diumenge, 14 de gener de 2018

La turba que me rodeará




Tristis est anima mea usque ad mortem,
Sustinete hic et vigilate mecum.
Nunc videbitis turbam, quae circumdabit me.
Vos fugam capietis,
Et ego vadam immolari pro vobis.

[Mi alma está triste incluso ante la muerte.
Quedaos aquí y velad conmigo.
Observad conmigo la turba que me rodeará.
Huid,
Y yo me inmolaré por vosotros.]



Carlo GesualdoTristis est anima mea (Responsos del Jueves Santo según el Evangelio según San Mateo). 

dilluns, 8 de gener de 2018

diumenge, 7 de gener de 2018

Límits perfilats

Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
[...]
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.

dijous, 4 de gener de 2018

The 2017 Iceberg's Best Movies & Series



Golden Iceberg: The Hateful Eight, by Quentin Tarantino.
Una de las mejores y más inteligentes revisiones del género western desde los setenta.

Silver Iceberg: Sing Street, by John Carney.
El género musical pone el foco en la adolescencia de los ochenta en la Europa de la incipiente decadencia industrial.

Bronze Iceberg: Catfish, Rel Schulman and Henry Jost.
Una revolución en el género documental. Lo que parece que no es real, se convierte en real.
---

4) ¿Qué fue de Jorge Sanz?, David Trueba.

5) La juventud, Paolo Sorrentino.


dimarts, 2 de gener de 2018

dijous, 14 de desembre de 2017

A currency for her island

The story starts in 1505, when the Queen of the small Buton island in Sulawesi decided to cut her striped dress into small squares, creating a currency for her island. For the five following centuries, the bank notes were exclusively woven by the princesses throughout generations, on an island kept secret in order to prevent falsification. It was forbidden by the King to take de bank notes outside of the island. Every pattern of stripes had a different value, and a white piece could buy ten water buffaloes.
In the last days of the Dutch colony, officials forced the islanders to swap their woven currency against Gulden coins. From all pieces, only 12 survived and are today kept at the National Museum of Jakarta.

Alexis Gautier, Pulau Jengkerik.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Un hombre con fe

Desde hace muchos años atrás yo había sabido que era necesario meter en la misma bolsa a los católicos, los freudianos, los marxistas y los patriotas. Quiero decir: a cualquiera que tuviese fe, no importa en qué cosa; a cualquiera que opine, sepa o actúe repitiendo pensamientos aprendidos o heredados. Un hombre con fe es más peligroso que una bestia con hambre. La fe los obliga a la acción, a la injusticia, al mal; es bueno escucharlos asintiendo, medir en silencio cauteloso y cortés la intensidad de sus lepras y darles siempre la razón. Y la fe puede ser puesta y atizada en lo más desdeñable y subjetivo. En la turnante mujer amada, en un perro, en un equipo de fútbol, en un número de ruleta, en la vocación de toda una vida.
El leproso se exalta cuando tropieza, suda olores fosfóricos frente a la oposición más pequeña o sospechada, busca afirmarse –afirmar la fe– pisando cabezas o intimidades tiernas, sagradas. Para concluir, un hombre contaminado por cualquier clase de fe llega velozmente a confundirla consigo mismo; entonces es la vanidad la que ataca y se defiende. Con la ayuda de Dios, es mejor no encontrarlos en el camino; con la ayuda propia, es mejor cambiar de vereda.


Juan Carlos Onetti, Dejemos hablar al viento.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Control de capital




Un dels elements passa pel control del territori i, per tant, cal analitzar com es controla el port i l'aeroport, cosa que té a veure amb quants efectius tenim disposats a anar allà, però també perquè els Mossos deixin de ser policia judicial de la justícia espanyola. S'ha d'afinar molt per fer aquest control efectiu de manera gradual. No ho pots tenir tot el primer dia, però ho pots anar fent progressivament. Una paralització com la de dimecres ajuda a tenir clar que podem controlar coses. A banda, cal tenir en compte el control del capital i, com en determinats casos, a partir de la declaració d'independència com fem un control de capital i fluxos de capital a Catalunya, per garantir un mínim la capacitat de funcionar de la República.



Eulàlia Reguant, entrevista a Nació Digital.


divendres, 6 d’octubre de 2017

Que no nos traten de tontainas





Tanta por, tanta por, tanta por, i resulta que al final ens acaben dient que els bancs marxaran. Carme, tranquil·la, no en marxarà cap. M'enteneu? Us penseu que marxaran d'aquí? Clar que no marxaran! Clar que no marxaran! Es quedaran! Es quedaran! Que no són tots aquests ni les filles de la caritat ni les germanetes dels pobres. Ho fan per interessos, no us preocupeu, que ja no ens els creiem, que ja som una mica grandets.

Ya somos mayorcitos, que no nos traten de tontainas, porque no lo somos. Ya sabemos que los bancos se van a pelear para estar en Cataluña. Algú es pensa que aquesta gent marxarà, oi que no? I els que estan aquí a Catalunya, que tenen el seu principal mercat a Catalunya, els dos, tant CaixaBank com el Sabadell, vostès creuen que marxaran de Catalunya? Renunciaran al seu mercat principal? Escolteu, és evident que els bancs es barallaran per estar a Catalunya; no marxaran, no: es barallaran per ser-hi.


Artur Mas, president de la Generalitat, any 2015.

(CaixaBank, Banc Sabadell i altres entitats financeres van aprovar entre el 5 i 6 d'octubre del 2017 que traslladaven la seva seu social i fiscal fora de Catalunya).

dissabte, 30 de setembre de 2017

The freedom to doubt

This freedom to doubt is an important matter in the sciences and, I believe, in other fields. It was born of a struggle. It was a struggle to be permitted to doubt, to be unsure. And I do not want us to forget the importance of the struggle and, by default, to let the thing fall away. I feel a responsibility as a scientist who knows the great value of a satisfactory philosophy of ignorance, and the progress made possible by such a philosophy, progress which is the fruit of freedom of thought. I feel a responsibility to proclaim the value of this freedom and to teach that doubt is not to be feared, but that it is, to be welcomed as the possibility of a new potential for human beings. If you know that you are not sure, you have a chance to improve the situation. I want to demand this freedom for future generations.


Richard Feynman, The meaning of it all.