dimarts, 3 de desembre de 2013

Furgar en el passat

La Transició va ser una muntanya russa i a finals del 1980 els papers s'havien invertit. El president espanyol, Adolfo Suárez, coneixia les seves hores més baixes i el monarca temia que el seu declivi el perjudiqués. Així, el rei va fer confiança a Armada, que va tornar a Madrid [1], perquè l'informava del malestar castrense.
Prèviament, però, el general hauria desplegat amplis contactes per liderar un govern d'"unitat nacional" de caràcter "gaullista" i constitucional, amb un gran suport polític i social (abastaria des del PSOE fins a l'Església i la patronal) i comptaria amb l'eventual vistiplau del rei. Almenys així ho va afirmar l'exsenador Juan de Arespacochaga (Cartas a unos capitanes, 1994).
La dimissió inesperada de Suárez el gener del 1981 va agafar Armada amb el peu canviat i va frustrar el seu projecte. Aleshores el militar hauria vist en el cop d'estat la via d'accés al poder, i el 23-F va negociar amb Tejero l'evacuació dels diputats a canvi que ell presidís un govern de concentració, una proposició que el colpista va rebutjar (volia una involució, no un govern civil-militar) i Armada ho va perdre tot (carrera, reputació i poder), va esdevenir el gran traïdor i va ser condemnat a l'oblit.
El resultat és que avui s'ignora que estaments importants van dipositar la confiança en el general i sectors rellevants de la societat van percebre com a desitjable un gir com el que Armada hauria encarnat sense recórrer a la força. Recordem "el cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas o com Francesc de Carreras exposà a La Vanguardia (24/II/2013) que el gener del 1981 la "solució Armada" era un secret del domini públic: el seu pare, Narcís de Carreras, li va explicar en què consistia fil per randa [2]. Avui, però, ningú recorda aquest vessant d'Armada -que revela la feblesa de la democràcia espanyola- i se'l despatxa amb l'etiqueta de "colpista". És més còmode que furgar en el passat.

[1] [2]: Quan era adolescent, el meu avi va començar a explicar-me 'històries'. Una d'aquestes històries la protagonitzava Alfonso Armada. Era un general, eren amics. Segons el meu avi, Armada va tornar a Madrid per informar al rei del cop d'Estat que s'estava cuinant. La democràcia espanyola semblava dèbil i un govern tutelat per l'exèrcit era l'opció 'sotto voce'. El rei, m'explicava l'avi, sabia que hi hauria un cop d'estat, Armada l'informava. "El rei anava dient que 'sí' a tot quan Armada li exposava que la situació era insostenible, que Espanya es precipitava al caos. I el rei anava dient que 'sí'". Això m'ho relatava l'avi.
L'amic del meu avi va caure en l'ostracisme quan el rei va donar suport al règim democràtic. El meu avi havia sigut republicà. Franco va guanyar la guerra i amb els anys el meu avi es va fer de dretes. Quan el meu avi va morir, jo ja sabia qui era Alfonso Armada: "un colpista". El colpista va enviar una corona de flors a l'enterrament de l'avi. Tots som fruit d'unes circumstàncies. El meu avi i Armada també ho van ser. La història els jutjarà però la realitat sempre és inassolible. Així m'ho expliquen a la llicenciatura de Filosofia. Precisament això és el que que mira d'exposar aquest blog, que ahir va fer
cinc anys.

Cap comentari: