divendres, 28 d’abril del 2017

De manipulació

La futura Llei de Transitorietat Jurídica és la llei més important de la història recent de Catalunya. Ho han dit representants del Govern, del PDeCAT i d'ERC. És la llei que, segons la Generalitat, atorgarà plenes competències per convocar el referèndum d'autodeterminació i a partir de la qual, a Catalunya s'introduirà un nou marc legal. El marc legal vigent, el de l'Estat espanyol, no tindrà validesa des d'aquell moment. Ni Govern ni el seu grup parlamentari informen del seu contingut. No és habitual, és una excepció legislativa. Esgrimeixen que és per evitar la suspensió per part del Tribunal Constitucional.
La feina del periodisme és supervisar el poder polític i l'econòmic. El poder polític a Catalunya l'ostenta la coalició de Junts Pel Sí (PDeCAT, ERC i els seus companys de viatge de la societat civil) amb el suport de la CUP. La feina del periodisme també és informar de les accions del poder que aquest no vol que es coneguin o vol que es mantinguin fora dels focus. Una llei que dóna peu a la creació d'un nou Estat és un fet d'una rellevància tan gran que no cal afegir-hi res més.

Lluís Llach, diputat de JxSí, ha dit el següent en dues conferències:

En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

El que preveu la llei de transitorietat jurídica és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneixi el desenvolupament cap a la independència, les lleis que s’hauran de seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris hauran d’obeir aquestes lleis. El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda; si no, serà sancionada [sic] per tots els funcionaris, siguin els que siguin. I en tot cas, els funcionaris s’hauran de preguntar ‘i si no obeeixo aquesta llei catalana, ostres, què passarà?”.

Per part del periodisme és obligatori posar el focus sobre el possible contingut de la llei de transitorietat jurídica, la més important que es prepara al país, del projecte polític més gran  i més transcendent (crear un nou Estat, i unilateralment, amb el conflicte de legitimitats que això suposa).

Llach és una icona cultural i política de Catalunya. Trobo inevitable, tenint en compte aquesta figura que és Llach, que desenes i desenes de persones m'hagin increpat per publicar aquesta notícia. Ara bé, que companys de professió i polítics s'hagin abraonat sobre mi, acusant-me de "burda manipulació", de "sembrar odi" i d'altres coses igual de desagradables... Ho vull entendre com el mirall d'una situació emocionalment molt intensa en què preval la ideologia i el sentiment nacional, segurament inevitable en moments excepcionals i inherent en la condició humana. Passa aquí i passa arreu.

El director de Vilaweb, Vicent Partal, va escriure un parell (crec) d'articles assegurant que EL PAÍS i un servidor posàvem Llach al punt de mira i que havíem manipulat la informació a partir del titular. La voluntat implícita de Partal era anul·lar la validesa de l'article.
El titular que vaig escriure és Lluís Llach: La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexióEl diari acostuma a revisar, per trobar-hi errors, els articles del dia que són a la web. Una persona, editant [podria haver passat a qualsevol], va entendre que allò era una cita textual i li va posar les cometes: "La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió".
Partal va esmerçar-se per desprestigiar-nos i denigrar-nos. (nota: l'article que va escriure per denunciar aquesta manipulació contenia errors greus; res de nou. Suposo que no rectificarà). 
El diari El País i el Saratoga News, Vilaweb i l'ARA, el New York Times i la Razón, tots els mitjans poden arribar a forçar les notícies i la seva interpretació. És un error, i tant. Pot succeïr per molts factors. Uns ho fan més que d'altres. Partal ho fa sideralment més que El País.
Les cometes que es van introduir al títol no tenien absolutament cap intenció de manipular o de fer més contundent la notícia. Amb les declaracions literals de Llach n'hi havia prou. Si el diari hagués volgut manipular o fer més 'cridanera' la notícia, hauria afegit les cometes a l'edició de paper, cosa que no es va produir. Si hagués volgut manipular o fer cridanera la notícia, podria haver titulat amb qualsevol de les frases de Llach. Exemple: Llach sobre els funcionaris: "Molts d'ells patiran".

Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona, va fer un tuit dient que jo i el diari "manipulàvem burdament", i que gràcies a Vicent Partal s'havia descobert aquesta conxorxa. L'efecte va ser que l'atac sobre mi es va multiplicar per 12. Gràcies a Jaume Asens, tinent d'alcalde de la meva ciutat.

