divendres, 29 de gener del 2010

If you drank bourbon with me

"Are you desirable? Are you irresistible? Maybe if you drank bourbon with me, it would help. Maybe if you kissed me and I could taste the sting in your mouth it would help. If you drank bourbon with me naked. If you smelled of bourbon as you fucked me, it would help. It would increase my esteem for you. If you poured bourbon onto your naked body and said to me "drink this". If you spread your legs and you had bourbon dripping from your breasts and your pussy and said "drink here" then I could fall in love with you. Because then I would have a purpose. To clean you up and that, that would prove that I'm worth something. I'd lick you clean so that you could go away and fuck someone else."

Leaving Las Vegas, directed by Mike Figgis, inspired on the novel by John O'Brien.

dijous, 28 de gener del 2010

As those who return from war


And with each advance I collapse
over my self's embers
and perish,
and with each retreat I demolish the walls of my rhime
and walk out the house of meaning in hope
that I would return to it murdered.

And since it was rightful to avenge my death from a rose
the tribe threw me to the water
for me to crown my promise with an ear of wheat
or with the noon sun
so I went along this route for a short while.

I say by phrases I did not speak
and by a cup whose wine has cracked my face
and I busied myself with arranging the things of my soul
as those who return from war do
for a long while..."

Zakariyya Muhammad, Everything.

dimecres, 27 de gener del 2010

Il Divo, 2009 best movie

Il Divo, directed by the Italian film maker Paolo Sorrentino, was awarded with the Golden Iceberg as the best movie of 2009.

Il Divo is a master piece and probably the best european movie of the first decade of the 21st century. Sorrentino confirms that Italy still is the top one producer of high quality cinema in Europe.

Every aspect of Il Divo can be considered almost perfect: from the photography, its ironical treatment of History, its moral weight, the amazing dialogues and the monologues of the main character, Giulio Andreotti (Toni Servillo) to its artistical coup d'effet mixing visual FX and contemporary music.


The other finalists also are exceptional productions; any of them could have been winners of the Golden Iceberg.

The Silver Iceberg was given to Mishima, of Paul Schrader, for its poetry in motion, respect for the Japanese culture and because it achieves a very difficult task to show in two parallel stories the biography of Mishima.

The third qualified was the TV production The Office for its amazing, intelligent and hilarious humour.

The last finalists are The Wrestler and Battle for Haditha, two movies that help to understand the strength and healthy democracy of the United States, because there is no other country so used and able to critize itself.

dimarts, 26 de gener del 2010

El món seria diferent sense el Pinyin

"El Pinyin, un dels invents més transcendents del segle XX, ha fet 50 anys. És un alfabet fonètic creat a partir de la transcripció dels ideogrames xinesos amb l’alfabet llatí (a la foto, imatge d’una web de traducció). El món seria diferent sense el Pinyin, perquè la Xina no s’hauria obert ni hauria crescut tan ràpid. El febrer del 1958 es va aprovar parlamentàriament el Pinyin com a sistema d’aprenentatge de la Xina comunista i des d’aleshores mil milions de persones l’han utilitzat per aprendre el mandarí. Se’l considera clau per a la reducció ràstica de l’analfabetisme, perquè permet a l’estudiant d’escriure l’idioma amb una cal·ligrafia més senzilla i ajuda a vincular fàcilment la paraula o síl·laba amb el seu ideograma. Fins i tot a principis de la República Popular s’havia plantejat l’opció que la romanització substituís l’escriptura xinesa, influència cabdal de les llengües de l’Àsia oriental com ho ha estat el llatí a Europa. Per als acadèmics és un encert haver preservat l’escriptura i la seva simbologia, perquè és el gran patrimoni cultural de la Xina després de dos segles de pillatge i destrucció del seu passat cultural.

El principal responsable de la creació del Pinyin és Zhou Yougang, un venerable ancià de 102 anys, empleat de banca a Nova York durant les dècades dels 30 i 40 i amant de les llengües, que va tornar a la pàtria per ajudar els comunistes en la reconstrucció del país. Aquests dies ha explicat amb envejable lucidesa que el Pinyin va néixer perfeccionant els mètodes precedents de romanització, sobretot el Wide-Giles, que va ser el predominant durant gairebé un segle i que fa que encara avui a Europa ens referim a la capital xinesa com a Pequín i no Beijing, la seva traducció en Pinyin. L’ús del Pinyin va més enllà de les aules: els xinesos escriuen SMS en Pinyin i els occidentals entenem el mandarí gràcies al Pinyin."
Cristian Segura, a l'Avui del 2008, Cinquanta anys de pinyin.

dilluns, 25 de gener del 2010

Tibetans are back in town

"Early in the 18th century, Emperor Yongzheng ordered the Yonghegong Palace in Beijing to be converted into a Lama temple. The transformation of his former residence was designed to show the great importance Chinese rulers attached to the Dalai Lama and Tibetan religious society. Long after the emperor's death in 1735, Tibetans in Beijing enjoyed a prestigious status.

Tibetans in Beijing are worshiped no more. Today, they are an anonymous and small group compared with other ethnic minorities in China's capital city. Security measures for the 2008 Beijing Summer Olympic Games and last year's 60th birthday celebrations for the People's Republic of China kept Tibetans away. It was not until last autumn that their numbers began to rise again.

Dongdo is a Tibetan peddler one can find almost every afternoon at the entrance of the Dongsishitiao subway station, not far from the Yonghegong Lama Temple. He and his wife sell all kinds of traditional garments, side-by-side with two other Tibetan families. Dongdo and his wife live together with eight people in a tiny apartment in downtown Beijing.

Hailing from the northwest part of Sichuan province that is inhabited mostly by Tibetans, the couple lost their homes in the earthquake in May 2008 that killed more than 70,000 people. They didn't have money to rebuild or survive so left their hometowns, choosing Beijing to restart their lives.

Just before the Olympics, Beijing authorities sent them back to Sichuan. Dongdo says that they didn't obtain permission to resettle in the capital until last November, after the 60th National Day parade on October 1.

Statistics about the Tibetan population in Beijing are difficult to obtain. The last data available on the website of the Ethnic and Religious Affairs Commission of the Beijing Municipal Government only reported 585,000 ethnic minority individuals in Beijing city in 2000.

The Ethnic and Religious Affairs Committee says it doesn't have specific figures on Tibetans living in Beijing province. Cai Fang, director of the Institute of Populations and Labor Economics at the Chinese Academy of Social Sciences (CASS), also says he has no information about the migration of Tibetan workers inside China. Cai and two other prominent CASS professors last year wrote a report for the United Nations Development Program on migration among China's rural population.

A recent study of Professor Lu Ding, published by the National University of Singapore, determined that between 2000 and 2005, the migration ratio of the Tibetan Autonomous Region (TAR) decreased by less than a 0.5%. This means that emigration from the region is slightly above immigration.

Andrew Fischer, senior lecturer in population and social policy at the Erasmus University Rotterdam, said: "Because of the economic boom in places like Lhasa [the capital of the TAR], net migration out of Tibet might not be increasing, relative to total migration, although in terms of absolute numbers I am sure there is probably some increase."

According to Dongdo and his friends, there are about 2,000 Tibetan peddlers in Beijing. This can't be the total number because experts like Fischer consider that most of the Tibetans who settle in the eastern cities of China are highly educated: "Most Tibetans only migrate to local towns and cities inside Tibet. The ones who migrate to elsewhere in China usually have high school or university education and hence Chinese fluency. There is also a regular number of Tibetans students who are sent to study in east China for high school, somewhere around 5,000 and 10,000 students per year."

The Beijing Tibet Middle School is an example of this "elite migration". Top students from the TAR - those who obtained the best marks in primary school - are sent to 26 Tibetans institutions across China. This school and another educational center for Tibetans - the only two of their kind in Beijing - are the first choice for the brightest Tibetan kids: 30 students apply for every vacancy.
Beijing Tibet Middle School has 810 pupils and 130 teachers. Just three members of the academic staff are Tibetans. Membership of the Communist Youth League of China is compulsory and students must wear a pin of the Chinese Communist Party during lecture hours. Most of these youngsters express their wish to work for the government. Luo Biao, vice headmaster of the school, said the majority of these undergraduates would become public servants.

Luo concedes he is not sure that the presence in Beijing of highly educated Tibetans helps increase understanding between the two cultures. "We help our students to interact with the local society in three different ways: we arrange cultural visits for them and sports competitions with other schools, and from time to time there are Han families that invite them to have lunch and take them out to enjoy leisure activities."

Violent and political clashes in Tibet could explain why most Han people avoid interaction with the Tibetan community. But Fischer is convinced that "not anyone would be scared of Tibetan migration in places like Beijing or Shanghai" because in these cities Tibetans are a clear minority, in comparison with places such as Chengdu, Lanzhou and Xining.

There are differences indeed. Near the Jianguomen subway station is a group of about 15 Tibetans proud of their identity - one carries a picture of the Dalai Lama, the exiled Tibetan spiritual leader, on his cell phone. The man, who says he is from Lhasa, sells tiger paws that have been cut into small pieces. His customers are Han Chinese who believe the tiger has medicinal qualities.

Dechen Pemba, a Tibetan writer currently living in London, was in Beijing studying Chinese from 2006 to 2008. She recounts that during the Olympics, nearly all Tibetan migrants were forced to leave the capital, herself included. "Some Tibetan friends of mine even lost their jobs as a direct result of discriminations against Tibetans after the protests in Lhasa [the riots that exploded in the Tibetan capital in March 2008] ... Without jobs, and with anti-Tibetan sentiments rising high, they had no choice but to leave town."

Tibetans in Beijing live in fear and under surveillance, according to Pemba. But the number of Tibetan migrants in the city is growing, according to Mipham Jamyang, a Tibetan who leads the Lotus Center, a non-profit school founded two months ago with the aim to teach migrant workers useful skills, such as the use of computers or learning English. Jamyang says that Tibetans stay in Beijing between two to five years then return to their hometowns to invest their savings.

Jamyang takes issue with any idea that Beijing citizens dislike Tibetans and he is sure that Tibetans are treated fairly by the law and enjoy the same rights as other migrant groups. The Lotus Center opened with the authorization of the Beijing government and Jamyang will request official funds to sustain a school conceived to meet the growing needs of Tibetans flowing into the capital."

Cristian Segura, Asia Times Online. The Tibetans are back in town.

diumenge, 24 de gener del 2010

Burmese Days, 2009 Golden Iceberg winner

George Orwell's Burmese Days has been awarded with the GOLDEN ICEBERG as the best book posted in 2009 on La teoria de l'Iceberg.

The jury (myself) praised the extraodinary writing skills shown by Mr. Orwell and the way he uses his personal experience to alert about the prejudices of the Western society towards the Asian cultures.
*The Silver Iceberg, award for the 2009 second best book, goes to The White Tiger, by Aravind Adiga.
*Third classified was The brief wondrous life of Oscar Wao (Junot Díaz).
*The two other finalists were Indian Summer (Alex von Tunzelmann) and Two kinds of time (Graham Peck).

dissabte, 23 de gener del 2010

The first bite

The moment they drove by laughing
at a slant-eyed yellowback gook
they must have seen a boy
who would never become a man We could say
they were dead wrong/but instead let’s say
this: Their fathers gave them their rage
as my father gave me mine

and from that summer day on we managed
to savor every bloody thing
that belonged to us It was a meal
constantly replenished—a rich
bitterness/we’ve learned to live on for so long
we forget how—like brothers—
we put the first bite in one another’s mouths."

Patrick Rosal, About the white boys who drove by a second time to throw a bucket of water on me.

divendres, 22 de gener del 2010

November sky

the November sky
resembles a speck of dirt
inside the delicate nail
freshly spouted
on the finger of a baby."

Rajendra Kishore Panda, The sky vision.

dijous, 21 de gener del 2010

La bossa de El Corte Inglés

"El nen mor dins la panxa de la mare. Es produiex l'avortament i el pare ha de portar el fetus al laboratori. És divendres al migdia, tanquen pel cap de setmana i no s'accepta l'ingrés. Tal i com l'indiquen, el pare s'endú el fill en una bossa de El Corte Inglés i el posa dins la nevera."

Quim Monzó, Vacances d'estiu.
(Fins l'11 d'abril, exposició dedicada a Quim Monzó al Centre d'Art Santa Mònica, Barcelona)

dimarts, 19 de gener del 2010

I no paris fins a Perpinyà

"Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats, garratibats.

Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin cangelo
quan la veu enrogallada
va cridar "todos al suelo"
començant a disparar... ratatata.

Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer... Ai quin merder!
Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan... Oi tant!

Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat.
No en poséssim pas nerviosos!
Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guardia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, por!

I se'ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
"porque aquí no pasa nada"
segadors no esmoleu l'eina
que podríem prendre mal... en general.

I sobretot serenitat!
Però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes
corre, agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà... Ja s'ho faran!

I l'endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven "Viva España
i viva la Constitución", mira per on!
I visca el rei, ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual."

La Trinca, La dansa del sabre.

dilluns, 18 de gener del 2010

Guns and roses

"The Lexington Hotel had once, I think, been a rather grand family hotel, but now its large and gloomy lobby was deserted except for a couple of bulging Sicilians and a reception clerk who looked at one across the counter with the expression of a speakeasy proprietor looking through the grille at a potential detective. He checked on my appointment with some superior upstairs, and as I stepped into the elevator I felt my hips and sides being gently frisked by the tapping hands of one of the lounging Sicilians. There were a couple of ante-rooms to be passed before you got to Capone's office and in the first of them I had to wait for a quarter of an hour or so, drinking whisky poured by a man who used his left hand for the bottle and kept the other in his pocket.

Except that there was a sub-machine-gun, operated by a man called MacGurn - whom I later got to know and somewhat esteem - poking through the transom of a door behind the big desk, Capone's own room was nearly indistinguishable from that of, say, a 'newly arrived' Texan oil millionaire. Apart from the jowly young murderer on the far side of the desk, what took the eye were a number of large, flattish, solid silver bowls upon the desk, each filled with roses. They were nice to look at, and they had another purpose too, for Capone when agitated stood up and dipped the tips of his fingers in the waters in which floated the roses."

Claud Cockburn. Interview with Al Capone (1930).

dijous, 14 de gener del 2010

El riu Llobregat, bregat

"El Danuvi és blau
tal com diu " l'Strauss "

Però el riu Llobregat
es amarronat
el Besòs es verd
i groc n'és el Ter
l'Ebre vist del mar
és blanc nuclear
i el Segre mirat
des d'un puig
és color de gos com fuig.

Aigües tèrboles
aigües tòxiques
clavegueres enciseres
aigües fètides
aigües pútrides
que gentils regueu
el clar país, el meu.

Hi ha rius d'un groc tinyós
n'hi ha d'un tornasol oliós
n'hi ha un caqui llefiscós
i és que de porqueria
n'hi ha de tots colors
Flairem els efluvis jolius
que fan els nostres rius
Cantem ensuman cara al vent:
quina catipen!

Cadàvers de gallina

i llaunes de tonyina
i raspes de sardina
és tot el bestià
que al riu s'hi pot trobar.

Com enyorem els pescadors

ara que han tocat el dos,
que de peixos si n'hi ha alguns
suren junts ben difunts.

Confitats amb el suc pudent

ple d'escuma detergent
i residus radioactius
papers, plàstics i preservatius.
Liquids patògens, detritius càustics
fluïds atòmics, bosses de plàstic.
Quin femer!

El riu Llobregat és amarronat

el Bessòs és verd i groc n'és el Ter
l'Ebre vist del mar és blanc nuclear
i el Segre mirat des d'un puig
és color de gos com fuig.

Que de porqueria n'hi ha de tots colors!"

La Trinca, El danuvi és blau.

dimecres, 13 de gener del 2010

With a bottle of physic into his grave

"Beside this wreck, but all unconnected with it and with the whole world, was an oprhan boy with burning cheeks and great gaunt eager eyes, who was in pressing peril of death too, and who had no possession under the broad sky but a bottle of physic and a scrap of writing. He brought both from the house-surgeon of a Hospital that was too full to admit him, and stood, giddily staggering in one of the little pathways, while the Chief samaritan read, in hasty characters underlined, how momentous his necessities were. He held the bottle of physic in his claw of a hand, and stood, apparently unconscious of it, staggering, and staring with his bright glazed eyes; a creature, surely, as forlon and desolate as Mother Earth can have supported on her breast that night. He was gently taken away, along with the dying man, to the workhouse; and he passed into the darkness with his physic-bottle as if he were going into his grave."

