dissabte, 24 de desembre del 2016

Cada un lo just darà








[El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei Universal,
homo i ver Déu eternal,
del cel vindrà per jutjar
i a cada un lo just darà.

Ans que el judici no serà,
un gran senyal se mostrarà:
La terra gritarà suor
i tremirà de gran paor.

Terratrèmol tan gran serà
que les torres derrocarà;
les pedres per mig se rompran
i les muntanyes se fondran.

Los puigs i plans seran igual.
Allà seran los bons i mals.
Reis, ducs, comtes i barons,
que de sos fets retran raons.

Gran foc del cel devallarà
mar, fonts i rius tot cremarà.
Los peixos donaran gran crit,
perdent son natural delit.

El sol perdrà la claretat,
mostrant-se fos i alteral;
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.

Humil verge qui haveu parit
Jesus infant en esta nit,
vullau a vòtron Fill pregar
que de l'infern vulga'ns lliurar.

El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.]


Cant de la Sibil·la, interpretat per Jordi Savall i Montserrat Figueras.

dijous, 15 de desembre del 2016

World Miracles Report

This week, it's the Holy Virgin of Welburn, New Mexico. She came flying down Main Street last week. Her long red and black dreadlocks whipping behind herm her bare feet dirty, she wore and Indian cotton skirt printed in two shades of brown an denin halter top. It's all in this week's World Miracles Report, next to the cashier in every supermarket in America.
[...]
The Flying Virgin had fingernails painted bright pink with white tips. A French manicure, some witnesses call it. The Flying Virgin used a can of Bug-Off brand insect fogger, and across the blue New Mexican sky, she wrote: 
"STOP HAVING BABYS" (Sic)
The can of Bug-Off, she dropped. It's right now headed for the Vatican. For analysis. Right now, you can buy postcards of the event. Videos even.
Almost everything you can buy is after the fact. Caught. Dead. Cooked.
In the souvenir videos, the Flying Virgin shakes the can of fogger. Floating above one end of Main Street, she waves at the crowd. And there's a bush of brown hair under her arm. The moment before she starts writing, a gust of wind lifts her skirt, and the Flying Virgin's not wearing any panties. Between her legs, she's shaved.

Chuck Palahniuk, Lullaby.

diumenge, 4 de desembre del 2016

La consagració del caos



El summe sacerdot,
magre i marmori,
aquell de qui depenen el sentit del text i el final de l'alè,
avança solemnement entre meteorits rasants i abelles de mel
agra, cap a les tovalles posades en neus de desembre,
les setrilleres
i la copa plena de pa laminat. Va a procedir
–segons que exigeix la pompa verbal,
so del mal gust i del mal temps
que s'acosta–
a la lectura obligada de les diverses introduccions i, tot seguit, a
la consagració del caos.

Màrius Sampere, La consagració del caos (I).

dimarts, 29 de novembre del 2016

Las leyes de la Historia



–Jaume Roures: Podríamos discutir durante horas sobre Cuba, sobre la visión parcial que tenemos, sobre qué cosas son importantes o sobre los hechos de la revolución cubana, o nos podemos quedar con la imagen manipulada, desde mi punto de vista, de la teórica represión y todas estas cosas. Yo creo que la política y la democracia se miden por la defensa de eso que se llama el interés general, el interés y el bienestar de las personas, y si comparamos las ratios de Cuba con los de cualquier país de América Latina, Cuba está muy por encima; y si vamos un poco más allá, podemos decir que en ratios de salud, educación, etcétera, no solo están por encima de los de América Latina sino por encima de los de España, sobre erradicación de la pobreza, sobre la erradicación del analfabetismo, etcétera. Lo que pasa es que en general es más cómodo ir poniendo el acento sobre si hay libertad de expresión y cosas similares, que también las podríamos comparar con las de aquí, por no ir tan lejos.

–Mònica Terribas: ¿Siempre será un blanco y negro? En el caso del repaso a Fidel Castro, siempre habrá quien continúe tildándole de dictador, y siempre habrá quien ponga en valor esto que dices.

–Jaume Roures: Nosotros hemos vivido una dictadura aquí, y tenemos parámetros para medir lo que realmente es una dictadura y qué no lo es. No hay dictadura que dure más de cincuenta años, como la supuesta dictadura de Fidel en Cuba, porque la gente no soporta las dictaduras durante tanto tiempo, y menos en el siglo XX y en el siglo XXI.

–Mònica Terribas: Nosotros la soportamos.

–Jaume Roures: ¿57 años?

–Mònica Terribas: 40, que tela.

–Jaume Roures: Bueno, sí, sí. Pero había gente en la calle, había disparos, había muertos, había torturas, había todo esto. Decenas de miles de personas en prisión, procesadas, y esto no pasa en Cuba, pese lo que se diga. Y si hubiera sucedido, en la escala que se dice, no habría aguantado ni Fidel ni nadie. Esto son las leyes de la historia, no excepciones cubanas.


Jaume RouresEl Matí de Catalunya Ràdio.

dijous, 24 de novembre del 2016

Amor impúdico

Somos, creo, la última generación que tuvo que ganarse, a pulso, el interés o la atención de sus padres. En muchos casos, lo conseguimos cuando ya era demasiado tarde. No consideraban que los niños fuesen una maravilla, sino un engorro, unos pesados a medio hacer. Y nos convertimos en una generación perdida de seductores natos. Tuvimos que inventar métodos mucho más sofisticados que tirar de la manga o echarnos a llorar para que nos hiciesen caso. Se nos exigía el mismo nivel que a los adultos, o al menos que no molestásemos y dejásemos hablar a los mayores. La primera vez que te enseñé una redacción escrita por mí, que había ganado un premio en el colegio –debía de tener unos ocho años–, me dijiste que no te enseñase nada más hasta que tuviese mil páginas escritas, que menos que eso no era una tentativa seria. Las buenas notas eran recibidas como una obviedad, las malas, con cierto fastidio, pero sin grandes broncas ni castigos. Ahora tengo la casa forrada con los dibujos de mi hijo pequeño y escucho al mayor tocar el piano con la misma reverencia que si fuese Bach resucitado.
A veces me pregunto qué ocurrirá cuando esta nueva generación de niños cuyas madres consideran la maternidad una religión –mujeres que dan de mamar a sus hijos hasta que tienen cinco años y entonces alternan el pecho con los espaguetis, mujeres cuyo único interés y preocupación y razón de ser son los niños, que educan a sus hijos como si fuesen a reinar sobre un imperio, que inundan las redes sociales de fotos de sus retoños, no solo de cumpleaños o viajes sino de sus hijos en el váter o sentados en un orinal (no hay amor más impúdico que el amor maternal contemporáneo)– crezcan y se conviertan en seres humanos tan deficientes, contradictorios e infelices como nosotros, tal vez más incluso, no creo que nadie pueda salir indemne de que le fotografíen cagando.


dijous, 10 de novembre del 2016

Moments estel·lars de la Humanitat



S'ha de felicitar Donald Trump i s'ha de confiar que faci de president i que ho faci molt diferent a com ho ha fet de candidat durant aquestes darreres setmanes i aquests darrers mesos. Dit això, semblava impossible que Trump guanyés, però ha guanyat. I dic això perquè, a ulls de molts, allò que a vegades sembla impossible, fins i tot en contra de molta part de l'opinió publicada, de tot tipus d'opinions, etcètera etcètera, acaba resultant possible. Ningú donava gaire perquè Trump fos el president dels Estats Units, tothom pensava que ho seria Hillary Clinton, i resulta que al final ho ha sigut Trump. Amb això també vull fer entendre, i al mateix temps fer notar, que de tant en tant allò que sembla gairebé impossible, esdevé possible. Apliquem-nos-ho tambe des d'una òptica catalana per reafirmar la nostra voluntat i el nostre objectiu davant dels mesos decisius que tenim per davant.

Artur Mas felicita Donald Trump.

dilluns, 7 de novembre del 2016

And leaves they turn to brown



And when she blows the candle flame to smoke
She says a prayer for all of those who live in houses and in homes
And Monday she'll go down town standing naked in the road
You may know what I am
But who I am you don't know.
She'll run across the mustard dust sand
Scream down the wind
And the sea is in a cold
Like when in holiday homes
And houses like sweet confectionery
And sandcastles and drinking wine
Hungry dinners perfectly timed.
And mother and father glowing young
Happy to be each other together
When she blows the candle out
She goes to bed and lies and drags through her head
The day that went way of every day
But tomorrow she'll fly a plane
Over the fields where the houses aren't built yet.
She smiled sweetly across the room
Through the lunch time smoke
And I loved her for a second
And discarded the queen and I know
How sweetness turns sour
And leaves they turn to brown
And then to earth and dust
And settle in this town
You get blown away...



Ocean Colour Scene, Get Blown Away.

divendres, 4 de novembre del 2016

The gathering of the bones

Not every culture prefers to avoid the bones. In the first century AD, the Romans built tall cremation pyres from pine logs. The uncoffined corpse was laid atop  the pyre and set ablaze. After the cremation ended, the mouriners collected the bones, hand-washed them in milk, and placed them in urns.
Lest you think bone washing hails only from the ancient bacchanalian past, bones also play a role in the death rituals of the contemporary Japan. During kotsuage ("the gathering of the bones") the mourners gather around the cremation machine when the bones are pulled out of the chamber. The bones are laid on a table and the family members come forward with long chopsticks to pick them up and transfer them into the urn. The family first plucks the bones of the feet, working their way up towards the head, so that the deceased person can walk into eternity upright.
At Westwind there was no family: only Mr. Martinez and me. In a famouse treatise called "The Pornography of Death", the anthropologist Geoffrey Gorer wrote, "in many cases, it would appear, cremation is chosen because it is felt to get rid of the dead more completely and finally than does buria". I was not Mr. Martinez's family; I did not know him, and yet there I was, the bearer of all ritual and all actions sorrounding his death. I was his one-woman kotsuage. In times past and in cultures all over the world, the ritual following a death has been a delicate dance performed by the proper practitioners at the proper time. For me to be in charge of this man's final moments, with no training other than a few weeks operating a cremation machine, did not seem right.
After whirling Mr. Martinez to ash in the Cremator, I poured him into a plastic bag and sealed it with a bread-bag twist tie. The plastic bag containing Mr. Martinez went into a brown plastic urn. We sold more expensive urns than this one in the arrengement room out front, gilded and decorated with mother-of-pearl doves on the side, but Mr. Martinez's family, like most families, chose no to buy one.
I punched his name into the label maker, which hummed and spat out the identity that would be stuck on the front of his eternal holding chamber. In my last act for Mr. Martinez, I placed him on a shelf above the cremation desk, where he joined the line of brown plastic soldiers, dutifully waiting for someone to come to claim them. Satisfied at having done my job and taken a man from corpse to ash, I left the crematorium at five p.m., covered in my fine layer of people dust.


dilluns, 24 d’octubre del 2016

Who are those men?

I grew up thinking that writer and secretary were the same except that a writer usually smelled of cocktails and came more often to meals. They were spoken of the same way when they were not around –except for a species called playwrights who came from the East. These were treated with respect if they did not stay long –if they did they sank with the others into the white collar class.
Rose's office was in the "old writers' building." There was one on every lot, a row of iron maidens left over from silent days and still resounding the dull moans of cloistered hacks and bums. There was the story of the new producer who had gone down the line one day and then reported excitedly to the head office.
"Who are those men?"
"They're supposed to be writers."
"I thought so. Well, I watched them for ten minutes and there were two of them that didn't write a line".

Francis Scott Fitzgerald, The Love of the Last Tycoon.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Samaranch según Segurola


"Samaranch, en términos políticos, ha sido un hombre de muchos pasados. No solo de un pasado sino de muchos pasados. Es un hombre poliédrico. No hace muchos años apareció un libro escrito por un exagente de la KGB, en el que participaba el excampeón del mundo [de ajedrez] Víktor Korchnoi, y en el que aseguraba que Samaranch había trabajado para la KGB, durante su época en Moscú, durante su último año en Moscú. Siempre mantuvo muy buena relación con los servicios secretos y con las autoridades soviéticas. Él fue elegido presidente del COI en Moscú. Yo no sé si esto es cierto pero esto dice qué tipo de personaje es, un personaje de muchos pasados.
Evidentemente perteneció durante su juventud a Falange, y estuvo relacionado con la dictadura. Fue Delegado Nacional del Deporte en los 60, y fue un buen impulsor del deporte en España, de los jóvenes y de las mujeres. Fue el autor de la famosa campaña «Contamos contigo», que fue una popularización del deporte, sobre todo a nivel juvenil, escolar.  Fue una campaña muy impresionante, porque en televisión prácticamente todos los días había anuncios de «Contamos contigo». Fue un hombre que entrevió las oportunidades del deporte, no solo como práctica sino como una articulación del poder. Lo hizo en España y luego en el COI.
Samaranch es una figura trascendental del deporte moderno, se quiera o no se quiera, se le critique o no se le critique. En su elección como presidente del COI en 1980, se impone al irlandés Killanin, que representaba a la vieja guardia, quizá más purista, que pretendía mantener los valores básicos del olimpismo, del barón de Coubertin. No tenía sentido. Samaranch entendió que el mundo, con las nuevas tecnologías, las nuevas telecomunicaciones, con la fascinación que generaban en la audiencia los deportistas profesionales, y no el amauterismo, cambió el paso y consiguió trasladar el mundo profesional al mundo del olimpismo. Llevó la bandera de ese mundo, también la bandera económica, por eso el olimpismo vivió años dorados de dinero. Pero cuando hay años dorados de dinero también hay burbuja y corrupción, que es el problema mayor con el que se enfrentó, con el que se vio involucrado Samaranch. Recordemos que quiso hacer una revolución desde dentro para elegir sedes para una serie de cosas por las que se le cuestionó como gestor olímpico.
Entre los muchos pasados de Samaranch, entre los muchos enemigos que tuvo, fue un personaje muy zarandeado por el mundo anglosajón. Él formó con Primo Nebiolo, presidente de la Federación Internacional de Atletismo, y con Joao Havelange, presidente de la FIFA, lo que se denominó el Triunvirato Latino del Poder, y eso no hacía ninguna gracia en el mundo anglosajón. Él nunca tuvo ningún tipo de complejo en este sentido y trasladó una mentalidad absolutamente empresarial, capitalista a los Juegos Olímpicos.
Con respecto a Barcelona, en mi opinión, los Juegos representan el final de la Transición. No solo por el hecho de celebrarse en Barcelona sino ya la elección de Barcelona. Es una elección que se produce con el primer gobierno socialista, que se produce prácticamente unida con el ingreso de España en la Comunidad Europea. Se cierra definitivamente la Transición democrática y pone fin a los últimos rescoldos del franquismo.
Es una elección que además transforma Barcelona radicalmente. Hay varios méritos de Samaranch en esto: uno, elegir Barcelona y conseguirlo; dos, lo que significa Barcelona como final de la transición política y además una apertura al mundo, la homologación de España en el mundo como un país moderno. De hecho, los Juegos de Barcelona son un éxito clamoroso de organización. Los primeros Juegos desde 1964 sin ningún incidente destacable. No hay problema de doping como en Seúl'88, no hay un problema de boicot como en Los Angeles'84, no hay un problema de boicot del mundo occidental a Moscú'80, cuando los Juegos Olímpicos estuvieron a punto de desaparecer; no hubo el problema del boicot africano como ocurrió en los Juegos de Montreal'76, ni hubo un atentado como en el 72, ni hubo una matanza como días antes en los Juegos de México. 
La ciudad se aprovecha de los Juegos Olímpicos para crear una ciudad absolutamente deslumbrante, y de eso se está viviendo mucho en Barcelona. Son unos Juegos perfectamente organizados. Son unos Juegos que dan una imagen de España muy saludable. Y para mí también son importantes porque son los Juegos del Dream Team, no tan importantes porque vinieran Jordan, Magic Johnson y Larry Bird, sino porque son la consagración del modelo profesional que quería Samaranch.
Es un personaje trascendental en la historia del deporte moderno. Tiene sus luces y sus sombras, pero cambia absolutamente el paso del deporte, y lo inscribe en el deporte de ahora, un deporte global, profesionalizado, un deporte relacionado con el espectáculo y el negocio. Esto es Samaranch en estado puro y se avanza a todos. Es un personaje que genera controversia. Fue fascista, fue embajador en Moscú del régimen franquista pero también del primer régimen democrático. Luego fue el personaje más poderoso del mundo del deporte, y el factor número uno para que Barcelona tuviera los Juegos Olímpicos y para transformar el deporte español. Si esta fotografía es suficiente o no es suficiente para reconocerle en el ámbito que se quiera, que cada uno piense como quiera. Para mí, en el ámbito deportivo, es un personaje esencial en el deporte mundial.
En 1980 nadie quería organizar los Juegos Olímpicos, estuvieron a punto de desaparecer. Los americanos, los alemanes, no acuden a los Juegos como protesta por la invasión de Afganistán. Luego, los rusos lo devuelven con casi todos los países comunistas, excepto Rumanía, y no acuden a los Juegos de Los Ángeles. Fueron los primeros Juegos de Samaranch como presidente del COI. Los Ángeles fue la única ciudad que se presentó para organizar los Juegos. Fueron unos Juegos atípicos, porque por primera vez primó la iniciativa privada. Tuvieron un resultado económico sensacional. A partir de los Juegos Olímpicos de Los Ángeles, poco después cuando es anunciada Barcelona, la ciudad elegida para celebrar los Juegos cobra un prestigio monumental, no ahora, pero por lo menos hasta la reunión de Singapur en 2005, cuando se elige a Londres. Tenían tanto prestigio los Juegos en esos 20 años que organizarlos era una cosa de prestigio político. En Singapur se presentan Londres, París, Moscú, Nueva York, que son las principales ciudades de las potencias vencedoras de la II Guerra Mundial, y con ellas Madrid. Ahí fue el zénit de lo que es el periodo Samaranch".


dimecres, 21 de setembre del 2016

Què us passa, espanyols?



"L'Estat espanyol ens odia. Ens odia. Ens ho ha fet saber durant 300 anys, o més. Els hi som insuportables per ser com som. I quan algú t'odia per ser qui ets, per ser com ets, no hi pots fer res. És com quan un racista o un fatxa, o un nazi odia un negre, un jueu, pel fet de ser-ho. Podria ser que ens odiessin perquè som estalviadors. Llavorens podríem dir «Vinga, va, gastem, gastem a dojo, patejem-nos-ho tot, la casa per la finestra». O ens podrien odiar perquè tenim el millor equip del món, que és el Barça, evidentment. En fi, per moltes coses. Però quan t'odien pel que ets, no hi pots fer res, i aleshores això implica tota l'altra sèrie de motius que impliquen que no hi haurà mai un encaix amb Espanya.
Primer, parlem una llengua que a ells no els agrada, que és el català, antiga i cultíssima. Una llengua que ha donat obres cabdals a la literatura universal, com és per exemple el Tirant lo blanc, entre moltes altres. Ja veuríem si El Quixot no era en català, jo tinc els meus dubtes, o El llàtzer de Tormos, ja veuríem, diuen que sí... Hem de tocar els collons.
Per tota una sèrie de factors us he de dir que el dia 13 es produeix un altre fet que odien profundament els espanyols, que és la democràcia. Democràcia i Catalunya va junt; llibertat i Catalunya és el mateix. Odien el fet que els catalans, pacíficament, civilitzadament, puguem reunir-nos, sense comptar fins i tot amb les institucions polítiques, i amb la societat civil, havent decidit poder votar si voldríem fer un referèndum per la independència. Com que això també ho odien, us dic a tots, vilafranquins, d'aquí i vinguts de fora, que aneu a votar.
Digueu a tots aquells que tingueu al voltant, que no són d'aquí i que s'hagin intentat integrar, expliqueu-lis molt bé tots aquests raonaments, perquè ells també formaran part de la Catalunya. Catalunya no és qui viu i treballa a Catalunya: català és qui vol ser català, és qui estima Catalunya. Conec molta gent que viu i treballa a Catalunya i que ens odia profundament. Aquests també els hi hem d'explicar i els hem d'intentar convèncer. Si no ho aconseguim, ja estarem a temps de donar-lis la clau, perquè el duro no els hi donarem, perquè ja l'hem donat durant més de 300 anys, els donarem la clau i que marxin. La independència els hi donarem nosaltres a ells.
I una altra cosa, no esperem que els espanyols mai ens entenguin. Hem de començar a preguntar nosaltres a ells què els passa. Què els passa? Què us passa? Què us passa, espanyols? Esteu malalts? Us trobeu bé? Què us passa que odieu tant aquests altres conciutadans que us paguen la vida a vosaltres, i que us paguen una bona vida, a més a més. Què us passa senyors Ibarra de torn, els Rajoy, els Asnar? Què us passa? Tant costa de desempallegar-se del vostre passat franquista, dictatorial, senyoritista, conquistador, etcètera etcètera?
I un altre missatge molt especial a tota aquella gent vinguda d'Amèrica del Sud: voteu també, aneu-hi, si esteu evidentment en condicions de fer-ho, i voteu també que sí a la independència perquè el mateix que us van fer a vosaltres, heu de pensar que nosaltres ho estem patim de fa molt més temps, o més o menys el mateix."


Toni Albà, Les raons de la consulta sobre la independència.

dimarts, 9 d’agost del 2016

Fighting the future

The whole thing was born, they say, in the late 1940s, when most ex-GIs wanted to get back to an orderly pattern: college, marriage, a job, children –all the peaceful extras that come with a sense of security. But not everybody felt that way. Like the drifters who rode west after Appomatox, there were thousands of veterans in 1945 who flatly rejected the idea of going back to their pre-war pattern. They didn’t want order, but privacy- and time to figure things out. It was a nervous, downhill feeling, a mean kind of Angst that always comes out of wars… a compressed sense of time on the outer limits of fatalism. They wanted more action, and one of the ways to look for it was on a big motorcycle. By 1947 the state was alive with bikes, nearly all of them powerful American made irons from Harley-Davidson and Indian (now defunct).
[...]

dijous, 28 de juliol del 2016

Cuando jugaba contigo



Bésame cariño mío,
bésame como tú sabes.
Pon tus labios con los míos,
que mis palomas torcales,
se están muriendo de frío,
tus besos alivian mis males.
Anoche estuve contigo,
anoche estuve contigo,
en esa guapa montaña.
Fuimos como dos amigos,
y sentí cosas extrañas,
cuando jugaba contigo
en tu bonita cabaña.


Ana Reverte, Dos Amigos.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Froilán III, legítimo heredero

Gora Froilán by O Puto Coro do Exército Froilanista from Partido Froilanista on Vimeo.


GORA FROILÁN MARICHALAR
FELIPE USURPADOR, HELENA É A MAIOR
FROILÁN III LEXÍTIMO HEREDEIRO
AVANTE SEN TRÉGUA MONARQUIA GALEGA
PINCHO MORUNO CARGADO DE FUTURO
GALIZA CEIVE PODER PRA FROILÁN

QUE LLE DEAN À VOSSA LEI (À VOSA LEI)
FROILÁN III NOSO REI (O NOSO REI)
PRESCREVEU NOSA PACIÉNCIA
PRA MAÑÁ A INDEPENDÊNCIA
DESVARIOS DA DEMOCRÁCIA (MENTIRAS SON)
TRAPALLADAS E FALÁCIAS (FALÁCIAS SON)
A ÚNICA ESCOLLA REAL
A COROA PRA DON FROILÁN

GORA FROILÁN MARICHALAR
FELIPE USURPADOR, HELENA É A MAIOR
FROILÁN III LEXÍTIMO HEREDEIRO
AVANTE SEN TREGUA MONARQUIA GALEGA
PINCHO MORUNO CARGADO DE FUTURO
GALIZA CEIVE PODER PRA FROILÁN

OS TEMPOS SON CHEGADOS (CHEGADOS SON)
DOS BARDOS DAS IDADES (DAS DE XERIÓN)
E AS NOSAS VAGUIDADES
CUMPRIDO FIN TERÁN
QUE SAIVA VILAPODRE (HAN DE SABER)
COVEIRA DA CANALLA (HAN-SE FODER)
QUE NESTA TERRA ASOBALLADA
SÓ HAI UN REI, i É DON FROILÁN 



Gora Froilán, Puto Coro do Exército Froilanista.

dijous, 9 de juny del 2016

What remains?

"Alas!" said the fair Jewess, "and what is it, valiant knight, save an offering of sacrifice to a demon of vain glory, and a passing through the fire to Moloch?---What remains to you as the prize of all the blood you have spilled---of all the travail and pain you have endured---of all the tears which your deeds have caused, when death hath broken the strong man's spear, and overtaken the speed of his war-horse?" 

"What remains?" cried Ivanhoe; "Glory, maiden, glory! which gilds our sepulchre and embalms our name." 

"Glory?" continued Rebecca; "alas, is the rusted mail which hangs as a hatchment over the champion's dim and mouldering tomb---is the defaced sculpture of the inscription which the ignorant monk can hardly read to the enquiring pilgrim---are these sufficient rewards for the sacrifice of every kindly affection, for a life spent miserably that ye may make others miserable? Or is there such virtue in the rude rhymes of a wandering bard, that domestic love, kindly affection, peace and happiness, are so wildly bartered, to become the hero of those ballads which vagabond minstrels sing to drunken churls over their evening ale?"



Ivanhoe, Walter Scott.

dimecres, 18 de maig del 2016

Los domingos olían a vinagre



Los pobres aún permanecieron durante algunos años en aquel Somorrostro que los domingos olía a vinagre, porque vinagre era lo que las madres usaban para que las largas melenas morenas de sus hijas brillaran más. Sol festivo y vinagre en las largas melenas de las muchachas. Juanito Valderrama, Concha Piquer, Emili Vendrell hijo, Luis Mariano, Gloria Lasso, el Dúo Dinámico y Antonio Molina en las radios. Y guitarras flamencas, guitarras de madera de ciprés, guitarras gitanas que soñaban con el éxito a la orilla de la mar. Y olores de sardina, cerveza y vino en una chabola grande, que era un bar sin nombre con paredes y techo de hojalata. Sardinas, barras de pan y un ruidoso futbolín.
Agustín Valero, uno de los porteros de la fábrica de gas ya muerta, fumaba en boquilla, calzaba zapatos bicolores y leía todos los tiros de Marcial Lafuente Estefanía en unas novelas alquiladas cuyas páginas olían a chorizo y estaban manchadas de aceite. Valero tenía hechuras de tahúr honrado del Misisipi. Otro de los porteros, José Gómez, gallego sabio, le daba trompazos a un gran pulpo para que se ablandara. Y Eulogio Cabrecos, siempre con la úlcera de estómago, ponía perdido todo el santoral cristiano mientras se defendía con vino.
–A ver quién puede más: la úlcera o yo.

Arturo San Agustín, En mi barrio no había chivatos.

dijous, 5 de maig del 2016

Ni sus putos muertos





"Esta va dedicada a todos los capullos que van de patriotas. ¡Apátridas, mecaguen Dios!"

Sin país.
Veo casas, veo piedras, 
veo árboles, veo policía, 
en fin, veo el paisaje, 
pero por mucho que miro 
no veo crecer países 
por ninguna parte. 
Un país es un invento, 

un país es una estafa, 
un país es algo, para 
lo que nadie me ha pedido mi opinión. 
un país no es nada. 
Nada lo justifica, 
ni sus putos muertos, 
ni sus putas medallas. 
Yo no debo nada 
a Dios ni al gobierno 
por haber nacido por 

el coño de mi madre.


La Polla Records, Sin país.

dilluns, 25 d’abril del 2016

"Pues me paso a la medicina alternativa"





Esto es como el momento en el que el paciente se va, a qué sé yo, al Mount Sinai de Nueva York, y se dice: «Ahí sí me van a curar». Y resulta que no, que llegas al Mount Sinai y resulta que tampoco te curan. Y te dicen: «Mire, este tumor, con la medicina clásica, oficial, no tiene solución». Entonces, se dice: «Pues me paso a la medicina alternativa». ¿Me explico? Quiero decir que mucha gente en Catalunya ha perdido la esperanza en la solución clásica, tradicional, del problema catalán, que era el encaje federal, o confederal, y hoy sólo cree en la única alternativa disponible, que es la independencia.

Toni Comín, conseller de Sanidad de la Generalitat de Cataluña.
"No hay regeneración de España sin independencia de Catalunya", Eldiario.es

diumenge, 17 d’abril del 2016

El punt exacte d'avorriment


Un dia es trobaren el director Xavier de Echarri i Josep Pla. Echarri li preguntà què li semblaven els editorials de La Vanguardia. "Magnífics", contestà Pla, "tenen el punt exacte d'avorriment que han de tenir". Això encara passa avui en molts diaris.
Eren temps en què es prenien posicions molt categòriques en qüestions internacionals. El diari Le Monde era un referent obligatori. I els editorials sobre els països del Tercer Món o sobre els neutrals eren imprescindibles. Què no deu haver dit La Vanguardia sobre la Revolució Cultural de Mao o la descolonització dels estats africans? Els temes catalans o espanyols es tractaven amb una gran cautela i amb una extrema subtilitat. S'hi passava de puntetes. El just i prou.
Recordo que, anys més tard, el president Jordi Pujol trucava interessant-se per qualsevol tema. Ho feia molt sovint. Encetava la conversa amb qüestions llunyanes, europees, internacionals. Quan semblava que tallava, llavors, de forma oberta i sense miraments, feia el seu requeriment. Li deia que ja ho tractaríem a l'editorial. "No, és igual, no paga la pena", deia, "els editorials no els llegeix ningú". Una concepció molt singular del periodisme. A ell li interessaven els titulars i la portada.


Lluís Foix, Aquella porta giratòria.

dimecres, 30 de març del 2016

El DNI fals de Puigdemont

Quan en Carles Puigdemont periodista voltava pel món a principi dels anys noranta procurava arribar als hotels [on] s’allotjava a última hora. Perquè a aquelles hores acostumava a haver-hi, tal com explica ell mateix, «un personal de servei que solien ser gent immigrant, gent que acabava d’arribar i que tenia un domini de l’anglès o del francès molt inferior al meu, i fàcilment els podia colar el carnet de nacionalitat catalana que portava a la butxaca i els deia “from Catalonia”. “Cata…what?” I els ho escrivia jo mateix i no hi havia cap problema amb la nacionalitat.»

divendres, 11 de març del 2016

El error histórico

En un momento determinado el poder industrial y económico reclama para sí la hegemonía política, pues, de lo contrario, se establecería un contrasentido. El capital industrial requiere normas políticas y si no tiene capacidad suficiente para imponerlas, se encontrará lastrado y castrado.
El «pacto triangular» –oligarquía vasca, grandes terratenientes e industriales catalanes– cometió el «error histórico» de haber divorciado el poder político del económico, o, por lo menos, de no haber orientado eficazmente el proceso de industrialización. En este sentido, Cataluña, que había iniciado la primera experiencia del proceso industrializador, renuncia o no puede conseguir el protagonismo político. A cambio de obtener algunas ventajas coyunturales y en especial las facilidades de un proteccionismo oscilante y siempre amenazado, acepta que sus colegas del pacto triangular asuman la dirección política del Estado.


Eliseo Bayo, De qué viven y por qué no mueren los españoles (1975).

dijous, 21 de gener del 2016

Bad priests. Honorable thieves



MIKE: The lesson is, if you're gonna be a criminal, do your homework.

PRICE: Wait. I'm not a bad guy.

MIKE: I didn't say you were a bad guy. I said you're a criminal.

PRICE: What's the difference?

MIKE: I've known good criminals and bad cops. Bad priests. Honorable thieves. You can be on one side of the law or the other. But if you make a deal with somebody, you keep your word. You can go home today with your money and never do this again. But you took something that wasn't yours. And you sold it for a profit. You're now a criminal. Good one, bad one? That's up to you.



Better Call Saul, Vince Gilligan & Peter Gould.

dilluns, 18 de gener del 2016

Vanes il·lusions de mags

"Considero la condició dels reis i dels governants com a simples volves de pols. Contemplo els seus tresors d'or i de pedres precioses com si fossin un munt de maons i de còdols. Les túniques de seda més fines em semblen parracs llardosos. Veig les miríades de mons d'aquest univers com les petites llavors d'una fruita, i el llac més gran de l'Índia com una gota d'oli al meu peu. Considero que els diferents ensenyaments del món són només vanes il·lusions de mags. La més alta concepció de l'emancipació se'm presenta com un brocat d'or en un somni, i observo la sendera sagrada dels il·luminats com si fossin flors que ens broten als ulls. Veig la meditació com el pilar d'una muntanya, i el nirvana com un malson diürn. M'imagino el judici sobre el bé i el mal com la dansa sinuosa d'un drac, i l'ascens i el declivi de les creences com a simples vestigis deixats per les quatre estacions".

Nyogen Senzaki, 101 històries zen.

dissabte, 16 de gener del 2016

La vida no se conquistaba: se saqueaba

Sobre los muebles había algunos de esos horrendos animales de Coppenhague, que parecen naturales, demasiado reales, tan grises, tan tontos, como fotografías esculpidas. (De hecho, llegaron al mundo al tiempo que la fotografía). Eran los regalos de la baronesa Salomon de Rotschild que, no sé por qué, era la madrina de Jacques [Bizet, hijo del compositor]. Como siempre le daba uno a primeros de año, uno por el aniversario de boda, uno en Pascua y uno por su santo, el apartamento parecía un corral o un gallinero y cuando, por alguna exótica fantasía, con motivo de alguna fiesta llegaba un león, una pantera o un par de elefantes, el gallinero se convertía en un jardín zoológico. La decoración del apartamento del boulevard Malesherbes se hizo, hacia 1905, en estilo metropolitano, con maderas por doquier en las que recostaban flores de cobre con en el centro un esmalte azul pálido.
Jacques Bizet, siempre silencioso, se paseaba de habitación en habitación; a veces sacaba un revólver del bolsillo y luego iba a ponerse una inyección de morfina. Cuando esto no lo remontaba bastante, bebía a grandes sorbos media botella de codeína.
[...]
Una mañana, cargó el revólver, disparó por la ventana para demostrarme que estaba bien cargado y me puso el cañón en la boca, directo al paladar. Luego me puso el índice en el gatillo y me dijo:
–Cuando estés harto de la vida, así tendrás que matarte. Es infalible y no se siente nada.
Fue una casualidad que no muriera esa mañana.
Y así, poco tiempo después, se retiró de este mundo. Cuando fui a ver el cuerpo, lo encontré tendido bajo una sábana limpia, con un ramo de violetas sobre el pecho. El agujero que la bala había hecho en el cráneo no se veía. ¡Qué joven y guapo estaba! Sus rasgos poseían una gran nobleza y le devolvían su dignidad de hombre. Parecía realmente que su alma había regresado a vivir con él.
Así murió el único hombre que conocí de verdad y que fue para mi como una especie de padre.
[...]
La muerte de Jacques me estremeció y cuando supe que, instantes antes de su muerte, había escrito sus últimas voluntades y que se había olvidado de mí, sentí una pena que me sería imposible escribir.
[...]

La frivolidad que le habíamos arrancado a nuestras madres, la atmósfera de «vacaciones de verano» como decía Radiguet que impregnó nuestros años de escuela, el ruido de los besos, el olor a esperma, el tintineo de las piezas de dinero fácil, la costumbre de venerar a una multitud de héroes, la relajación de las costumbres que sigue a una gran prueba humana, todo concurría para hacer de los muchachos de posguerra unos seres alegres, ligeros, frívolos, fáciles, entusiastas, admirativos y bastante amorales. La vida no se conquistaba: se saqueaba como una ciudad ocupada.


Maurice Sachs, El sabbat.

divendres, 15 de gener del 2016

Los mejores libros de 2015 en el Iceberg



Este año ha sido el más difícil en la eleccion de los mejores libros del año.  A diferencia de otras ediciones de los Iceberg de Oro (y ya van siete desde 2009), 2015 no ha sido un año de un gran nivel de lecturas. Los cinco elegidos merecen estar en el top 5 aunque en años anteriores probablemente no habrían alcanzado la gloria..

Iceberg de Oro: El Sabbat, de Maurice Sachs, la autobiografía de un granuja sin escrúpulos durante los años más oscuros de Europa.

El Iceberg de Plata es para Logicomix, el tercer cómic que llega al top 5 del Iceberg. Su mérito es la excelente exposición ilustrada de un ámbito de la Filosofía tan complejo como la Lógica.

El Iceberg de Bronce es para una gran obra de no ficción: el relato y la fascinante relación entre Emmanuel Carrère y L'Adversaire, el asesino e impostor Jean-Claude Roman. Es la segunda vez que Carrère es premiado con un Iceberg: Limónov obtuvo el Iceberg de Plata en 2013.

El top 4 y 5 son para Tumulto, de Hans Magnus Enzensberger, y La dama de Cachemira, de Francisco González Ledesma.

dilluns, 11 de gener del 2016

Sailors fighting in the dance hall

"Life on Mars" 1973 from David Bowie on Vimeo.


It's a God-awful small affair
To the girl with the mousy hair.
But her mummy is yelling no
And her daddy has told her to go.
But her friend is nowhere to be seen.
Now she walks through her sunken dream
To the seat with the clearest view
And she's hooked to the silver screen
But the film is a saddening bore,
For she's lived it ten times or more.
She could spit in the eyes of fools
As they ask her to focus on...
Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.
Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?

It's on America's tortured brow
That Mickey Mouse has grown up a cow.
Now the workers have struck for fame
'Cause Lennon's on sale again.
See the mice in their million hordes
From Ibiza to the Norfolk Broads.
Rule Britannia is out of bounds
To my mother, my dog, and clowns.
But the film is a saddening bore
'Cause I wrote it ten times or more.
It's about to be writ again
As I ask you to focus on:
Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.
Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?


David Bowie, Life on Mars?.

dimecres, 6 de gener del 2016

El millor cinema del 2015 a l'Iceberg

ELS ANYS SALVATGES - Trailer (CAT) from Nanouk Films on Vimeo.



1) Una pel·lícula catalana rep per primer cop L'Iceberg d'Or. Els anys salvatges, de Ventura Durall. Entre el documental i la ficció, màgia a Etiòpia, un treball preciós i dur.
L'únic precedent de film català entrant al top 5 de l'Iceberg va ser el 2010, amb el quart lloc de La Mosquitera.

2) Borgman obté l'Iceberg de Plata. Un altre relat màgic i tenebrós, el Mal amb forma estranyament innocent, un conte modern del Nord d'Europa, els germans Andersen reviuen al segle XXI amb Alex van Warmerdam.

3) Més màgia per a l'Iceberg de Bronze. Dead Man, el clàssic de Jim Jarmusch. Poesia i new age de qualitat.

El top 5 conclou amb una de les millors sèries que s'han fet mai, el retrat magistralment real d'una societat a The Wire (David Simon), i Gravity, d'Alfonso Cuarón, un prodigi fantàstic de la nova onada de pel·lícules de l'espai.

dilluns, 4 de gener del 2016

The 2015 Best Iceberg Songs





1) After being awarded with a Silver Iceberg in 2011, this year's Golden Iceberg is for Dengue Fever and its I'm Sixteen.

2) El Iceberg de Plata es para Mikel Laboa y su himno de lucha socialista Haika Mutil.

3) L'Iceberg de bronze és per a una banda sonora tan meravellosa com la seva pel·lícula, Els anys salvatges.

Los top 4 y 5 del año se los llevan La Chabola de Los Chunguitos y la versión de La Tarara de Camarón de la Isla.