dimarts, 16 d’agost de 2011

Qüestió de vísceres

P. A.: Vaig traduir novel·les de l'àrab al català i molts amics em van felicitar. Però encara faltava la part més emocional: el català i el castellà no m'arribaven a les vísceres. La meva filla, al parvulari, cantava i li llegien contes en català i jo, abans d'anar a dormir, també ho feia. I quina emoció més gran pot haver-hi que aquesta? Ja va estar: el català ja m'arribava a les vísceres.

A. M.:Una obvietat: em meravella que una llengua sigui l'expressió directa del caràcter d'un poble.

P. A: Hi ha d'haver una simbiosi entre el que respires, la calor i la fred que sents, el que menges, el que vesteixes i el que parles. És normal que la llengua respongui a la vida quotidiana dels individus. La llengua és un vehicle de transmissió de missatges. Aquests missatges neixen del pensament, l'emocio o la necessitat del mateix home. I aquestes necessitats, d'on surten? De la terra que trepitja, de l'entorn on viu.



La llengua mai no pot ser una eina de reivindicació política, que és el que jo retrec al català. Res ha fet tan mal al català. Qui porta a terme les reivindicacions polítiques? Els polítics. La prioritat d'un polític és el seu propi poder. Per tant, la llengua mai serà una prioritat, serà un instrument. Ho vaig dir a una xerrada a Òmnium: estimeu la vostra llengua, la vostra cultura, la vostra tradició, la vostra identitat. Però qui estima una cosa, no la posa en mans d'un altre: se la queda i la defensa ell mateix.

Adam Martín, Diari ARA. Entrevista a Pius Alibek.

Cap comentari: