blanquecino, no necesitaban para nada tener un cuerpo. Mirándolo bien, para los que celebran la triunfante belleza del desnudo de la mujer moderna, debe ser muy difícil imaginar la belleza fantasmal de aquellas mujeres.
Algunos dirán que la falaz belleza creada por la penumbra no es la belleza auténtica. No obstante, como decía anteriormente, nosotros los orientales creamos belleza haciendo nacer sombras en lugares que en sí mismos son insignificantes. Hay una vieja canción que dice:
Ramajes
reunidlos y anudadlos
una choza
desatadlos
la llanura de nuevo.
Nuestro pensamiento, en definitiva, procede análogamente: creo que lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo de sombras, un juego de claroscuros producido por yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente, colocada en la oscuridad, emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra.


dimarts, 3 de desembre de 2013

Furgar en el passat

La Transició va ser una muntanya russa i a finals del 1980 els papers s'havien invertit. El president espanyol, Adolfo Suárez, coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid [1], perquè l'informava del malestar castrense.
Prèviament, però, el general hauria desplegat amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" de caràcter "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (abastaria des del PSOE fins a l'Església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del rei. Almenys així ho va afirmar l'exsenador Juan de Arespacochaga (Cartas a unos capitanes, 1994).
La dimissió inesperada de Suárez el gener del 1981 va agafar Armada amb el peu canviat i va frustrar el seu projecte. Aleshores el militar hauria vist en el cop d'estat la via d'accés al poder, i el 23-F va negociar amb Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, una proposició que el colpista va rebutjar (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va esdevenir el gran traïdor i va ser condemnat a l'oblit.
El resultat és que avui s'ignora que estaments importants van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem "el cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas o com Francesc de Carreras exposà a La Vanguardia (24/II/2013) que el gener del 1981 la "solució Armada" era un secret del domini públic: el seu pare, Narcís de Carreras, li va explicar en què consistia fil per randa [2]. Avui, però, ningú recorda aquest vessant d'Armada -que revela la feblesa de la democràcia espanyola- i se'l despatxa amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.

[1] [2]: Quan era adolescent, el meu avi va començar a explicar-me 'històries'. Una d'aquestes històries la protagonitzava Alfonso Armada. Era un general, eren amics. Segons el meu avi, Armada va tornar a Madrid per informar al rei del cop d'Estat que s'estava cuinant. La democràcia espanyola semblava dèbil i un govern tutelat per l'exèrcit era l'opció 'sotto voce'. El rei, m'explicava l'avi, sabia que hi hauria un cop d'estat, Armada l'informava. "El rei anava dient que 'sí' a tot quan Armada li exposava que la situació era insostenible, que Espanya es precipitava al caos. I el rei anava dient que 'sí'". Això m'ho relatava l'avi.
L'amic del meu avi va caure en l'ostracisme quan el rei va donar suport al règim democràtic. El meu avi havia sigut republicà. Franco va guanyar la guerra i amb els anys el meu avi es va fer de dretes. Quan el meu avi va morir, jo ja sabia qui era Alfonso Armada: "un colpista". El colpista va enviar una corona de flors a l'enterrament de l'avi. Tots som fruit d'unes circumstàncies. El meu avi i Armada també ho van ser. La història els jutjarà però la realitat sempre és inassolible. Així m'ho expliquen a la llicenciatura de Filosofia. Precisament això és el que que mira d'exposar aquest blog, que ahir va fer
cinc anys.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Moderats

Lluis Bassets:
· "Democràcia és debatre-ho tot. Desqualificar vies intermèdies, pactes, no és democràcia. No és democràcia polaritzar ni crear enemics dels qui no pensen com tu".
· "Faig una apologia del realisme, perquè estem incorrent de nou en l'irrealisme. Quins sacrificis estan disposats a assumir els ciutadans per la independència? Quins aliats tenim al món?"
· "Es perden de vista els aspectes objectius i prevalen els subjectius, com la identitat, els desitjos".

Enric Juliana
· "El que està passant a Catalunya és la traducció catalana del malestar europeu, sumat a unes particularitats nacionals".
· "Fixeu-vos que els protagonistes de la dècada 2003-2013 estan publicant llibres per justificar-se".
· "Hi ha un tema pel qual s'hi passa de puntetes, i és que la participació electoral del referèndum de l'estatut va ser inferior al 50%... Si hagués estat superior al 60%, la votació del Tribunal Constitucional hauria estat diferent. El poble de Catalunya no va tenir una actitud vigorosa".
· "La crisi econòmica és la qüestió determinant del que està passant a Catalunya".
· "Vivim un canvi generacional. I en un canvi generacional, les condicions objectives es compliquen".