Quim Arrufat, referent de la CUP i del procés, va escriure que "torno a manipular i torno a sembrar odi". Que un polític de primera línia m'acusi de sembrar odi és molt greu.
D'on ve això? Arrufat va fer les següents declaracions en una taula rodona del setembre del 2016:

Nosaltres [la CUP] proposem la convocatòria del referèndum unilateral d'independència, que aquesta vegada sí que es convoqui tant sí com no, amb totes les de la llei, fins al final, fins a com a mínim fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta per evitar que ens puguem expressar democràticament com a societat”.
Aquest és el sentit principal d'unilateralitat, que tu mostris convicció per arribar fins al final. Aquí, com en una vaga general com en qualsevol mobilització popular, arribar fins al final és clau arribar fins al final per poder tensar la situació. I dos, és necessària la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per demostrar les contradiccions antidemocràtiques de l'Estat, no només a la nostra població sinó per mostrar-les internacionalment; perquè hagi de reprimir, si vol reprimir fins a les últimes conseqüències, la convocatòria d'un referèndum”.

Jo vaig titular així aquella informació: La CUP busca amb el referèndum que l'Estat recorri a la violència.
Arrufat em va dir de tot. Ell esgrimia que no parlava de "violència" sinó de "força bruta". Jo mateix vaig dir als jefes que canviessin 'violència' per 'força bruta' al títol. A mi m'era indiferent "violència" o "força bruta". Un polític important m'increpava amb males formes i vaig pensar que ho estava passant malament, per la raó que fos, i que era una concessió relativa. Tampoc calia fer-ho: tothom consultat en aquell moment considerava que "reprimir fins a les últimes conseqüències i "força bruta" implica violència. També vaig introduir els àudios i la transcripció literal del que va dir.
Avui no ho hauria canviat.
Arrufat no ho ha oblidat. Jo sí que vull oblidar, i ràpid, el que ell i d'altres personatges significatius de la societat han dit o escrit sobre mi aquests dies.

Tinc una responsabilitat/influència social com a periodista. Per això escolto, rectifico o preciso si s'escau. Quan treballava al diari Ara vaig ser l'impulsor de la secció de fe d'errades. El New York Times té un excel·lent i llarga secció de fer d'errades. Corregir és obligació del periodisme i el fa millor. El diari El País, amb tots els seus defectes, almenys té un llibre d'estil, de bones pràctiques i una defensora del lector. No sé si Vilaweb té res d'això.

No sóc l'únic que ha de ser curós amb el seu paper social i en un moment polític tan tens. Asens i Arrufat, fins i tot en Partal, ho haurien de ser.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Excuses i justificacions de "pataleta"

Miriam ha dit...

A mí lo que me parece llamativo Cristian es que actúas como una especie de liberado de El País para escribir exclusivamente piezas negativas sobre el independentismo: por eso algunos te tildan de 'chico de los recados de Bassets' o "el fontanero de Cebrián en Cataluña". Cuando uno mira tu historial en El País se da cuenta de que casi más del 80% son artículos sobre los mismos, con la misma intencionalidad y con el mismo sesgo ideológico (en la misma línea editorial de El País obviamente de "independentismo = golpistas"). ¿Acaso la hemeroteca no existe para el 52% restante del Parlament? Puedes bucear en los líderes "comunes" y ver el viraje ideológico de algunos de ellos o indagar en las puertas giratorias del ayuntamiento y los trapos sucios del nepotismo, puedes repasar la presencia del PSC en manifestaciones con banderas preconstitucionales y sus vínculos con organizaciones fascistas, puedes encontrar declaraciones igualmente explosivas cada semana en las filas de C's o la 'posverdad' de Albiol, etc. Imagina que un líder independentista de izquierdas estuviese endeudado con la SS por no pagar a trabajadores y encima su empresa hubiese sido multada por tirar residuos al río. ¿Hubiese sido portada y tu pluma le habría dedicado una colección de artículos? Sin duda, en cambio como resulta que dicho político (Rabell) ataca al independentismo a diario pues recibe inmunidad periodística. Es un ejemplo entre muchos. Mi impresión Segura es que parece que estás más obsesionado con el 'procés' que los 'procesistas' con la diferencia de que ellos quieren escapar de la rueda del proceso para ganar la independencia y otros como tu alimentáis indirectamente el proceso que tanto aborrecéis supuestamente. Sólo pienso en la cantidad de horas de debates que has visto en Youtube de la ANC. ¡Ni el más hiperventilado independentista se traga tanta conferencia! En cambio tu sí, a la búsqueda de algo para tus jefes. Es habitual verte en conferencias del montón (con menos de 40 personas) con la grabadora para cazar algo. No nos engañemos. Hablar mal de Junts Pel Sí y de la CUP te garantiza espacio en la portada de El País mientras que escribir algo no ya positivo sino simplemente ponderado te hace invisible y, por tanto, prescindible. En USA normalmente son las campañas de los partidos los que rebuscan en la papelera de sus rivales para crear escándalos. En España la calidad democrática y periodística es tan baja que son los periodistas hacen parte del trabajo. Es triste. La ley de transitoriedad es importante, sí, pero intentas desviar la atención de lo más relevante para crear un caldo de cultivo que después justifique la represión . Un 80% de catalanes quieren un referéndum y si cuando se celebre el referéndum en setiembre sale que NO la ley de transitoriedad y el paso a una nueva legalidad, con el mismo elemento coercitivo que tienen todos los Estados del mundo, irán a a la papelera. Es la democracia.