Charles Dickens, Housesold Words. A sleep to startle us (1852).

dimarts, 12 de gener del 2010

L'escala fosca del desig

"Bruixa de dol
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fi ns a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té baranes."

Maria Mercé Marçal, Bruixa de dol.

(poesia del mes de gener a la revista de literatura Literata)

dilluns, 11 de gener del 2010

Mòmies sota sospita

"Amb la seva estètica kitsch i mediocritat d’exhibició, el Museu Regional de Xinjiang seria un centre d’exposicions provincial qualsevol a la Xina si no fos perquè compta amb un patrimoni únic. Però el que té d’excepcional també ho té de desconegut. Entorn les mòmies dels faraons egipcis existeix una indústria turística i acadèmica que mou milions d’euros i de persones. En canvi, per les mòmies de Xinjiang, a Urumqi, l’extrem occidental de la Xina, pocs mouen un dit malgrat ser un dels grans enigmes de la història.

Són centenars de mòmies, de fins a 4.000 anys d’antiguitat, amb característiques antropològiques i culturals que els acosten més als pobles celtes que no pas als nòmades del Centre d’Àsia. El govern xinès té les seves raons polítiques per no exhibir-ne més de mitja dotzena, i amb la màxima discreció. Xinjiang és, junt amb el Tibet, la regió on hi ha els més greus conflictes identitaris a la Xina. És un mosaic de diferents ètnies d’Àsia Central on predominen els uigurs, d’ètnia turca i mongola. Per al nacionalisme uigur, les mòmies de la Conca del Tarim són els antecedents que els donen legitimitat per reclamar la sobirania, encara que el consens entre els acadèmics assegura que tenen poc a veure amb els uigurs i que s’hi van establir 2.000 anys abans d'ells, sense saber encara com i procedents de quina regió euroasiàtica.

Les poques proves d’ADN autoritzades confirmen que el seu origen és caucàsic. L’expert en la matèria més conegut fora de la Xina, el professor de la Universitat de Pennsylvania Victor Mair, assegura que el seu origen és la migració dels celtes des del centre d’Europa a l’inici de l’Edat de Bronze. Mair considera una prova fonamental la roba de llana que guarneix els cadàvers, elaborada amb un nivell de desenvolupament tècnic que era inexistent aleshores a l’Àsia. Al museu de Urumqi s’exposen les despulles de la cèlebre Bella de Loulan, una dona de 45 anys de cabell castany que va morir fa 3.800 anys, i el d’una anciana de la mateixa època: les dues porten barrets de llana de forma triangular i ploma similars als que s’han utilitzat tradicionalment al Tirol.

Les primeres troballes de la mòmies de Tarim es van produir a principis del Segle XX, amb les expedicions arqueològiques europees. No es va donar la importància que es mereixia a la troballa fins que els científics xinesos va anar desenterrant desenes de mòmies a partir de la dècada dels 70. Estan molt millor conservades que les egípcies gràcies perquè es van enterrar conservades en sal i suspeses en un espai que no tocava la terra i per on podia circular l’aire, evitant l’oxidació de la carn. El món exterior les va redescobrir a finals de la dècada dels vuitanta quan acadèmics estrangers les van poder visitar en magatzems i antics cementiris al desert de Xinjiang. En el món de l’antropologia suposa un abans i un després perquè obre la possibilitat d’una influència d’Europa a l’Àsia Oriental al final de la prehistòria, contra el parer oficial xinès, que assegura que el primer contacte es va produir el segle II a.C, quan l’emperador Wudi va oferir als pobles europeus una entesa contra les invasions dels huns.

Les mòmies de Tarim fascinen per la seva conservació i pel que poden representar: a Urumqi es pot contemplar el cos d’un home mort el 800 a.C., d’1,60 metres d’altura, amb trenes de cabell gairebé ros, la cara tatuada, les ungles tallades delicadament i el vestit de llana roig bordeus. Però la notorietat que se’ls dóna és mínima. Pràcticament la seva totalitat romanen tancades a l’Institut d’arqueologia de Xinjiang. El museu és a tocar però únicament exhibeix tres cossos en una sala tancada i amagada darrere la botiga del centre, a on només es pot accedir per petició expressa. La prohibició de fer fotografies és severa. També hi ha exposades mòmies de soldats dels primers imperis xinesos, símbol per a Pequín de què ells també tenen legitimitat històrica per controlar Xinjiang. A la mateixa planta del museu hi ha una sala més gran dedicada a explicar les heroïcitats del Partit Comunista Xinès (PCX) en la guerra contra el Japó. A l’entrada de l’edifici, una plafó explicatiu deixa clara la intenció del PCX: “el propòsit és mostrar les contribucions de la gent de totes les nacionalitats de Xinjiang per salvaguardar la reunificació de la mare pàtria, enriquir el patrimoni cultural de la mare pàtria i fer que les masses rebin una educació en el patriotisme”.

Cristian Segura, Diari Avui (versió reduïda), Mòmies sota sospita.

divendres, 8 de gener del 2010

The Wigwam

"The Wigwam was where the indians always drunk. They seemed the most casual, the most detached of ironworkers; they worked as hard as anybody on the bridge, but once the workday was done they left the bridge behind, forgot all about it, lost it in the cloud of smoke, the bubbles of beer, the jukebox jive of The Wigwam.

This was their home away from home. It was a mail drop, a club. On weekends the Indians drove four hundred miles up to Canada to visit their wives and children on the Caughnawaga reservation, eight miles from Montreal on the south shore of the St. Lawrence River; on weeknights they all gathered in The Wigwam drinking Canadian beer (sometimes as many as twenty bottles apiece) and getting drunk together, and lonely.

On the walls of the bar were painted murals of Indian chiefs, and there also was a big photograph of the Indian athlete Jim Thorpe. Above the entrance of the bar hung a sign reading: THE GREATEST IRON WORKERS IN THE WORLD PASS THRU THESE DOORS.

The bar was run by Irene and Manuel Vilis -Irene being a friendly, well-built Indian girl born into an ironworkers' family on the Caughnawaga reservation; Manuel, her husband, was a spanish card shark with a thin upturned mustache; he resembled Salvadore Dali [sic.]. He was born in Galicia, and after several years in the merchant marine, he jumped ship and settled in New York, working as a bus boy and bottle washer in some highly unrecommended restaurants.

During World War II he joined the United States Army, landed at Normandy, and made a lot of money playing cards. He saved a few thousand dollars this way, and, upon his discharge, and after a few years as a bartender in Brooklyn, he bought his own saloon, married Irene, and called his place The Wigwam."

dimecres, 6 de gener del 2010


"I think this is the best-known story in the world because it is everybody's story. I think it is the symbol story of the human soul. I'm feeling my way now - don't jump on me if I'm not clear. The greatest terror a child can have is that he is not loved, and rejection is the hell he fears. I think everyone in the world to a large or small extent has felt rejection. And with rejection comes anger, and with anger some kind of crime in revenge for the rejection, and with the crime guilt-and there is the story of mankind". I think if rejection could be amputated, the human would not be what he is. Maybe there would be fewer crazy people. I am sure in myself there would not be many jails. It is all there- the start, the beggining. One child, refused the love he craves, kicks the cat and hides his secret guilt; and another steals so that money will make him loved; and a third conquers the world-and always the guilt and revenge and more guilt. The human is the only guilty animal."

John Steinbeck, East of Eden.

dilluns, 4 de gener del 2010

"Pensen com una illa"

"La seu de l'Institut Coreà del barri de Jujo, a Tòquio, s'assembla més a un refugi antiaeri gegantí de la II Guerra Mundial que a una escola. És una sola nau construïda a mitjans dels 50, d'uns 40 metres d'altura i recoberta de formigó armat. Una de les professores de japonès de l'escola explica que la forma de l'edifici s'inspira en un vaixell tradicional coreà. Al pavelló de bàsquet i a la pista de futbol de gespa artificial, els estudiants reben el visitant amb visques a Corea. Davant la llei són estrangers, encara que siguin la quarta generació de coreans nascuts al Japó.

Hi ha 630.000 coreans al Japó, 400.000 dels quals són nascuts en aquest país -els zainichi- i la resta, immigrants arribats a partir de la dècada dels 80. Els zainichi són descendents dels treballadors forçats que l'Imperi Japonès va traslladar de Corea al Japó entre el 1910 i el 1945, quan la península coreana va ser ocupada pels japonesos. A tocar de l'ambaixada de la República de Corea hi ha el Museu d'Història dels Coreans Japonesos, gestionat per la Unió de Residents Coreans al Japó (Mindan), la principal organització dels zainichi sud-coreans. L'Associació general dels residents coreans al Japó (Chongryun) representa els zainichi amb arrels a Corea del Nord. Al museu Mindan hi ha testimonis de la repressió dels coreans japonesos en l'imperi i la marginació en la democràcia. Després d'anys de protestes de Mindan, els zainichi van aconseguir que el 1991 s'abolís l'obligatorietat de ser registrats amb un carnet d'identitat que els identificava com a minoria ètnica. Ara tenen els mateixos drets que els japonesos, menys el de vot.

A les darreres eleccions parlamentàries, Mindan va manifestar-se al carrer pel dret de votar a les eleccions locals. El nou govern, liderat pel Partit Democràtic del Japó, és partidari de concedir-lo. Obtenir la nacionalitat japonesa és un escull encara més difícil. Entre la dècada dels 60 i el 2008, prop de 200.000 coreans han rebut la nacionalitat japonesa. Per aconseguir-ho calen dos anys de tràmits, entrevistes per mesurar el nivell de patriotisme i assimilar un nom japonès, deixant el nom coreà per a l'ús familiar.

L'Alt Comissionat per als Drets Humans de l'ONU va publicar el 2008 un informe en què acusava la "societat japonesa" de "discriminar la minoria coreana com una antiga colònia excloent-la de diversos drets". L'informe criticava la Constitució japonesa perquè només reconeix una nacionalitat, la japonesa, i qualsevol altra identitat l'ha d'assimilar. L'informe és dur amb la manca de reconeixement de les escoles i universitats coreanes respecte a altres centres docents estrangers perquè per accedir al sistema educatiu japonès han de superar exàmens extraordinaris. Els impediments són més grans per a les escoles nord-coreanes perquè es consideren un satèl·lit de la dictadura de Pyongyang, que les finança i en supervisa el professorat. "A les escoles Chongryun hi van els nens de les famílies més conservadores de les tradicions coreanes", admet Song-yi, directiva del museu Mindan. Les escoles Chongryun compleixen l'estàndard educatiu del Japó, amb l'excepció que la llengua vehicular és el coreà i que s'incideix en la formació en tradicions coreanes. No hi ha manifestacions polítiques a les aules, però sí retrats dels líders de la dictadura, Kim Jong-il i Kim il-Sung, a la sala de professors.
El ministeri de Cultura japonès diu que les escoles coreanes perden alumnes cada any. Song-yi confirma que, com més generacions de zainichi passen, al Japó hi ha menys prejudicis. Més coreans accepten la vida japonesa, però Song-yi denuncia que encara hi ha atacs racistes i són freqüents les desigualtats a l'hora de llogar la vivenda o trobar feina.

La Tei és una xinesa de la minoria coreana que viu des de fa 8 anys a Kawasaki, una de les ciutats del Japó amb més coreans. Hi ha un barri coreà al bell mig del municipi i una de les estrelles de l'equip de futbol local, el Kawasaki Frontale, és Jong Tae-se, conegut per haver renunciat a la nacionalitat japonesa per jugar amb la selecció nord-coreana. La Tei és cambrera en un restaurant coreà i assegura que els japonesos la miren com un individu inferior: "No els agrada allò que sigui estranger i tenen una visió única de la seva identitat. Viuen en una illa i pensen com una illa".

Cristian Segura, Diari Avui. Coreans per obligació.

diumenge, 3 de gener del 2010


"En certa manera, els Beatles són l'Helvetica del pop, així com l'Helvetica és els Beatles de la tipografia." *

"L'Helvetica és com un bon tornavís: una eina fiable, eficaç i fàcil d'utilitzar. Però en mans equivocades, és potencialment mortal." **

Disseny Hub Barcelona, Exposició Helvetica: una nova tipografia?

(*Danny van den Dungen. **Tom Giesmar)

dissabte, 2 de gener del 2010


"Some years ago I was struck by a large number of falsehoods that I had accepted as true in my childhood, and by the highly doubtful nature of the whole edifice that I had subsequently based on them...

Today I have expressly rid my mind of all worries and arranged myself a clear stretch of free time. I am here quite alone, and at last I will devote myself sincerely and without reservation, to the general demolition of my opinions."