dimarts, 20 d’octubre de 2009

How hard it is to be alone

"My wife and I have asked a crowd of craps
To come and waste their time and ours: perhaps
You'd care to join us? In a pig's arse, friend.
Day comes to an end.
The gas fire breathes, the trees are darkly swayed.
And so Dear Warlock-Williams: I'm afraid -
Funny how hard it is to be alone.
I could spend half my evenings, if I wanted,
Holding a glass of washing sherry, canted
Over to catch the drivel of some bitch
Who's read nothing but Which;
Just think of all the spare time that has flown
Straight into nothingness by being filled
With forks and faces, rather than repaid
Under a lamp, hearing the noise of wind,
And looking out to see the moon thinned
To an air-sharpened blade.
A life, and yet how sternly it's instilled
All solitude is selfish. No one now
Believes the hermit with his gown and dish
Talking to God (who's gone too); the big wish
Is to have people nice to you, which means
Doing it back somehow.
Virtue is social. Are, then, these routines
Playing at goodness, like going to church?
Something that bores us, something we don't do well
(Asking that ass about his fool research)
But try to feel, because, however crudely,
It shows us what should be?
Too subtle, that. Too decent, too. Oh hell,
Only the young can be alone freely.
The time is shorter now for company,
And sitting by a lamp more often brings
Not peace, but other things.
Beyond the light stand failure and remorse
Whispering Dear Warlock-Williams: Why, of course -"




Philip Larkin, Vérs de Société.






(traducció al català, cortesia del nostre amic Marc:


La meva dona i jo hem convidat una colla de desgraciats perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t'hi voldries afegir? Ni parlar-ne, amic meu. S'està fent fosc. L'estufa de gas respira, els arbres es balancegen foscament. Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu... Sembla mentida que costi tant estar sol. Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués, amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-mea escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora que no ha llegit més que revistes del cor; només de pensar en el temps lliure que s'ha esquitllat de dret cap al no-res mentre l'omplíem amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo sota un llum i escoltar la remor del vent i sortir a fora per veure la lluna reduïda a una navalla esmolada per l'aire...Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament que la solitud sempre és egoista. Ara ningú no es creu l'eremita de la túnica i el platet que parla amb Déu (que també se n'ha anat); el gran desigés que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir ser-ho tu amb ells, no saps com. La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa? ¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé (demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida) tot i esforçar-nos-hi maldestrament, però que ens ensenya com haurien de ser les coses? Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia, només els joves poden estar sols tranquil·lament. Ara queda menys temps per a la companyia, i seure sota un llum sovint ens portano pas pau, sinó altres coses. Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...)

Cap comentari: