dijous, 16 d’agost de 2018

Bèstia morta

L'endemà, va anar tot molt de pressa. El meu pare va estar mirant-se el toro de lluny, estudiant-ne els moviments amb posat d'entès, la muleta plegada al volant del pal que duu cosit a dintre –l'estaquillador. Hi va posar l'ayuda –l'espasa de fusta que dóna a la muleta l'angle característic– i va anar cap al centre de la plaça, on hi havia un plàtan i la font. El seu cosí Nicanor va mirar d'aturar-lo, i el meu pare el va amenaçar amb l'espasa de fusta. Va citar el toro, un toro d'aquests que van per tots els pobles i que, de tan bregats, ningú no els vol torejar. El va enforquillar a la primera passada. El van dur al metge, va tornar amb uns quants punts i l'endemà ja corria pel ball: una herida por asta de toro de un centímetro entre el orificio delano y mis partes, explicava a tothom, fent servir aquella prosa emfàtica de les infermeries de les places de toros. Vaig aguantar tota la nit despert, primer en el terrat d'uns parents i, més tard, enfilat a la baranda que tancava la plaça per un costat que no s'havia construït. Vaig veure com embolaven el toro, com anava esquitxant gotellons de quitrà i com es van anar apagant les boles. I com amb els ferros a les banyes, i una torraina a cada punta, encara li van posar l'albarda i el collar de cascavells, i com feia el gest d'arrencar-se, quan els mozos el cridaven, però ja sense envestir, i com es quedava immòbil al mig de la plaça, cada cop més cansat de viure. I em va impressionar que després de lligar-lo a la barrera, quan ja li havien obert el coll i es dessagnava, un mozo li va donar un grapat d'herba i la mastegava amb unes dents grogues, els ulls esbatanats, perduts, de bèstia morta.
El meu pare es va voler quedar les banyes del toro que l'havia enforquillat. Les va posar en sal, per fer saltar la membrana que hi ha dintre, amb la idea de tenir unes banyes d'aquelles que, amb un tros de fusta al mig, es van servir per torejar de saló. El pintor Joan-Pere Viladecans, que és un gran afeccionat als toros, em va explicar que la membrana aquesta és fàcil de treure. Un cop va haver de buidar una banya per a una obra que va titular «Cumplido al poeta F. Villalón»: una banya i a la punta de la banya, la paraula lluna. Em va dir que cal bullir-la, que el tap de dins surt sol i es pot menjar. Al meu pare no li devien explicar bé perquè les banyes es van arrossegar dies i dies per la galeria de casa, cobertes de sal, amb una olor embafadora de toro i de podrit.

Julià Guillamon, El barri de la plata.

dissabte, 4 d’agost de 2018

El Andrajo

El Andrajo era un tipo chiquitín, esmirriado, canijo, anguloso, feo, cenceño, pero educado, también simpático y, sobre todo, gracioso, que decía la gente.
Su educación era tanta que él no entraba en ninguna parte sin quitarse antes la boina y preguntar:
-¿Da usted permiso?
Y se lo dieran o no se lo dieran, adelante.
Tenía las facciones asimétricas. Un ojo más alto que el otro; cuando cerraba uno de los ojos, el otro lo abría; diverso número de arrugas en cada lado de la cara... Estaba tan delgado que el pantalón le formaba una bolsa en el culo. Llevaba dentadura postiza.
Estaba casado con la Juanuca, una mujer mayor que él, muy buena y muy enamorada, que lo quería mucho. Tenían una hija, la Juana. El Andrajo nunca anduvo bien de salud. De un tiempo acá se ahogaba al andar, enflaquecía todavía más y caminaba como escorado.
Al Andrajo lo llamaban Andrajo porque cuando niño su madre lo envolvía en andrajos.
Alguna vez, pocas, y para olvidar que estaba enfermo, que no trabajaba, que era feo y se había criado entre harapos, se emborrachaba.

Paco Candel, ¡Dios, la que se armó!.

diumenge, 29 de juliol de 2018

Before burning them

Raghav took me to a very large open patch of ground by the train sheds, a phantasmagoric scene with a vast garbage dump on one side with groups of people hacking at the ground with picks, a crowd of boys playing cricket, sewers running at our feet, train tracks and bogies in sheds in the middle distance, and a series of concrete tower blocks in the background. A
week ago, I had been standing at the other side of this ground. A Muslim man had pointed out where I now stood, saying, “That is where the Hindus came from.”
This is where Raghav and the boys caught two Muslims. They had strayed. “We burnt them. We poured kerosene on them and set them on fire,” said Raghav.
“Did they scream?” I asked him.
“No, because we beat them a lot before burning them. Then their bodies lay here in the ditch, rotting, for ten days. Crows were eating them. Dogs were eating them. The police wouldn’t take the bodies away, because the Jogeshwari police said it was in the Goregaon police’s jurisdiction, and the Goregaon police said it was the railway police’s jurisdiction.”
Raghav also told me about an old Muslim man who was throwing hot water on the Sena boys. They broke down his door, dragged him out, took a neighbor’s blanket, wrapped him in it, and set him on fire. “It was like a movie: silent, empty, someone burning somewhere, and us hiding, and the army. Sometimes I couldn’t sleep, thinking that just as I have burnt someone, somebody could burn me."

Suketu Mehta, Maximum City.

dimecres, 23 de maig de 2018

You’re not happy with the conch

My favorite tablemate was Trudy, whose husband was back home in Tamarac managing some sudden crisis at the couple’s cellular phone business and had given his ticket to Alice, their heavy and very well-dressed daughter, who was on spring break from Miami U, and who was for some reason extremely anxious to communicate to me that she had a Serious Boyfriend, the name of which boyfriend was Patrick. Alice’s part of most of our interfaces consisted of remarks like: “You hate fennel? What a coincidence: my boyfriend Patrick absolutely detests fennel”; “You’re from Illinois? What a coincidence: my boyfriend Patrick has an aunt whose first husband was from Indiana, which is right near Illinois”; “You have four limbs? What a coincidence:…,” and so on. Alice’s continual assertion of her relationship-status may have been a defensive tactic against Trudy, who kept pulling professionally retouched 4 × 5 glossies of Alice out of her purse and showing them to me with Alice sitting right there, and who, every time Alice mentioned Patrick, suffered some sort of weird facial tic or grimace where one side’s canine tooth showed and the other side’s didn’t. Trudy was 56, the same age as my own dear personal Mom, and looked — Trudy did, and I mean this in the nicest possible way — like Jackie Gleason in drag, and had a particularly loud pre-laugh scream that was a real arrhythmia-producer, and was the one who coerced me into Wednesday night’s Conga Line, and got me strung out on Snowball Jackpot Bingo, and also was an incredible lay authority on 7NC Luxury Cruises, this being her sixth in a decade — she and her friend Esther (thin-faced, subtly ravaged-looking, the distaff part of the couple from Miami) had tales to tell about Carnival, Princess, Crystal, and Cunard too fraught with libel-potential to reproduce here, and one long review of what was apparently the worst cruise line in 7NC history — one “American Family Cruises,” which folded after just sixteen months — involving outrages too literally incredible to be believed from any duo less knowledgeable and discerning than Trudy and Esther.
Plus it started to strike me that I had never before been party to such a minute and exacting analysis of the food and service of a meal I was just at that moment eating. Nothing escaped the attention of T and E — the symmetry of the parsley sprigs atop the boiled baby carrots, the consistency of the bread, the flavor and mastication-friendliness of various cuts of meat, the celerity and flambé technique of the various pastry guys in tall white hats who appeared tableside when items had to be set on fire (a major percentage of the desserts in the 5stars C.R. had to be set on fire), and so on. The waiter and busboy kept circling the table, going “Finish? Finish?” while Esther and Trudy had exchanges like:
“Honey you don’t look happy with the conch, what’s the problem.”
“I’m fine. It’s fine. Everything’s fine.”
“Don’t lie. Honey with that face who could lie. Frank am I right? This is a person with a face incapable of lying. Is it the potatoes or the conch? Is it the conch?”
“There’s nothing wrong Esther darling I swear it.”
“You’re not happy with the conch.”
“All right. I’ve got a problem with the conch.”
“Did I tell you? Frank did I tell her?”
[Frank silently probes own ear with pinkie.]
“Was I right? I could tell just by looking you weren’t happy.”
“I’m fine with the potatoes. It’s the conch.”
“Did I tell you about seasonal fish on ships? What did I tell you?”

dimarts, 17 d’abril de 2018

Havia vist la mort de la vora

Em va costar posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l'aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà dura m'estrenyia el cos. On era a casa? Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí... tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats... S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l'hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensatava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l'acabament d'aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre.

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra...

dissabte, 24 de febrer de 2018


-Antoni Bassas: Suso, en aquest article vas fer un retrat dels catalans. Vas dir que som gent que sentim que pertanyem a un país culte i capaç de donar feina i casa als seus habitants, però que quan va a Madrid s'ha de posar de perfil per no fer-se notar. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de nosaltres?

-Suso de Toro: He visto ciertos rasgos específicos que me han llamado la atención. Rasgos de personas que se saben capaces de muchas cosas pero que no pueden mostrarlo, o que tienen que contenerlo. Eso se manifiesta en muchos rasgos, no siempre necesariamente positivos. Siempre he notado una cierta disciplencia; en mi caso siempre he notado la recepción de «ah, el galleguiño, qué cosas escribe, qué cosas dice», de algún modo lo he notado, pero lo entiendo comprensible, perfectamente. Los catalanes en general se saben una sociedad más culta, más cívica, más capaz que la media española. Y al mismo tiempo saben que no lo pueden mostrar porque genera rechazo, mostrar su identidad, mostrarse simplemente cómo son porque genera rechazo en España, y muy particularmente en Madrid, en el poderY eso crea una serie de situaciones que lleva a vivir disimulando, de algún modo. Los gallegos disimulamos, pero con un complejo de inferioridad, en general, la gente siente su identidad como un estigma, como algo que le resta categoría. En vuestro caso tenéis que disimular una ambivalencia, saberse, entre comillas, superior y no poderse mostrar, de algún modo, y creo que es una situación incómoda de la que habéis salido.

Suso de Toro,  entrevista al Diari Ara.

diumenge, 14 de gener de 2018

La turba que me rodeará

Tristis est anima mea usque ad mortem,
Sustinete hic et vigilate mecum.
Nunc videbitis turbam, quae circumdabit me.
Vos fugam capietis,
Et ego vadam immolari pro vobis.

[Mi alma está triste incluso ante la muerte.
Quedaos aquí y velad conmigo.
Observad conmigo la turba que me rodeará.
Y yo me inmolaré por vosotros.]

Carlo GesualdoTristis est anima mea (Responsos del Jueves Santo según el Evangelio según San Mateo). 

dilluns, 8 de gener de 2018

diumenge, 7 de gener de 2018

Límits perfilats

Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.

dijous, 4 de gener de 2018

The 2017 Iceberg's Best Movies & Series

Golden Iceberg: The Hateful Eight, by Quentin Tarantino.
Una de las mejores y más inteligentes revisiones del género western desde los setenta.

Silver Iceberg: Sing Street, by John Carney.
El género musical pone el foco en la adolescencia de los ochenta en la Europa de la incipiente decadencia industrial.

Bronze Iceberg: Catfish, Rel Schulman and Henry Jost.
Una revolución en el género documental. Lo que parece que no es real, se convierte en real.

4) ¿Qué fue de Jorge Sanz?, David Trueba.

5) La juventud, Paolo Sorrentino.