dimecres, 31 de desembre del 2014

La luce del futuro non cessa di ferirci

Povero come un gatto del Colosseo,
vivero in una borgata tutta 
e polverone, lontano dalla città

e dalla campagna, stretto ogni giorno
in un autobus rantolante
e ogni andata, ogni ritorno

era un calvario di sudore e di ansie. 
Lunghe camminate in una calda caligine,
lunghi crepuscoli davanti alle carte

ammucchiate sul tavolo, tra strade di fango,
muriccioli, casette bagnate di calce
e senza infissi, con tende per per porte...

Passano l'olivaio, lo straccivendolo
venendo da qualche altra borgata,
con l'impolverata merce che pareva

frutto di furto, e una faccia crudele
di giovani invecchiati tra i vizi
di chi ha una madre dura e affamata.

Piange ciò che muta. anche 
per farsi migliore. La luce
del futuro non cessa un solo istante 

di ferirci: è qui, che brucia
in ogni nostro atto quotidiano,
angoscia anche nella fiducia

che ci dà vita, nell'impeto gobettiano 
verso questi operai, che muti innalzano
nel rione dell'altro fronte umano

il loro rosso straccio di speranza.

Pier Paolo Pasolini, El plany de l'excavadora.

[Pobre com un gat del Colosseu
vivia en un suburbi tot calç
i pols, allunyat de la ciutat

i del camp, estret cada dia
en un autobús ranejant,
i casa anada, cada tornada

era un calvari de suor i d'ànsia.
Llargues passejades en una càlida calitja,
llargs crepuscles davant els papers

amuntegats a la taula, entre carrers de fang,
murs, casetes  banyades de calç
i sense marcs, amb cortines per portes...

Passaven l'oliver, el drapaire,
venint de qualsevol altre suburbi,
amb la mercaderia polsolsa que semblava

fruit d'un robatori, i un rostre cruel
de joves envellits entre vicis,
de qui té una mare dura i famolenca.

Plora també allò que canvia
per fer-se millor. La llum
del futur no cessa de ferir-nos

ni un moment. Està ací cremant
en tots els nostres actes quotidians,
i aclapara fins i tot en la fe

que ens dóna vida, en l'ímpetu gobettià
cap aquests obrers que, callats, hissen
en el barri de l'altre front humà

el seu roig parrac d'esperança.]

dimarts, 16 de desembre del 2014

Los que miran en los accidentes

Tú eres de los que miran en los accidentes.
Te gusta ver el cuerpo descompuesto de la gente.
Por un instante lo que ves, te hace consciente,
el sudor se te resbala suave y lento por la frente.

Luego corres a un centro comercial
donde se diluye la realidad
y es tan fácil no pensar
y olvidarse de la muerte.

Tú eres de los que miran en los accidentes,
mueves la cabeza lenta y discretamente.
El tiempo pasa de manera diferente,
todo se detiene de repente.

Luego te permite reaccionar
y conducir y respirar,
y no pensar en nada más,
y olvidarte de la muerte.

Los Punsetes, Accidentes.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Thousands of years to recover

In the standard account of human history, agriculture represents the ur-breakthrough. The domestication of plants and animals allowed people for the first time to build up surpluses of food. This, in turn, allowed them to think about something besides feeding themselves. They became merchants and priests and artisans and bookkeepers. They built villages, towns, and cities. Every subsequent innovation—metallurgy, writing, mathematics, science, and even paleo web sites—could be said to owe its origin to those first farmers scratching with sticks in the dirt.
Agro-revisionists also regard the Neolithic Revolution as a critical event. They, too, believe that without it modern society wouldn’t exist. What they’re not so sure about is whether it was a good idea.
“The adoption of agriculture, supposedly our most decisive step toward a better life, was in many ways a catastrophe from which we have never recovered” is Jared Diamond’s dour assessment, offered in an essay titled “The Worst Mistake in the History of the Human Race.”
Like Stone Age hunter-gatherers, early farmers left little behind—just some burnt grain, mud foundations, and their own bones. But that’s enough to reveal how punishing the transition to agriculture was. According to a study of human remains from China and Japan, the height of the average person declined by more than three inches during the millennia in which rice cultivation intensified. According to another study, of bones from Mesoamerica, women’s heights dropped by three inches and men’s by two inches as farming spread. A recent survey of more than twenty studies on this subject, published in the journal Economics and Human Biology, found that the adoption of agriculture “was observed to decrease stature in populations from across the entire globe,” including in Europe, the Middle East, Asia, and South America.
Early farmers were not just shorter than hunter-gatherers; they were also more sickly. They had worse teeth—one analysis from the Near East suggests that the incidence of cavities jumped sixfold as people started relying on grain—and they suffered from increased rates of anemia and infectious disease. Many now familiar infections—measles, for instance—require high population densities to persist; thus, it wasn’t until people established towns and cities that such “crowd epidemic diseases” could flourish. And, by living in close proximity to their equally crowded farm animals, early agriculturalists helped to bring into being a whole set of diseases that jumped from livestock to people.
“The adoption of agriculture,” Diamond notes in his most recent book, “The World Until Yesterday,” provided “ideal conditions for the rapid transmission of microbes.” According to Daniel E. Lieberman, a professor of evolutionary biology at Harvard and the author of “The Story of the Human Body,” “farming ushered in an era of epidemics, including tuberculosis, leprosy, syphilis, plague, smallpox and influenza.”
It took thousands of years for human bodies to recover; Lieberman reports that “it wasn’t until the twentieth century that Europeans were the same height as cavemen.” And, almost as soon as the stature gap closed, new problems arose. People began to grow not just taller but also wider.
Elisabeth Kolbert. Stone soup. The New Yorker.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Mother of a killer

Yvette was a biker chick from the first time she ever got on a motorcycle. "I was hot as shit, I ain't gonna lie," she says over a steak at TGI Fridays. "Hair down to my ass. I was hot."
By all accounts this description of Yvette Rafferty is accurate. She arrived in northern Ohio from out of the American South as a woman from a dream issue of Easyriders magazine, skinny and willowy, with hair spun from ice cream and sunshine and a taste for denim and leather. She liked to party, and she was crazy, too. She met Mike when she was working at a bikini bar. That was not long before she became addicted to cocaine. She says she was sober while she was pregnant. But Rafferty wasn't three days old when she disappeared into a crack house with him still swaddled in a hospital blanket. Mike took Rafferty away after that, and they separated. She still seems like kind of a love mama, even though a good chunk of her humanity appears to have disappeared into addiction. She is a hug person, a kiss person, a person who loves to cry, the type of hippie biker chick who'd want to sleep with all her babies in a big family bed but also bungee them to a chopper for a ride to get formula. But in reality, she is now a 49-year-old woman who has to remove her new dentures before she eats a TGI Fridays steak with Jack Daniel's sauce. Who, after two beers, starts shivering and loses the gift of coherent speech for long stretches and tries to eat a wet napkin off her plate. Sits there chewing it like lettuce. Rafferty has known before memory that his mother is an addict. When he was ten, he found evidence on the internet that she'd prostituted herself. During the steak dinner she admits knowing what she'd become. Her face crumpled and she said: "I know all this is my fault. I know it is. If I hadn't have been an addict, none of this would have happened."

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Que torni la Guàrdia Civil

Malfieu-vos dels homes sense panxa.

No us enamoreu mai d'una dona no batejada. Practicar llit amb ella seria practicar el bestialisme.

No presentar queixes als cambrers. Cal fer sortir el cuiner amb bones cares i quan el tingueu al davant el falteu al respecte. Sempre.

No mengeu mai a restaurants amb vistes: és per portar-hi les fulanes. I molt menys puestos que facin cantonada. Xanfrà a l'eixample. Ojo.

A no ser que sigueu nascuts amb mala sort, eviteu viure sota la Gran Via: és el Nibelheim wagnerià.

No aneu mai a Sabadell.

Allunyeu-vos dels homes que no calcen sabates de cordons.

Quan algú s'aixugui la mà als pantalons just antes de donar-vos-la, quedeu-vos tiesos. Feu l'orni, fingiu una trucada. És un asquerós.

No accepteu mai un refresc de llauna: la nostra dignitat és en mans de Nostre Senyor, no d'un cambrer.

Eviteu els marinos. Els militars no, que és bien: parlo dels pedants que et trobes al Turó Park sota una tormenta i diuen: "RES, AIXÒ RES!!". Imbècils de veler atracat al Maresme i loden blau marí amb botons daurats que viuen en un pis a Madrazo amb la cuina de l'any 62.

Que torni la Guardia Civil.

No fumeu pel carrer. I molt menos caminant.

No tolereu conversacions al telèfon de més de 3 minuts. Fotre xapes telefòniques és una falta de consideració. Sigueu maleducats: pengeu.

Eviteu prendes de roba amb marques ximples a la vista. L'elegància és el porte i és de neixement, les marques magnifiquen la cara de burro.

Sopeu amb les dones dels amics. Trieu-les guapes i lluiu-les pels puestos, que us vegin. Després ja serà el marit qui les aguanti 22 h. És fabulós festejar dames guapes casades i treure's de sobre la pressió aquella d'anar al llit. Que es mengi el problema el marit, per burro.

Convideu capellans a dinar a casa. Capellans! Capellans! I entre setmana, que el veïnat de l'escala els vegin. Feu-vos respectar.

Eviteu parlar malament del Caudillo en públic i en segons quines zones de Barcelona. Podeu ofendre greument l'interlocutor.

Tracteu el servei de vostè. Sempre.

Ignoreu qui us tracti de tu sense conèixe-us. Si a Vueling diuen "abrocharos los cinturones" feu com si sentíssiu plore. A la merda!

Si passeu pel davant d'un Mercadona entreu-hi. Aneu obrint galetes, patates, xampús, olis, etc. Tot potinejat. I quan ja tal, marxeu.

Cal ridiculitzar els convidats que a casa teva s'aixequen a mig dinar per fer caca. Si tarda més de 2 minuts cal cridar: "QUE FAS CACA??"

Canvieu de taxis si no és del vostre agrado. La dignitat senyors, la DIGNITAT!! Ahir vaig agafar-ne 3 per anar a la Illa Diagonal: tres!

diumenge, 28 de setembre del 2014

Del fem neix la vida

Ha arribat el moment determinant del Procés sobiranista a Catalunya. Ha arribat el moment d'avaluar què s'ha aconseguit:

El context:

El govern de Catalunya no té ni un euro per convidar a cafè de màquina. La crisi (esperonada per un país que viu essencialment del totxo i del tinto de verano que consumeixen els turistes) i el deute públic (descomunal, heretat del tripartit de la L9 i del Fòrum) deixen la Generalitat en números vermell-sang.

El president medita una solució: "És el moment de rebre un millor finançament. Anem a jugar un farol".
El farol és demanar el pacte fiscal i ràpidament, en dos mesos, anunciar que "com ens han dit que no" [en dos mesos], liquidar-ho i proclamar que farem una consulta d'independència.
Madrid s'acollonirà i ràpidament reaccionarà amb un 'bé, us cedim tot l'IVA, o l'impost de funeràries, o del que sigui", pensen a Palau. Però no. Abans que això passi, arriba el millor: la ciutadania, motivada per l'independentisme de tota la vida (els de debò), independentistes en pocisions clau de la societat, respon amb una eufòria que deixa tothom astorat.

Per què la societat reacciona així? Per dos factors:
Factor 1: la crisi econòmica (25% d'atur, 50% atur juvenil) presenta un futur negríssim. Davant la desesperança, la promesa d'un món millor, l'única motivació, d'una cosa nova, és la independència.
Factor 2: com deia el meu avi, fins que Espanya no sigui confederal, i mentre els catalans vulguin mantenir una identitat pròpia, Espanya serà un desastre i un niu de conflictes.

CiU queda en xoc davant la reacció popular al seu farol, i a més de quedar en xoc, queda agafada pels collons. Per controlar la situació, Mas té un rampell bíblic i convoca eleccions per ser-ne el líder i no haver de patir gaires ensurts. El problema per a CiU és que es fot una pinya electoral antològica. La gent s'ho creu de debò, això del farol, per tant: a) molts electors de tota la vida de CiU no saben què ha passat amb el partit del seny o b)  aposten per la marca independència original, ERC.

A partir d'aquí es va elaborant això que en diem el Procés. 
A correcuita, afegint cada partit la seva aportació. CDC, Unió, ERC, ICV, CUP i PSC. Cadascun hi posa la seva part mentre les organitzacions que mobilitzen el poble van atiant el foc. El resultat és una cosa nova: la consulta.

La consulta es farà, d'aquí a uns anys, però es fara. El 9 de novembre no es farà aquesta consulta. El 9 de novembre hi haurà una gran mobilització social, urnes als casals, als orfeons, on sigui, però dubto molt que sigui una votació amb un ampli suport ciutadà (més del 60%?).
El precedent és Escòcia i Quebec. I això aquí passarà, algun dia, negociat amb l'Estat, perquè és el que el Europa espera. El món ho espera i la majoria social d'aquí, també.
Quan el Cercle d'Economia demana a Rajoy una consulta, quan els Gasol defensen la consulta, quan Francesc de Carreras admet que hi ha d'haver una consulta, és que el 'xip' ha canviat. La consulta se celebrarà, segur, però no el 9N.

No se celebrarà el 9N perquè això és unilateral. No se celebrarà el 9N perquè Espanya no és el Regne Unit ni Canadà. Acabem de sortir del franquisme com qui diu, encara arrosseguem el llast del pacte con nocturnidad y alevosía de la Transició. La realitat és que no pots esperar el mateix del nostre país que de dues de les democràcies més sòlides del món.

Però hi haurà consulta, i això serà gràcies a tot el que està passant a Catalunya. I la consulta regenerarà Catalunya i regenerarà Espanya. Això, sens dubte, la Història ho reconeixerà.

I aquí arriba la conclusió final.
Aquesta regeneració neix dels fems.
1 El fem de Jordi Pujol amenaçant al Parlament que si "tallen una branca, cauran l'arbre i els nius". Macarrisme en temps real (d'això no en tenen ni a Hollywood).

2 El fem del president Mas responent ahir a Mònica Terribas que "creu" que està net de corrupció. "Creu"!! Jo, si pago en negre, no crec que he pagat en negre: ho sé. Punt. Tot seguit, Mas va afegir: "Potser he tingut alguna falla com tothom". Encara no m'ho puc creure.

3 El fem del periodisme català. El periodisme és un pilar fonamental de la democràcia.
És espectacular la munió de periodistes d'una i d'altra banda que han reunciat a la seva feina, de supervisar el poder, amb voluntat d'objectivitat, per fer propaganda, per alimentar una meta política. Han renunciat a fer periodisme per fer política. D'aquí a molts anys, quan tot s'hagi acabat i siguem 'normals', els acadèmics i els historiadors investigaran i trobaran merda a cabassos.

Però de la merda neix la vida.
Paradoxes meravelloses de la naturalesa.

dimarts, 23 de setembre del 2014

The remainder of her life

The remainder of her life, some twenty-five years, is a tale of escalating misery. At the worst, Nina Simone was found wandering naked in a hotel corridor brandishing a knife; she set her house in France on fire, and once, also in France, she shot a teen-age boy (in the leg, but that may have been poor aim) in a neighbor’s back yard for making too much noise—and for answering her complaints with what she understood as racial insults. Yet the ups of her life could be almost as vertiginous as the downs. In 1987, just a year after she was sent to a hospital in a straitjacket, her charmingly upbeat 1959 recording of “My Baby Just Cares for Me” was chosen by Chanel for its international television ad campaign. Rereleased, the record went gold in France and platinum in England. In 1991, she sold out the Olympia, in Paris, for almost a week.

She toured widely during her final years. In Seattle, in the summer of 2001, she worked a tirade against George W. Bush into “Mississippi Goddam,” and encouraged the audience to “go and do something about that man.” She was already suffering from breast cancer, but it wasn’t the worst illness she had known. She was seen as a relic of the civil-rights era, and on occasion she even led the audience in a wistful sing-along of “We Shall Overcome,” although she did not believe her country had overcome nearly enough. Once she became too sick to perform, she did not return to what she called “the United Snakes of America.” She died in France, in April, 2003; her ashes were scattered in several African countries. The most indelible image of her near the end is as a stooped old lady reacting to the enthusiastic cheers that greeted her with a raised, closed-fisted Black Power salute.
Claudia Roth, The New Yorker. A raised voice.

diumenge, 21 de setembre del 2014


The wrestler is a strange organism. It has certain characteristics which must test the conviction of the most confirmed Fundamentalist, suggesting that 'way, 'way back in some rocky cave all of us were wrestlers. It walks on its hind legs, it can be trained to speak and understand and Mr. Jack Curley, the promoter of wrestling shows, once had one in his herd which could cook a good dinner. However it cooked only one dinner for Mr. Curley.
He was entertaining a party of friends at his home in Great Neck, Long Island, that night and his wrestler had cooked pheasant for them. During the meal, Mr. Curley remarked to the lady sitting next to him that his cook was a wrestler.
"Oh, I would like to see it," the lady said and Mr. Curley, clapping his hands, cried, "Wrestler! Come heren sie!"
That was Mr. Curley's way of addressing this wrestler. It was a German. When he wanted the wrestler to go downstairs he said, "Wrestler! Down-stairsen sie" and when he wanted it to go upstairs he said, "Wrestler! Up-stairsen sie." The ablative, you know.
So when the lady said she would like to see the wrestler which had cooked the dinner, Mr. Curley clapped his hands and called, "Wrestler! Come heren sie!"
The kitchen door opened and the wrestler entered. It was wearing a pair of wool wrestling trunks and sneakers.Its hide and the fur on its chest were moist.
"Wrestler," said Mr. Curley, "dinner is very good tonight."

Westbrook Pegler, Esquire. Are wrestlers people? (1934)

dilluns, 15 de setembre del 2014

El petit de la família

Ets el més petit de la família. Els teus germans han assolit uns nivells espatarrants de benestar i d'èxit en els negocis. El teu pare és el president d'un país. N'és president 23 anys. En total són més de 30 anys que la teva família fa el que li rota. Els mateixos anys que tens tu. Ets el petit, però vols demostrar que ets el més eixerit.
I com que ets eixerit, un dia tens l'oportunitat de fotre el pilotasso de la història. Una de les operacions immobiliàries més sucoses d'Espanya. Un fons britànic amb seu a Luxemburg (pagar impostos és de loser) et demana que li compris 1.152 oficines del Banco Santander. La comissió per això (uf, ja t'agafa trempera pensant només en la comissió) és un munt de diners que a casa teva no hauran vist mai a la vida. I mira que n'han vist de diners, a casa teva. Que el teu pare fins i tot va fundar un banc; per ajudar la gent, això sí. Per ajudar la bona gent del teu país. L'únic banc de la història d'Occident que s'havia fundat exclusivament per ajudar el país.
I crees una societat a les Antilles holandeses (recordem: pagar impostos és de loser) amb els teus nous amics; i també crees una filial a la calle de Alcalá número 44 (que és l'adreça de l'edifici on el teu pare té la delegació a Madrid del seu govern. Això ho fas per marcar paquet, per dir "aquí mano jo, el petit"). I ara ve el millor: com a apoderat signes el contracte de compra de les 1.152 oficines per 2.177 milions d'euros i... ho fas domiciliant l'operació a casa dels teus pares!
Però, per què ho fas? És que t'has tornat boig? És que no tens casa, tu? És que els teus socis tampoc tenen casa? No, no: realment el que tu volies és que un dia els pares rebessin una carta del banc, o d'Hisenda, o de qui sigui anunciant-los que els seu fill petit és el rei del mambo.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Una noche en Rosario

Rosario, Provincia de Santa Fe. Argentina. 1 de la madrugada.
Calle Brown, a 100 metros del hotel Holiday Inn. Barrio de clase media, oficinas, algún que otro establecimiento con pretensiones modernas. Bienestar de capital comercial.

Frena un taxi.
-No quiero taxi.
Para el taxi diez metros frente a mí. Baja el conductor. Un chico joven, 20 años. Se acerca rápido; del bolsillo saca un revólver. Se para delante mío y me apunta, primero en la barriga, luego en la cabeza.
-¡Dame la billetera!
Miro el  arma. No proceso bien la situación. Al fin consigo pensar: "joder, es de verdad".
-¡Dame la billetera he dicho!
-No te puedo dar la billetera. Si te la doy, no puedo volver a mi país. Te doy el dinero.
Le doy 500 pesos (45 euros). Llevo tres veces más pero no insiste ni con la billetera ni con pedir más. Es una zona céntrica.

El ladrón vuelve al taxi corriendo. Arranca, acelera y huye.
Pasado medio minuto llega otro taxi. Digo:
-Ese taxi que ve ahí me acaba de robar con un revólver.
-¿Y qué querés que haga yo?

diumenge, 24 d’agost del 2014

Never confess

There’s nothing like a confession to make one look mad; and that of all confessions a written one is the most detrimental all round.  Never confess!  Never, never!  An untimely joke is a source of bitter regret always.  Sometimes it may ruin a man; not because it is a joke, but because it is untimely.  And a confession of whatever sort is always untimely.  The only thing which makes it supportable for a while is curiosity.  You smile?  Ah, but it is so, or else people would be sent to the rightabout at the second sentence.  How many sympathetic souls can you reckon on in the world?  One in ten, one in a hundred —in a thousand— in ten thousand?  Ah!  What a sell these confessions are!  What a horrible sell!  You seek sympathy, and all you get is the most evanescent sense of relief —if you get that much.  For a confession, whatever it may be, stirs the secret depths of the hearer’s character.  Often depths that he himself is but dimly aware of.  And so the righteous triumph secretly, the lucky are amused, the strong are disgusted, the weak either upset or irritated with you according to the measure of their sincerity with themselves.  And all of them in their hearts brand you for either mad or impudent...”

Joseph Conrad, Chance.

dimecres, 30 de juliol del 2014


1, A casa no hem tingut mai animals, però sabem de gent ordenada que han administrat gossos. Sabem mica res de gats ni dels seus propietaris.

2, Sóc el petit de sis germans i gràcies a Deú vaig ser cridat 2 anys antes que la democràcia arribés. Sóc l'únic que no ha estudiat un cazzo.

3, Vaig passar per set coles, set. Tots cars. Tots castellans i catòlics. De tots em van fer fora. Un dia enviaré el meu IRPF als meus tutors:

A) Escola Edelweiss: expulsat amb 7 anys per estrangular, sense causar la mort, a un company de classe. Avui és un independentista eixelebrat.
B) Col·legi Gresol: expulsat en reiterades ocasions: robar els Sants Cristos de les aules, pegar un profe de l'Opus, agredir els cuiners. Col·leccionar mosques dins dels pots de Tippex, despullar en públic el tonto de la classe, dir "zángano" en públic al director, etc.
C) Montcau i la Mola: vaig durar 3 mesos. Vaig insultar el profe de música i vaig fumar-me un paquet a la representació dels Pastorets. També vaig agredir el director de BUP, crec que era de Sabadell, i li tocava el xixi a una monada molt rossa i molt fan del Michael Jackson.
D) Mount Saint Mary's College (UK): expulsat per no parlar una puta paraula d'anglès en 1 any, per fumar pels passillos, per llevar-me tard. Tot i ser el puto amo vaig estar envoltat de pedòfils, com ara el father Grummit o el Kevin Hawkins. Allò era el Mal a la Terra.
E) Col·legi Pive, a Tona, on anàvem els tarats de bona casa. Vaig durar un mes. Vaig insultar greument els cuiners i el profe de gimnàsia.
F) Cultura Pràctica: expulsat per escriure a la pissarra que el professor de català vestia malament i feia pudor de carajillo.
G) Viaró. No em van arribar ni a acceptar. El dia de l'entrevista em van fer esperar molt, em vaig posar calent i em vaig tocar allà, i tal.

4, Después vaig anat a treballar a un súper de Tarrasa que es diu Cal Evaristo. Fumava Ducados i em zampava tots els Donuts. Expulsat també.

5, Sóc l'únic de casa que té un nom català i això m'ha fet un arreplegat: Carlos, Roberto, Eduardo, Belén, Pablo i Ignasi. Ignasi! Molt gros.

divendres, 18 de juliol del 2014

Give me a beedi

-Mother: Hey, hey. What's with the party early morning? Get out everybody, pa! pa! pa! pa!
-Rajinikanth: OK Mom [lights up a cigarrete as she walks away].
-Kingkong: Dude, give me a beedi.
-Rajinikanth: Hey! Kids shouldn't smoke.
.Kingkong: Buddy, I'm ten years older than you. Give it to me I say.
-Rajinikanth: And if I don't?
Kingkong: I'll skin you alive.
-Rajinikanth: Here you go.

Adhisaya Piravi, the film.

diumenge, 29 de juny del 2014

Sacerdots sense sotana

-Francesc Soler: ...Miquel Martí i Pol deia allò de "tot està per fer i tot és possible". Està tot per fer, professor Llovet?

-Jordi Llovet: A vostè li agrada molt aquest dictum de Martí i Pol i a mi no gaire, perquè, per començar, ni està tot per fer (perquè ja fa segles que tenim la màquina de vapor, per exemple) ni tot és possible (perquè no és possible aterrar a la superfície del sol, posem per cas). Catalunya és plena d'escriptors i de cantants semiprofètics, i tots em disgusten, començant per Salvador Espriu i acabant per Martí i Pol, i d'altres que vindran, perquè el nostre país –que és enormement eclesiàstic, vull dir, patriòtic– sembla que necessiti contínuament sacerdots sense sotana. Jo prefereixo la frescor i la perfecció formal de Carner, el satanisme encobert de Verdaguer –que és com un àngel caigut, com els del Paradís perdut, de Milton–, l'antiromanticisme de Gabriel Ferrater, el satíric Pere Quart. No suporto aquesta mena de profetes, ni aquella vauche-qui-pleure de la meva comarca, vostè ja m'entén, ni aquest entrenador de futbol que parla com si fos l'arxidiaca de Catalunya. Formes modernes de fariseisme! Si els comparo amb els disbauxats, llavors prefereixo els dimonis a aquesta mena de santedat hipòcrita.

Jordi Llovet entrevistat per Francesc Soler a Homonots.

dimecres, 25 de juny del 2014


Las niñas de los señores de la casa, Carmen, Isabel y Alejandra, reicibieron a sus pequeños amigos vestidas de talaverana, valenciana y florista, respectivamente. Una amena función de polichinelas y una animada sesión de cine, separadas por un descanso, durante el cual se sirvió una exquisita merienda, engrosaban el programa de la fiesta. Entre la multitud de niños que allí se divirtieron, llamaron mucho la atención por sus disfraces María José Vidal-Ribas, que iba de Peter Pan; María José Sanz de Bremond, de pequeña tirolesa; Miguelito Gomis de Muller, que se disfrazó de indio; Javier Juncadella, de negro salvaje; Blanca Rivière, que se vistió de Caperucita encarnada; Ramón Cambó Guardans, de chinito; y de chinita, María Antonia Welsch; Mary-Carmen de Ros Gotor llegó vestida de alegre gitanilla, y Ramón Badal Lacambra se presentó de chinito mandarín. Ninguno tuvo la ocurrencia de aparecer vestido de jugador del Barça.
Julio Muñoz Ramonet dio un trago a su vaso de ginebra y se quedó en vilo observando el alboroto de la chiquillería.
-¿En qué piensas, Julio, cariño?
-En el futuro.
-¿En el futuro de los chicos?
-¿Ellos? Aquí no lo van a tener. Son hijos nuestros y a nosotros nos ha puesto el pasado.

Javier Pérez Andújar, Catalanes todos.

dimarts, 17 de juny del 2014

Sobre la vaga de fam

Primer va aparèixer als diaris digitals que ofereixen la droga dura del Procés: un mestre i conegut activista per la cultura en català, Jaume Sastre, es declarava en vaga de fam per aturar la introducció del model trilingüe a les escoles balears. El sector de l'ensenyament (públic) balear ha demostrat estar majoritàriament en contra d'aquest model perquè el sistema encara no està preparat per adaptar-se a una educació en tres llengües. Encara no hi ha recursos suficients per fer aplicar aquest model de manera equitativa i s'hauran de treure recursos i hores del català.
Jo em guanyo la vida escrivint en català. Com us podeu imaginar, sóc escèptic pel que fa al model aprovat pel govern del Partit Popular de les Balears.
Aquest sistema trilingüe no estava especificat al programa electoral del president Bauzà. Cal afegir que el PP governa amb majoria absoluta a les Balears.
El govern del PP va decidir tirar pel dret malgrat les protestes; no ha volgut negociar.
Jaume Sastre va decidir que faria una vaga de fam, per aturar-ho, o per aconseguir que el PP negociés.

(Aquí vull fer un parèntesi: en un dinar recent que vaig cobrir per a Catalunya Ràdio, el conseller del Diari de Mallorca Vicenç Rotger va amonestar Jordi Pujol per l'intervencionisme català a la política balear. Es referia, implícitament, a la cobertura política/mediàtica de les protestes contra Bauzà. Pujol va elaborar una resposta que comparteixo: de la mateixa manera que França o el Regne Unit faran el possible per enfortir el francès i l'anglès fora de les seves fronteres, també ho ha de fer Catalunya).

Després dels mitjans digitals del nacionalisme català més intens, la vaga de fam de Sastre va saltar als grans mitjans del Procés, públic i privats. L'ha entrevistat tothom, exclusivament per mostrar Sastre com un heroi. Recordo vagues de fam als Estats Units en què la premsa seriosa ho analitzava com un fenomen, no pas com una manera legitima de demanar res. A Catalunya, segurament per la influència del Procés, no només s'ha donat legitimitat a Sastre, el nacionalisme català l'ha convertit en un heroi.
Recordo especialment una entrevista a 8TV en què Sastre va dir: "La meva vida és a les mans del senyor Bauzà". No, perdona: la teva vida és a les teves mans.

Aquest xantatge emocional, aquesta mena d'instrument extrem per pressionar, no ha de ser apte ni aquí ni enlloc. Se m'ocorren poques excepcions en què defensaria una vaga de fam. El 2013, a Califòrnia, 100 presos d'un centre penitenciari van fer dos mesos de vaga de fam per les condicions inhumanes de vida que asseguraven patir durant 20 anys en cel·les d'aïllament. També han fet vaga de fam els presos a Guantánamo. Aquestes són excepcions vàlides? No ho sé, tinc els meus dubtes. Però el periodisme ha de servir per analitzar el fenomen, no per convertir en model i màrtir qui amenaça de matar-se per X causa. 
En democràcia es pot fer pressió de moltes maneres sense recórrer a la violència física contra un mateix i a la violència psíquica de dir "em mataràs perquè no em dones tal o tal altra cosa".
Tot plegat, la manera com s'ha convertit en heroi a Sastre al meu país, m'ha entristit molt. L'adjectiu més suau que em sorgeix veient el que s'ha publicat i dit és 'irresponsable'.

Encara hi ha més: la classe política legitimant la vaga de fam com a instrument polític. 
Diputats (per ordre del nombre de 'supporters') d'ERC, Iniciativa, CDC, CUP i Amaiur van mostrar el seu suport a Sastre. El millor: la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, va mostrar el seu suport a Sastre a TV3 amb aquestes paraules: "És frapant veure com s'arrisca la vida per poder seguir dient 'Bon dia' a l'entrar a l'aula".
Senyora Rigau, què diria si algú decideix fer una vaga de fam per exigir que s'acabin els barracons a les escoles, o per exigir que deixin de reduir-se les línies de classes o que no es rebaixi el sou del professorat?
També la fraparia? També mostraria públicament el seu suport al vaguista? No, i jo tampoc ho faré.
No tot val en política.

diumenge, 15 de juny del 2014

Moments estel·lars de la humanitat

Ei, Senyor Wert! Jo parlo català
perquè és la meva llen­gua i no ho podrà evitar!
Ei, Senyor Wert! Si estudia català
li ensenyaran a escriure mots com "respectar".
Ens queixarem i farem molt soroll.
No ens cansarem de deixar clar que som
Catalans! Catalans!
Que viuen, respiren, somien i riuen en català!
Catalans! Catalans!
Lluitem pels nostres drets! 
I estem molt enfadats!

Ei, Senyor Wert! Jo penso en català
potser li sona estrany però això per aquí és normal.
Ei, Senyor Wert! L’escola en català
ens ha donat les ales que ara ens vol tallar
ens queixarem i farem molt soroll.
No ens cansarem de deixar clar que som
Catalans! Catalans!
Que viuen, respiren, somien i riuen en català!
Catalans! Catalans!
Lluitem pels nostres drets i estem molt enfadats!

Macedònia, Sr Wert.

[El text de la fotografia és la lletra de Cavaller capturat, de Macedònia]

dimarts, 10 de juny del 2014

¡Viva la vida mami! [una òpera]

-Today is an harmonious day without limits!
-Viva la vida mummy!
-Viva la vida my dear!
-Today the rose bushes are blooming!
-I feel so alive!
-And the petunias sing of love!
-Oh! The petunias! I'm going to see them!

-Padre Angélico! Padre Angélico! Padre Angélico!
-Buona Sera. Allegro ma non tropo. Qualcosa succede?
-Father Marcelo has sent us.
-Figlia mia, el diavolo é dentro tuio. Para sacarlo necesitare di bebere el nettare del mio figlio.
-É possibile che questa notte ti fare male la tripa. Non ti debe preocupare. En la salita vendemo ricordi de la montagna. Si prega di comprare alguna cosa. Per favore, prossima famiglia.

-Mother! Do you want to shower with me?
-No my dear! I had a jacuzzi this morning! Now I'm going to use the ouija to contact my dead mother!
-Dead mother, who are needed by the living. By the power of those who live in Hell, I call upon you, mother!
-Hello, my dear. Do you still live with that idiot husband of yours? Idiot. Husband.
-Let's not start. Alegría has been possessed by Belzebub.
-Alegría is not possessed by Belzebub. She is possessed by the African Emperor Bokassa.

Sergio Caballero, Ancha es Castilla / N'importe quoi.

dimecres, 21 de maig del 2014

Stylish kids in the riot

Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love

But there's a rumour spread nasty diseases around town
Caught round the houses with your trousers down
A headrush in the bush
You know I cherish you my love
How I cherish you my love

What can you want now you've got it all
The whole scene is obscene
Time will strip it away
A year and a day
And Bill Bones
Bill Bones he knows what I mean

Yes it's eating no it's chewing me up
It's not right for young lungs to be coughing up blood
Oh it's all
It's all in my hands
And it's all up the walls

Well the stale chips are up and the hopes stakes are down
It's these ignorant faces that bring this town down
Yeah I sighed and sunken with pride
I passed myself down on my knees
Yes I passed myself down on my knees

What can you want now you've got it all
The whole scene is obscene
Time will strip it away
A year and a day
And Bill Bones
Bill Bones knows what I really mean

There are fewer more distressing sights than that
Of an Englishman in a baseball cap
And we'll die in the class we were born
Well that's a class of our own my love
A class of our own my love

Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Then set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love
Oh how I cherish you my love.

The Libertines, Time for heroes.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Morir por una mentira

Escucha una gran idea: en la tierra hubo un día y en medio de la tierra había tres cruces. Uno que estaba en la cruz tenía tal fe que dijo a otro: "Hoy estarás conmigo en el Paraíso". Terminó ese día, murieron ambos y pasaron de este mundo, pero no hallaron ni Paraíso ni resurrección. Lo dicho no se confirmó. Escucha: ese hombre era el más excelso de toda la tierra: fue para Él para lo que ésta fue creada. Sin este hombre, todo el planeta, con todo lo que hay en él, sería pura insensatez. Ni antes ni después de Él ha habido otro como Él, ni lo habrá nunca, ni siquiera de milagro. Y en eso consiste el milagro: en que no hubo ni habrá nunca otro como Él. Y si es así, si las leyes de la naturaleza no le exceptuaron ni siquiera a Él, si no exceptuaron su propio milagro, sino que le hicieron vivir en medio de la mentira y morir por una mentira, cabe concluir que todo el planeta es una mentira y está basado en una mentira, en una burla estúpida. De aquí se deduce que las leyes mismas del planeta son una mentira, una farsa diabólica. ¿Para qué vivir? Contesta, si eres hombre.

Fiódor Dostoyevski, Los demonios.