dijous, 30 d’abril de 2009

A wife for the emperor

"In the last resort the choice had to be made by the "emperor". The way that this had been done in the time of Tung Chih and Kuang Hsu was for the girls who were candidates to stand in a line and the future bridgeroom to select one of them. I have heard two versions of how he indicated his choice. One was that he handed a jade symbol to the girl who took his fancy; the other was that he hung a pouch on the girl's buckle. When it came to my time the princes felt that lining up a row of maidens would no longer be suitable and decided that I should choose from photopraphs instead. I was to pencil a mark on the picture of one I liked best.

Four photos were sent to the Mind Nurture Palace. To me the girls seemed much the same and their bodies looked as shapeless as tubes in their dresses. Their faces were very small in the pictures so that I could not see whether they were beauties or not. The only comparison I could make was between the styles of their clothes. It did not occur to me at the time that this was one of the great events of my life, and I had no standards to guide me. I casually drew a circle on a pretty picture.

She was the daughter of Tuan Kunf of the Manchu Order clan. She was called Wen Hsin (her other name was Hui Sin) and she was three years younger than me, so that she would have been twelve when I saw her picture. As she was the girl favoured by the high consort Ching Yi her rival Tuan Kang was most displeased and, overruling Ching Yi's protests, she insisted on summoning the princes to persuade me to choose her candidate. She said that Wen Hsiu came of an impoverished family and was ugly, whereas the girl she supported, Wan Jung, was of a rich family, wondering why they had not explained things at the beginning, instead of letting me think that there was nothing to this business of making a pencil mark and drew a circle on the photo of Wan Jung.

This met with the disapproval of the high High Consorts Ching Yi and Jung Hui. After a series of arguments among the High Consorts and princes the high consort Jung Hui came out with this suggestion: "As His Majesty has marked Wen Hsiu's picture it wouldn't do for her to be married to one of his subjects, so he had better take her as a consort." I did not feel that I had much need for one wife, let alone two, and was not at all keen on this proposal; but when the princes and the high officials pointed out to me that according to the customs of my ancestors "the emperor has to have an empress and a consort" this was an argument I could not resist."

dimecres, 29 d’abril de 2009

2009 Iceberg best songs (first update)

1; 4:04, Mark Mulcahy.

2; Saint Simon, The Shins.

3; Blue Lines, Massive Attack.

4; Things done changed, Notorious B.I.G.

5; Tua Cara, Vinicius Cantuária.

**Special recognition of the Iceberg's Jury: Lies, Oniric.

Life of a Manhattan lobster

"Two weeks ago, Abe Moscowitz dropped dead of a heart attack and was reincarnated as a lobster. Trapped off the coast of Maine, he was shipped to Manhattan and dumped into a tank at a posh Upper East Side seafood restaurant. In the tank there were several other lobsters, one of whom recognized him. “Abe, is that you?” the creature asked, his antennae perking up.
“Who’s that? Who’s talking to me?” Moscowitz said, still dazed by the mystical slam-bang postmortem that had transmogrified him into a crustacean.
“It’s me, Moe Silverman,” the other lobster said.
“O.M.G.!” Moscowitz piped, recognizing the voice of an old gin-rummy colleague. “What’s going on?”
“We’re reborn,” Moe explained. “As a couple of two-pounders.”
“Lobsters? This is how I wind up after leading a just life? In a tank on Third Avenue?”
“The Lord works in strange ways,” Moe Silverman explained. “Take Phil Pinchuck. The man keeled over with an aneurysm, he’s now a hamster. All day, running at the stupid wheel. For years he was a Yale professor. My point is he’s gotten to like the wheel. He pedals and pedals, running nowhere, but he smiles.”
Moscowitz did not like his new condition at all. Why should a decent citizen like himself, a dentist, a mensch who deserved to relive life as a soaring eagle or ensconced in the lap of some sexy socialite getting his fur stroked, come back ignominiously as an entrée on a menu? It was his cruel fate to be delicious, to turn up as Today’s Special, along with a baked potato and dessert. This led to a discussion by the two lobsters of the mysteries of existence, of religion, and how capricious the universe was, when someone like Sol Drazin, a schlemiel they knew from the catering business, came back after a fatal stroke as a stud horse impregnating cute little thoroughbred fillies for high fees. Feeling sorry for himself and angry, Moscowitz swam about, unable to buy into Silverman’s Buddha-like resignation over the prospect of being served thermidor.
At that moment, who walked into the restaurant and sits down at a nearby table but Bernie Madoff. If Moscowitz had been bitter and agitated before, now he gasped as his tail started churning the water like an Evinrude."

Woody Allen, Tails of Manhattan. The New Yorker.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Exterminio de Cartago

(Sesenta años tras la batalla de Cannas)

"La tercera y última guerra púnica fue querida por Catón el Censor y provocada por Masinisa. Ninguno de los dos estaba destinado a ver el fin de ella.
Masinisa fue uno de los más extraños personajes de la Antigüedad. Vivió hasta los noventa años, tuvo el último hijo a los ochenta y seis, y a los ochenta y ocho galopaba todavía al frente de sus tropas. Después de [la batalla de] Zama, había recuperado el trono de Numidia y, dado que Cartago se había comprometido con Roma a no hacer más guerras, no se cansaba de hostigarla con incursiones y rapiñas. Cartago protestaba, y Roma la hacía callar. Mas cuando hubo pagado la última de las cincuenta indemnizaciones que debía anualmente a la Urbe, se reveló ante aquellos abusos y atacó a Masinisa.
En Roma, mandaba, entonces, el partido de Catón. Éste terminaba siempre sus discursos, cualquiera que fuese el tema, con el habitual estribillo: "en cuanto al resto, creo que Cartago ha de ser destruida". El Senado, ayudado por él, vio en el incidente una buena ocasión, y no soló intimidó a los cartagineses a no tomar iniciativas, sino que exigió trescientos niños de familia noble para retenerlos como rehenes. Los niños fueron entregados entre los lamentos de las madres, algunas de las cuales se lanzaron a nado detrás de las naves que se los llevaban, pereciendo ahogadas. A poco, visto que la provocación no había bastado, los romanos pidieron la entrega de todas las armas, de toda la flota y de gran parte del trigo. Cuando también estas peticiones fueron aceptadas, el Senado exigió que toda la población se retirase a diez millas de la ciudad, que debía ser arrasada. Los embajadores cartagineses objetaron en vano que la Historia no había visto jamás semejante atrocidad y se echaron al suelo mesándose los cabellos y ofreciendo a cambio sus vidas.

No había nada que hacer. Roma quería la guerra y tenía que la guerra a toda costa.
Cuando estas cosas se supieron en Cartago, la muchedumbre enfurecida linchó a los dirigentes que habían entregado a los niños, a los embajadores, a los ministros y a todos los italianos que encontraron a mano. Después, enfurecidos y llenos de odio, llamaron a las armas a todos los hombres, incluidos los esclavos, convirtieron a cada casa en un fortín y en dos meses fabricaron ocho mil escudos, dieciocho mil espadas y treinta mil lanzas y construyeron ciento veinte naves.
El asedio, por tierra y por mar, duró tres años. Escipión Emiliano, hijo adoptivo del hijo del vencedor de Zama, alcanzó una incierta gloria, expugnando por fin la ciudad, donde durante seis días más, calle por calle, casa por casa, se siguió combatiendo. Hostigado por los francotiradores, que combatían desde tejados y ventanas, Escipión destruyó todos los edificios.
Los que por fin se rindieron fueron solamente cincuenta y cinco mil de los quinientos mil habitantes de Cartago.

Escipión pidió al Senado permiso para poner fin a aquella carnicería. Le fue contestado que no sólo Cartago, sino todas sus dependencias debían ser destruidas. La ciudad siguió ardiendo durante diecisiete días. Los pocos supervivientes fueron vendidos como esclavos. Y su territorio fue a partir de entonces una "provincia" designada con el nombre genérico de África."

Indro Montanelli, Historia de Roma.

diumenge, 26 d’abril de 2009

2009 Best Books and Movies (updated as on April)


1; Burmese Days, George Orwell.

2; The White Tiger, Aravind Adiga.

3; From Emperor to Citizen, Aisin-Gioro Pu Yi.

4; Amami, Alfredo!, Terenci Moix.

5; La pensée en Chine aujourd'hui, direction d'Anne Cheng.


1; Il Divo, directed by Paolo Sorrentino.

2; The Wrestler, directed by Darren Aronofsky.

3; Battle for Haditha, directed by Nick Broomfield.

4; Weeds, created by Jenji Kohan.

5; The last King of Scotland, directed by Kevin Macdonald.

divendres, 24 d’abril de 2009

Gloria de Cartago

"Varrón era plebeyo, mejor patriota que general, y quería lo que sus electores querían: un éxito inmediato. Hablando en nombre del orgullo y del nacionalismo, tuvo, como de costumbre, razón. Y condujo sus ochenta mil elefantes y seis mil jinetes contra Aníbal que, pese a contar tan sólo con veinte mil veteranos, quince mil dudosos y diez mil jinetes, exhaló un suspiro de alivio. El temía solamente a Fabio Máximo.
La batalla, que fue la más gigantesca de la Antigüedad, tuvo lugar en Cannas, a orillas del Ofanto. Barca, como de costumbre, atrajo al enemigo a un terreno llano, adecuado para la acción de la caballería. Luego puso sus fuerzas en línea, colocando en el centro a los galos, pues estaba seguro de que éstos cederían. Así lo hicieron, en efecto. Varrón se introdujo en la brecha y las alas de Aníbal se cerraron sobre él. Emilio Paulo, que no había querido el encuentro, combatió valerosamente y cayó con otros cuarenta mil romanos, entre ellos ochenta senadores. Varrón logró salvarse en compañía de Escipión, que ya había salido bien librado en el Tesino, escapó a Chiusi y de allí volvió a Roma.
El pueblo le aguardaba, enlutado, a las puertas de la ciudad. Cuando le vieron aparecer, fueron todos a su encuentro, con los magistrados en cabeza, y le dieron las gracias por no haber dudado de la patria.
Así respondió la Urbe a la catástrofe.

Según los entendidos, Cannas permanece, en la historia de la estrategia, como un ejemplo jamás superado. Aníbal, único capitán que fue capaz de derrotar a los romanos cuatro veces consecutivas, perdió en ella solamente seis mil hombres, de los cuales cuatro mil eran galos. Pero perdió también el secreto de su triunfo, que finalmente, el enemigo comprendió: la superioridad de su caballería."

dijous, 23 d’abril de 2009

No em donis la pau, me la vull guanyar

"[...] No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa a l'alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna'm lluita, car jo posaré el demés.

Que en facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa'm, així, dempeus: açò, només et pregue.

Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbècils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d'agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna'm lluita i motius de plany o d'esperança.

Si no tingués què dir, tapa'm la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l'ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.
Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn."

Vicent Andrés Estellés, A Sant Vicent Ferrer.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Barcelona ja no és bona

"[...] Oh mundo de mi infancia, cuya mitología

se asocia -bien lo veo-

con el capitalismo de empresa familiar!

Era ya un poco tarde

incluso en Cataluña,

pero la pax burguesa

reinaba en los hogares y en las fábricas,

sobre todo en las fábricas

- Rusia estaba muy lejos

y muy lejos Detroit.

Algo de aquel momento queda en estos palacios

y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,

cuyo destino ya nadie recuerda.

Todo fue una ilusión, envejecida

como la maquinaria de sus fábricas,

o como la casa en Sitges, o en Caldetas,

heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,

de sus fosos quemados por los fusilamientos,

dan señales de vida los murcianos.

Y yo subo despacio por las escalinatas

sintiéndome observado, tropezando en las piedras

en donde las higueras agarran sus raíces,

mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur

hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,

en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación

que su instinto de vida

más fuertes al final que el patrón que les paga

y que el salta-taulells que les desprecia:

que la ciudad les pertenezca un día.

Como les pertenece esta montaña,

este despedazado anfiteatro

de las nostalgias de una burguesía."

Jaime Gil de Biedma, Barcelona ja no és bona.

Drinking ruinously on board

"Drinking commences in every grenadined corner of the Gabriella and it is very particular style of boozing. It can only be described as "sober drinking" -that serious business of getting perfectly shit-faced that seems to be an approach peculiar to the people of the Russo-Baltic countries east of Sweden. Manny Finnish men and women seem to pride themselves on being able to drink ruinously. Drams accompany everything from waking up until passing out. A glory shot of vodka with breakfast followed by lunchtime liveners and schnapps between each course at dinner are commonplace, even on land.

Passengers board Gabriella to buy alcohol -the merriment is essentially just a distraction while the shop is closed. The swedish government takes 140 kronor (12€) in tax a bottle of vodka -only Iceland and Norway demand more- this is comparatively high when you consider the UK takes half that amount.

By the team the buffet gets going at 19:00 everyone is stagering around -even the children, who are just being children, look drunk. Many take scant notice of the smörgasbord, opting instead to bleed the free DIY bat that consists of three pumps dispensing red and white wine and lager. It is an odd sensation to sit and observe and whether these people are truly enjoying themselves."

Saul Taylor, Ship Wrecked, on Monocle.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Babbo Natale s'era appena suicidato

"Corrado Capanna continuò a sfogliare il suo libro illustrato e lesse qualche anedotto curioso che neppure lui connosceva. Sotto una foto di Jake La Motta, quella dell'incontro con Tiberio Mitri, c'era una sua frase che diceva: "La mia famiglia era talmente povera che a ogni Natale mio padre usciva di casa e sparava qualche colpo di pistola in aria. Poi, rientrava precipitosamente e a noi ragazzi diceva che Babbo Natale s'era appena suicidato."

Angelo Ferracuti, Nafta.

p.d from Nafta: "After you're the champion, first you lose your legs, then you lose your reflexes, and then you lose your friends." (Willie Pep)

(Italiano-English translation by myself:

"Corrado Capanna was taking a look to his illustrated book and was also reading odd anecdotes that not even he knew. Under a picture of Jake La Motta, that picture of his combat with Tiberio Mitri, there was a quote of him saying: "My family was so poor that every Christmas my father went outside our home and made a shot to the air with his gun. Then, he would come back nervous and tell us, to the kids, that Santa Claus had just committed suicide.")

divendres, 17 d’abril de 2009

Amb moto xupu pa pa pa

"Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.
Ai! Quan engego la moto,
quin orgasme sideral!
És com si d'un glop em fes
tota l'escala social.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.

Agafat a les seves banyes,
xafant boles al seient,
amb tot ella sóc terrible,
sóc pitjor que en 'Frankinstein'.
Ab moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa.

Agafades al darrere,
hi duc nenes de bandera
que s'arrapen com llagostes,
pel Garraf, quan fem les costes.
Arribant al lloc precís
amb l'excusa de fer un pís,
rodolem tots dos per terra
i ens muntem la nostra guerra...
Jo i la moto...

Passeu del meu funeral
si un bon dia me la foto;
a mi poseu-me en un forat,
però arregleu-me la moto.

Sóc pedal, jo sóc bugia,
sóc la roda i sóc pistó,
m'accelero, corro i freno,
sóc la moto que duc jo.

Amb moto xupu pa pa pa,
i amb moto xupu pa pa pa
ai, ai, ai... Aparteu la paret!"

Pere Tàpias, La moto.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Before the Big Bang / Eine Zeit vor der Welt

"Noch sehr gut kann er sich an den Sommer des Jahres 2000 erinnern, als das nervende Zirpen der Grillen kein Ende nehmen wollte und drückende Hitze seinen Kopf bis spät in die Nacht umnebelte. Der junge Forscher hatte gerade den Umzug von Aachen in die USA hinter sich, alles war neu für ihn hier an der Penn State, und einige Wochen lang hatte für ihn einmal nicht die Physik allein im Mittelpunkt gestanden.
Wahrscheinlich sei nur so zu erklären, dass er, als er sich wieder an den Schreibtisch setzte, alle Sorgfalt fahrenließ und sich in Rechnungen stürzte, die eigentlich zu gar keinem vernünftigen Ergebnis hätten führen dürfen: "Bei etwas klarerem Kopf hätte ich das wohl gar nicht erst versucht", sagt er heute. Bojowald hatte Glück. Plötzlich schien sich alles zu fügen, und der Forscher erkannte, wie sich in seinen Gleichungen in groben Konturen die Geburt eines Universums abzuzeichnen begann.
Je weiter Bojowald die Zeit zurücklaufen ließ, desto höher sah er die Dichte wachsen. Irgendwann war in jedem Kubikzentimeter die Masse von Abermilliarden Sonnen vereint. Dann aber, fast scheint der Urknall schon erreicht, verändert sich das Verhalten des Modell-Universums: Plötzlich weigert sich der Raum, sich noch weiter zusammenzuziehen. Einem Schwamm gleich hat er sich bis zum Äußersten voll mit Energie gesogen.
Und dann geschieht es: Der Raum prallt an sich selbst ab.

Mehr noch: Als Bojowald die Uhr in seiner Modellwelt noch weiter bis vor den Ursprung zurückstellte, begann sich der Raum sogar wieder zu spreizen; das Universum, das sich gerade noch in einem unaufhaltbar scheinenden Schrumpfprozess befunden hatte, schwoll wieder an."

Johann Grolle, Der Spiegel. Eine Zeit vor unserer Welt.

(2009, Year of the Astronomy)

(German-English Translation:

"He can still remember the Summer of 2000, when the stressful chirring of the crickets had no end and the pressing hot weather messed up his head until late night. The young scientist had recently moved from Aachen to the USA, everything was new to him in Penn State, and for some weeks, Physics were not his main concern. It may be possible that all these problems didn't allow him to acheive any reasonable results once he was back to work. "Then I did not even try to clear my mind", he says today. But Bojowald had luck because suddenly everything began to match and he recognized how his equations broadly sketched were showing him the birth of a Univers. The more Bojowald let Time pass, the higher grew its density. At some point, in each cubic centimeter melted a mass of a billion suns. But then, when the big bang was near to happen, the developement of this model Univers changed: suddenly the space stopped its expansion. The space absorbed the energy like a sponge and then, it happened: the space rebound in itself. And there was even more: when Bojowald put back the time to its origin, the space spread again; the Univers that was in the middle of an unstoppable shrinking process, rose again."

dimarts, 14 d’abril de 2009

Un riu i un abisme

"Hi ha trams en el recorregut del riu Tumen en què la distància entre les dues ribes, entre la societat global i el país més aïllat del planeta, no supera els 100 metres. D'una banda evoluciona la carretera xinesa, atapeïda de camions i de ciutats en creixement; a l'altra malviu Corea del Nord: camps de conreu abandonats, pobles mísers i la imatge fugaç de persones vestides amb el mateix uniforme. Les diferències de benestar són tan grans que, a ulls dels nord-coreans, la Xina sembla el paradís a la terra.
Dos rius separen la península de Corea del continent asiàtic. Tots dos passen per la província xinesa de Jilin: al sud, el riu Yalu, i al nord, el Tumen. Aquest últim s'ubica a la prefectura autònoma de Yanbian, on es concentra la minoria coreana de la Xina. Un 40% dels 2,2 milions d'habitants de Yanbian són xinesos coreans. El percentatge davalla des de fa dècades per l'establiment de ciutadans d'altres regions de la Xina i per la migració dels d'origen coreà. El mandarí i el coreà són els idiomes oficials a la regió. A cada municipi, a nivell oficial i al carrer, la vida es desenvolupa en tots dos idiomes.

La situació política entorn del riu Tumen és un accident de la història: els últims disset quilòmetres fins a arribar al delta fan de línia divisòria entre Corea del Nord, la Xina i Rússia. Fangshan, la petita franja de terra on es troben els tres països, és una de les zones més militaritzades del planeta, però la resta dels seus 505 quilòmetres de recorregut segueix sent el pas més habitual per entrar furtivament a la Xina. Des del 1996, quan va començar la pitjor fam a la història de Corea del Nord, el nombre de nord-coreans que han fugit creuant aquesta frontera oscil·la entre els 100.000 i els 300.000, un 80% procedents de les províncies frontereres. Només un 25% es queden a la Xina, segons la publicació on line Asian Times.
La frontera del Tumen és una zona muntanyosa de difícil accés. El cabal del riu és prou fort i al costat xinès hi ha empreses que ofereixen practicar el ràfting mentre es pot contemplar els pescadors a la riba nord-coreana. L'estiu és l'època que es produeixen el major nombre d'evasions, perquè és quan el riu té el cabal més baix. A la frontera, en un poble d'agricultors de blat de moro, una dona que ven fruita al peu de la carretera explicava aquest setembre que els nord-coreans segueixen creuant el riu en aquesta època de l'any: "Els esperen xinesos coreans i se'ls enduen a granges on treballen per pocs diners i un plat d'arròs al dia". Li Guochan, un veí del mateix poble que amb prou feines sap parlar xinès, matisa que els refugiats es queden pocs dies a la zona perquè acabarien sent detinguts. La carretera és un no parar de patrulles de la policia i Li assegura que a la vora del riu hi ha búnquers des d'on els agents vigilen. Admet que per a ell és una obligació socórrer els qui creuen la frontera. L'última vegada que ho va fer va ser fa set anys. Des d'aleshores, la vida al poble ha canviat molt. "La majoria dels vilatans ha emigrat a treballar a les ciutats de Corea del Sud. Ara som deu vells, aquí, quan aleshores érem setanta", lamenta Li.
Peter Beck, representant de l'organització Comitè dels EUA per als Drets Humans a Corea del Nord (HRNK), assegura que "hi ha un interès per aturar una allau de refugiats nord-coreans que desestabilitzin la regió". El Banc de Corea estima que l'economia nord-coreana va retrocedir un 1,1% el 2006. L'HRNK considera que la situació ha empitjorat encara més i que les dramàtiques inundacions d'aquest estiu "han augmentat la pressió per creuar la frontera". Beck posa com a exemple els dotze refugiats que la seva organització va entrevistar a l'agost. Tots esperaven ser traslladats aquesta tardor, amb el suport de missioners sud-coreans en la clandestinitat, a països veïns de la Xina per fer el salt a Seül. N'hi ha d'altres que ho fan d'una manera més perillosa, a través de traficants de persones.
La frontera amb la Xina és la principal via de connexió exterior amb Corea del Nord. La majoria del total del comerç internacional del règim de Kim Jong-il és amb la Xina, i un 15%, amb Rússia. La frontera entre les dues Corees encara està tècnicament en estat de guerra i també les empreses sud-coreanes es desplacen a Jilin per comercialitzar amb les del Nord. Els principals sectors són la fusta, el comerç d'herbes com el ginseng i productes del mar, però a Yanji són visibles altres tipus de negocis coreans, com restaurants, oficines d'exportació i agències matrimonials que gestionen enllaços entre sud-coreans i dones xineses.
Missioners i ONG sud-coreanes s'oculten darrere d'aquestes petites empreses. La seva feina no és només traslladar refugiats; també proveeixen els seus contactes nord-coreans d'aparells electrònics com càmeres de vídeo, reproductors de DVD i telèfons mòbils, que es poden utilitzar perquè a la zona de frontera hi ha cobertura xinesa. A diferència de la resta de la Xina, a Yanbian hi ha esglésies a cada poble i a les ciutats és fàcil trobar-hi material de promoció de trobades religioses internacionals organitzades per institucions sud-coreanes. El diari Financial Times informava aquest estiu que més de la meitat dels refugiats es converteix al cristianisme.
La zona és de vital importància per al futur de Corea del Nord i ho demostra el programa que les Nacions Unides apadrinen des del 1995 per al desenvolupament de les relacions econòmiques frontereres. Nataliya Yacheistova, directora del programa, afirma que en els únics apartats en què s'han obtingut resultats efectius han estat la formació de tècnics nord-coreans en qüestions energètiques i la renovació de la línia ferroviària per part de Rússia i la Xina. Els progressos econòmics han estat mínims: l'únic projecte materialitzat és un ferri que surt de la regió i que connectarà a partir de l'octubre Rússia, la Xina i Corea del Sud, a l'espera que en el futur s'hi afegeixi Corea del Nord. Al poble de Tumen, el cor del programa, hi ha un dels dos ponts que creuen la frontera des de Yanbian. L'altre pont és a la demarcació de la ciutat de Hunchun, una mena d'outlet i polígon industrial gegant dedicat al comerç amb Rússia. L'ONU sosté que a Tumen s'hi ha establert un parc industrial amb mitja dotzena d'empreses, però ningú al municipi sap dir on és. Les úniques companyies de cert pes són una fàbrica de plàstics i una de paper.
Al centre de Tumen és habitual que els establiments comercials aconsegueixin alguns ingressos gràcies a la frontera. El fabricant de camions Sinotruk té una parada a l'estació de trens per fer promoció entre els viatjants que visiten la ciutat. Un dels empleats de Sinotruk explica que la majoria de vendes internacionals són a Rússia: 10.000 unitats l'any, davant les 200 que venen a Corea del Nord. Aquestes transaccions són ara més fàcils gràcies al fet que el règim nord-coreà ha establert des de fa cinc anys espais de lliure comerç al costat de la frontera. Al pont de Tumen s'hi ha experimentat un modest progrés comercial, diuen empresaris locals. Cada hora és normal veure dues o tres furgonetes recorrent el pont en direcció a Corea del Nord. Carreguen caixes de productes per al consum diari i en qüestió de minuts han tornat. Tot i això, abans de passar la duana xinesa se'ls desinfecten les rodes per temor a possibles contaminacions.

