dilluns, 11 de juny de 2012

Un trot didàctic


És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s'hi dóna. Un nen s'atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s'allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se'n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L'escena m'arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d'una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d'obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.
El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d'ara saben més coses que les d'abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s'hagués proposat un trot didàctic. Jo potser sóc antiquat i encara aprecio la innocència. Això sí: admiro el progrés, vingui d'on vingui.


Pere Calders, Nosaltres dos. Invasió subtil i altres contes.

Cap comentari: