dimarts, 30 de juny de 2009

Wild, white horses






"As she walks in the room
Scented and tall
Hesitating once more
And as I take on myself
And the bitterness I felt
I realise that love flows


Wild, white horses
They will take me away
And the tenderness I feel
Will send the dark underneath
Will I follow?


Through the glory of life
I will scatter on the floor
Disappointed and sore
And in my thoughts I have bled
For the riddles I've been fed
Another lie moves over


Wild, white horses
They will take me away
And the tenderness I feel
Will send the dark underneath
Will I follow?"


Portishead, The Rip.

dilluns, 29 de juny de 2009

Ghosts in Zhongnanhai

"He said once Zhou Enlai invited Empty Cloud to Beijing. He said, "Nobody knows about this. I've never told anyone. Zhou Enlai sent word that the Old Master was to come alone and not to bring with him anyone except his attendant. When Zhou Enlai heard that Xuyun [Empty Cloud] was coming, he was very happy and was looking forward to their meeting. But when the Old Master was ushered into his office, the premier became very upset. You don't know about this. Nobody knows about this. Premier Zhou said, 'I told you not to bring anyone, to come alone. Why did you bring all these people with you?' Hundreds of people have suddenly appeared in the room. Xuyun said, 'I did not bring anyone. All the people you see here with me are people who have died. They're all ghosts.' Then suddenly they disappeared. Premier Zhou was terrified. After that, he issued orders to protect all the temples where the Old Master had lived. He thought Xuyun was a boddhisttava."

Bill Porter, Zen Baggage.

divendres, 26 de juny de 2009

Un bri d'herba

"Jo crec que un bri d'herba no és menys

que la jornada de les estrelles.

I que la formiga, un gra de sorra

o l'ou d'un reietó són igualment perfectes.

I que el gripau és una obra mestra per a l'Omnipotent,

i que l'esbarzarola que cau

podria adornar les sales del cel (...)


Walt Whitman, Cant de mi mateix.

dilluns, 22 de juny de 2009

I començaren malament per la fimosi

"Déu mateix, que amb el seu poder va fer de Pere l'apòstol dels circumcisos, va fer de mi també l'apòstol dels pagans. Per això, Jaume, Cefes i Joan, considerats com a columnes... en senyal de comunió ens donaren la mà, a bernabé i a mi, perquè nosaltres anéssim als pagans, i ells, als circumcisos".

Apòstol Pau (Sant Pau) descrivint el resultat del Concili de Jerusalem (49 d.C) "Carta als Gàlates".

I PER QUÈ AQUESTA DIVISIÓ?

Perquè Pau considera els judeocristians:
"gossos, mals operaris, partidaris de la mutilació (circumcisió, escòria, enemics de la Creu de Crist, posen la seva glòria en les parts vergonyants."

Sant Pau (any 56 d.C), Carta als Filips.

divendres, 19 de juny de 2009

Según nuestras lanas

"Lisístrata: Sí, y también vosotros, si tuvierais una pizca de sentido común, según nuestras lanas gobernaríais todo.

Comisario: ¿Cómo? A ver.

Lisístrata: Primero, a la ciudad como el vellón de lana, después de haberle quitado la mugre lavándola en un baño, habría que ponerla sobre un lecho, apalearla para que eche a los sinvergüenzas y sacarle los abrojos; y a esos que se reúnen y se aglomeran junto a los cargos públicos, separarlos con el cardado y arrancarles las cabezas. Después habría que esponjar la buena voluntad común y echarla en un cestito, mezclando a todos, a los metecos, a los extranjeros que sean amigos nuestros, y a los que tengan deduas con el Estado: también a esos mezclarlos ahí. ¡Por Zeus! Y las ciudades, todas las que son colonias de esta tierra, habría que tener una idea clara de que para nosotros son como los copos de lana que están cada uno por su lado; luego se cogen estos copos que forman cada una de ellas, se reúnen y se juntan en uno solo, y después se hace una gran bola y, con ella, se teje un vestido para la gente."

Aristófanes, Lisístrata.

divendres, 12 de juny de 2009

A silver world

"Snow covers earth and sky and everything is new
my body is concelead inside a silver world
suddenly I enter a treasury of light
a place forever free of any trace of dust"

Hanshang Deqing (1546-1623), Dream Wanderings of a zen master.

dimecres, 10 de juny de 2009

Esertia

"Esertia contiene escitalopram y está indicado para el tratamiento de la depresión (episodios depresivos mayores) y transtornos de ansiedad (tales como trastorno de angustia con o sin agorafobia, trastorno de ansiedad social, trastorno de ansiedad generalizada y trastorno obsesivo-compulsivo).
Escitalopram pertenece a un grupo de antidepresivos denominados inhibidores selectivos de la recaptación de serotonina (ISRS). Estos medicamentos actúan sobre el sistema serotoninérgico en el cerebro aumentando el nivel de serotonina. Las alteraciones del sistema serotoninérgico se consideran un factor importante en el desarrollo de la depresión y enfermedades relacionadas."

Almirall Prodesfarma, prospecto de Esertia 15 mg (Cipralex 15 mg. en el mundo moderno).

dilluns, 8 de juny de 2009

Pobreza mejor que Dinero

"-Crémilo: Por Demetér, qué delicia de vida esa que nos has contado! Hacer economías y trabajar como un burro para no poder dejar ni para que te entierren.

-Pobreza: tú quieres tomártelo a broma y estar de guasa sin preocuparte de tomarlo en serio, sin darte cuenta que yo hago a los hombres mejores que Dinero, tanto en su espíritu como en su cuerpo.: con él son gotosos, echan tripa, tienen piernas hinchadas y una obesidad descarada: a mi lado están delgados, con talle de avispa, y son terribles para sus enemigos.

-Crémilo: es que seguro que a fuerza de hambre les consigues ese talle de avispa.

-Pobreza: ahora voy a ocuparme de la virtuda y os voy a hacer ver que la honradez vive conmigo, mientras que el descaro es cosa de Dinero.

-Crémilo: sí, ¡muy honrado es robar y desvalijar!

-Pobreza: no tienes más que ver a los políticos en las ciudades: cuando son pobres son honrados con la gente y con el Estado, pero cuando se hacen ricos a expensas del erario público, en seguida se vuelven unos sinvergüenzas que conspiran contra el pueblo y luchan contra la democracia.

-Crémilo: en eso por lo menos no mientes, y eso que sueles calumniar mucho. Pero aun así nos las pagarás por intentarnos convencer que Pobreza es mejor que Dinero.

-Pobreza: tú aún no has sido capaz de refutarme en este tema, sino que dices bobadas y no haces más que revolotear.

-Crémilo: ¿y cómo es que todos te huyen?

-Pobreza: porque los vuelvo mejores. Se puede ver muy bien en los niños: huyen de sus padres que quieren lo mejor para ellos. ¡Así de difícil es comprender lo que es justo!

-Crémilo: ¿vas a decir que Zeus no conoce bien lo que es mejor? Pues, sin embargo, también él tiene dinero.

-Blepsidemo: y a esa (señalando a Pobreza) la manda aquí con nosotros.

-Pobreza: ¡mira que tenéis cegada la mollera con legañas tan antiguas como Crono! Zeus en realidad es pobre, y os lo voy a demostrar sin lugar a dudas. Pues, si fuera rico, ¿cómo es que al instituir el certamen Olímpico, donde reúne siempre a todos los griegos cada cuatro años, iba a proclamar a los atletas vencedores coronándolos con una corona de acebuche? Lo normal es que lo hiciera con una corona de oro, si fuera rico.

-Crémilo: ¿no demuestra con eso que él honra el dinero? Pues lo economiza y no lo quiere gastar ni por asomo: corona a los vencedores con chorradas y guarda el dinero para sí."

Aristófanes, Dinero.

divendres, 5 de juny de 2009

El complot dels paraigües

"No vinguin avui a la plaça, és un dia especial. Val més que tornin demà". Un petit grup de periodistes ahir prenien notes i imatges a la plaça de Tiananmen, a Pequín, quan el policia que era més a prop d'ells els va instar a deixar de fer la seva feina. Al seu voltant, centenars, si no milers, d'agents i voluntaris del Partit Comunista Xinès (PCX) patrullaven amb una arma singular, paraigües oberts, preparats per evitar tota acció en record de l'aniversari de la intervenció militar contra les manifestacions prodemocràtiques del 1989.

Les mesures de seguretat que les autoritats xineses van imposar ahir a Pequín no tenien res a envejar a les millors coreografies de Hollywood. El 3 de juny, quan es va commemorar l'inici de la repressió armada contra les manifestacions del 1989, es va tancar la plaça amb el pretext de la visita oficial del primer ministre de Malàisia, Najib Abdul Razak.

Ahir Tiananmen tornava a estar oberta als ciutadans, però, a tot estirar, només una quarta part de les persones que hi eren no tenien res a veure amb el xou policial. Les habituals riuades de turistes provinents de les províncies xineses no hi van fer acte de presència i els visitants que s'hi passejaven, tot i haver superat abans dos controls d'identificació, eren seguits i gravats per les forces de l'ordre.

Res va sortir del guió desitjat pel PCX gràcies a un peculiar sistema de control: els intents dels mitjans de comunicació de prendre imatges de Tiananmen eren bloquejats per una munió d'agents que envoltaven el periodista amb paraigües. Així també s'aconseguia que, en cas que hi haguessin protestes, l'activista quedés cobert de paraigües sense que es pogués obtenir el testimoni de l'incident.

Els oficials desplegats a la plaça i a la rodalia sorprenien els periodistes amb lleis fins ara desconegudes que els permetien des de bloquejar-los l'accés si no tenien la documentació que ells desitjaven, fins a requisar material informatiu si hi apareixien policies o s'hi esmentaven els fets del 1989. Fins i tot hi havia soldats que demanaven als periodistes que deixessin de prendre apunts.

Sí que hi va haver, però, reivindicacions a títol personal. Un ciutadà dels Estats Units d'origen xinès va seure durant mitja hora davant el monument als Herois del Poble, un obelisc situat al centre de la plaça, en posició de pregària budista. La policia li va reclamar el passaport i poc més tard, angoixat per la pressió, va marxar. Una parella de joves de Pequín van confirmar, a cau d'orella a aquest cronista, que havien vingut a Tiananmen perquè "sabem què va passar aquí".

Les forces de seguretat van ordenar l'arrest domiciliari de tota persona susceptible de manifestar-se. L'associació Mares de Tiananmen, dones que van perdre el fill el 3 i 4 de juny del 1989, havien convocat una trobada de dol per al dia 3 a la nit, però finalment la policia va impedir que sortissin al carrer. A la Universitat de Pequín -on estudiaven els líders de les protestes de fa vint anys- s'hi impedeix l'accés durant tota la setmana, i de manera extraordinària, a persones no registrades, amb l'excusa que s'hi organitzen els exàmens de cursos de postgrau.

L'únic racó de la Xina on es va commemorar l'efemèride va ser Hong Kong, on prop de 150.000 persones van omplir el Parc Victòria d'espelmes i corones de flors per recordar els centenars de milers de manifestants que van participar a les protestes de Tiananmen.

Ni el govern de Pequín ni els mitjans de comunicació xinesos van esmentar l'efemèride. Només el diari oficialista Global Times -escrit en anglès- va publicar dimarts una anàlisi sobre l'esperit rebel de la dècada dels 80. Segons el rotatiu, els intel·lectuals que aleshores creien que el model polític occidental era el correcte per a la Xina ara ja han assimilat que el gegant asiàtic ha de seguir el seu propi full de ruta."

Cristian Segura, a l'Avui d'avui:



("No vengan hoy a la plaza, es un día especial. Mejor vuelvan mañana". Un reducido grupo de periodistas tomaba imagines y notas ayer en la plaza de Tiananmen, en Pekín, cuando el policía más cercano a ellos les instó a dejar de hacer su trabajo. A su alrededor, centenares, si no miles, de agentes y voluntarios del Partido Comunista Chino (PCCh) patrullaban con un arma singular, paraguas abiertos, preparados para evitar toda acción que recordara el aniversario de la intervención militar contra las manifestaciones prodemocráticas de 1989.

Las medidas de seguridad que las autoridades chinas aplicaron ayer en Pekín no tenían nada que envidiar a las mejores coreografías de Hollywood. El 3 de junio, cuando se conmemoró el inicio de la represión armada contra las protestas de 1989, se cerró la plaza con la excusa de la visita oficial del primer ministro de Malasia.

Tiananmen volvía ayer a estar abierta a los ciudadanos aunque, con suerte, sólo una cuarta parte de las personas que estaban allí, no tenían nada que ver con el show policial. Las habituales oleadas de turistas procedentes de las proincias chinas lucieron por su ausencia y los visitantes que sí se paseaban por el lugar, pese a haber superado antes dos controles de identificación, eran seguidos y filamdos por las fuerzas del orden.

Nada se salió del guión deseado por el PCCh gracias a un peculiar sistema de control. Los intentos de los medios de comunicación de tomar imágenes en Tiananmen era bloqueados por una melee de agentes que rodeaban con paraguas al periodista de turno. De esta manera también se habría evitado que, en caso de protestas, los activistas quedaran cubiertos por los paraguas, sin que se pudiera obtener un testimonio del incidente.

Los oficiales destacados en la plaza y sus entornos sorprendían a los periodistas con leyes desconocías hasta el momento que les permetían desde bloquear el acceso a quien no tenía la documentación que desearan hasta amenazar con requisar el material informativo de los periodistas si aparecían polícías o se mencionaban los hechos de 1989. Incluso hubo algún que otro soldado que pedía a la prensa a dejar de tomar apuntes.

Aunque esporádicas, sí hubo reivindicaciones a título personal. Un ciudadanos de los Estados Unidos de origen chino estuvo sentado media hora ante el monumento a los Héroes del Pueblo en posición de pregaria budista. La policía le reclamó el pasaporte y poco más tarde, agobiado por la presión, se marchó. Una pareja de jóvenes confirmaron a este cronista con un par de respuestas veloces que habían venido a Tiananmen porque "sabemos que sucedió aquí."

Las fuerzas de seguridad aplicaron el arresto domiciliario a toda persona susceptible de manifestarse. La asociación de madres de Tiananmen, mujeres que perdieron a sus hijos la noche entre el 3 y 4 de junio de 1989, habían convocado una reunión de duelo el día 3 a las 23:00, pero finalmente la policía impidió que salieran a la calle. En la Universidad de Pekín -donde estudiaban los líderes de la rebelión de hace 20 años- se cierra el paso durante toda la semana de manera extraordinaria con el pretexto que se están realizando los exámenes de los cursos de postgrado.

Ni el gobierno ni los medios de comunicación chinos hicieron mención a la efemérida. Sólo el diario oficial Global Times publicó el martes un análisis sobre el espíritu rebelde de la década de los 80. Según el rotativo, los intelectuales que entonces creían que el modelo político occidental era el correcto para China hoy habrían asimilado que el gigante asiático necesita seguir su propia hoja de ruta".)

