Els postcínics

Els dematins faig de negra. Escric llibres sobre la felicitat que després signen persones més o manco conegudes, o que són bones oradores però que donarien massa feina als correctors de les editorials. Quan l'hi vaig dir a na Rut, va posar els ulls en blanc: "I què cony saps tu de la felicitat!", va exclamar. "Els qui compren aquests llibres encara en saben menys que jo", vaig contestar. Però és mentida. Els qui compren aquests llibres almanco volen saber, volen creure; hi creuen. Escriure sobre la felicitat és l'acte més postcínic que he comès mai. Més postcínic encara que els qui signen allò que he escrit: jo sóc la paraula de Déu, i ells són San Manuel Bueno màrtir del segle XXI. Ells són agnòstics, jo sóc atea. I tots ens beneficiam de la fe dels altres."

Llucia Ramis, Egosurfing.

Morir com a mínim una vegada

"En la vida, si un vol comprendre, comprendre de debò com van les coses d'aquest món, ha de morir, com a mínim, una vegada. I aleshores, ja que la llei és aquesta, més val morir de jove, quan encara es té prou temps per endavant per refer-se'n i ressuscitar... Comprendre de vell és lleig, molt més lleig."

Giorgio Bassani, El jardí dels Finzi-Contini.

El Sagrado tocamiento

"El obispo tentaba las pantorrillas de una de ellas, una modelo muy guapa del barrio de Montparnasse llamada Philomène, que encarnaba de forma poco seria a Diana Cazadora. Cuando notó el sagrado tocamiento, Philomène no pudo contener un estallido de risa enloquecida y se hizo pipí en la mano de Monseñor. En ese mismo instante, el soberbio gran danés sobre cuya cabeza apoyaba la mano Philomène levantó el rabo y perpetró un zurullo monstruoso. El obispo bendijo ambas deyecciones y fue a sentarse en la primera fila de butacas, en medio de una atronadora salva de aplausos.

El tutú. Princesa Safo.

Les seves folles rauxes

"La tramuntana xiscla

espolsa, empeny i cega,

xucla l'aigua dels núvols,

travessa l'Empordà,

arrossega les teules,

les oliveres blega

i cruix en cada porta,

esmola el campanar.

Enfila les carenes,

cavalca per la plana,

s'esmuny per les arbredes

navega a flor de mar,

és àgil amazona

que aixeca polsegueres,

ressona, brunz, esbotza

tot el que troba al pas.

I quan ja no suportes

les seves folles rauxes,

quan desafiaries el seu urc ancestral,

abandona la lluita, hissa bandera

blanca, s'allunya com els núvols

i ho deixa tot en pau."

Montserrat Vayreda, Tramuntanal.

Un panteó de pedra volcànica

Més que no pas els grans panteons gòtics i barrocs, que no deixaven d'atreure'l, li plaïa una construcció funerària feta amb pedra volcànica. La tenia vista. Era una massa piramidal, rematada amb una creu de marbre blanc; uns quants graons donaven accés a la porta, pesada i segura, damunt la qual figurava una inscripció amb lletres de bronze: "Famíla Rueda-Garmendía". Lalo va acostar-s'hi, per mirar a través dels vidres de l'entrada, i cridà Lupe per compartir la il·lusió del seu descobriment. Es van passar una bona estona contemplant l'interior del panteó. El trobaven espaiós, net, i la dona s'embadalí amb el terra de rajoles, enmig del qual hi havia la llosa que cobria l'entrada de la cripta. A la paret principal hi havia quatre ciris estranys, de flama violàcia i quieta.

-De què són? -preguntà Lalo a don Cosme.

-De gas -respongué el guardià amb orgull, perquè sentia com a pròpies les coses notables del cementiri.

-Fixa-t'hi Lupe: de gas!

La dona contemplava els bucs amb lliris, els colors vius dels envidrats laterals, tota l'escenografia fúnebre i els resultats de comprimir en un espai reduït tot d'aspiracions monumentals. Tenia per costum no il·lusionar-se massa, però no es podia estar de repartir la peça mentalment: al fons, a la dreta, hi posaria el fogó de petroli i els estris de cuinar; al mig la taula i les dues cadires i, més ençà, el jaç, la intimitat del qual caldria salvar tapant amb papers de diari els vidres de la porta.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares.

L'epistemologia metafísica de Pere Calders

"Sota les històries aparentment inversemblants de l'univers literari caldersià [Pere Calders], hi flueix una corrent d'interrogants que afecten l'arrel mateixa del pensament humà: quin significat té tot el que ens envolta i quina relació hi tenim tots i cadascun de nosaltres? Per què això que anomenem Realitat té i ha tingut sentits diferents entre persones, pobles i cultures diferents? Quina és l'eina més fiable per interpretar correctament el que observem a través dels sentits i analitzem a través de la ment? Es tracta de qüestions que giren al voltant d'un mateix eix: la interpretació de la realitat (1). La resposta que sembla apuntar Calders és que no podem parlar d'una realitat tancada i monolítica que obeeix a unes lleis desxifrables mitjançant la raó. L'ésser humà, per molt que hagi progressat en els coneixement científic, tecnològic o filosòfic, no pot donar una interpretació racional a tot allò que s'esdevé al seu voltant o al seu interior. Pot tenir una percepció determinada de la realitat, però en el benentès que aquesta percepció està condicionada per uns codis d'interpretació que són convencionals i que poden variar d'un grup d'individus a un altre (2). El somni, la intuïció del misteri, el prejudici o la fantasia intervenen, igual com la lògica, el raonament o l'observació, en la creació de la idea que cadascú es fa de la realitat (3).

Joan Melcion, introducció als contes mexicans de Pere Calders.


(1): Per saber-ne més, estudiar metafísica.
(2): Per saber-ne més, llegir Ludwig Wittgenstein.
(3): Per saber-ne més, llegir Descartes i Hume.

Territorios secretos

-Hugo antes del accidente no hacía cosas así -sentenció la madre-. Excentricidades no, nunca.

Había sido uno de esos hombres honestos, trabajadores, inteligentes pero sin imaginación... Uno de esos adultos que no se quejan, que por la noche miran la televisión no porque compartan las estúpidas alegrías de la masa, sino porque es lo que pueden hacer con la mujer de su vida: una mujer ni peor ni mejor que otra cualquiera, la que les cayó en suerte, mientras su mente divaga por territorios secretos de los que ni ella ni nadie puede figurarse si tienen cumbres con castillos o de qué color son las aguas del lago; aunque yo pienso que esos territorios son crepusculares, se extienden bajo un cielo plomizo, hace un poco de frío: son sitios en el fondo no muy interesantes, y ellos también lo saben.

Ignacio Vidal-Folch, Amigos que no he vuelto a ver.

Cómo apestan los recuerdos

-Me desperté sudando, con un presentimiento raro, y por todo el piso había un hedor asqueroso a plástico quemado. Me levanté pensando que se había declarado un incendio... La sala estaba llena de humo, y él, desnudo, estaba echando cosas al fuego. Como nunca encendemos la chimenea, el tiro fallaba y allí no se podía respirar. Hugo estaba quemando los álbumes de fotos. Los álbumes de tela y de terciopelo que heredó de sus padres, y las cintas de vídeo de las vacaciones.

"Pero qué estás haciendo, cariño", dijo Lidia.
El hedor insoportable y su marido desnudo, silueteado en humo rojo, arrojando fotos a las llamas como cartas sobre la mesa. A Lidia la escena le pareció pavorosa.

"Quemando", respondió él con una risita. "Borrando pistas. Soldando lastre. Noche de saneamiento general. Se guarda todo o nada. Pero no se puede guardar todo. Fíjate cómo apestan los recuerdos."

Ignacio Vidal-Folch, Amigos que no he vuelto a ver.

En las antiguas memorias florentinas

"En las antiguas memorias de las florentinas cosas puede leerse, como ya se sabía por tradición oral, el informe de un santísimo hombre -cuya vida era alabada por los que vivían en aquellos tiempos- que, estando abstraído en sus oraciones, vio mediante aquellas, como las infinitas almas de aquellos míseros mortales que en la desgracia morían, al ir al infierno, todas o la mayoría se lamentaban casi exclusivamente por haber tomado esposa, lo cual les había conducido a tanta infelicidad."

Nicolás Maquiavelo, El archidiablo Belfegor.

Las zanahorias son bazofia

-¿Nunca te has preguntado por qué ninguno de esos patricios corre por la arena devorando personalmente a los cristianos en vez de utilizarnos a nosotros, los leones?

—Pues no lo sé. Suelen ser personas mayores, tienen asma, sofocos…

—Personas mayores…—murmuró el león con indulgencia—. Se ve a la legua que no tienes ni idea de política. La verdad es que quieren tener una coartada.

—¿Ante quién?

—Ante el brote de los nuevos tiempos. En la historia, uno debe tomar como punto de referencia lo nuevo, lo que brota. ¿No se te ha ocurrido nunca que los cristianos puedan llegar al poder?

—¿Al poder? ¿Esa gente?

—¡Y tanto! Hay que saber leer entre líneas. Tengo la corazonada de que, tarde o temprano, Constantino el Grande pactará con ellos. Y entonces, ¿qué? Recursos de revisión, rehabilitaciones. Los de los palcos lo tendrán fácil. Dirán: «No hemos sido nosotros, han sido los leones».

—Claro. No se me había ocurrido.

—¿Lo ves? Pero ellos son lo de menos. A mí me importa mi pellejo. Si la cosa se pone fea, todo el mundo me habrá visto comer zanahorias. Aunque, dicho sea entre nosotros, las zanahorias son una bazofia.


Slawomir Mrozek, El León.

Wilson

-Li donem Ritalin- va explicar-li-. És que és hiperactiu.

-Sí, la Punah també ho és, però no la vull medicar. Li dono flor de Bach.

I va afegir:

-Jo ho tinc claríssim. La Punah l'altre dia, comprant sabates a Magic, va i es posa a cridar i a ensenyar les calcetes. Què faig? Pues lo mateix. També em poso a cridar i també ensenyo les calcetes. Es va quedar de pasta de moniato. O sigui... Ho sento, si ella decideix que em muntarà un numeret, jo també- va fer un patarrell volgudament infantil-. I ho faig sempre, al súper, al carrer... Que crida? Jo crido més. Que es vol despullar? Jo em despullaré.

...

-El Wilson!- va anunciar la mare monoparental.

La Isabel va girar el cap a ells:

-Ah, sí? I els pares?- no ho va preguntar a ningú en concret.

-Aquells- li va indicar l'home que s'assemblava a la seva mare. I va apuntar amb el dit un parella que sortia de l'edifici.

-Yahaira! Nelson!- va cridar-. Venid que os quieren conocer!

La Isabel va notar un calfred que li pujava pels bracos. Va ser un calfred de veritat, molt físic. Els pares eren peruans també. Ella i el seu home s'havien imaginat que el Wilson també era un nen adoptat del Perú. No se'ls havia acudit que pogués ser fill de pares peruans. No hi havia cap mal, esclar. Al contrari.

De seguida van saber-ne detalls. La mare feia de dona de fer feines i el pare era paleta. No hi havia cap mal. Al contrari, al contrari. Ells mateixos, des que tenien el nen, anaven a restaurants peruans i s'interessaven per la cultura peruana.

En Toni Vila va anar cap als gronxadors. La Isabel el va seguir.

Espera't, que... va mormolar. I els ulls se li van omplir de llàgrimes.

-Que baixet que és el pare, no?- va fer ell.

Va pensar que potser el seu fill, quan fos gran, seria més baixet que la Isabel. "Quan fos gran" volia dir "quan fos un senyor". No quan fos un adolescent. Quan fos un senyor que tingués targeta de crèdit, cotxe, fills. Quan fos un senyor se li notaria molt que era peruà... Li semblava que quan el nen tingués trenta anys ell no el podria estimar, potser ara sí, però només una mica. Què hi havia de mòrbid en ell? Quan havia comencat a torcar-se i per què? Estava tan corromput que hi havia races que li agradaven més que d'altres. O, potser, el que li passava era que totes les races li agradaven més que la del seu fill. No la diria mai a ningú, una cosa així. Els nens negres li agradaven i li agradaven els grans (però, en canvi, de vells no). Els tuaregs sí, de petits i de vells. I els russos. No li agradaven els xinesos de grans, però les xineses sí. En realitat les nenes sempre li agradaven més. Els pakistanesos no. Les pakistaneses sí.

Empar Moliner, No hi ha terceres persones.

Simplement un prosista

-La visió que tinc de la literatura és que un novel·lista ha d'estar inserit en la dinàmica social de la seua època.

-Error lamentable que paguem els lectors, ja que se subordina la literatura a altres interessos. Un novel·lista no ha de complir necessàriament una funció social. La primera obligació és fer bones novel·les, sigue del gènere que siguen.

-En determinades circumstàncies el novel·lista, pel seu protagonisme, té una obligació social inel·ludible.

-Vols dir que és millor un novel·lista ideòleg que un bon novel·lista, per exemple, de ciència-ficció?

-Vull dir que no és incompatible fer una bona novel·la i adquirir un compromís amb la societat.

-Eixe és un dels teus errors en Un mort a l'estació. De vegades, amb l'afany de les descripcions socials t'oblides de l'argument. I sense argument, estimat Dalmau, no hi ha novel·la. Ets simplement un prosista.

-Simplement?

-No he pretès diferenciar un prosista d'un novel·lista amb categories literàries. Però tornem a la teua novel·la.

-Tornem-hi. Et recorde que el crim té arrels socials. A més, Ferrús, ¿per quina pàgina vas?

-Per la seixanta-tres, em sembla.

-Doncs encara te'n queden cent deu. ¿Com pots parlar, així, de si hi ha argument o no?

-Perquè m'ho ensume. Conec la tècnica: traus un assassinat en les primeres planes, després fots vinga retòrica contant la vida de tots, i probablement trobarem l'assassí en les darreres pàgines. Tot plegat una excusa per enviar-nos als lectors allò tan pedant que en diuen el "missatge".

Ferran Torrent. L'illa de l'holandès.