La misèria de Corea del Nord és tal que el govern no té diners ni per canviar els llums de la seva part del pont, tots trencats. Davant de Tumen hi ha el poble nord-coreà de Namyang-nodongjagu, presidit per una fotografia gegant del fundador de la pàtria, Kim il-Sung. Desenes de turistes s'ho miren amb prismàtics des dels miradors disposats a la banda xinesa. "Els nord-coreans sovint ens increpen cridant i aixecant els punys", explica una venedora ambulant. És la ràbia de sentir-se com animals de fira i la impotència de saber que viuen una situació irracional."

Cristian Segura, a l'Avui de fa temps.

dilluns, 13 d’abril de 2009

His attitude was too tolerant

"Just look at that girl's movements-- look at that strange, bent-forward pose like a marionette, and the way her arms twist from the elbow like a cobra rising to strike. It's grotesque, it's even ugly, with a sort of wilful ugliness. And there's something sinister in it too. There's a touch of the diabolical in all Mongols. And yet when you look closely, what art, what centuries of culture you can see behind it! Every movement that girl makes has been studied and handed down through innumerable generations. Whenever you look closely at the art of these Eastern peoples you can see that--a civilization stretching back and back, practically the same, into times when we were dressed in woad. In some way that I can't define to you, the whole life and spirit of Burma is summed up in the way that girl twists her arms. When you see her you can see the rice fields, the villages under the teak trees, the pagodas, the priests in their yellow robes, the buffaloes swimming the rivers in the early morning, Thibaw's palace--'


For she perceived that Flory, when he spoke of the 'natives', spoke nearly always IN FAVOUR of them. He was forever praising Burmese customs and the Burmese character; he even went so far as to contrast them favourably with the English. It disquieted her. After all, natives were natives--interesting, no doubt, but finally only a 'subject' people, an inferior people with black faces. His attitude was a little TOO tolerant. Nor had he grasped, yet, in what way he was antagonizing her. He so wanted her to love Burma as he loved it, not to look at it with the dull, incurious eyes of a memsahib! He had forgotten that most people can be at ease in a foreign country only when they are disparaging the inhabitants."

George Orwell, Burmese Days (free edition online).

divendres, 10 d’abril de 2009

A british club in Burma

"Flory's house was at the top of the maidan, close to the edge of the jungle. From the gate the maidan sloped sharply down, scorched and khakhi-coloured, with half a dozen dazzling white bungalows scattered round it. All quaked, shivered in the hot air. There was an English cemetery within a white wall half-way down the hill, and nearby a tiny tin-roofed church. Beyond that was the European Club, and when one looked at the Club -a dumpy one-storey wooden building- one look at the real centre of the town. In any town in India the European Club is the spiritual citadel, the real seat of the British Power, the Nirvana for which nattive officials and millionaires pine in vain. It was doubly so in this case, for that it was the proud boast of Kyaukutada Club that, almost alone of Clubs in Burma, it had never admitted an Oriental to memberhip.
My God, I should have thought in a case like this, when it's a question of keeping those black, stinking swine out of the only place where we can enjoy ourselves, you'd have the decency to back me up. Even if that pot-bellied, greasy little sod of a nigger doctor is your best pal. I don't care if you choose to pal up with the scuum of the bazaar. If it pleases you to go to Veraswami's house and drink whisky with all his nigger pals, that's your look-out. Do what you like outside the Club. But, by God, it's a different matter when you talk of bringing niggers in here. I suppose you'd like little Veraswami for a Club member, eh? Chipping into our conversation and pawing everyone with his sweaty hands and breathing his filthy garlic breath in our faces. By God, he'd go out with my boot behind him if ever I saw his black snout inside that door. Greasy, pot bellied little-!" etc.
This went on for several minutes. It was curiosly impressive, because it was so completely sincere. Ellis really did hate Orientals -hated them with a bitter, restless loathing as of something evil or unclean. Living and working, as the assistant of a timber firm must, in perpetual contact with the Burmese, he had never grown used to the sight of a black face. Any hint of friendly feeling towards an Oriental seemed to him a horrible perversity. He was an intelligent man and an able servant of his firm, but he was one of those Englishmen -common, unfortunately- who should never be allowed to set foot in the East."
Flory pushed back his chair and stood up. It must not, it could not--no, it simply should not go on any longer! He must get out of this room quickly, before something happened inside his head and he began to smash the furniture and throw bottles at the pictures. Dull boozing witless porkers! Was it possible that they could go on week after week, year after year, repeating word for word the same evil-minded drivel, like a parody of a fifth-rate story in Blackwood's? Would none of them EVER think of anything new to say? Oh, what a place, what people! What a civilization is this of ours--this godless civilization founded on whisky, Blackwood's and the 'Bonzo' pictures! God have mercy on us, for all of us are part of it.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Ataque de malaria

"La primera señal de un inminente ataque de malaria es una inquietud interior que empezamos a experimentar de repente y sin ningún motivo claro. Algo nos pasa, algo malo. Si creemos en los espíritus, sabemos qué es: ha entrado en nosotros un espíritu maligno y nos ha embrujado. Nos ha paralizado y clavado. Por eso no tardamos en sentirnos entumecidos, pesados y sumidos en el marasmo. Todo nos irrita. Sobre todo la luz, detestamos la luz. Nos irrita la gente: sus voces estridentes, su repugnante olor y su tacto áspero.
Pero tampoco tenemos demasiado tiempo para experimentar semejantes ascos y repugnancias, pues al cabo de poco rato, a veces de repente y sin haber dado ninguna señal de aviso, se produce el ataque. Es un súbito y violento ataque de frío. Un frío polar, ártico. Somo si alguien nos cogiese desnudos, abrasados por el infierno de Sahel y del Sáhara, y nos lanzase directamente al altiplano helado de Groenlandia y las Spitzberg, entre nieves, vientos y tormentas polares. ¡Qué conmoción! ¡Qué choque! En un segundo empezamos a sentir frío, un frío terrible, espantoso, espectral. Empezamos a tiritar, a temblar, a agitarnos. Sin embargo, no tardamos en darnos cuenta de que no se trata del mismo temblos que conocemos de experiencias anteriores -de cuando, por ejemplo, pasamos mucho frío en la intemperie de un invierno-, sino que nos atenazan unas vibraciones y convulsiones que al cabo de un tiempo nos desgarran en jirones. Y para intentar salvarnos, empezamos a suplicar ayuda.

¿Qué trae el mayor alivio en momentos así? En realidad, lo único que nos puede sacar del mal trance momentáneo es que alguien nos tape. Pero que nos tape de manera corriente: una manta, un cubrecama o un edredón. La cosa consiste en que la prenda de abrigo debe aplastarnos con su peso, aprisionarnos en una forma cerrada, apisonarnos. En un momento así, no hacemos sino, precisamente soñar que nos aplasten...

En una ocasión tuve un ataque de malaria en una humilde aldea donde no había prendas de abrigo de ningún tipo. Los campesinos me pusieron encima la tapa de un baúl y se quedaron pacientemente sentados sobre ella, esperando a que se me pasara la fase peor de la tiritona. Los más infortunados son aquellos que, al sufrir un ataque de malaria, no tienen con qué taparse. Se les vea menudo junto a los caminos, en la selva o en las casuchas de barro, se les ve tumbados en el suelo y semiinconscientes, aturdidos y empapados en sudor, y cómo sus cuerpos son sacudidos por rítmicas oleadas de convulsiones...

El ataque de malaria no sólo se limita al dolor, sino que, como cualquier otro dolor, es una vivencia mística. Entramos en un mundo del cual tan sólo hace unos momentos no sabíamos nada y, mientras tanto, ese mundo resulta que existe a nuestro lado y que finalmente se ha apoderado de nosotros, nos ha convertido en parte de él: encontramos en nuestro interior simas, despeñaderos y abismos desconocidos cuya presencia nos llena de pavor y sufrimiento."

dijous, 2 d’abril de 2009

"Educadamente ignorado"

"Juan Antonio Samaranch pidió el 15 julio de 2001 al entonces presidente de China, Jiang Zemin, una amnistía general para los prisioneros políticos chinos. La solicitud de clemencia fue realizada en un encuentro privado en Moscú 48 horas después que, reunido en la capital rusa, el Comité Olímpico Internacional (COI) eligiera a Pekín para albergar los JJ.OO de 2008.
Samaranch, que concluía como presidente ejecutivo del COI al día siguiente, intentó convencer a Jiang para que realizara un gesto que beneficiaría la imagen internacional de China "en un momento de oro", según el libro 'Beijing's Games. What the Olympics mean to China' (Los Juegos de Pekín. Lo que el Olimpismo significa para China), de la experta en olimpismo Susan Brownell y que aparece este mes de marzo.
Brownell relata los hechos de aquella reunión a partir de otro libro, 'He Zhenliang y el sueño olímpico de China', la biografía oficial de He Zhenliang. He es el máximo representante de China en el Movimiento Olímpico y miembro entre 1985 y 2001 de la ejecutiva del COI. Brownell ha estudiado 22 años la relación de China y el deporte y actualmente trabaja en la Universidad para el Deporte de Pekín becada por el gobierno de los Estados Unidos.
Brownell tradujo al inglés la biografía de He y explica a Mundo Deportivo que en el libro Beijing's Games ha publicado fragmentos de aquella biografía que el propio He quiso retirar.
Jiang y el ex ministro de Exteriores Qian Qichen se reunieron con Samaranch en la embajada china durante 10 minutos a petición del ex presidente del COI, según el testimonio de He recogido por Brownell. Samaranch detalló horas antes a He que recomendaría al presidente chino que utilizara la ocasión de los JJ.OO. para aplicar un perdón general para presos. Brownell da por hecho que se refería a condenados por razones políticas. Se estima que el gobierno chino tiene detenidas a centenares de personas acusadas de "subversión",un eufemismo usado para encarcelar a críticos del Partido Comunista Chino. En China se ejecutan entre 1.000 y 7.000 penas de muerte al año, según Amnistía Internacional.
He intentó disuadir a Samaranch de su iniciativa. Ante su insistencia también pidió al vicepresidente del COI Kéba Mbaye que le persuadiera para dar marcha atrás. He explica que Samaranch "estaba muy seguro de sí mismo y parecía no entender la política china… Con una sonrisa me dijo que sería responsable de las consecuencias". Jiang "recibió educadamente a Samaranch, le dijo que lo consideraría, y ahí se acabó. La petición fue recibida educadamente e ignorada", según el relato de Brownell. He no ha respondido a la solicitud de entrevista de este periódico y Juan Antonio Samaranch ha preferido no hacer comentarios respecto a esta información.
Tras el encuentro con Samaranch, Jiang se reunió con la cúpula del COI para agradecer la elección de Pekín. El ministerio de Exteriores chino publicó un comunicado en el que destacaba que Jiang y Samaranch se reunieron sin mencionar el diálogo sobre los presos políticos. "Ha sido una satisfacción ver que la candidatura de Pekín ha sido un éxito en mi término como presidente porque China, como el país más poblado del mundo, siempre ha apoyado al Movimiento Olímpico", dijo Samaranch según el comunicado del gobierno chino. Al día siguiente se celebró en el teatro Bolshoi de Moscú el pleno del COI que eligió a Jacques Rogge como nuevo presidente ejecutivo.
Brownell opina que Samaranch tuvo una gran influencia en la elección de Pekín como ciudad olímpica: "A nivel personal él tenía un vínculo de amistad con China y seguramente anticipó cómo evolucionaría el mundo antes que otros gracias a su experiencia como embajador en la Unión Soviética. También era más flexible que otra gente sin su experiencia diplomática y ha sido un fuerte partidario de la inclusión de China en la comunidad internacional".
Un "amigo" de China
Un portavoz de prensa del Comité Organizador de Pekín 2008 valoró el año pasado a este periódico que Samaranch "es un amigo de China que hizo un buen trabajo para Pekín". Samaranch preside una fundación que lleva su nombre y que está centrada en el desarrollo del deporte en China. Joan Dedeu, consultor de empresas en China y uno de los responsables del lanzamiento de la Fundación, opinaba en una entrevista en 2007 que el expresidente del COI es "uno de los grandes iconos españoles en China". Es habitual que los ciudadanos de Pekín, cuando hablan de Barcelona, vinculen la ciudad con las corridas de toros, Xiao Luo –Ronaldinho– y Samaranch."

Cristian Segura, en El Mundo Deportivo y Avui, marzo 2008

Pendents del nou ric xinès

"La crisi econòmica passa factura arreu del món. El creixement xinès segueix sent envejable però hi ha una frenada dels principals índexs econòmics, en especial una caiguda en les exportacions a principis d’any superior al 25%. El consum s’està desaccelerant respecte l’any anterior: el febrer passat, el comerç augmentava un 15,2%, 8 punts percentuals per sota de les dades de fa mig any. A les empreses xineses i internacionals els caldrà exprimir la seva competitivitat. Les empreses catalanes confien que el pla d’estímul econòmic a dos anys de 4 bilions de yuans (453.300 milions d’euros) aprovat pel govern xinès aporti noves oportunitats per potenciar les seves vendes.

La societat xinesa ja és per tradició estalviadora i presenta un baix índex de consum. Amadeu Jensana, director de Programes Econòmics i Cooperació de Casa Àsia, recorda que el consum domèstic representa un 35% del PIB mentre que la gran part de les economies d’Occident superen amb escreix el 50%. La crisi ha coincidit en un moment de canvi d’estratègia per part de les companyies catalanes, que ja veuen més el mercat xinès com una gran bossa de consumidors que no pas per establir-s’hi per produir i exportar, segons explica Joan Tristany, director general d’AMEC, associació d’empreses de maquinària, tecnologia i equipament. Els 42 membres d’AMEC implantats a la Xina estan incrementant vendes, segons Tristany, sobretot els fabricants de maquinària d’embalatge i de tractament de productes d’alimentació a causa de la preocupació per la seguretat alimentària.
L’interès per adaptar-se a la nova situació es confirma amb l’assistència de 120 empresaris en un seminari de la setmana passada sobre la situació de la Xina davant la crisi, organitzat per Casa Àsia a Barcelona, o amb la trobada informativa que la Cambra de Comerç de Barcelona celebra aquest dimarts sota el títol “infraestructures a la Xina i oportunitats per a l’empresa espanyola”. Tristany es mostra convençut que el govern xinès activarà l’activitat econòmica amb inversions ingents perquè l’obra civil tiri endavant malgrat l’aturada de la demanda. Jensana explica que en els últims mesos destaquen les companyies que miren d’aprofitar-se dels programes d’inversions pública d’incentiu del consum. Tots els experts consultats aposten pel pla d’inversions del govern com un camí d’oportunitats. Les principals partides es destinaran a infraestructures, construcció de vivenda, mesures per estimular el comerç intern i ajudes al món rural. Omar Puertas, advocat a Xangai del bufet Cuatrecasas, té confiança que “el pla d’estímul econòmic anunciat i els canvis estructurals que tenen previst implementar en la seva economia permetran que la Xina mantingui el creixement econòmic a l’entorn del 8%”.
Joan Cornet, president de l’assessora Hispachina, afirma que la crisi s’utilitzarà per transformar la indústria xinesa cap a una producció d’alt valor afegit. Cornet també apunta que el mercat de productes selectius i de luxe, la informàtica i sobretot la construcció són els més perjudicats per la frenada de la demanda xinesa. Esteve Rodés, president de l’empresa de perfumeria i cosmètica Idesa i president de l’Associació Espanyola de Perfumeria i Cosmètica, opina que el “nou ric [xinès] definitivament deixarà de comprar amb el ritme que ho feia fins ara”, i estima que “el ritme de creixement del consum de productes cars probablement, a mig termini, es reduirà, però crec que el mercat no entrarà en una dinàmica recessiva.”

La construcció ha rebut la pitjor part, en algunes ciutats amb una frenada en sec d’obres. Josep Torrents, director general del grup de maquinària d’acabats de la construcció Germans Boada, adverteix que el desenvolupament recent del sector era desmesurat, en part arran del boom que va provocar arreu del país l’organització dels Jocs Olímpics. Germans Boada comercialitza els seus productes a la Xina des de fa 15 anys i hi té una filial des de en fa 4 amb una fàbrica i una estructura pròpia de distribució. Les vendes de Germans Boada a la Xina van augmentar el 2007 un 30% i al 2008, un 20%. Torrents dóna per fet que el 2009 el percentatge serà menor però ressalta que parteixen d’unes vendes molt petites i que l’impacte no serà greu. “Tenen més a perdre els competidors xinesos perquè tenen una quota de mercat més gran”, diu Torrents.Cornet recomana que les marques establertes a la Xina driblin la situació reduint despeses i centrant els seus esforços promocionant els seus nínxols més rentables. Per a les empreses en procés d’accedir al mercat xinès, el fundador d’Hispachina suggereix que aturin temporalment els seus plans d’inversió i facin estudis de mercat de cara al futur. Tristany contradiu Cornet i defensa que si hi ha algun mercat on val la pena invertir-hi avui, aquest és la Xina perquè pocs creixen tant. “Seguim tenint projectes però més mesurats. Si les empreses catalanes deixen d’invertir a la Xina no serà per la situació de la Xina sinó per la caiguda general del seu negoci.”

