dimecres, 21 de setembre de 2016

Què us passa, espanyols?



"L'Estat espanyol ens odia. Ens odia. Ens ho ha fet saber durant 300 anys, o més. Els hi som insuportables per ser com som. I quan algú t'odia per ser qui ets, per ser com ets, no hi pots fer res. És com quan un racista o un fatxa, o un nazi odia un negre, un jueu, pel fet de ser-ho. Podria ser que ens odiessin perquè som estalviadors. Llavorens podríem dir «Vinga, va, gastem, gastem a dojo, patejem-nos-ho tot, la casa per la finestra». O ens podrien odiar perquè tenim el millor equip del món, que és el Barça, evidentment. En fi, per moltes coses. Però quan t'odien pel que ets, no hi pots fer res, i aleshores això implica tota l'altra sèrie de motius que impliquen que no hi haurà mai un encaix amb Espanya.
Primer, parlem una llengua que a ells no els agrada, que és el català, antiga i cultíssima. Una llengua que ha donat obres cabdals a la literatura universal, com és per exemple el Tirant lo blanc, entre moltes altres. Ja veuríem si El Quixot no era en català, jo tinc els meus dubtes, o El llàtzer de Tormos, ja veuríem, diuen que sí... Hem de tocar els collons.
Per tota una sèrie de factors us he de dir que el dia 13 es produeix un altre fet que odien profundament els espanyols, que és la democràcia. Democràcia i Catalunya va junt; llibertat i Catalunya és el mateix. Odien el fet que els catalans, pacíficament, civilitzadament, puguem reunir-nos, sense comptar fins i tot amb les institucions polítiques, i amb la societat civil, havent decidit poder votar si voldríem fer un referèndum per la independència. Com que això també ho odien, us dic a tots, vilafranquins, d'aquí i vinguts de fora, que aneu a votar.
Digueu a tots aquells que tingueu al voltant, que no són d'aquí i que s'hagin intentat integrar, expliqueu-lis molt bé tots aquests raonaments, perquè ells també formaran part de la Catalunya. Catalunya no és qui viu i treballa a Catalunya: català és qui vol ser català, és qui estima Catalunya. Conec molta gent que viu i treballa a Catalunya i que ens odia profundament. Aquests també els hi hem d'explicar i els hem d'intentar convèncer. Si no ho aconseguim, ja estarem a temps de donar-lis la clau, perquè el duro no els hi donarem, perquè ja l'hem donat durant més de 300 anys, els donarem la clau i que marxin. La independència els hi donarem nosaltres a ells.
I una altra cosa, no esperem que els espanyols mai ens entenguin. Hem de començar a preguntar nosaltres a ells què els passa. Què els passa? Què us passa? Què us passa, espanyols? Esteu malalts? Us trobeu bé? Què us passa que odieu tant aquests altres conciutadans que us paguen la vida a vosaltres, i que us paguen una bona vida, a més a més. Què us passa senyors Ibarra de torn, els Rajoy, els Asnar? Què us passa? Tant costa de desempallegar-se del vostre passat franquista, dictatorial, senyoritista, conquistador, etcètera etcètera?
I un altre missatge molt especial a tota aquella gent vinguda d'Amèrica del Sud: voteu també, aneu-hi, si esteu evidentment en condicions de fer-ho, i voteu també que sí a la independència perquè el mateix que us van fer a vosaltres, heu de pensar que nosaltres ho estem patim de fa molt més temps, o més o menys el mateix."


Toni Albà, Les raons de la consulta sobre la independència.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Fighting the future

The whole thing was born, they say, in the late 1940s, when most ex-GIs wanted to get back to an orderly pattern: college, marriage, a job, children –all the peaceful extras that come with a sense of security. But not everybody felt that way. Like the drifters who rode west after Appomatox, there were thousands of veterans in 1945 who flatly rejected the idea of going back to their pre-war pattern. They didn’t want order, but privacy- and time to figure things out. It was a nervous, downhill feeling, a mean kind of Angst that always comes out of wars… a compressed sense of time on the outer limits of fatalism. They wanted more action, and one of the ways to look for it was on a big motorcycle. By 1947 the state was alive with bikes, nearly all of them powerful American made irons from Harley-Davidson and Indian (now defunct).
[...]

dijous, 28 de juliol de 2016

Cuando jugaba contigo



Bésame cariño mío,
bésame como tú sabes.
Pon tus labios con los míos,
que mis palomas torcales,
se están muriendo de frío,
tus besos alivian mis males.
Anoche estuve contigo,
anoche estuve contigo,
en esa guapa montaña.
Fuimos como dos amigos,
y sentí cosas extrañas,
cuando jugaba contigo
en tu bonita cabaña.


Ana Reverte, Dos Amigos.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Froilán III, legítimo heredero

Gora Froilán by O Puto Coro do Exército Froilanista from Partido Froilanista on Vimeo.


GORA FROILÁN MARICHALAR
FELIPE USURPADOR, HELENA É A MAIOR
FROILÁN III LEXÍTIMO HEREDEIRO
AVANTE SEN TRÉGUA MONARQUIA GALEGA
PINCHO MORUNO CARGADO DE FUTURO
GALIZA CEIVE PODER PRA FROILÁN

QUE LLE DEAN À VOSSA LEI (À VOSA LEI)
FROILÁN III NOSO REI (O NOSO REI)
PRESCREVEU NOSA PACIÉNCIA
PRA MAÑÁ A INDEPENDÊNCIA
DESVARIOS DA DEMOCRÁCIA (MENTIRAS SON)
TRAPALLADAS E FALÁCIAS (FALÁCIAS SON)
A ÚNICA ESCOLLA REAL
A COROA PRA DON FROILÁN

GORA FROILÁN MARICHALAR
FELIPE USURPADOR, HELENA É A MAIOR
FROILÁN III LEXÍTIMO HEREDEIRO
AVANTE SEN TREGUA MONARQUIA GALEGA
PINCHO MORUNO CARGADO DE FUTURO
GALIZA CEIVE PODER PRA FROILÁN

OS TEMPOS SON CHEGADOS (CHEGADOS SON)
DOS BARDOS DAS IDADES (DAS DE XERIÓN)
E AS NOSAS VAGUIDADES
CUMPRIDO FIN TERÁN
QUE SAIVA VILAPODRE (HAN DE SABER)
COVEIRA DA CANALLA (HAN-SE FODER)
QUE NESTA TERRA ASOBALLADA
SÓ HAI UN REI, i É DON FROILÁN 



Gora Froilán, Puto Coro do Exército Froilanista.

dijous, 9 de juny de 2016

What remains?

"Alas!" said the fair Jewess, "and what is it, valiant knight, save an offering of sacrifice to a demon of vain glory, and a passing through the fire to Moloch?---What remains to you as the prize of all the blood you have spilled---of all the travail and pain you have endured---of all the tears which your deeds have caused, when death hath broken the strong man's spear, and overtaken the speed of his war-horse?" 

"What remains?" cried Ivanhoe; "Glory, maiden, glory! which gilds our sepulchre and embalms our name." 

"Glory?" continued Rebecca; "alas, is the rusted mail which hangs as a hatchment over the champion's dim and mouldering tomb---is the defaced sculpture of the inscription which the ignorant monk can hardly read to the enquiring pilgrim---are these sufficient rewards for the sacrifice of every kindly affection, for a life spent miserably that ye may make others miserable? Or is there such virtue in the rude rhymes of a wandering bard, that domestic love, kindly affection, peace and happiness, are so wildly bartered, to become the hero of those ballads which vagabond minstrels sing to drunken churls over their evening ale?"



Ivanhoe, Walter Scott.

dimecres, 18 de maig de 2016

Los domingos olían a vinagre



Los pobres aún permanecieron durante algunos años en aquel Somorrostro que los domingos olía a vinagre, porque vinagre era lo que las madres usaban para que las largas melenas morenas de sus hijas brillaran más. Sol festivo y vinagre en las largas melenas de las muchachas. Juanito Valderrama, Concha Piquer, Emili Vendrell hijo, Luis Mariano, Gloria Lasso, el Dúo Dinámico y Antonio Molina en las radios. Y guitarras flamencas, guitarras de madera de ciprés, guitarras gitanas que soñaban con el éxito a la orilla de la mar. Y olores de sardina, cerveza y vino en una chabola grande, que era un bar sin nombre con paredes y techo de hojalata. Sardinas, barras de pan y un ruidoso futbolín.
Agustín Valero, uno de los porteros de la fábrica de gas ya muerta, fumaba en boquilla, calzaba zapatos bicolores y leía todos los tiros de Marcial Lafuente Estefanía en unas novelas alquiladas cuyas páginas olían a chorizo y estaban manchadas de aceite. Valero tenía hechuras de tahúr honrado del Misisipi. Otro de los porteros, José Gómez, gallego sabio, le daba trompazos a un gran pulpo para que se ablandara. Y Eulogio Cabrecos, siempre con la úlcera de estómago, ponía perdido todo el santoral cristiano mientras se defendía con vino.
–A ver quién puede más: la úlcera o yo.

Arturo San Agustín, En mi barrio no había chivatos.

dijous, 5 de maig de 2016

Ni sus putos muertos





"Esta va dedicada a todos los capullos que van de patriotas. ¡Apátridas, mecaguen Dios!"

Sin país.
Veo casas, veo piedras, 
veo árboles, veo policía, 
en fin, veo el paisaje, 
pero por mucho que miro 
no veo crecer países 
por ninguna parte. 
Un país es un invento, 

un país es una estafa, 
un país es algo, para 
lo que nadie me ha pedido mi opinión. 
un país no es nada. 
Nada lo justifica, 
ni sus putos muertos, 
ni sus putas medallas. 
Yo no debo nada 
a Dios ni al gobierno 
por haber nacido por 

el coño de mi madre.


La Polla Records, Sin país.

dilluns, 25 d’abril de 2016

"Pues me paso a la medicina alternativa"




Esto es como el momento en que el paciente se va a que sé yo, al Mount Sinaí de Nueva York y se dice: «Ahí sí me van a curar». Y resulta que no. Que llegas al Mount Sinaí y resulta que tampoco te curan. Y te dicen: «Mire ese tumor, con la medicina clásica, oficial, no tiene solución». Entonces, se dice: «Pues me paso a la medicina alternativa». ¿Me explico? Quiero decir que mucha gente en Catalunya ha perdido la esperanza en la solución clásica, tradicional, del problema catalán, que era el encaje federal, o confederal, y hoy sólo cree en la única alternativa disponible, que es la independencia.

Toni Comín, conseller de Salud de la Generalitat de Cataluña.
"No hay regeneración de España sin independencia de Catalunya", Eldiario.es

diumenge, 17 d’abril de 2016

El punt exacte d'avorriment


Un dia es trobaren el director Xavier de Echarri i Josep Pla. Echarri li preguntà què li semblaven els editorials de La Vanguardia. "Magnífics", contestà Pla, "tenen el punt exacte d'avorriment que han de tenir". Això encara passa avui en molts diaris.
Eren temps en què es prenien posicions molt categòriques en qüestions internacionals. El diari Le Monde era un referent obligatori. I els editorials sobre els països del Tercer Món o sobre els neutrals eren imprescindibles. Què no deu haver dit La Vanguardia sobre la Revolució Cultural de Mao o la descolonització dels estats africans? Els temes catalans o espanyols es tractaven amb una gran cautela i amb una extrema subtilitat. S'hi passava de puntetes. El just i prou.
Recordo que, anys més tard, el president Jordi Pujol trucava interessant-se per qualsevol tema. Ho feia molt sovint. Encetava la conversa amb qüestions llunyanes, europees, internacionals. Quan semblava que tallava, llavors, de forma oberta i sense miraments, feia el seu requeriment. Li deia que ja ho tractaríem a l'editorial. "No, és igual, no paga la pena", deia, "els editorials no els llegeix ningú". Una concepció molt singular del periodisme. A ell li interessaven els titulars i la portada.


Lluís Foix, Aquella porta giratòria.

dimecres, 30 de març de 2016

El DNI fals de Puigdemont

Quan en Carles Puigdemont periodista voltava pel món a principi dels anys noranta procurava arribar als hotels [on] s’allotjava a última hora. Perquè a aquelles hores acostumava a haver-hi, tal com explica ell mateix, «un personal de servei que solien ser gent immigrant, gent que acabava d’arribar i que tenia un domini de l’anglès o del francès molt inferior al meu, i fàcilment els podia colar el carnet de nacionalitat catalana que portava a la butxaca i els deia “from Catalonia”. “Cata…what?” I els ho escrivia jo mateix i no hi havia cap problema amb la nacionalitat.»