diumenge, 17 de novembre de 2013

Twitter

En Manel és un jove de Salt. Va emigrar al municipi alemany de Lingen. En Manel va aconseguir una feina a l’empresa Liesen. És una companyia que produeix material de construcció i de pavimentació. Lingen és un poble agermanat amb Salt. Després de l'experiència d'en Manel, l'ajuntament de Salt va anunciar un programa d’acollida per a una quinzena de joves aturats del municipi que podrien ser contractats a Lingen. Cercar noves opotunitats de vida, com tants altres catalans que han optat per fer front a la crisi amb coratge i marxant de casa. Al Manel el va acollir a casa seva el president de l’Associació Hispano-Alemanya de Lingen. Ell i la seva dona són dues persones encantadores, cultes, persones amb prou sensibilitat com per acollir un jove immigrant que només cerca una oportunitat de vida. La vida d’en Manel a Lingen és fàcil de seguir a internet. Aquesta informació sobre ell l'aporten mitjans de comunicaió alemanys. Aquests mitjans el posen d’exemple d'integració “dels joves immigrants espanyols”. Un periodista destaca que juga amb l’equip local de futbol, a una altra notícia apareix somrient amb la motocicleta elèctrica que una empresa local li ha regalat. En Manel ho té tot per ser el protagonista d’un bon reportatge sobre la nova emigració.

Però en Manel també té Twitter.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Temps d'ultramar

"Recordo els últims temps d'ultramar a la vila de Canet: de nois jugàvem encara a l'entrada de cal mestre d'aixa, encambrada de cordatges, ternals i qumenes, centenars de coses misterioses per a nosaltres, fetes de fusta i ferros i lligams entorxats de cànem... i ens amagàvem en vells camarots allí arreconats. Els trens de carril, cap allà l'any 60, passàvem encara per sota el bauprés d'una polaca, la Paulita, i sentírem parlar com de cosa recent i memorable de les festes de la botadura d'una certa gran fragata bastida a Canet".

Lluís Domènech i Montaner, Escrits del 1913.

dilluns, 4 de novembre de 2013

But I carried on






Wreak havoc, beep beep it's mad traffic.
Sleek and lavish people speaking leaking to the maverick.
He see as just another felony drug arrest,
Any day could be the one he pick the wrong thug to test.
Slug through the vest... Shot in the street
For pulling heat on a father whose baby's gotta eat.
And when they get hungry, it ain't shit funny.
Paid to interfere with how a brother get his money
Now, who's the real thugs, killers and gangsters?
Set the revolution, let the things bust and thank us
When the smoke clear, you can see the sky again
There will be the chopped off heads of Leviathan
My friend, they call 'em strangers.
Everybody talk to him end up in some danger.
(They stay... Strange ways)
Can't reform 'em.
They pray four times a day, they pray five,
Whose ways is strange when it's time to survive.
Some will go of they own free will to die
Others take them with you when they blow sky high
What's the difference? All you get is lost children
While abortion shit up behind the desk it costs billions
To blast humans in half, into captured arms
Only one side is allowed to have bombs
It's like making a soldier drop his weapon
Shooting him, and telling him to get to steppin'.
Obviously, they came to portion of his fortune
Sounds to me like that old robbery/extortion.
(They stay)
Same game.
(Strange ways)
You can't reform 'em.

..that Mary was goin' around with an old flame
that burned me up, because I know he was just feeding her a line!
But the guy really spent his money like water.
I think he was connected, so I left.
Outside it was raining cats and dogs.
I was feelin' mighty blue... and everything looked black
But I carried on!

MadVillain, Strange Ways.

dimarts, 29 d’octubre de 2013

El café era muy malo

-Johannes Schlaf es tan conmovedor... Max Brod y yo fuimos a visitarle cuando estuvimos en Weimar. No quiso saber nada de literatura ni de arte. Todo su interés se concentraba en derribar el sistema solar vigente.
-Hace poco vi un grueso libro de Schlaf en que declaraba que la Tierra es el centro del universo.
-Sí, por aquel entonces ya defendía esa idea. Quiso convencernos a través de una explicación suya muy personal de las manchas solares. Nos llevó hasta la ventana de su pisito burgués y nos mostró el sol con ayuda de un viejo telescopio de colegial.
-Debieron reírse...
-¡Qué va! El mero hecho que se atreviera a enfrentarse a la ciencia y al universo mediante este ridículo objeto del pasado resultaba tan conmovedor y cómico a la vez que casi le hubiera creído.
-¿Qué se lo impidió?
-En realidad fue el café. Era muy malo. Tuvimos que irnos.

Le conté a Kafka la divertida anécdota de Reimann según la cual el editor Kurt Wolff de Leipzig había rechazado a las ocho de la mañana una traducción de Rabindranath Tagore, para dos horas más tarde mandar corriendo al lector a la central de correos a recuperar el manuscrito devuelto, ya que entretanto se había enterado por el periódico de que le habían concedido a Tagore el premio Nobel.
-Qué raro que lo rechazara -dijo Franz Kafka lentamente-. Tagore no está lejos de Kurt Wolff. Entre la India y Leipzig solo hay una distancia aparente. En verdad Rabindranath Tagore es un alemán disfrazado.
-¿Un viejo maestro de escuela, quizá?
-[...] No, eso no, aunque podría ser un sajón... Como Richard Wagner.
-O sea, ¿un místico con abrigo tirolés?
-Algo así.
Nos reímos.

+.+.+

Tanto la nación como la clase obrera no son más que generalizaciones abstractas, conceptos dogmáticos, apariencias nebulosas que sólo se han convertido en algo concreto gracias a una operación lingüística. Ambos conceptos solo tienen carta de realidad en cuanto creaciones lingüísticas.


Gustav Janouch, Conversaciones con Kafka.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

FRISAP. El manifest



Front Revolucionari per la Independència de Sarrià i l'Annexió de Pedralbes.

.MANIFEST FUNDACIONAL

El FRISAP neix amb dos objectius inspiracionals:
+Lluitar pel benestar de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes.
+Fer de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes un motor de progrés de l'arc mediterrani occidental.

Aquests objectius només poden ser plenaments assolits a partir de les següents etapes de sobirania:

I. La reannexió del barri de Pedralbes al districte de Sarrià-Sant Gervasi.
Pedralbes va ser separat de Sarrià el 1986 per raons partidistes de l'aleshores alcalde Pasqual Maragall. Excusant-se amb motius absurds de repartiment de població, Pedralbes va passar a formar part de Les Corts. El FRISAP considera que per personalitat, sociologia, tradició burgesa i geografia, Pedralbes ha de formar part del sarrianisme.
El FRISAP, doncs, exigeix que l'ajuntament de Barcelona convoqui un referèndum al barri de Pedralbes per tal que els seus veïns decideixin si volen formar part de Les Corts o tornar amb els seus germans naturals.

II. La independència de Sarrià-Sant Gervasi i Pedralbes.
Sarrià va ser agregada a Barcelona el 1922 per decret del govern espanyol i amb la connivència de la Lliga Regionalista. Aquella maniobra de reorganització municipal va provocar un dolor entre els nostres pares i avis que encara avui continua viu. Perdonarem, però no ho oblidarem.

II.1 Sarrià té una singularitat històrica que justifica que sigui un municipi independent i sobirà.

II.2 El FRISAP lluita per aquesta independència dins d'un estat català, espanyol o qualsevol altra mena d'organització estatal europea. El FRISAP no pren partit per cap d'aquestes formes d'estat, excepte si un govern assumís i acceptés els objectius d'aquest manifest.

II.3 Sarrià-Sant Gervasi i Pedralbes és el principal contribuent net als pressupostos de l'ajuntament de Barcelona. Tot i això, els serveis publics al districte són deficitaris. El dèficit fiscal que patim és salvatge. Encara pitjor, amb els diners dels nostres conciutadans es construeix una Barcelona de turisme, gresca i xancletes que té poc a veure amb la nostra personalitat i ordre social. Sarrià-Sant Gervasi-Pedralbes és un ens de gent d'ordre, d'esquerres o dretes, però gent d'ordre. És un centre cabdal d'escoles, de creativitat i negocis sòlids. És també un destí d'estrangers que volen viure-hi, però per aportar molt més que una paella a les Rambles o una bossa Loewe del Passeig de Gràcia o una ressaca al Raval. Sarrià-Sant Gervasi-Pedralbes és un indret familiar i benestant.

II.4 Farts d'aquest maltractament fiscal i social, i conscients de la nostra singularitat, el FRISAP exigeix la sobirania municipal de Sarrià-Sant Gervasi i Pedralbes. El nou municipi es denominarà Sarrià. Les seves fronteres seran les dels actuals districtes de Sarrià-Sant Gervasi i les del barri de Pedralbes. La seu del parlament municipal serà el monestir de Pedralbes. La seu del govern, el Palau de Pedralbes. L'antic planetàrium de Barcelona serà la seu del Departament de Coneixement. Serà requisat a la clínica que ara hi té la seu o a qualsevol altra entitat que s'hi estableixi. El planetàrium és sagrat per al FRISAP.

II.5 Tolerants amb les identitats d'aquest poble plural, el FRISAP admet la singularitat de Santa Maria de Vallvidrera. Un cop proclamada la independència de Sarrià, el nou govern municipal convocarà una consulta entre els veïns de Vallvidrera perquè decideixin si volen ser independents, tornar a Barcelona o seguir formant part d'aquest poble ric i ple que és Sarrià.

III. Pansarrianisme.
El FRISAP és una organització revolucionària que vol difondre els valors del model social i econòmic de Sarrià. El pansarrianisme és la seva doctrina i ideologia. El pansarrianisme mai renunciarà a l'annexió de Pedralbes. No lluitarà per cap altra annexió però sí que treballarà per construir una confederació metropolitana de municipis d'alt valor afegit.

III.1 El model d'aquesta confederació és la Lliga Hanseàtica. S'anomenarà Lliga de l'Ordre i del Progrés, LLOP.

III.2 El FRISAP aspira a que siguin 5 els municipis fundacionals de la LLOP: Sarrià, Sant Cugat,Valldoreix, Bellaterra i Matadepera.

IV. Militància.
Qualsevol persona solidària amb la causa del pansarrianisme pot ser membre del FRISAP. Només cal que enviï el seu nom, cognom, lloc de residència i ocupació a la vida a l'adreça electrònica:
frisapsarria@gmail.com

Ordre i Progrés.

FREE FREE, FRISAP!

Sarrià, 7 d'octubre del 2013.

diumenge, 29 de setembre de 2013

Vila-matejar

Un de poc conegut és el del cineasta Marc Recha, que a finals dels vuitanta va vila-matejar per París amb una mà a davant i l'altra al darrere, però en lloc d'emprenyar escriptors ell va concentrar-se a empipar cineastes. "Era l'època dels mites, tenia divuit anys quan arribo a París, vaig a casa de Robert Bresson i toco el timbre. Dues vegades a la setmana hi anava i picava la porta. Jo no parlava francès, o sigui que imagina't. Veus Pickpocket a la Filmoteca i et dius: 'A París hi viu el senyor que ha fet Pickpocket i el vull veure'. I hi vaig. L'home em va rebre diverses vegades, però s'escandalitzava, perquè em deia: 'de què vols que parlem si no parles francès?'. Es posava molt nerviós, va arribar a canviar de timbre i tot. Jo insistia, trucava i ell em contestava que no, que no era Robert Bresson. I jo insistia: 'sé que és vostè, obri'm la porta'. Va ser increïble i ridícul".
Qui sí que va rebre Marc Recha va ser el cineasta Jean-Luc Godard. "Em vaig presentar a casa d'ell sense avisar, ell parlava casellà malament, però ens vam entendre. Em va deixar viure unes setmanes a la petita habitació de la seva filla, i quan va marxar de vacances vaig poder-me quedar a casa d'ell, els seus llibres, les seves pel·lícules. Van ser vuit mesos a París. Què feia? No feia res. Anava a la cinemateca, als museus. Estirava molt els diners, em colava al metro. Una vegada em van agafar els de seguretat i em van apallissar".

Albert Forns. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta).

dimecres, 28 d’agost de 2013

Els ulls a terra!

Si no contemplessin la vida com a representació, no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

[...] "L'amor, com més lluny més bonic", diu la Mercè Rodoreda a 'El parc de les magnòlies'. Sí, l'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres al temps de bufar un misto. El crític m'ho havia dit massa tard: estimo massa les dones, algunes dones, per a enamorar-me'n.

[...] Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig.

[...] ¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat -i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?

[...] Per dir-ho en paraules de Dostoievski, Déu i el Diable s'estan fent la guerra i el camp de batalla és el cor de l'home. Qui escriu és un creient del bé i del mal.

dimarts, 30 de juliol de 2013

El riu Garona



El riu Garona es va desbordar el 18 de juny en el seu recorregut inicial per la Vall d'Aran. La plaça Urtau d'Arties va quedar inundada i el restaurant de la meva mare, La Tarteria, va quedar fet un nyap. S'ha hagut de reformar del tot.

Hi ha una dita en català que resumeix aquells fets: 'A la vora del riu, no t'hi facis el niu'.

Les dècades de prosperitat immobiliària, de capitalisme sense límits, han deixat incongruències urbanes que xoquen amb la lògica de la naturalesa. Els estralls de les inundacions del Garona en són una prova més.

Hi ha un fenomen que ens va deixar astorats.

Dos dies després dels aiguats, quan finalment la meva mare va poder arribar a Arties, davant la porta del seu negoci es va trobar sobre el fang la pàgina 267 del meu llibre Ciment armat. Una pàgina arrencada per l'aigua. La pàgina coincideix amb la cita que faig a la novel·la del relat de Hermann Hesse La ciutat. És una història en què Hesse descriu l'auge i declivi d'una civilització engolida pel transcurs del temps i per la Natura.

Aquest és el contingut de la pàgina de Ciment armat que la meva mare va trobar a la plaça d'Arties, davant del seu restaurant:

-Recentment el vas acompanyar al Pirineu, a la promoció de Ruda. Què hi veu anar a fer?
-Lleure, curiositat i una mica de teràpia, res més.
-Teràpia de quina mena?
-Tornar al lloc del crim, per dir-ho d’alguna manera, i que aflorin les emocions bloquejades. Em penso que va ser útil. Ell va quedar en silenci una hora ben bé. Cada canaló d’aigua, cada finestra mal aïllada, cada pissarra a punt de caure; Tino ho supervisava tot. A mi se’m va fer etern. Allò és faraònicament gran. Havia de ser la segona urbanització més gran del Pirineu. Ara és un esquelet de runa i vivendes buides. Hi ha d’edificis que no tenen ni la instal·lació d’aigua ni la d’electricitat. La meitat dels carrers encara han de ser asfaltats. Hi havia alguns apartaments ocupats. Constantí es va preocupar sincerament per com s’ho farien aquell grupuscle d’inquilins per pagar el manteniment de l’urbanització. “Tino, és que això no ho pagarà ningú”, li vaig dir. Es va quedar pansit; Constantí s’estimava allò que construïa. Va mirar al seu voltant i va comprovar que matolls, herba i petits torrents d’aigua que baixaven de la Bonaigua -la naturalesa, en definitiva- començava a enterrar el formigó i el ciment. Vaig portar per a l’ocasió un petit llibre de contes de Hermann Hesse. Hi ha un fragment del relat ‘La ciutat’ que creia que podia ser-li útil, perquè superés la sensació de fracàs.
-Quin és el nom d’aquest escriptor?
-Hermann Hesse.
-Quina tendència ideològica defensa?
-És mort.
-Com el descriuria ideològicament?
-Em costa d’apreciar la importància d’això que em demana.
-Quina nacionalitat tenia?
-Alemany, austríac? No ho sé.
-Era nacionalsocialista? Jueu? Comunista?
-No ho sé, no vaig tenir el plaer de conèixe'l.
-Veig que és tard i tots estem cansats. Ja farem recerca sobre el tal Hesse.
-Quan han d’arrodonir un informe amb aquests apunts literaris, com s’ho fan? Consulten la Wikipedia? O són més de buscar a El rincón del vago?
-Estem cansats, senyor Rius. Anàvem molt bé fins ara, no és el moment de prendre’s aquestes confiances. Aquesta és l’última pregunta: per quina raó va escollir llegir Hesse a en Casanovas?
-El més útil és que els hi reciti. El fragment diu més o menys així:
“Aquella ciutat tan bonica va començar a empobrir-se. Ja no era el cor i el cervell d’un món, ja no era mercat de molts països. Ara s’havia d’acontentar de preservar la vida i no patir gaire amb els temps difícils que havien de venir. El món es movia a d’altres continents i ja no necessitaven la seva força per construir i conquerir, encara menys per comerciar i lucrar-se. En comptes d’això, a la ciutat hi va aparèixer un esperit cultural; hi arribaren persones cultivades, artistes, pintors i poetes. Durant segles aquella vella i somiada ciutat va ser gaudida pels joves i lloada per poetes... Fins que un terratrèmol va canviar el curs dels rius, va ensorrar el sòl i va provocar una nova sequera. I allà on s’aixecaven cases i ponts de pedres, va créixer de nou el bosc, el bosc d’abans. I poc a poc, el seu verd i les seves arrels van anar cobrint cada pedra.
Al final, a la ciutat ja no hi quedà cap ciutadà, només grups de salvatges que criaven cabres als jardins dels palaus abandonats. Però també aquests últims pobladors van acabar morint, de febre i bogeria”
.

divendres, 7 de juny de 2013

Alles ein Irrtum war

Damals nahmen die Piraten für sich in Anspruch, für ihre Generation der 15- bis 35-Jährigen zu sprechen. Sie setzten auf das Thema Internet, weil sie daraus nicht nur bestimmte Techniken wie Liquid Feedback ableiten, sondern auch eine moderne Weltanschauung, in der alles flexibel und flüssig ist, von den Geschlechtern über die Bildung bis hin zur Demokratie. Es war ihre Gegenwelt zu der starren Welt der etablierten Politik, die gemacht und gelebt wird von der Generation der Babyboomer.
Es war dieses Underdog-Gefühl – und nicht die Internet-Ideologie –, das sie zu Vertretern ihrer Generation machte. Das "Jetzt zeigen wir’s denen mal"-Gefühl. Es sprach den jungen Deutschen aus der Seele, die den Babyboomern demografisch, kulturell und politisch unterlegen sind, seit sie denken können.
Doch inzwischen haben die Piraten bewiesen, dass das alles ein Irrtum war. An diesem Wochenende wollen sie auf ihrem Parteitag ihr Wahlprogramm beschließen. Eigentlich sollten sie jetzt loslegen, doch sie wissen selbst, dass sie ihre große Chance bereits verspielt haben. "Uns fehlt die Kraft und die Motivation für den Wahlkampf", sagte Parteichef Bernd Schlömer kürzlich der taz. In Umfragen dümpeln sie bei zwei bis vier Prozent, der politische Geschäftsführer in Schleswig-Holstein hat sogar vorgeschlagen, gar nicht erst zur Bundestagswahl anzutreten.
Keine andere Partei hat so viele Hoffnungen geweckt, keine andere hat sie so schnell enttäuscht. Die Piraten – der Trend von vorgestern.

Khue Pham. Die Zeit. Partei über Bord.

[Els Pirates van assumir que eren els portaveus de la generació dels que tenen avui entre 15 i 35 anys. Ho fan a partir del Tema Internet perquè no només es troben a gust amb conceptes com el 'feedback líquid', també amb una visió del món moderna en què tot és flexible i líquid, des de la manera d'educar fins a la democràcia. Era el seu contramodel al món monolític de la política establerta que va ser construït a partir de la generació del baby boom.
Va ser aquesta sensació de pàries -i no la ideologia d'internet- que va fer dels Pirates els representants de la seva generació. La sensació del "ara els mostrarem de què som capaços". Van adreçar-se al cor dels joves alemanys, joves que des què tenen ús de raó han viscut cultural, política i demogràficament sota la generació del baby boom.
Mentrestant, els Pirates han descobert que tot plegat era un error. Aquest cap de setmana celebren el seu congrés i volen acordar un programa electoral. Tot hauria de sortir bé però ells mateixos saben que la seva gran oportunitat ja ha passat. "Ens manca la força i la motivació per fer campanya", va dir al TagesZeitung el cap del partit Bernd Schlömer. Les enquestes mostren que el seu percenatge de vot oscil·la entre el 2% i el 4%. El seu cap a Schleswig-Holstein ja ha proposat que no es presentin per a les eleccions federals.
Cap altre partit havia despertat tantes esperances. Cap altre partit ha decebut tant. Els Pirates, la tendència d'abans d'ahir.]

dijous, 30 de maig de 2013

Dentro una lirica

Fuggii con mia madre e una valigia e un po’ di gioie che risultarono false,  
su un treno lento come un merci 
per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve. 
Andavamo verso Roma.
Avevamo dunque, abbandonato mio padre 
accanto a una stufetta di poveri, 
col suo vecchio pastrano militare 
e le sue orrende furie di malato di cirrosi e sindromi paranoidee. 
Ho vissuto [...] quella pagina di romanzo, l’unica della mia vita: 
per il resto, che volete, 
son vissuto dentro una lirica, come ogni ossesso. 
Avevo tra i miei manoscritti anche il mio primo romanzo: 
erano quelli i tempi di «Ladri di biciclette» 
e i letterati stavano scoprendo l’Italia.



Pier Paolo Pasolini, Poeta delle ceneri.




(Huí con mi madre y una maleta y algunas joyas que resultaron ser falsas,
en un tren lento como un mercancías,
por la llanura friulana cubierta con un manto de nieve delgado y duro.
Íbamos hacia Roma.
Habíamos abandonado a mi padre
junto a una estufita de pobres,
con su viejo abrigo militar
sus iras horribles de cirrótico y sus síndromes paranoicos.
He vivido (…)
esa página de la novela, la única de mi vida:
por lo demás 
siempre he vivido dentro de una lírica, como todo obseso.
Entre mis manuscritos llevaba también mi primera novela: 
era la época de “Ladrones de bicicletas”
y los literatos estaban descubriendo Italia.)

dijous, 23 de maig de 2013

Ponent

N'hi ha que diuen que el nacionalisme es cura viatjant. En el cas del nacionalisme català, no cal anar pas gaire lluny. N'hi ha prou d'apropar-se a Lleida.
No hi ha en tot Catalunya unes contrades més sinistres que les de Ponent. Una boira gèlida i espessa rapta els carrers durant l'hivern. Un sol rabiós crema un paisatge desèrtic als mesos d'estiu. Els mercats globalitzats han convertit els pagesos en dictadors rurals que esclavitzen negres, moros i romanesos perquè els treballin la terra. El salari consisteix en un tros de carn magra que ells mateixos poden arrencar dels companys que cauen morts mentre estiren les borrasses. La combinació d'oci garrulo i feines agrícoles, de rutines mecàniques i baixa qualificació, han creat un substrat de jovent quillo que només pensa a sobreviure a la jornada laboral per comprar-se una moto de competició i drogues dures que els faran perdre el sentit a la semiobscuritat de les macrodiscoteques. L'única alternativa per evadir-se són les esglésies. La població dels nuclis urbans és tan minsa que per follar no poden aspirar a ensabonar la més guapa: es tiren la menys lletja, encara que sigui sa germana. El panorama és tan sòrdid que els xavals de poble utilitzen els seus coneixements agrícoles per cultivar una marihuana tan potent que fulminaria Bob Marley a la primera pipada.
Els governs lleidatans ja fot anys que només són pantomimes. Però un cabdill ha decidit sotmetre aquest regne de taifes pseudoanàrquiques: la cooperativa BonÀrea. Des de Guissona, ha iniciat la construcció d'un imperi amb estructures paraestatals que es prepara per assaltar el Principat i substituir el seu principal ens de govern: La Caixa. De moment, BonÀrea ha inundat Catalunya amb supermercats, restaurants, benzineres i fins i tot una entitat financera, GuissonaCaixa. Però el seu poder encara és dèbil. Si els descobrissin ara mateix, els aniquilarien amb facilitat. Però això han creat l'element de distracció definitiu: El Petit de Cal Eril.

Valero Sanmartí, Jo només il·lumino la catalana terra.

dilluns, 6 de maig de 2013

Guess I must be having fun





Home is where I want to be
Pick me up and turn me around
I feel numb, burn with a weak heart
Guess I must be having fun.

The less we say about it the better
Make it up as we go along
Feet on the ground, head in the sky
It's okay, I know nothing's wrong, nothing.

I got plenty of time
You got light in your eyes
And you're standing here beside me
I love the passing of time
Never for money, always for love
Cover up and say goodnight, say goodnight.

Home, is where I want to be
But I guess I'm already there
I come home, she lifted up her wings
I guess that this must be the place.

I can't tell one from the other
I find you, or you find me?
There was a time before we were born
If someone asks, this is where I'll be, where I'll be.

We drift in and out
Sing into my mouth
Out of all those kinds of people
You got a face with a view.

I'm just an animal looking for a home
And share the same space for a minute or two
And you love me till my heart stops
Love me till I'm dead.

Eyes that light up
Eyes look through you
Cover up the blank spots
Hit me on the head.


