dimecres, 23 de maig de 2018

You’re not happy with the conch

My favorite tablemate was Trudy, whose husband was back home in Tamarac managing some sudden crisis at the couple’s cellular phone business and had given his ticket to Alice, their heavy and very well-dressed daughter, who was on spring break from Miami U, and who was for some reason extremely anxious to communicate to me that she had a Serious Boyfriend, the name of which boyfriend was Patrick. Alice’s part of most of our interfaces consisted of remarks like: “You hate fennel? What a coincidence: my boyfriend Patrick absolutely detests fennel”; “You’re from Illinois? What a coincidence: my boyfriend Patrick has an aunt whose first husband was from Indiana, which is right near Illinois”; “You have four limbs? What a coincidence:…,” and so on. Alice’s continual assertion of her relationship-status may have been a defensive tactic against Trudy, who kept pulling professionally retouched 4 × 5 glossies of Alice out of her purse and showing them to me with Alice sitting right there, and who, every time Alice mentioned Patrick, suffered some sort of weird facial tic or grimace where one side’s canine tooth showed and the other side’s didn’t. Trudy was 56, the same age as my own dear personal Mom, and looked — Trudy did, and I mean this in the nicest possible way — like Jackie Gleason in drag, and had a particularly loud pre-laugh scream that was a real arrhythmia-producer, and was the one who coerced me into Wednesday night’s Conga Line, and got me strung out on Snowball Jackpot Bingo, and also was an incredible lay authority on 7NC Luxury Cruises, this being her sixth in a decade — she and her friend Esther (thin-faced, subtly ravaged-looking, the distaff part of the couple from Miami) had tales to tell about Carnival, Princess, Crystal, and Cunard too fraught with libel-potential to reproduce here, and one long review of what was apparently the worst cruise line in 7NC history — one “American Family Cruises,” which folded after just sixteen months — involving outrages too literally incredible to be believed from any duo less knowledgeable and discerning than Trudy and Esther.
Plus it started to strike me that I had never before been party to such a minute and exacting analysis of the food and service of a meal I was just at that moment eating. Nothing escaped the attention of T and E — the symmetry of the parsley sprigs atop the boiled baby carrots, the consistency of the bread, the flavor and mastication-friendliness of various cuts of meat, the celerity and flambé technique of the various pastry guys in tall white hats who appeared tableside when items had to be set on fire (a major percentage of the desserts in the 5stars C.R. had to be set on fire), and so on. The waiter and busboy kept circling the table, going “Finish? Finish?” while Esther and Trudy had exchanges like:
“Honey you don’t look happy with the conch, what’s the problem.”
“I’m fine. It’s fine. Everything’s fine.”
“Don’t lie. Honey with that face who could lie. Frank am I right? This is a person with a face incapable of lying. Is it the potatoes or the conch? Is it the conch?”
“There’s nothing wrong Esther darling I swear it.”
“You’re not happy with the conch.”
“All right. I’ve got a problem with the conch.”
“Did I tell you? Frank did I tell her?”
[Frank silently probes own ear with pinkie.]
“Was I right? I could tell just by looking you weren’t happy.”
“I’m fine with the potatoes. It’s the conch.”
“Did I tell you about seasonal fish on ships? What did I tell you?”


dimarts, 17 d’abril de 2018

Havia vist la mort de la vora

Em va costar posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l'aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà dura m'estrenyia el cos. On era a casa? Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí... tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats... S'esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l'ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l'hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensatava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l'acabament d'aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre.


Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra...

dissabte, 24 de febrer de 2018

Rasgos




-Antoni Bassas: Suso, en aquest article vas fer un retrat dels catalans. Vas dir que som gent que sentim que pertanyem a un país culte i capaç de donar feina i casa als seus habitants, però que quan va a Madrid s'ha de posar de perfil per no fer-se notar. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de nosaltres?

-Suso de Toro: He visto ciertos rasgos específicos que me han llamado la atención. Rasgos de personas que se saben capaces de muchas cosas pero que no pueden mostrarlo, o que tienen que contenerlo. Eso se manifiesta en muchos rasgos, no siempre necesariamente positivos. Siempre he notado una cierta disciplencia; en mi caso siempre he notado la recepción de «ah, el galleguiño, qué cosas escribe, qué cosas dice», de algún modo lo he notado, pero lo entiendo comprensible, perfectamente. Los catalanes en general se saben una sociedad más culta, más cívica, más capaz que la media española. Y al mismo tiempo saben que no lo pueden mostrar porque genera rechazo, mostrar su identidad, mostrarse simplemente cómo son porque genera rechazo en España, y muy particularmente en Madrid, en el poderY eso crea una serie de situaciones que lleva a vivir disimulando, de algún modo. Los gallegos disimulamos, pero con un complejo de inferioridad, en general, la gente siente su identidad como un estigma, como algo que le resta categoría. En vuestro caso tenéis que disimular una ambivalencia, saberse, entre comillas, superior y no poderse mostrar, de algún modo, y creo que es una situación incómoda de la que habéis salido.


Suso de Toro,  entrevista al Diari Ara.

diumenge, 14 de gener de 2018

La turba que me rodeará




Tristis est anima mea usque ad mortem,
Sustinete hic et vigilate mecum.
Nunc videbitis turbam, quae circumdabit me.
Vos fugam capietis,
Et ego vadam immolari pro vobis.

[Mi alma está triste incluso ante la muerte.
Quedaos aquí y velad conmigo.
Observad conmigo la turba que me rodeará.
Huid,
Y yo me inmolaré por vosotros.]



Carlo GesualdoTristis est anima mea (Responsos del Jueves Santo según el Evangelio según San Mateo). 

dilluns, 8 de gener de 2018

diumenge, 7 de gener de 2018

Límits perfilats

Al segon onze, amb posat sever i seriós, el president surt del Palau. El seu rostre no transmet la idea de fracàs. A les imatges, d'entrada, es veuen dos policies que l'honoren saludant-lo amb la mà dreta al front. Darrere d'ell avança la seva esposa. Sortint a mà esquerra, a primera fila dels concentrats i al costat de l'editor Quim Torra –director del Born Centre Cultural, vicepresident d'Òmnium Cultural–, hi ha tres persones destacades del seu equip de comunicació. De fons se senten crits d'independència. Mas surt de Palau, avança en línia recta i estén la mà, que primer de tot encaixa amb el sociòleg Salvador Giner –aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans–, i tot seguit fa dos petons a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. El pla s'interromp per mostrar-ne un altre, la vista elevada de tota la plaça. No és plena, però hi ha molta gent. I altra vegada, tot seguit, el muntador de la notícia ens mostra l'escena que s'està desenvolupant davant de Palau. Al segon vint-i-cinc, aproximadament, Joan Maria Piqué –cap de comunicació del president, gairebé la seva ombra– demana a Mas, que saludava el sociòleg Salvador Cardús i a qui contemplava la cineasta Isona Passola, que faci unes passes enrere. El professor Ferran Requejo –catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra– s'hi fixa amb atenció. Mas es gira i al seu costat queden xerrant el periodista Vicent Sanchis –també vicepresident de la junta d'Òmnium– i l'historiador Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
I és just després, entre el segon vint-i-vuit i vint-i-nou, quan es produeix un gest aparentment insignificant que em fascina. Un senyor vestit amb americana i corbata, que gairebé segur que surt de dins de Palau –és Carles Fabró, el veterà i eficient cap de Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència–, s'acosta a aquell grup d'homes i dones coneguts, allarga la mà esquerra convidant així els intel·lectuals i acadèmics, a desplaçar-se. El gest el fa primer amb la mà relaxada, però tot seguit, a mesura que abaixa encara una mica més el braç, els assenyala allò que hauran de fer amb un gest més aviat impetuós que fa amb el dit índex. Canvi de pla. Després, més imatges de la gent anònima congregada a la plaça, mentre se senten els crits de «Mas president, Catalunya independent». Al segon quaranta-tres del vídeo, a la fi, podem veure la imatge definitiva per a la qual aquell acte semblava dissenyat: Artur Mas apareix al centre, a un costat té Sobrequés i a l'altre, Casals; darrere d'ells, Cardús, Giner, Requejo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
[...]
Ara em sembla que el que visualitzava la imatge era la consagració d'una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual–, sinó la construcció d'un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació, sinó una mostra d'alineament amb una estratègia política de ruptura amb l'Estat des de dins de l'Estat mateix. La qüestió, per a mi, és reflexionar sobre el preu i el cost d'aquesta aliança pretesament patriòtica. El que fa problemàtica l'aliança és que la complicitat amb el poder corca la distància crítica, que és, precisament, el principi a partir del qual jo crec que s'hauria de definir la qualitat de l'activitat intel·lectual en una societat de democràcia avançada com la nostra. A més compromís amb un projecte polític que exigeix col·lectivament adhesions simples –o un sí o un no– i emocionals –perquè han de ser massives–, l'anàlisi objectiva de la realitat queda sotmesa a un procés que es fonamenta en la polarització, es nodreix del conflicte i es vol intensiu i accelerat per impossibilitar el sorgiment d'alternatives transaccionals.

dijous, 4 de gener de 2018

The 2017 Iceberg's Best Movies & Series



Golden Iceberg: The Hateful Eight, by Quentin Tarantino.
Una de las mejores y más inteligentes revisiones del género western desde los setenta.

Silver Iceberg: Sing Street, by John Carney.
El género musical pone el foco en la adolescencia de los ochenta en la Europa de la incipiente decadencia industrial.

Bronze Iceberg: Catfish, Rel Schulman and Henry Jost.
Una revolución en el género documental. Lo que parece que no es real, se convierte en real.
---

4) ¿Qué fue de Jorge Sanz?, David Trueba.

5) La juventud, Paolo Sorrentino.


dimarts, 2 de gener de 2018