dissabte, 28 de novembre de 2020

Crits d'histèria

 

La manifestació, en teoria, arrenca a les set de la tarda. A les sis comença a arribar gent al parc de la Ciutadella que es va acostant al Parlament. Desenes de milers de persones. El servei d'ordre reparteix adhesius amb el lema «Jo, Pujol». Mentre esperen que acabi la sessió d'investidura, canten. L'himne de Catalunya i el del Barça, L'estaca de Lluís Llach o el Virolai. Alguns càntics independentistes, amb un seguiment escàs (segons els cronistes). Els crits principals són «Jordi! Jordi!» i «Català, sí, bilingüisme, no». Hi ha un crit que es repeteix: «TV3, TV3». Hi ha moltes banderes catalanes, algunes estelades i, entre moltes altres, destaca aquesta pancarta: «Felip V - 1714, Franco -1939, Felipe González - 1984».

Dins del Parlament, el president del grup socialista, després d'afirmar que està sorprès pel moment i l'amplitud de la querella, vol fixar la seva posició. Obiol parla del respecte total pels querellats i de l'honorabilitat de Pujol, però, al mateix temps, diu que té la convicció que el ministeri fiscal i el poder judicial eren, són i seran independents. Expressa el seu afany que els querellats quedin en llibertat. Per ells i per la institució. I assenyala amb bones paraules el que està de debò en joc: «Rebuig d'actituds plebiscitàries i d'explotació d'actituds passionals. No pot utilitzar-se Catalunya i la seva institució d'autogovern com un escut». Durant l'intercanvi parlamentari, Pujol respon amb l'afirmació que té la convicció que la querella té una motivació política impulsada pel govern socialista. Obiols respon. Cal que es distingeixi entre persona i càrrec institucional. I Pujol diu que en aquell moment ningú està sent perseguit com ell, i que a ell l'ataquen adversaris poderosos.

Després d'haver estat girant al voltant d'aquell forat negre, la querella sobre Banca Catalana ha sortit al final de la sessió d'investidura. I Pujol és reelegit President a les set i cinquanta minuts de la tarda.

Quan van sortint de l'hemicicle, els diputats constaten que a l'edifici del Parlament hi ha moltíssima gent. Un servei d'ordre improvisat, no oficial, intenta controlar-la i pretén organitzar la situació. Molts van identificats amb un braçalet d'escoltes. Al líder de l'oposició –Raimon Obiols– li suggereixen que ell i el seu grup no surtin de l'edifici per evitar problemes, que s'esperin una mica. Obiols va dir que de cap manera. Quan surt, no només ha de sentir crits d'histèria –«Mateu-lo, mateu-lo» o «Obiols, botifler»–, sinó que fins i tot rep cops. Els Mossos d'Esquadra, vestits amb uniforme de gala, estableixen un cordó de seguretat perquè el cotxe surti sense més problemes del recinte, mentre els manifestants li criden «Traïdor!». El cotxe de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, també rep cops. Qui havia estat president de la cambra durant la legislatura anterior, el nacionalista Heribert Barrera, sent com l'aplaudeixen des de l'interior del cotxe.

Mentrestant, a les vuit del vespre, Pujol surt al balcó del palau del Parlament. L'acompanyen la seva dona i el president de la cambra. Davant d'ell, milers de persones congregades. Saluda orgullós. És la imatge que obre l'edició del telenotícies que comença quaranta minuts més tard del seu horari habitual. Quan abandona el palau, a Pujol l'espera un cotxe a la porta. Després d'uns instants de confusió, pugen al Ford la seva dona, ell i Prenafeta, que va al seient del copilot. El recorregut comença a ritme lent. Abaixa la finestreta per saludar i somriure als que són allà per solidaritzar-se amb ell. Darrere del cotxe, acompanyant-lo en primera fila, els principals dirigents del seu partit. Al centre, Miquel Roca. Pujol, amb la finestreta del cotxe oberta, saluda mentre sent els crits de «Som una nació». Al balcó del Centro Andaluz hi ha penjada aquesta pancarta: «Si eren bien nacido acude a favor de Jordi Pujol, no al juego sucio con maldad». Quan arriben al Palau de la Generalitat, Pujol, la seva dona, Prenafeta i els dirigents de Convergència es dirigeixen cap al balcó. Estaven substituint en la memòria col·lectiva, simbòlicament, la imatge de Josep Tarradellas. Una altra de les pancartes de la manifestació semblava certificar-ho amb aquest lema: «Tarradellas ja no és aquí».

Al balcó de la Generalitat, el micròfon espera el discurs de Pujol. Dona les gràcies als assistents, i els diu que amb la seva presència li donen suport a ell, a la Generalitat, però sobretot a Catalunya, i diu que aquella manifestació és necessària per fer un acte d'afirmació política: «Amb un poble no s'hi juga». I després assenyala: «Deixeu que us digui una cosa, que és l'última vegada que la dic, però que vull que quedi clara: el govern de Madrid, el govern central, més exactament, el govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d'ara, quan algú parli d'ètica, de moral i joc net, en parlarem nosaltres». Pujol excita la multitud i parla perquè l'escoltin els centres de poder de Madrid. Aquell és l'objectiu de la manifestació. Aquell és el missatge. Pujol no trenca amb el poder. Pujol diu que posa la seva força al servei de la construcció del país, sempre que tingui el reconeixement que els catalans es mereixen. Proposa un pacte? Diu que «tots sapiguem fer ús d'aquesta gran victòria que hem aconseguit avui». Als congregats els diu que «avui heu estat protagonistes d'un dia històric». I els convida a cantar l'himne de Catalunya i, després de cantar, a corejar tres vegades «Visca Catalunya».



Jordi Amat, El fill del xofer.

Cap comentari: