divendres, 6 de desembre de 2019

Our weakest spot




–Perlman: You are too smart not to know how rare, how special what you two had was.

–Elio: Oliver, was Oliver.

–Perlman: Parce-que c'etait lui, parce-que c'etait moi.

–Elio: Oliver may be intelligent but...

–Perlman: No, he was more than intelligent. What you two had, had everything and nothing with intelligence. He was good, you both were lucky to find each other because you too are good.

–Elio: I think he was better than me.

–Perlman: I'm sure he says the same thing of you. And when you least expect it, Nature has cunning ways to find our weakest spot. Just rembeber: I'm here. Right now you may not want to feel anything. Maybe you never wanted to feel anything, and maybe it’s not to me you want to speak about these things, but feel something you obviously did. Look, you had a beautiful friendship, maybe more than a friendship. And I envy you. In my place, most parents would hope the whole thing goes away, or pray that their sons land on their feet. But I am not such a parent. We rip out so much of ourselves to be cured of things faster, that we go bankrupt by the age of 30, and have less to offer each time we start with someone new. But to make you feel nothing so as not to feel anything, what a waste! Have I spoken out of turn? Then I’ll say one more thing it'll clear the air. I may have come close but I never had what you two have. Something always held me back, her stood in the way. How you live your life is your business, just remember our hearts and our bodies are given to us only once, and before you know it, your heart is worn out, and as for your body, there comes a point when no one looks at it, much less wants to come near it. Right now there's sorrow, pain: don't kill it, and with it, the joy you felt.


Call me by your name, Luca Guadagnino.

dissabte, 16 de novembre de 2019

Nothing gold can stay





Fear fun, fear love.
Fresh out of fucks, forever
Trying to be stronger for you.
Ice cream, ice queen,
I dream in jeans and leather.

Life's dream. I'm sweet for you.
 

Oh god, miss you on my lips.
It's me, your little Venice bitch.

On the stoop with the neighborhood kids,
Calling out, bang bang, kiss kiss.

 

You're in the yard, I light the fire.
And as the summer fades away,
Nothing gold can stay.
You write, I tour, we make it work.
You're beautiful and I'm insane.
We're American-made.

 

Give me Hallmark
One dream, one life, one lover.
Paint me happy and blue.
Norman Rockwell.
No hype under our covers,
It's just me and you.

 
Oh god, miss you on my lips
It's me, your little Venice bitch
On the stoop with the neighborhood kids
Callin' out, bang bang, kiss kiss.

+.+.+
 
Young baby is back in town now.
You should come, come over.
We'll be hanging around now.
You should come, come over.


Oh god, I love him on my lips.
It's me, your little Venice bitch.
Touch me with your fingertips.
It's me, your little Venice bitch.

 
Out back in the garden
We're getting high now, because we're older.
Be myself, I like diamonds.
My baby crimson and clover.

 
If you weren't mine, 
I'd be Jealous of your love.


Lana del Rey, Venice Bitch.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Komplett verrückt geworden



Eines Tages, in den Jahren des Träumens und entrückten Pläneschmiedens, kam Speers Vater nach Berlin. Nicht ohne Stolz führte ihn der berühmt gewordene Sohn durch die Akademie, sah mit ihm die Unzahl der Entwürfe durch, die sich inzwischen angehäuft hatte, und erlauterte ihm die Gebäude an der Modellstrasse. Kopfschütelnd, mit unverkennbarem Befremden, wanderten die Blicke des alten Mannes zwischen den Plänen und seinem ereiferten Sohn hind und her. Am Ende hob er nur die Schultern un sagte: "Ihr seid komplett verrückt geworden!".


[Un dia, en els anys de somnis i d'elaboració de plans desmesurats, el pare de Speer va visitar Berlín. No sense orgull, l'ara famós fill el va guiar per l'Acadèmia, van fer un cop d'ull plegats als incomptables plànols que havia anat acumulant, i li va detallar els edificis de les maquetes. Movent el cap, amb un evident desconcert, les mirades del vell es movien entre els plànols i el seu excitat fill. Al final, el pare de Speer va aixecar les espatlles i va dir: "Us heu tornat completament bojos!".]


Speer: Eine Biographie, Joachim Fest.

dijous, 1 d’agost de 2019

Moments estel·lars de la humanitat



Hemos querido hacer conscientes a los turistas de que ellos tienen algo a hacer en este sentido, y es no explicar que han estado en la ciudad, no explicar los tesoros que han conocido, y hacerlos cómplices, como cuando uno va a un lugar y decide no explicarlo, o como cuando uno va a la montaña a cazar setas y no lo explica.


Ana Menéndez, presidenta de la Federació d'Associació de Veïns de Barcelona.


dilluns, 1 de juliol de 2019

Go ask Alice




One pill makes you larger
And one pill makes you small.
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all.
Go ask Alice
When she's ten feet tall.

Go ask Alice,
I think she'll know.
Remember what the dormouse said:
"Feed your head".

And if you go chasing rabbits
And you know you're going to fall,
Tell them a hookah-smoking caterpillar
Has given you the call.
Call Alice
When she was just small.


Paul Kalkbrenner, Feed your head.

dilluns, 17 de juny de 2019

El misterio de la vida





Si te espera una luz encendida
en algún sitio.

y detrás de la puerta
unos brazos abiertos y unos labios
dispuestos 
a abrirse,
y a decirte,
adelante.

Si tienes eso
y sabes lo que tienes,
y lo cuidas,
entonces,

has desvelado
el misterio de la vida.


Karmelo C. Iribarren, Un lugar difícil.

[imagen, obra de Leticia Feduchi]

diumenge, 16 de juny de 2019

El Col·legi de farmacèutics

https://t.co/3u6nT31VKt


Em demanen una injecció de moral. Començo per això: guanyarem, no tingueu cap dubte que guanyarem. Això és imparable, absolutament imparable. També us he de dir que malgrat que guanyarem, i que no queda gaire, els últims 100 metres es faran duríssims.
[...]



La setmana que ve serà intensa, la setmana que ve passaran coses, el del ahí lo dejo es del Boye, no el vull plagiar. Ve un temps en què passaran coses. No guanyarem totes les batalles, també ho hem de tenir clar. Estem jugant bé, estem jugant amb estratègia. Acabarem guanyant la guerra, Catalunya serà una república independent. En Deulofeu us assenyalava el 2029; bastant abans serem una república independent. Però pel camí guanyarem moltes batalles, en perdrem algunes també. I hem de ser conscients que aquests 100 metres finals seran molt durs. Voldria fer una crida a tothom a la calma, no ens podem precipitar. Jo a vegades he estat amb el president: "És urgent, president! Fes ja el...". Què voleu que faci el President? Què hem de fer tots els que som aquí? Ocupar el port... Quin és el port que està més a prop d'aquí, el de Palamós? I què? No podem fer res de pròpia mà per la força, no és ni el nostre tarannà ni tenim la capacitat de fer-ho. Nosaltres estem seguint una estratègia. El que hem d'aconseguir, i estem fent passes positivíssimes i molt importants, i cada dia es veuran amb més dimensió, és forçar que arribi un moment que a tercers Estats els surti més rendible recolzar-nos que seguir sense fer-ho. No esperem que per pròpia iniciativa ni la Unió Europea ni ningú ens vingui a ajudar, això no passarà. Però nosaltres tenim una estratègia perquè els surti més a compte intervenir que no fer-ho.
Això portem temps fent-t'ho. La feina que s'ha fet des de l'exili és importantíssima. A partir que el president Puigdemont i el conseller Comín, i d'aquí a uns mesos la consellera Ponsatí, siguin eurodiputats, això agafarà un efecte multplicador impensable avui.
Des de Madrid, també amb el somriure de la Laura, i la Míriam, i els escuders que serem el Sergi i Jo, anirem a dir i repetir, una vegada i una altra amb educació i amb un somriure, que es posin com es posin que això és imparable, que nosaltres volem fer i farem el nostre camí. Que més val que seguin a negociar per pròpia voluntat o que ho hauran de fer forçats.
Com que això és imparable, ens en sortirem. Per això us demano a tots que agafem dosis extres de paciència, de contenció d'emocions, si no, no hi haurà qui ho suporti. Dades oficials del Col·legi de Farmacèutics indiquen que el consum d'ansiolítics s'ha disparat; sí, sí, no es cap conya. Els fisios també tenen més feina que mai perquè tothom està contracturat. M'han dit que també s'ha disparat el de viagra perquè amb tant d'aixecament, cinc anys d'aixecament, ja em direu com ho he fet perquè jo pensava que un aixecament era una cosa puntual però vas a l'escriptura de la fiscalia i al judici que hem viscut, i comença amb el llibre blanc del 2012 i acaba el 2017, i un aixecament de cinc anys sostingut, només de pensar-ho em fa mal.
[...]

Si perseverem de la forma que ho estem fent, cívica, pacífica, no violenta, som un poble que no defallim i que no defallirem. Portem 300 anys, com a mínim, intentant el nostre moment. Hem arribat més lluny que mai. L'1 d'octubre va ser l'acte de desobediència civil més important de la història d'Europa. A partir de l'1 d'octubre hem desconnectat de forma complerta. Aquesta generació no ens tirem enrere.
[...]

Entre la força de la gent i la feina que estem fent a fora, això és imparable; això, amics i amigues, és imparable. Paciència, perseverança. Tornarem a passar moments durs, perquè els tenim desbocats. Tenim enfront un Estat amb tota la força de l'Estat, però a més, en el cas de l'Estat espanyol, un Estat que no té cap escrúpol per fer servir tota la seva força de forma legal, il·legal o clavagueral, com ja ha demostrat. Un Estat que, com que en aquests moments està com una bèstia ferida, està rabiós, la repressió vindrà en les properes setmanes, i mesos, i s'incrementarà. Però malgrat això, si nosaltres resistim, persistim, això és imparable.


Jaume Alonso-Cuevillas, dinar groc a Amer, 16 de juny del 2019.




dijous, 13 de juny de 2019

Más allá de esos tejados




En el cristial se refleja
la imagen de un niño viejo,

ve llover como llovía
en el patio del colegio,

siente que, como entonces, ahora
la vida también está lejos,

más allá de esos tejados
rojos y grises, de aquellos

que emborronaba la niebla
y hoy desdibuja el recuerdo.


Karmelo C. Iribarren, Un lugar difícil.

dimecres, 12 de juny de 2019

Un invierno en Nueva York




Saliste a la bruca, a comprar cachucha,
En otro países a comer basura rusa.
Te la buscaste como a todo un león,
Hiciste tanta fuerza que hoy te queda un cuarto de cojón.

Pegaste botones y pegaste hasta con la boca,
Y le aguantaste vainas a todita la asquerosa.
Subite neveras con cinco vacas dentro,
Y en un invierno en Nueva York te viste muerto.

Caía la nieve sobre el cuerpo adormecido,
Tenías hasta los intestinos entumecidos.
Viste una visión, una discoteca.
Bajo una enramada, dos morenas bajando cerveza.

Te llegó la hora, papi, como a Monkey Magic.
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle.
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volver.

A veces la gente se quiere mover,
Quiere salir para ver.
Como es el otro bembé.
Te fuiste, te dite, viniste y qué hiciste.
Viste cómo nunca es como tu dijiste.

Cale cale, mama cule, cala cola.
Salí para allá, para depués darme cuenta
Que no hay de nada.

Tengo nueve años llenando maletas
Con media, panties y desdorante en descuento.
Voy a regalarlo cuando llegue adonde mi abuela
Y todo el mundo se pondrá contento.

Te llegó la hora papi como a Monkey Magic,
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volve’.

Todos vuelven a la tierra en que nacieron,
Al embrujo inconfundible de su sol.
Y quién quiere estar comiendo mierda y hielo
Cuando puede estar bailando algo mejor.

Te llegó la hora papi como a Monkey Magic,
Súbete a esta nube y deposítate en tu calle.
¡Y coje un avión, coño!
O una yola al revés,
Tu no lo ves, llegó la hora de volve’.


Rita Indiana, La hora de volver.

dimecres, 15 de maig de 2019

And the executioner was his father



The first time that Tom White saw a criminal hanged he was just a boy, and the executioner was his father.
[...]

The first hanging that Tom witnessed was carried out in January 1894. A ninteen-year-old black man, Ed Nichols, had been convicted of raping a girl and sentenced to be "hung by the neck until he is dead". The duty of performing the execution, wich hadn't occurred in the county for a decade, fell to the sheriff.
Tom's father hired a carpenter to construct the gallows near the southern wall of the prison, the only place where the ceiling was sufficiently high. The location was ten feet from Nichol's cell, and the condemned man –who maintained his innocence and still hoped for a reprieve from the governor– could hear the planks being sawed and nailed, sawed and nailed, the pace quickening. Tom's father was determined to make the killing mercifully swift, and once the apparatus was completed, he repeatedly tested it with sacks of sand.
[...]

On the day of the execution, Tom, who was twelve years old, stood on a tier inside the jail. No one shooed him away, not even his father, and he could see Nichols, who was dressed in his new suit, being led by Tom's father to the scaffolding, time measured in each step and breath. As Tom listened, a preacher read Nichols's finals statement: "Sheriff White has been very accommodating to me indeed. I feel prepared to meet death. My soul is at peace with all mankind." The preacher offered his own holy words. "Ed Nichols is to swing to eternity," he said. "Sheriff Death is on his black steed, is but a short distance away, coming to arrest the soul of this man to meet the trial at the higher bar where God himself is supreme ruler, Jesus, his son the attorney, and the Holy Ghost the prosecutor".
When the preacher finished, Tom heard a familiar voice. It was his father, reading the death warrant. The noose was fitted around Nichols's neck, and a black hood placed over his head. Tom could no longer see Nichols's face, but he could see his father holding the lever for the trapdoor. At two minutes before four in the afternoon, his father sprang the trap. The body fell before jerking violently upward. A sound of astonishment and horror rippled through the crowd. Despite all the meticulous construction, Nichols was still moving, still trembling with life. "He kicked and jerked around a long time," Tom later recalled. "It seemed like he would never give up and die". Finally, his body stopped moving and was cute down from the rope.


David Grann, Killers of the flower moon.