Talking heads, This must be the place.

dijous, 25 d’abril de 2013

Les ovelles

Hi ha moltes ovelles en aquest poble que busquen un pastor, i aquest pastor el tenim nosaltres, aquest pastor el tenim nosaltres. Perquè la gent va descarriada. Alguns es manifesten pensant-se que el tema són les retallades, que el tema és la crisi, i ho és, però aquesta crisi benvinguda sigui perquè ha fet aflorar el sentiment català, i ha fet que ens aixequéssim d'una vegada i diguéssim: 'doneu-nos lo que és nostre, perquè ens toca, perquè ho volem, perquè ho necessitem, perquè ens ho mereixem, i no ens pararà ningú'.

Elena Ribera, diputada de CiU. Míting electoral, novembre 2012.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Sant Jordi 2013



*11:00-12:00, FNAC Illa Diagonal.

*12:00-13:00, A peu de pàgina (Major de Sarrià, 50. Upper Diagonal).

*13:30-14:30, Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via).

*17:00-18.00, Jaimes (València, 318).

*19:00-20:00, Laie de la Pedrera.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Tembleque de sacristía

Se mueve silenciosamente, como una gata preñada, y habla susurrando trémulos bemoles (...). Su estilo, tanto físico como verbal, es engolado, eclesiástico, pretencioso y pelma, pegajoso y lacrimoso.
Considerada en sí misma como una de las formas de aburrimiento intelectual más típicamente catalanas que se conocen -junto con las novelas de Baltasar Porcel, los discursos de Jordi Pujol y los programas de TVE desde Sant Cugat-, es una voz de beata capaz de matar de aburrimiento al más pintado. Suena un tembleque de sacristía en la garganta, una solemne idea de sí mismo. Tiene, a ratos, una sonrisa pícara no desprovista de encanto.
El estilo cabra de su arte revela una falta de pudor y un desmadre emocional que supera al de cualquier cantante de boleros de los de antes. Siempre, al atacar ciertas estrofas, le da el tembleque y precisamente ahí es donde más le aplauden. Misterios del vibrato y del nacionalismo ampurdanés".

Juan Marsé. Lluís Llach, Señoras y señores. (1988).

dimarts, 2 d’abril de 2013

Hold fast to this faith


I want to talk to you tonight about the challenge of prosperity. Patriotism is out of favor with the intellectuals now, but I believe that Britain is emerging into an age when she will be greater than ever. But I ask you to hold fast to this faith because this is our strength. What I’m looking for is the spirit of rededication, such as we feel at a coronation or at a royal birth. In these days when we are all enjoying greater luxury than ever before, with our unemployment benefits, with our family allowances, with our all age pensions, I believe that a new mood of self-discipline is abroad in our land. Our young people have never been infected by the disease of continental existentialism.

dimecres, 27 de febrer de 2013

Momentos estelares de la humanidad


Isidro Fainé Casas Casas nació el 10 de julio de 1942, bajo el signo zodiacal del cangrejo, que comparte con otro catalán universal, el arquitecto Antonio Gaudí. Fainé coincide también con el creador de la Sagrada Familia en el religioso respeto por sus orígenes, que él, como el gótico Gaudí, no ha abandonado nunca. La ciudad de sus padres, Manresa, donde uno de sus primeros trabajos fue reparando motocicletas para pagarse el bachillerato nocturno, es centro geográfico de Cataluña y tiene una distinguida historia por su participación decisiva en gestas como la batalla de Bruch [...]

Talante
La diferencia de talante entre Fainé y Brufau se define en la sencilla anécdota de que mientras el segundo te recibe en su despacho sentado detrás de su mesa, el primero te invita amablemente a sentarte en el sofá. La cordialidad y la cercanía, junto al nivel de exigencia de Fainé, son legendarias, dentro y fuera de La Caixa.

Redacción, Ausbanc Revista. Isidro Faine: Visión, liderazgo e integridad.

dimecres, 6 de febrer de 2013

El cuñado de Simancas






El cuñado de Simancas
nos ha vuelto a involucrar
y no nos pierde de vista.
Al volver de Talayuela
trajeron las arcas llenas.
De la Rosa, los Albertos,
los Cortina, Juan Guzmán
y un agente del CESID.
Un mimetic motherfucker.

Colas para el pan
en la vieja Unión Soviética.
Lejos queda
ética del talón agrietado
de la punta del nabo.
Suculentos dividendos
en contratas en la Expo.
La mascota tipo Snoopy
y un mimetic mother fucker.

El cuñado de Simancas
nos ha vuelto a involucrar.

