dilluns, 24 d’agost del 2009

La suor i les llàgrimes de Beijing 2008

El districte de Cuigecheng a Pequín té una avinguda principal de sis carrils perquè circulin el més ràpid possible els camions dels polígons industrials de la zona. Hi ha un carril bici a cada sentit, però els utilitzen els vianants perquè a les voreres hi ha massa obstacles: venedors ambulants, taules de plàstic on la gent juga a cartes o beu cervesa, mecànics reparant motocicletes, forats on cremar escombraries i algun burro de càrrega. També hi ha diversos restaurants de carn d'ase, molt preuada a segons quines regions. Cuigecheng és a només 15 km de l'anella olímpica i semblen països diferents.

Es veia poca gent ahir a la nit a Cuigecheng. També circulaven pocs vehicles a la 5a anella de la metròpoli, normalment plena a vessar. La majoria era a casa seguint la clausura dels Jocs. Un 80% dels veïns són treballadors immigrants, els mingong. A Pequín s'estima que n'hi ha més de 2 milions. Els mingong són els éssers més humils de les metròpolis xineses, la força bruta que ha aixecat la ciutat olímpica. En els últims mesos han sigut apartats dels districtes cèntrics i han tingut escasses opcions de dir què en pensen del fruit del seu treball: un colossal esdeveniment i la transformació de la capital xinesa.

Els comensals al restaurant de fideus de la família Ping escuraven els plats per marxar a corre-cuita i veure a casa l'inici de la cloenda. La barriada és una successió de tallers de camions, botigues de productes de la construcció, humils complexos residencials i barraques. A una taula hi seia una família de la província de Henan, del centre de la Xina; a l'altra hi sopava sol un noi de 26 anys de Hebei, a tocar de Pequín, empleat a una impremta local. "El millor dels Jocs és que han unit els xinesos de totes les procedències", opinava mentre pagava el compte.

Els Ping, de Liaoning, al nord de la Xina, es van amorrar plegats al petit televisor marca Changong del menjador. En aparèixer per primer cop el president xinès, Hu Jintao, un grup de cinc treballadors de Sichuan proposaven un brindis per ell. Amb la primera coreografia de centenars d'extres, queia el segon brindis, ara per Zhang Yimou, el prestigiós director de cinema i responsable artístic de les dues cerimònies. Quan el munt d'ampolles de cervesa buides ja passava de la dotzena, va tocar l'últim parlament. "Beguem per les 51 medalles d'or de la Xina. L'harmonia entre el cel i la terra ho han fet possible", proclamava solemne Huang Gonglu, un jove de 30 anys que en fa 14 que va emigrar de Sichuan a Pequín. Huan és el cap del grup perquè és qui ha els ha anat portant a Pequín. Tots treballen al mateix subsector, acabats d'interiors de vivendes.

L'efecte de l'alcohol al menjador dels Ping era evident amb l'inici de la desfilada d'atletes. "El millor dels Jocs han sigut les noies del voleibol", provocava un dels nois. Un altre disparava contra els Estats Units: "Han fet la guerra a l'Iraq. No els volem, els xinesos som un poble pacífic". A mesura que bevien la cerimònia deixava de tenir importància. Huang explicava que el canvi més notable dels Jocs al barri eren els centenars de famílies i treballadors de la construcció desallotjats de barris més cèntrics perquè els havien suspès la feina durant els Jocs o perquè les seves cases velles i insalubres havien sigut demolides.

De fons se sentia la veu en francès del president del COI, Jacques Rogge, quan Huan Yan se sincerava tremolant de nervis: la seva empresa deu 6 mesos de sou, 7.000 iuans (700 euros), a 23 empleats i no saben si podran contractar un advocat sense ficar-se en problemes. "Són una màfia violenta amb contactes", assegurava Huan.

La cerimònia és encara a mitges quan la colla de Sichuan decideix marxar. Excitats per l'alcohol pugen a les bicicletes i pedalen alegres fins al seu recinte residencial, on un policia i dos guardes de seguretat demanen la documentació a tothom que hi vol accedir. "És per seguretat, a cada barri de vivendes", respon la policia, sense concretar quina és l'amenaça. Els Jocs s'acaben i la normalitat torna a cada racó de la ciutat olímpica, també als més humils, on hi ha la base humana que sustenta Pequín."


Cristian Segura, Diari AVUI. Els creadors de Pequin 08.