dijous, 16 d’agost de 2018

Bèstia morta

L'endemà, va anar tot molt de pressa. El meu pare va estar mirant-se el toro de lluny, estudiant-ne els moviments amb posat d'entès, la muleta plegada al volant del pal que duu cosit a dintre –l'estaquillador. Hi va posar l'ayuda –l'espasa de fusta que dóna a la muleta l'angle característic– i va anar cap al centre de la plaça, on hi havia un plàtan i la font. El seu cosí Nicanor va mirar d'aturar-lo, i el meu pare el va amenaçar amb l'espasa de fusta. Va citar el toro, un toro d'aquests que van per tots els pobles i que, de tan bregats, ningú no els vol torejar. El va enforquillar a la primera passada. El van dur al metge, va tornar amb uns quants punts i l'endemà ja corria pel ball: una herida por asta de toro de un centímetro entre el orificio del ano y mis partes, explicava a tothom, fent servir aquella prosa emfàtica de les infermeries de les places de toros. Vaig aguantar tota la nit despert, primer en el terrat d'uns parents i, més tard, enfilat a la baranda que tancava la plaça per un costat que no s'havia construït. Vaig veure com embolaven el toro, com anava esquitxant gotellons de quitrà i com es van anar apagant les boles. I com amb els ferros a les banyes, i una torraina a cada punta, encara li van posar l'albarda i el collar de cascavells, i com feia el gest d'arrencar-se, quan els mozos el cridaven, però ja sense envestir, i com es quedava immòbil al mig de la plaça, cada cop més cansat de viure. I em va impressionar que després de lligar-lo a la barrera, quan ja li havien obert el coll i es dessagnava, un mozo li va donar un grapat d'herba i la mastegava amb unes dents grogues, els ulls esbatanats, perduts, de bèstia morta.
El meu pare es va voler quedar les banyes del toro que l'havia enforquillat. Les va posar en sal, per fer saltar la membrana que hi ha dintre, amb la idea de tenir unes banyes d'aquelles que, amb un tros de fusta al mig, es van servir per torejar de saló. El pintor Joan-Pere Viladecans, que és un gran afeccionat als toros, em va explicar que la membrana aquesta és fàcil de treure. Un cop va haver de buidar una banya per a una obra que va titular «Cumplido al poeta F. Villalón»: una banya i a la punta de la banya, la paraula lluna. Em va dir que cal bullir-la, que el tap de dins surt sol i es pot menjar. Al meu pare no li devien explicar bé perquè les banyes es van arrossegar dies i dies per la galeria de casa, cobertes de sal, amb una olor embafadora de toro i de podrit.


Julià Guillamon, El barri de la plata.

dissabte, 4 d’agost de 2018

El Andrajo

El Andrajo era un tipo chiquitín, esmirriado, canijo, anguloso, feo, cenceño, pero educado, también simpático y, sobre todo, gracioso, que decía la gente.
Su educación era tanta que él no entraba en ninguna parte sin quitarse antes la boina y preguntar:
-¿Da usted permiso?
Y se lo dieran o no se lo dieran, adelante.
Tenía las facciones asimétricas. Un ojo más alto que el otro; cuando cerraba uno de los ojos, el otro lo abría; diverso número de arrugas en cada lado de la cara... Estaba tan delgado que el pantalón le formaba una bolsa en el culo. Llevaba dentadura postiza.
Estaba casado con la Juanuca, una mujer mayor que él, muy buena y muy enamorada, que lo quería mucho. Tenían una hija, la Juana. El Andrajo nunca anduvo bien de salud. De un tiempo acá se ahogaba al andar, enflaquecía todavía más y caminaba como escorado.
Al Andrajo lo llamaban Andrajo porque cuando niño su madre lo envolvía en andrajos.
Alguna vez, pocas, y para olvidar que estaba enfermo, que no trabajaba, que era feo y se había criado entre harapos, se emborrachaba.


Paco Candel, ¡Dios, la que se armó!.