Los ganglios, Mimetic mother fucker.

dimarts, 29 de gener de 2013

Make Life multi-planetary


Elon Musk: But the main thing —the goal I still believe in for the long term— is to make life multi-planetary.
Chris Anderson: And Dragon, the spacecraft you berthed with the International Space Station (ISS) in May, has features that might eventually prepare it for a manned Mars mission.
Musk: Eventually, yes. The thrusters on Dragon are sized so they’ll be able to do launch escape—which means being able to move away from the rocket at a force of approximately 6 g’s. That same thrust level happens to be kind of a good number for supersonic retro-propulsion for landing on Mars.
Anderson: Could you have sent Dragon to Mars instead of the ISS?
Musk: Well, it would have gone very slowly—and when it arrived, it couldn’t have landed. It would have made a crater.
Anderson: The issue is stopping once you get there.
Musk: Version two of Dragon, which should be ready in three years, should be able to do it. But really, if humanity is to become multi-planetary, the fundamental breakthrough that needs to occur in rocketry is a rapidly and completely reusable rocket. In the absence of that, space transportation will remain two orders of magnitude more expensive than it should be.
Anderson: Really?
Musk: Imagine if you had to have a new plane for every flight. Very few people would fly.
Anderson: Isn’t the fuel a huge portion of the expense?
Musk: The cost of the propellant on Falcon 9 is only about 0.3 percent of the total price. So if the vehicle costs $60 million, the propellant is maybe a couple hundred thousand dollars. That’s with rocket propellant-grade jet fuel, which is three times the cost of normal jet fuel. That’s using helium as a pressurant, which is a very expensive pressurant. A next-generation rocket could use cheaper fuel and also be fully reusable.
Anderson: Are you making an announcement right now?
Musk: I hope we might unveil an architecture for that next year. I’d like to emphasize this is an aspiration for SpaceX—I’m not saying that we will do it. But I believe it can be done. And I believe that achieving it would be on a par with what the Wright brothers did. It’s the fundamental thing that’s necessary for humanity to become a space-faring civilization. America would never have been colonized if ships weren’t reusable.
Anderson: Wasn’t the space shuttle reusable?
Musk: A lot of people think it was reusable—but the main tank was thrown away every time. Even the parts that did come back were so difficult to refurbish that the shuttle cost four times more than an expendable rocket of equivalent payload capability.
Anderson: It’s like sending Columbus’ ships out and bringing the lifeboat back.
Musk: We’ve begun testing reusability with something called the Grasshopper Project, which is a Falcon 9 first stage with landing gear that can take off and land vertically.
Anderson: A huge rocket, landing on its feet? Holy shit.
Musk: Yeah, holy shit. The stages go to orbit, then the first stage turns around, restarts the engines, boosts back to the launch site, reorients, deploys landing gear, and lands vertically.
Anderson: It’s like something out of a movie or my old Tintin books. It’s the way space was supposed to be.
Musk: Exactly.

dimarts, 15 de gener de 2013

2012 Best Iceberg Books


1; El Iceberg de Oro llegó tarde, en diciembre, pero llegó para bien, en el año literario más flojo en lo que va de Iceberg: 'Frutos extraños', de Leila Guerriero.

Habían hecho un portón que daba a la calle, para poder entrar los cuerpos directamente desde ahí. En la puerta de la morgue había un cartel que decía: “No cague adentro”. Cuando empezamos a trabajar no lo hicimos público. Nos daba miedo. Teníamos un policía de seguridad de la misma comisaría que antes tenía la llave para meter cuerpos en esa fosa.
En un rato tocarán el timbre y Patricia bajará las escaleras con una urna pequeña. Allí, en esa urna, llevará los restos de María Teresa Cerviño que en mayo de 1976 apareció colgada de un puente con un cartel, una inscripción —Yo fui montonera—, la cabeza cubierta por una bolsa, los ojos y la boca tapados por cinta adhesiva. Todas las pistas indicaban que había terminado en la fosa común de Avellaneda. Su madre nombró al equipo como perito en la causa judicial que inició en 1988 buscando los restos de su hija. Durante todos estos años, Patricia supo que María Teresa Cerviño estaba ahí, era alguno de todos esos huesos.

2; Silver Iceberg for one of the best novelist alive: 'Disgrace', by J. M. Coetzee.

3; 'Pueblo', Paco Candel. Desarrollismo y premios literarios. Combinación arriesgada pero acertada.

4; 'Narracions', de Salvador Espriu. Perquè la prosa d'Espriu també és superior.

5; 'L'arxiu del corresponsal de guerra', de Plàcid Garcia-Planas. El catàleg d'una exposició que amb anècdotes i fetitxisme t'explica la condició humana millor que una carrera d'antropologia.

dissabte, 12 de gener de 2013

The 2012 best Iceberg movies



1; And the Golden Iceberg goes to... Roman Polanski and his 'Rosemary's baby'.





2; 'Cave of forgotten dreams', by Werner Herzog, is awarded with The Silver Iceberg.




3; The humor of 'American dad!' wins the bronze Iceberg.

4; 'Els passos dobles', d'Isaki Lacuesta.
5; 'When we were kings', a non fiction movie by Leon Gast.

dijous, 10 de gener de 2013

The 2012 Best Iceberg songs


1; And the Golden Iceberg goes to... 'Oblivion', by Grimes!



2; Silver Iceberg to 'The look', Metronomy (de nada, Movistar).
3; Bronze Iceberg to 'Your silent face', New Order (los viejos rockeros nunca mueren).

4; 'North American scum', LCD SoundSystem.
5; 'Neighborhood #1', Arcade Fire.