Cristian Segura. A l'Avui, (la versió mal reduïda)

dimecres, 1 d’abril de 2009

Die kalte Tränen des Kaisers

"Der Kaiser mühte sich, den Sinn ihrer Gebärde in seinem Inneren aufleuchten zu lassen, aber es waren nur trübe unklare Empfindungen in ihm, von denen die andere verdrängte. Seine ganze Aufmerksamkeit war gespannt von dem Wissen, dass jener Andere dort hochaufgerichtet und mit langsamen, gleichsam strengen Schritten auf ihn zukam; an den dumpfen Schlägen seines Herzens gemessen, erschien es ihm unerträglich lange, bis dieser den Kurzen Weg zu ihm zurückgelegt hatte. Jetzt aber fühlte er ihn, ohne aufzusehen, dicht neben sich: es war eine Kühle, die ihn aus nächster Nähe von den Schläfen bis zu den Zehen anwehte. Durch die Wimpern blinzelnd, sah er: das Wesen hatte, in die leere Luft fassend, jetzt ein weisses Linnen in Händen und trocknete ihn damit in einer ehrerbietigen Haltung die Hände ab. Aber die wehende Berührung dieses Linnens kräuselte ihm das Fleisch.
-O Kaiser, sagte jetzt die Stimme so dicht an seiner Wange, dass er kalten Hauch fühlte und vor Beleidigung über eine Unehrerbietigkeit, wie sie ihm nie im Leben wiederfahren war, erziterte, -bedauerst du nicht, dass wir für Sie gedeckt haben?
-Nichts kam der Gewalt des Vorwurfes gleich, den diese einfachen Worte enthielten. Sein Herz krampfte sich zusammen, kalte Tränen liefen ihm hinunter, sie erstarrten ihm an den Wangen."

Hugo von Hofmannsthal, Die Frau ohne Schatten.

Translation into English by myself:
("The Emperor tried to light up the meaning of his feelings, but there were only turbid and uncertain findings. His attention was disturbed by the fact that everybody in the room was moving towards him with the same, slow and sure steps; the blows of his heart were unbearably long until one of them walked the short way to him. He perceived him very close without seeing him: it was a coldness that was blewing his entire soul. He saw him through the lashes of light: that entity was holding in the empty air a white linen that used to dry the hands of the emperor with a respectful movement. But the contact of the linen crimped his flesh.
-Oh, Emperor- said the voice so close to him that it made his skin cold, trembling in front of an offense and an irreverence that he never confronted in his entire life -don't you regret that we covered you?
Nothing could match the violence of the blame that meant that simple words. His heart collapsed, cold teardrops felt and freezed him on his cheeks.")

Der Kommissar

"Two, three, four
Eins, zwei, drei
Na, es is nix dabei
Na, wenn ich euch erzähl' die G'schicht
'Nichts desto trotz,
Ich bin es schon gewohnt
Im TV-Funk da läuft es nicht.
-Ja, sie war jung,
Das Herz so rein und weiß
Und jede Nacht hat ihren Preis,
Sie sagt: “Sugar Sweet,
Ya got me rappin' to the heat!”
Ich verstehe, sie ist heiß,
Sie sagt: “Baby, you know,
I miss my funky friends,
”Sie meint Jack und Joe und Jill.
Mein Funkverständnis,
Ja, das reicht zur Not,
Ich überreiss', was sie jetzt will.
-*Ich überleg' bei mir,
Ihr' Nas'n spricht dafür,
Währenddessen ich noch rauch',
Die Special Places sind ihr wohlbekannt,
Ich mein', sie fährt ja U-Bahn auch.
Dort singen's:
“Dreh' dich nicht um, schau, schau,
der Kommissar geht um!
Er wird dich anschau'nund du weißt warum.
Die Lebenslust bringt dich um.
”Alles klar, Herr Kommissar?

Hey man, wanna buy some stuff, man?
Did you ever rap that thing Jack?
So rap it to the beat!
Wir treffen Jill and Joe
Und dessen Bruder hip
Und auch den Rest der coolen Gang
Sie rappen hin, sie rappen her
Dazwischen kratzen's ab die Wänd'.
-Dieser Fall ist klar,
Lieber Herr Kommissar,
Auch wenn sie and'rer Meinung sind:
Den Schnee auf dem wir alle
Talwärts fahr'n,
Kennt heute jedes Kind.
Jetzt das Kinderlied:

“Dreh dich nicht um, schau, schau,
der Kommissar geht um!
Er hat die Kraft und wir sind klein und dumm,
dieser Frust macht uns Stumm.”
“Dreh dich nicht um, schau, schau,
der Kommissar geht um!
Wenn er dich anspricht
und du weißt warum,
Sag ihm: 'Dein Leb'n bringt dich um.'”

Falco, Der Kommissar.

(Translation into English found on the Internet. This time is not mine:
Zwei drei vier one two three, It's easy to see But it's not that I don't care so 'Cause I hear it all the time But they never let you know On the TV and the radio. She was young her heart was pure But every night night is bright she got She said sugar is sweet She come rappin' to the beat. Then I knew that she was hot She was singin 'Don't turn around, oh oh Der Kommissar's in town, oh oh. You're in his eye And you'll know why The more you live, The faster you will die.
Alles klar, Herr Kommissar?
She said babe you know I miss Jill and Joe And all my funky friends But my street understanding was just enough to know what she really meant And I got to thinking while she was talking That I know she told the story Of those special places that she goes When she rides with the others in the subway Singin 'Don't turn around, oh oh Der Kommissar's in town, oh oh And if he talks to you And you don't know why You say your life Is gonna make you die...
Alles klar, Herr Kommissar?
Well we meet Jill and Joe And brother Tim And the whole cool gang and oh They're rappin' here they're rappin' there But she's climbin' on the wall. It's a clear case, Herr Kommissar Cause all the children know They're all slidin' down into the valley They're all slipping on the same snow.
Hear the children Don't turn around, oh oh Der Kommissar's in town, oh oh He's got the power And you're so weak And your frustration will not let you speak.
Don't turn around, oh oh Der Kommissar's in town, oh oh And if he talks to you Then you'll know why The more you live The faster you will die