dijous, 4 de juny de 2009

Ferida oberta a Tiananmen

“Tiananmen és l’escenari cerimonial per a una nació de mil milions. És el lloc, si existeix aquest lloc, on el cel comunica el seu manament; no és només un lloc per celebrar la història sinó un indret on fer història inspirats per tants precedents”. Philipp J. Cunningham és un dels pocs estrangers que van participar a les manifestacions pro democràtiques a la Xina la primavera del 1989 i que van finalitzar abruptament amb la intervenció militar del 3 i 4 de juny a Pequín. Al seu llibre Tiananmen Moon, Cunningham descriu d’aquesta forma el simbolisme que ha tingut la plaça de Tiananmen a l’últim segle. Les manifestacions polítiques que han sorgit allí, han fet trontollar els ciments del poder. Vint anys després que la sang vessés a Tiananmen, la ferida segueix oberta. Un alt diplomàtic europeu destinat a Pequín valorava en una reunió recent amb periodistes que “les repercussions polítiques dels fets de Tiananmen ja no tenen més recorregut”. Aquest parer és compartit pels qui volen passar pàgina al conflicte internacional que encara cueja amb mesures com l’embargo d’armes de la UE sobre la Xina. La manera com la cúpula del Partit Comunista Xinès (PCX) oculta els fets és una prova que el trauma sí que existeix. Ni als mitjans de comunicació xinesos ni al sistema educatiu se’n fa esment i la informació editorial o a Internet al respecte està censurada. Però “l’efecte Tiananmen” perdura i encara avui, protestes de petits col·lectius -sobretot afectats per la corrupció a les províncies- s’intenten fer allí. A la plaça hi ha una supervisió diària per part de la policia i de cara al 20 aniversari han tornat els controls de permisos de residència a les àrees susceptibles d’acollir protestants. Implicats a les revoltes i els seus familiars continuen sota vigilància de les autoritats. Fins i tot és normal que ferits de bala aleshores, per temor a les repercussions, siguin tractats mèdicament de manera extraoficial quan tenen qualsevol problema de salut. Hi ha una manca total d’informació oficial. Dui Hua, fundació nord-americana que lluita pels drets dels presoners a la Xina i que col·labora amb el govern xinès, assegura que resten 30 persones a presó per haver pres part en els incidents del 1989, condemnades per actes contrarevolucionaris i atemptar contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA). L’anterior recompte que havia fet Dui Hua apuntava a 60 empresonats. El presoner de Tiananmen més cèlebre és Liu Xiaobo, intel·lectual i president del PEN Club xinès que va assumir un rol decisiu negociant el desallotjament de la plaça la matinada del dia 4 de juny. Liu ja havia passat diverses temporades a la garjola i al desembre del 2008 hi va tornar acusat de ser un dels instigador de la Carta 08, un document que va ser difós l’any passat per recollir firmes en favor de reformes democràtiques radicals. Fins al present haurien donat suport a la Carta 08 prop de 10.000 ciutadans xinesos. La Carta 08 ha estat significativa per l’ampli recolzament que ha rebut i per la contundència a l’hora de defensar el llegat de les protestes. Hi ha desenes d’antics líders estudiantils i sindicals a l’exili. La majoria dels que hi van participar resideixen a la Xina, molts han fet actes de constricció i accepten que al 1989 el país no estava prou desenvolupat per assumir una democràcia plena. N'Hi ha que avui són empresaris que han fet fortuna o personatges populars com l’estrella del rock xinès Cui Jian, un dels icones dels moviment reivindicatius de la dècada dels 80. A Hong Kong, l’única ciutat xinesa on hi ha protestes públiques i informació lliure sobre el tema, uns dels pocs dissidents que encara hi queden és Han Dongfang, director del China Labour Bulletin, una entitat dedicada a protegir els drets dels treballadors xinesos. Han va ser a les protestes de Tiananmen com un destacat líder sindical independent però actualment manté una bona relació amb el PCX. La seva feina és respectada perquè no entra en qüestions polítiques, segons va explicar ell mateix en una entrevista de fa dos anys amb l’AVUI. Han va reconèixer que espera el permís de Pequín per tornar a la Xina tot i que en cap moment es retractava d’haver-se manifestat a Tiananmen: “Allò no va passar per no res. Hi va morir gent per fer de la Xina ara un país millor”. El nombre de morts és la principal incògnita que el PCX evita aclarir. Amnistia Internacional creu que hi hauria “entre diversos centenars a diversos milers” de víctimes mortals. L’associació de mares de Tiananmen ha pogut identificar prop de 150 morts però les xifres més conservadores filtrades des de la Xina estableixen la xifra entre els 200 i els 400. La represàlia armada es va produir a diversos punts del centre de la ciutat i per això ha estat difícil la documentació sobre les víctimes. A l’estranger també hi ha personalitats vinculades a la Xina que relativitzen els efectes de Tiananmen. El català Eugeni Bregolat, vuit anys ambaixador espanyol a Pequín, ha insistit que els morts són menys dels que es creia i que la Xina no estava llesta per a una sobtada transformació democràtica. Les protestes de Tiananmen van sorgir des de les universitats com una reacció davant la manca d’una obertura política i de control de la corrupció que acompanyés la ràpida modernització econòmica que s’estava produint. La mort l’abril del 1989 del dirigent comunista més liberal del moment, Hu Yaobang, va ser el detonant de les mobilitzacions. Hu va ser rellevat de la secretaria general del PCX el 1987 per la pressió dels sector més immobilistes i aquella decisió ja va provocar manifestacions que preveien el malestar que esclataria dos anys més tard. Els estudiants es van presentar davant Zhongnanhai, la residència del govern xinès, per defensar la memòria de Hu. Dues setmanes més tard es va celebrar la multitudinària convocatòria del 4 de maig per commemorar els 70 anys dels moviments nacionalistes del 1919. L’exaltació a les manifestacions va augmentar arran d'una editorial a portada del Diari del Poble –el principal òrgan de comunicació del PCX- acusant els manifestants de ser titelles de grups contrarevolucionaris que volien enderrocar el PCX. Després van iniciar-se les vagues de fam i les concentracions permanents a la plaça, acollint fins a 100.000 persones coincidint amb l’esperada la visita d’Estat de l’ex líder de la Unió Soviètica Mikhail Gorbatxov, un referent aleshores dels moviments reformistes al bloc comunista. Les divisions del EPA que esperaven fora de Pequín va entrar la nit del 3 de juny a la capital amb l’ordre de fer respectar amb la força la llei marcial que s’havia anunciat feia dues setmanes. El politburó del Comitè Central del PCX va assumir la via més contundent al·legant que hi havia un greu risc de caos al país perquè les protestes s’havien estès a les principals ciutats. També era humà cert temor per part dels veterans del PCX que havien patit la humiliació, les detencions i fins i tot tortures durant la Revolució Cultural. Cunningham relata al seu llibre els paral·lelismes en la manera d’expressar-se dels estudiants al 1989 i la dels Guàrdies Rojos quinze anys abans. Xi (nom fals) és un fotògraf xinès que va ser a Tiananmen i que va marxar a viure a Europa per seguretat. En una breu trobada a Pequín recorda l’estupor dels manifestants quan es van assabentar que els soldats estaven disparant: “no ens ho podíem creure. Semblava inversemblant perquè la població de Pequín clarament recolzava les manifestacions”. “L’incident del 4 de juny”, segons la terminologia oficial, és el gran trauma del PCX, segons conclou el corresponsal de The Economist a la Xina, James Miles, al llibre The legacy of Tiananmen. Mai havia estat tan nítida la divisió entre els grups reformistes i els doctrinaris entre els quals oscil·la el PCX com en els moments previs al 4 de juny. El xoc es va visualitzar entre Li Peng, el primer ministre i favorable a l’acció armada, i Zhao Ziyang, el secretari general que va prendre part pels estudiants i que buscà un solució pacífica. Zhao va viure fins a la seva mort (2004) sota arrest domiciliari però durant aquest temps, d’amagat, va gravar les seves memòries, que acaben de sortir publicades en anglès sota el títol Prisoner of State. Zhao detalla el seu xoc amb els ortodoxes del PCX. El més interessant de l’obra és la seva condemna moral del líder del PCX Deng Xiaoping, l’home que anteriorment havia promogut els sectors liberals. Segons Zhao, la intervenció armada no es va votar i es va decidir en una reunió secreta a casa Deng, qui va acabar cedint davant els membres del politburó més agressius. En un llibre aparegut el 2008 sobre Zhao, aquest ja denunciava que Deng va fer seves les reformes econòmiques que el propi Zhao hauria ideat. Les memòries de Zhao són una venjança pòstuma i un crit d’atenció al PCX perquè curi les ferides. A Prisoner of State es publica la famosa fotografia de Zhao dirigint-se als estudiants a Tiananmen la nit prèvia de la declaració de la llei marcial. Darrere seu hi apareix un dels seu assistents més destacats, l’actual primer ministre Wen Jiabao."

Cristian Segura. Versió reduïda a l'AVUI:

dilluns, 1 de juny de 2009

Der Wald der Ausgestoßenen

"Als Sarja Sillah aus seinem Zelt springt und losläuft, tastet er in der linken Tasche seiner Jogginghose nach seinem Reisepass, Republik Gambia, Passnummer PC 099542. Nur für den Fall, dass es diesmal klappt. Die Morgensonne hat ihn geweckt, vielleicht wird dieser Tag etwas für ihn übrighaben. Sarja Sillah läuft durch den lichten Wald, der die bewohnte Welt von den Erdbeerplantagen trennt. Es ist so still, dass er das Knacken der Kiefernnadeln unter seinen Schritten hört. So früh sind nicht einmal die Bauern mit ihren Treckern unterwegs – beruhigend, dass auch die Guardia civil noch schläft.

Schon hundert Mal ist er diesen Weg gegangen, jeden Morgen, vorbei an den Leitungsmasten, die den spanischen Bauern Strom bringen. Vorbei an den Bewässerungsrohren, von denen Sarja Sillah einige in den Wald geschleppt und zu Zeltstangen gebogen hat, vorbei an den Plastikplanen, die er als Zeltdach über die Stangen gezogen hat, vorbei an den Hydranten, aus denen er sich heimlich Wasser gezapft hat, vorbei an den Pappkartons, von denen er sich ein paar genommen hat, weil er zum Schlafen eine Unterlage braucht. Er, der ehemalige Bauarbeiter aus Madrid, hat sich zum Spezialisten für unbeobachtete Augenblicke entwickelt. Er schleicht um die Felder wie eine Hyäne, die sich fressenden Löwen nähert. Die Erfahrung sagt der Hyäne, dass sie warten muss, bis sich die Löwen von den Resten abwenden.

Sarja Sillah, laut Reisepass geboren am 1. Januar 1966 in Mandinary, Gambia, läuft fast eine Stunde an der menschenleeren Straße entlang, bis er endlich an der elf-Tankstelle ist, wo er jeden Morgen nach Arbeit fragt. »Wir haben nichts.« Er fragt im Telefonladen. »Wir haben nichts.« Er fragt in der Bar El Fresón, große Erdbeere, wo die Polizisten gleich ihren Morgenkaffee trinken werden, bevor sie wieder durch die Wälder patrouillieren und die Afrikaner warnen: Wenn ihr weitere Zelte aufbaut, reißen wir euer Lager ab.

In der Bar sagen sie im Radio, dass jede Minute tausend Spanier ihren Job verlieren. Dann wird die Meldung korrigiert: pro Minute ein Spanier.

Palos de la Frontera, Südspanien. Costa de la Luz, Küste des Lichts. Hier stach Christoph Kolumbus im Jahr 1492 in See, danach kam 460 Jahre nichts, dann kamen die Erdbeeren, die schließlich zu Massenwaren in Plastiktunnels wurden, am Ende zu globalisierten Erdbeeren, Nachschub für die Supermärkte in Frankreich, England, Italien, Deutschland. Palos de la Frontera, Europas Hauptstadt der Erdbeere, 80000 Feldarbeiter.

Ein Helfer auf dem Acker verdient hier 36,50 Euro am Tag. Das war nicht verlockend, als Spanien noch Bauarbeiter und Kellner und Küchenhilfen brauchte. Aber jetzt, in der Krise, sind die Erdbeeren Sarja Sillahs Hoffnung. Seine Tage verbringt er auf der Straße, seit November schon. Er läuft und fragt, er muss sich bewegen, er rennt gegen die drohende Verzweiflung an, wie alle Leute im Zeltlager. Nachmittags kehren sie von Spaniens Landstraßen in den Wald zurück. Es riecht nach schwelender Holzkohle und verschmorten Pinienkernen.

Die Arbeiter aus Mali haben ihre Zelte neben dem Müllhaufen der Erdbeerbauern gebaut, der Senegal lenkt sich beim Fußball ab. Mauretanien döst, Marokko spielt Karten, Gambia sammelt Brennholz. Spaniens ausrangierte Service-Gesellschaft ist in den Wald gezogen, erhitzt rostige Wassereimer auf Flammen, die aus alten Autofelgen lodern, Wasser für die Wassersuppen, gewürzt mit Paprikapulver, Wasser für die Baumdusche hinter einem Vorhang aus Plastikfolien. Ein Wald hat sich mit hungrigen, schwarzen Männern gefüllt, der Wald der Ausgestoßenen, ein verstecktes Afrika."

Die Vertreibung, Die Zeit.




(My translation:
"When Sarja Sillah leaves his tent, he touches the left pocket of his jogging trousers to check if his Gambian passport, number PC099542, is still there. He carries his passport just in case that this time he will be lucky. He woke up with the light of the morning sun, maybe this day will bring him something new. Sarja Sillah walks through the forest that draws the line between the urban world and the plantations of strawberries. The morning is so silent that he can hear the pine leaves cracking under his feet. It is too early to find the farmers working on the fields. It is specially comforting that also the Guardia Civil still sleeps.

He has already done this path one hundert times, every morning, following the pylons that provide electricity to the spanish farmers. Following the water pipes that Sarja Sillah also uses as masts for his tent. Following the plastic sheets that he uses as a cover for his tent. He, a former construction worker in Madrid, has become an specialist of the unobserved moments. He sneaks through the fields like a hyena that approaches the hungry lion. The experience tells the hyena to wait until the lion finish his meal and leaves its remains.

The passport of Sarja Sillah says that he was born on Januar 1st, 1966, in Mandinary, Gambia. He walks almost one hour across the empty streets until he reaches an Elf gas station, where every morning he asks for a job. "We have nothing". He asks in the telephone shop. "We have nothing". He requests a job at the Bar El Fresón, where the police will also take the first coffee of the day before going out to the forest to warn the Africans: if you keep building tents, we will dismantle the camp.

At the bar El Fresón he listens the radio news bulletin informing that every minute thousends of Spaniard lose their jobs. Later the report will be corrected: every minute, one Spaniard.

Palos de la Frontera, South of Spain. Costa de la Luz. From here began Cristobal Colon the travel to America. Later, for 460 years happened nothing, then came the strawberries that were tranformed into a mass consume product for supermarkets in France, England, Italy Germany. Palos de la Frontera, european capital of the strabwerries, 80.000 workers on the field.

Working on the fields you can earn 36,5 euros a day. That was not an attractive salary when Spain needed more and more workforce on the agricultural and service sectors. But now, with the crisis, the strawberries are the Hope of Sarja Sillah. Since november he spends his time on the streets. He walks and walks, he needs to move, he runs against the doubts that shadow his future, like everybody in the tents camp. At Midday they go back to the forest. There you can smell burning coal and charred pine nuts.

The workers from Mali have their tents next to the heap of rubbish. The Senegalese distract themselves playing football. The Mauritanians take a nap, people from Morocco play cards and the Gambians collect some wood. The spanish social service staff has moved to the forest to attend them. They provide them with old buckets used before for cars. Water for the soups, food, water for improvised showers under the trees. The forest is full of hungry black men. This is the forest of the outcasts, a hidden Africa.")