dijous, 22 de juny de 2017

Revisitada plaza Tahrir

Este camino tiene varios elementos que, a criterio de sus diseñadores, lo hacen claramente vencedor. Primero, persistir en la idea del referéndum otorga la «razón» democrática al soberanismo a ojos de todos los observadores. Segundo, todo lo que deberá hacer el Estado para impedir la consulta (larga lista de altos cargos delante de la justicia española, suspensión de competencias...) seguirá afianzando esta «razón» democrática del independentismo en el ámbito internacional y acabará por activar la espoleta del fin de la paciencia en el ámbito doméstico, provocando que la revuelta de las sonrisas mute de rostro y se decida por la revolución –pacífica– y la ocupación del espacio público.
La guinda del pastel son las imágenes soñadas en todas las televisiones del mundo de un Gobierno y un Parlamento que resisten dignamente el envite de un Estado autoritario que no ha dejado otra salida que no sea la de rebelarse; todo esto acompañado de decenas de miles de catalanes comiendo, durmiendo y viviendo a las puertas de la Cámara catalana. El parque de la Ciutadella, apunta la estrategia, se convertirá durante unas semanas en una revisitada plaza de Tahrir en la que la primavera árabe se tornará otoño catalán. Un otoño que debilitará las posiciones del Gobierno hasta que, sea por voluntad propia, sea por presión internacional, se avenga a aceptar la nueva situación o, como mínimo, a negociarla.


Josep Martí Blanch, El Periódico. El otoño catalán.

diumenge, 28 de maig de 2017

The thin whine of hysteria

There is something facile going on, some self-indulgence at work. Of course we would all like to “believe” in something, like to assuage our private guilts in public causes, like to lose our tiresome selves; like, perhaps, to transform the white flag of defeat at home into the brave white banner of battle away from home. And of course it is all right to do that; that is how, immemorially, things have gotten done. But I think it is a ll right only so long as we do not delude ourselves about what we are doing, and why. It is all right only so long as we remember that all the ad hoc committees, all the picket lines, all the brave signatures in The New York Times, al the tools of agitprop straight across the spectrum, do not confer upon anyone any ipso facto virtue. It is all right only so long as we recognize that the end may or may not be expedient, may or may not be a good idea, but in any case has nothing to do with “morality.” Because when we start deceiving ourselves into thinking not that we want something or need something, not that it is a pragmatic necessity for us to have it, but that it is a moral imperative that we have it, then is when we join the fashionable madmen, and then is when the thin whine of hysteria is heard in the land, and then is when we are in bad trouble. And I suspect we are already there.


diumenge, 21 de maig de 2017

Make some art




–What does happy-sad even mean?
–It means that I'm stuck in this shithole full of morons and rapists and bullies, and I'm going to deal with it, okay? It is just how life is. I'm gonna try and accept it and get on with it and make some art.


Sing Street,  John Carney.

dilluns, 15 de maig de 2017

Hedor agrio

Comen en silencio. El jabalí que ha estado adobado en vinagre durante cuarenta y ocho horas con un ramillete de hojas de laurel. El jabalí que Èric, atado al morro del cuatro por cuatro, bajó clandestinamente al pueblo, cuando se hizo de noche, y subió a la vivienda, dos tramos de escaleras, dejando un reguero de sangre y pelo que luego se apresuró a limpiar con la escoba y la fregona ella, Tiphaine.
Lo come Tiphaine con cierto asco. Le cansa esa carne roja, fuerte, astillosa, que se le atraganta en la garganta. Le desagrada la visión de la bestia en la bañera y Èric descuartizándola, serrando sus patas y su cabeza, abriendo su vientre para sacar los intestinos, envolveros en papel de diario viejo, los que almacenan para encender la chimenea, y ordenándole:
–Tíralo ya al contenedor o nos apestará la casa.
La casa huele a jabalí muerto. Es un hedor agrio a cerdo sucio que tarda en irse a pesar de que Tiphaine abre las ventanas y friega los suelos con lejía. Luego le toca lavar la bañera, sacar toda aquella sangre que ha ido derramando la bestia mientras su cazador le descuartizaba, y recoger los pelos para que no embozaran el sumidero. Por eso Tiphaine odia el jabalí. Por todo lo que supone que Èric los cace.


José Luis Muñoz, Cazadores en la nieve.

dissabte, 6 de maig de 2017

Classe, casta



L'única vegada que vaig baixar del despatx per algun visitant en concret va ser per algú que era al carrer. Em va trucar el Sabin per l'interior i em va dir que des del seu lloc de disc joquei havia vist a la vorera al Michael Douglas, que no podia entrar. Aquest actor a mi no em diu res, però el record del seu pare, el dels titans i l'Espartac, em va fer baixar. Pensava fer-lo entrar per la porta privada i li vaig dir i, ell, amb un somriure prou amable em va preguntar:
–Què hi ha dins? Beure, noies, drogues?
Anava a dir-li que sí, que de tot allò i de la millor qualitat, però no sóc un venedor barat i només vaig arronsar les espatlles. I ell no va entrar. Estava fascinat pel carrer. Estava de pas cap a Mallorca on volia comprar una casa per fer salut, ell i la dona que havia conegut, la Zeta-Jones. El carrer, aquells dies, estava tancat als cotxes per la guàrdia urbana a causa de les queixes dels veïns, i la gent hi passejava com en una rambla de qualsevol poble de la mediterrània on els nois, els diumenges, sortien a festejar i les noies els feien anar de cul. L'ambient de festa i placidesa era tan subtil i dens a la vegada que un dia vam veure una parella follant allà, entre les plantes dels jardins de l'Edificio de Las Américas, tocant al Marcel. Al Michael Douglas tot allò el tenia enlluernat i calia entendre-ho en un home que ve de Los Ángeles on no es pot anar enlloc sense cotxe, on no hi ha un lloc com aquell de la nit de Marià Cubí. O sigui que el vaig deixar allí, estintolat en la cantonada, el turista sorprès que veu un món que a ell li és negat.
Hi va haver una excepció en això de que la gent no estava per anar darrere dels famosos per guapets que fossin. Va ser amb el Miguel Bosé. Ell tenia un amic íntim a Barcelona –un altre vip universal– i quan venia a ciutat només anava a casa d'ell i no estava per altres invitacions. I l'amic el va portar al bar. Em va impressionar, el Bosé, i vaig entendre allò de la casta. Fill d'un torero elegant i una actriu italiana. Si era guapo o no, no era tan important com el que emanava: classe, casta. Un vestit elegantíssim però res com la seva aura, allò en què els de la new age tenen raó. Suscitava una atracció respectuosa. Això que ara els de Podemos han pervertit, la casta.


dimarts, 2 de maig de 2017

Too long to be afraid



When I couldn't see you for the wall
What was that you said?
What was that you said, before you called?
And when I couldn't catch you for the fall
What was that you said?
What was that you said?
«Nothing hurts this much»
But I've seen the way
That bodies lie
And bodies tend to break.
And I've been away
I've been away too long
Too long to be afraid.
But you know
What you know is better
Is brighter.
And you know
You know
What you know is better
Is brighter.
And this is where we were, when I showed you the dark
Inside of me, in spite of me
On a bench in the park
You said to me:
«This is not you
This is not you...
This is not you!»


Light House, Future Islands.

divendres, 28 d’abril de 2017

De manipulació

La futura Llei de Transitorietat Jurídica és la llei més important de la història recent de Catalunya. Ho han dit representants del Govern, del PDeCAT i d'ERC. És la llei que, segons la Generalitat, atorgarà plenes competències per convocar el referèndum d'autodeterminació i a partir de la qual, a Catalunya s'introduirà un nou marc legal. El marc legal vigent, el de l'Estat espanyol, no tindrà validesa des d'aquell moment. Ni Govern ni el seu grup parlamentari informen del seu contingut. No és habitual, és una excepció legislativa. Esgrimeixen que és per evitar la suspensió per part del Tribunal Constitucional.
La feina del periodisme és supervisar el poder polític i l'econòmic. El poder polític a Catalunya l'ostenta la coalició de Junts Pel Sí (PDeCAT, ERC i els seus companys de viatge de la societat civil) amb el suport de la CUP. La feina del periodisme també és informar de les accions del poder que aquest no vol que es coneguin o vol que es mantinguin fora dels focus. Una llei que dóna peu a la creació d'un nou Estat és un fet d'una rellevància tan gran que no cal afegir-hi res més.

Lluís Llach, diputat de JxSí, ha dit el següent en dues conferències:

En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

El que preveu la llei de transitorietat jurídica és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneixi el desenvolupament cap a la independència, les lleis que s’hauran de seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris hauran d’obeir aquestes lleis. El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda; si no, serà sancionada [sic] per tots els funcionaris, siguin els que siguin. I en tot cas, els funcionaris s’hauran de preguntar ‘i si no obeeixo aquesta llei catalana, ostres, què passarà?”.

Per part del periodisme és obligatori posar el focus sobre el possible contingut de la llei de transitorietat jurídica, la més important que es prepara al país, del projecte polític més gran  i més transcendent (crear un nou Estat, i unilateralment, amb el conflicte de legitimitats que això suposa).

Llach és una icona cultural i política de Catalunya. Trobo inevitable, tenint en compte aquesta figura que és Llach, que desenes i desenes de persones m'hagin increpat per publicar aquesta notícia. Ara bé, que companys de professió i polítics s'hagin abraonat sobre mi, acusant-me de "burda manipulació", de "sembrar odi" i d'altres coses igual de desagradables... Ho vull entendre com el mirall d'una situació emocionalment molt intensa en qué preval la ideologia i el sentiment nacional, segurament inevitable en moments excepcionals i inherent de la condició humana. Passa aquí i passa arreu.

El director de Vilaweb, Vicent Partal, va escriure un parell (crec) d'articles assegurant que EL PAÍS i un servidor posàvem Llach al punt de mira i que havíem manipulat la informació a partir del titular. La voluntat implícita de Partal era anul·lar la validesa de l'article.
El titular que vaig escriure és Lluís Llach: La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexióEl diari acostuma a revisar, per trobar errors, els articles del dia que són a la web. Una persona, editant [podria haver passat a qualsevol], va entendre que allò era una cita textual i li va posar les cometes: "La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió".
Partal va esmerçar-se en desprestigiar-nos i denigrar-nos. (nota: l'article que va escriure per denunciar aquesta manipulació contenia errors greus; res de nou. Suposo que no rectificarà). 
El diari El País i el Saratoga News, Vilaweb i l'ARA, el New York Times i la Razón, tots els mitjans poden arribar a forçar les notícies i la seva interpretació. És un error, i tant. Pot succeïr per molts factors. Uns ho fan més que d'altres. Partal ho fa sideralment més que El País.
Les cometes que es van introduir al títol no tenien absolutament cap intenció de manipular o de fer més contundent la notícia. Amb les declaracions literals de Llach n'hi havia prou. Si el diari hagués volgut manipular o fer més 'cridanera' la notícia, hauria afegit les putes cometes a l'edició de paper, cosa que no es va produir. Si hagués volgut manipular o fer cridanera la notícia, podria haver titulat amb qualsevol de les frases de Llach. Exemple: Llach sobre els funcionaris: "Molts d'ells patiran".

Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona, va fer un tuit dient que jo i el diari "manipulàvem burdament", i que gràcies a Vicent Partal s'havia descobert aquesta conxorxa. L'efecte va ser que l'atac sobre mi es va multiplicar per 12. Gràcies a Jaume Asens, tinent d'alcalde de la meva ciutat.

Quim Arrufat, referent de la CUP i del procés, va escriure que "torno a manipular i torno a sembrar odi". Que un polític de primera línia m'acusi de sembrar odi és molt greu.
D'on ve això? Arrufat va fer les següents declaracions en una taula rodona del setembre del 2016:

Nosaltres [la CUP] proposem la convocatòria del referèndum unilateral d'independència, que aquesta vegada sí que es convoqui tant sí com no, amb totes les de la llei, fins al final, fins a com a mínim fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta per evitar que ens puguem expressar democràticament com a societat”.
Aquest és el sentit principal d'unilateralitat, que tu mostris convicció per arribar fins al final. Aquí, com en una vaga general com en qualsevol mobilització popular, arribar fins al final és clau arribar fins al final per poder tensar la situació. I dos, és necessària la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per demostrar les contradiccions antidemocràtiques de l'Estat, no només a la nostra població sinó per mostrar-les internacionalment; perquè hagi de reprimir, si vol reprimir fins a les últimes conseqüències, la convocatòria d'un referèndum”.

Jo vaig titular així aquella informació: La CUP busca amb el referèndum que l'Estat recorri a la violència.
Arrufat em va dir de tot. Ell esgrimia que no parlava de "violència" sinó de "força bruta". Jo mateix vaig dir als jefes que canviessin 'violència' per 'força bruta' al títol. A mi m'era indiferent "violència" o "força bruta". Un polític important m'increpava amb males formes i vaig pensar que ho estava passant malament, per la raó que fos, i que era una concessió relativa. Tampoc calia fer-ho: tothom consultat en aquell moment considerava que "reprimir fins a les últimes conseqüències i "força bruta" implica violència. També vaig introduir els àudios i la transcripció literal del que va dir.
Avui no ho hauria canviat.
Arrufat no ho ha oblidat. Jo sí que vull oblidar, i ràpid, el que ell i d'altres personatges significatius de la societat han dit o escrit sobre mi aquests dies.

Tinc una responsabilitat/influència social com a periodista. Per això escolto, rectifico o preciso si s'escau. Quan treballava al diari Ara vaig ser l'impulsor de la secció de fe d'errades. El New York Times té un excel·lent i llarga secció de fer d'errades. Corregir és obligació del periodisme i el fa millor. El diari El País, amb tots els seus defectes, almenys té un llibre d'estil, de bones pràctiques i una defensora del lector. No sé si Vilaweb té res d'això.

No sóc l'únic que ha de ser curós amb el seu paper social i en un moment polític tan tens. Asens i Arrufat, fins i tot en Partal, ho haurien de ser.

diumenge, 22 de gener de 2017

The other room

Putli retired to the other room for five days. It was a tiny windowless cubicle with an iron bedstead, an iron chair ans a small steel table. The room opened directly on the staircase landing opposite the kitchen.
Every Parsi household has its other room, specially reserved for women. Thither they are banished for the duration of their unholy state. Even the sun, moon and stars are defiled by her impure gaze, according to a supersition which has its source in man's fear of blood.
Putli quiete enjoyed her infrequent visits to the other room. It was the only chance she ever had to  tes. And since this seclusion was religiously enforced, she was able to enjoy her idleness without guilt.
Putli spent her time crochetting or tatting. She left the room only to use the bathroom. Then she would loudly proclaim her intention and call, 'I am coming. I wan to pass urine', or, as the case might be, 'I want to wash.'
In either case, if Jerbanoo or Freddy were at the prayer table the anxiously shouted, 'Wait!'
Hastily finishing their prayers they scurried out of the room and called back.
'All right, you can come now'.
Once the all-clear was sounded, Putli made a beeline for the bathroom, carefully shading her face with a shawl from a prayer table.
She was served meals in her cubicle. A tin plate and a spoon, reserved for the occasion, were handed over by a servant boy. She knew she couldn't help herself to pickles or preserves for they would spoil at her toch. Flowers, too, were known to wilt when touched by women in her condition.
The family was permitted to speak to her through closed doors, or, in an emergency, even directly.  Provided they bathed from head to foot and purified themselves afterwards.


The crow eaters, Bapsi Sidhwa.

dimarts, 17 de gener de 2017

Los mejores libros del Iceberg de 2016




1) El Iceberg de Oro de 2016 es para Las ratas, de Miguel Delibes. Relato arisco y triste de la miseria en un pueblo agrícola castellano durante el franquismo, Las ratas es la guinda de un año en el que la novela ha dominado el Iceberg.

2) Lullaby, de Chuck Palahniuk, se hace con el Iceberg de Plata. Lullaby es el genio de la nueva corriente de ficción que exagera hasta el límite la realidad.

3) Milena Busquets y su archicelebrado También esto pasará obtiene el Iceberg de Bronce con una valiente novela biográfica. Desmarcándose del retrato familiar exhaustivo y cronológico, Busquets se centra en momentos y aspectos concretos de la relación madre-hija.

El top 5 lo cierra el único libro de no ficción premiado en 2016, En mi barrio no había chivatos, de Arturo San Agustín, y la novela de John Steinbeck Cannery Row.

divendres, 13 de gener de 2017

The 2016 Best Iceberg Series and Films



1) For the first time a TV serie wins The Golden Iceberg: Better Call Saul, Season 1, a creation by Vince Gilligan and Peter Gould.
The Wire and True Detective were previously awarded by the Iceberg but Saul Goodman makes a deserved first with a humorous and honest story about an attorney's life and about the relation between brothers.

2) Paul Thomas Anderson and the late Philip Seymour Hoffman win The Silver Iceberg with The Master.

3) Another TV serie, a fine BBC production from the 80's, gets the Bronze Iceberg: Smiley's People, directed by Simon Langton with Alec Guiness and John Le Carré giving their best.

El top 5 lo cierran dos obras tremendamente valientes: Bilbao, de Bigas Luna, jugándosela con un film experimental en 1978 que incluso hoy sería tan difícil de producirse, y Birdman, de Alejandro González Iñárritu, con un Edward Norton magistral.

dijous, 12 de gener de 2017

Les millors cançons del 2016 a l'Iceberg




L'Iceberg d'Or és per a un clàssic de la música negra interpretada per blancs, Chicago, i el seu hit Listen.

L'Iceberg de Plata és per a la versió que va fer el compositor Galt MacDermot de Let the sunshine in.

L'Iceberg de Bronze és un homenatge a les bandes sonores de la saga Ocean's: Lazy, de Yellow Hammer.

Tancant el top 5,  Brian Eno amb l'espectacular Golden Hours i les promeses del pop indie espanyol Papaya amb Cosas Fascinantes y Sencillas.

diumenge, 1 de gener de 2017

Caballo de sal



Mi alma está ardiendo en el centro de la ciudad. Mira cómo se quema, mira cómo estás. En el ojo del huracán se concentra el placer, 
mira cómo te mueves, mira cómo estás.
El invierno no nos congelará 
aunque no tengamos nada que quemar.
El invierno no nos congelará 
aunque no tengamos nada que quemar.
Camino con tu recuerdo sin saber a dónde voy, 
mira cómo te mueves, mira cómo estás.
La tristeza nos hace daño, crea heridas en tus labios. Mira cómo te hiere, mira cómo estás.
El invierno no nos congelará 
aunque no tengamos nada que quemar.
Mi caballo anda siempre en aguas con sal 
y mi cuerpo ya solo te quiere amar.
Mira cómo te mueves, mira cómo estás.
El invierno no nos congelará 
aunque no tengamos nada que quemar. Mi caballo anda siempre en aguas con sal 
y mi cuerpo ya solo te quiere amar.

Papaya, Caballo de sal.