diumenge, 28 de maig del 2017

The thin whine of hysteria

There is something facile going on, some self-indulgence at work. Of course we would all like to “believe” in something, like to assuage our private guilts in public causes, like to lose our tiresome selves; like, perhaps, to transform the white flag of defeat at home into the brave white banner of battle away from home. And of course it is all right to do that; that is how, immemorially, things have gotten done. But I think it is all right only so long as we do not delude ourselves about what we are doing, and why. It is all right only so long as we remember that all the ad hoc committees, all the picket lines, all the brave signatures in The New York Times, all the tools of agitprop straight across the spectrum, do not confer upon anyone any ipso facto virtue. It is all right only so long as we recognize that the end may or may not be expedient, may or may not be a good idea, but in any case has nothing to do with “morality.” Because when we start deceiving ourselves into thinking not that we want something or need something, not that it is a pragmatic necessity for us to have it, but that it is a moral imperative that we have it, then is when we join the fashionable madmen, and then is when the thin whine of hysteria is heard in the land, and then is when we are in bad trouble. And I suspect we are already there.


Joan Didion, Slouching towards Bethlehem.



["Hi ha alguna cosa frívola, una certa indulgència en marxa. Per descomptat que a tots ens agradaria «creure» en alguna cosa, apaivagar les nostres culpes privades amb causes públiques, deixar anar els nostres egos avorrits; potser és com substituir la bandera blanca de la derrota a casa per un coratjós estendard blanc de batalla fora de casa. Per descomptat que està bé fer tot això; d'aquesta manera, des de temps immemorials, s'han aconseguit les coses. Però crec que està bé mentre no ens enganyem sobre el que estem fent i per què. Està bé mentre tinguem present que tots els comitès ad hoc, totes les línies de piquets, tots els escrits valents a The New York Times, totes les eines d'agitprop d'arreu no ens confereixen cap virtut ipso facto. Està bé mentre reconeguem que al final això que fem pot ser o no pot ser convenient, pot ser o no pot ser una bona idea, però que en cap cas no té res a veure amb «la moralitat». Perquè quan comencem a autoenganyar-nos pensant que no és que vulguem o necessitem alguna cosa, que no és una necessitat pragmàtica per a nosaltres tenir-ho sinó que és un imperatiu moral que ho tinguem, llavors és quan ens unim als bojos del moment, i llavors és quan s'escolta el fi gemec de la histèria al país, i és llavors quan tenim problemes de debó. I sospito que ja som en aquest punt."]

diumenge, 21 de maig del 2017

Make some art




–What does happy-sad even mean?
–It means that I'm stuck in this shithole full of morons and rapists and bullies, and I'm going to deal with it, okay? It is just how life is. I'm gonna try and accept it and get on with it and make some art.


Sing Street,  John Carney.

dilluns, 15 de maig del 2017

Hedor agrio

Comen en silencio. El jabalí que ha estado adobado en vinagre durante cuarenta y ocho horas con un ramillete de hojas de laurel. El jabalí que Èric, atado al morro del cuatro por cuatro, bajó clandestinamente al pueblo, cuando se hizo de noche, y subió a la vivienda, dos tramos de escaleras, dejando un reguero de sangre y pelo que luego se apresuró a limpiar con la escoba y la fregona ella, Tiphaine.
Lo come Tiphaine con cierto asco. Le cansa esa carne roja, fuerte, astillosa, que se le atraganta en la garganta. Le desagrada la visión de la bestia en la bañera y Èric descuartizándola, serrando sus patas y su cabeza, abriendo su vientre para sacar los intestinos, envolveros en papel de diario viejo, los que almacenan para encender la chimenea, y ordenándole:
–Tíralo ya al contenedor o nos apestará la casa.
La casa huele a jabalí muerto. Es un hedor agrio a cerdo sucio que tarda en irse a pesar de que Tiphaine abre las ventanas y friega los suelos con lejía. Luego le toca lavar la bañera, sacar toda aquella sangre que ha ido derramando la bestia mientras su cazador le descuartizaba, y recoger los pelos para que no embozaran el sumidero. Por eso Tiphaine odia el jabalí. Por todo lo que supone que Èric los cace.


José Luis Muñoz, Cazadores en la nieve.

dissabte, 6 de maig del 2017

Classe, casta



L'única vegada que vaig baixar del despatx per algun visitant en concret va ser per algú que era al carrer. Em va trucar el Sabin per l'interior i em va dir que des del seu lloc de disc joquei havia vist a la vorera al Michael Douglas, que no podia entrar. Aquest actor a mi no em diu res, però el record del seu pare, el dels titans i l'Espartac, em va fer baixar. Pensava fer-lo entrar per la porta privada i li vaig dir i, ell, amb un somriure prou amable em va preguntar:
–Què hi ha dins? Beure, noies, drogues?
Anava a dir-li que sí, que de tot allò i de la millor qualitat, però no sóc un venedor barat i només vaig arronsar les espatlles. I ell no va entrar. Estava fascinat pel carrer. Estava de pas cap a Mallorca on volia comprar una casa per fer salut, ell i la dona que havia conegut, la Zeta-Jones. El carrer, aquells dies, estava tancat als cotxes per la guàrdia urbana a causa de les queixes dels veïns, i la gent hi passejava com en una rambla de qualsevol poble de la mediterrània on els nois, els diumenges, sortien a festejar i les noies els feien anar de cul. L'ambient de festa i placidesa era tan subtil i dens a la vegada que un dia vam veure una parella follant allà, entre les plantes dels jardins de l'Edificio de Las Américas, tocant al Marcel. Al Michael Douglas tot allò el tenia enlluernat i calia entendre-ho en un home que ve de Los Ángeles on no es pot anar enlloc sense cotxe, on no hi ha un lloc com aquell de la nit de Marià Cubí. O sigui que el vaig deixar allí, estintolat en la cantonada, el turista sorprès que veu un món que a ell li és negat.
Hi va haver una excepció en això de que la gent no estava per anar darrere dels famosos per guapets que fossin. Va ser amb el Miguel Bosé. Ell tenia un amic íntim a Barcelona –un altre vip universal– i quan venia a ciutat només anava a casa d'ell i no estava per altres invitacions. I l'amic el va portar al bar. Em va impressionar, el Bosé, i vaig entendre allò de la casta. Fill d'un torero elegant i una actriu italiana. Si era guapo o no, no era tan important com el que emanava: classe, casta. Un vestit elegantíssim però res com la seva aura, allò en què els de la new age tenen raó. Suscitava una atracció respectuosa. Això que ara els de Podemos han pervertit, la casta.


dimarts, 2 de maig del 2017

Too long to be afraid



When I couldn't see you for the wall
What was that you said?
What was that you said, before you called?
And when I couldn't catch you for the fall
What was that you said?
What was that you said?
«Nothing hurts this much»
But I've seen the way
That bodies lie
And bodies tend to break.
And I've been away
I've been away too long
Too long to be afraid.
But you know
What you know is better
Is brighter.
And you know
You know
What you know is better
Is brighter.
And this is where we were, when I showed you the dark
Inside of me, in spite of me
On a bench in the park
You said to me:
«This is not you
This is not you...
This is not you!»


Light House, Future Islands.