Hablar hoy de "manipulación" viendo la portada de El País de hoy sobre la moción de censura de Podemos tiene mérito. Enhorabuena.

@odradek1 ha dit...

Fantàstic, Miriam.

Enric Llauger ha dit...

En la teva nota justificativa del perquè de tot plegat,intentes donar-li un to de "pobre de mi,que jo no he trencat mai cap plat" com si el que haguessis escrit fos del més innocent del món. La meva particular opinió és de que vas voler agafar el rave per les fulles i d'una cosa tan obvia en vas voler fer notícia. Innocents tots plegats i jo el primer!D'entrada vas/vareu aconseguir un primer impacte que pretenia equiparar les paraules de Llach amb les inoportunes declaracions de Vidal. Però si en aquesta cursa del procés, un conferenciant-diputat de Junts pel Sí no pot explicar que les lleis que fa el Parlament no són ni seran paper mullat i que, com qualsevol cos legislatiu, té i ha de tenir el seu caràcter sancionador, ja podem plegar i anar-nos-en cap a casa.O es que no sanciona l'estat espanyol als seus funcionaris si cal? i l'estat francès, i el canadenc i el rus?. Cristian, sense ànims d'ofendre però, ni ets tan innocent pretenguis fer-te'l que tots plegats ja som grandets. En aquestes alçades de la pel·lícula, i parlant del procés que viu Catalunya, o et situes en un bàndol o et situen en l'altre però el caràcter neutre de la notícia, directament no existeix. Però, mentrestant que et sembla si parlem de la corrupció a Espanya o a Andalusia per posar un parell d'exemples...?

Ramón ha dit...

Sobran las explicaciones, la gente que está ideológicamente abducida no atiende a razones, lo único que tienen en la mente es una obsesión, la independencia. Por ella, todo vale y el que no está a favor es el enemigo....cansino, pero es lo que toda vivir en estos tiempos, ya pasará, de hecho el souffle ya va de caída cuando además nunca han llegado a ser ni el 50%

jvilmar ha dit...

Et felicito Miriam. Gràcies per desemmascarar aquests farsants.

Teresa G. ha dit...

au, vinga, més tòpics : que si abduits, que si el soufflé es desmunta, que si no arribem al 50%...aneu mentint...i us la trobareu ja feta!

Salvador ha dit...

En resposta a Miriam

Voler criticar una informació aduint que el periodista no informa del "altre bàndol" és l'excusa més pobre que es pugui trobar. Els periodistes del Watergate eren dolents perque nomès van investigar a Nixon?? Per favor!!

Segurament consumeixes premsa pro-indepe que no li veu ni una màcula ni una taca a tot el que fan els polìtics. Perque no exigir a aquests mitjans com el Mon, el Nacional, el Vilaweb, que facin periodisme de hemeroteca buscant entre l'independentisme? No, només El País ha de buscar ... Partal, Cot, Antich, poden dedicar-se a "idealitzar" les infos sobre el procés i Segura no pot buscar la veritat dintre de les xerrades dels polítics que fan per l'ANC o OMNIUM. Clar.

Si tinguessis una mica d'esperit crític agrairies que et revelin que fan els nostres polítics, siguin del color que siguin. Obviament cada mitja té unes tendències polítiques, per aixó es millor informar-se llegint tots. Uns t'informaran dels marrons del PP, altres dels marrons de CiU, altres dels del PSOE.... és el joc de contrapoders.

Es la rabieta de quan et posen una multa i li dius a l'agent que perqué no es dedica a coses més importants i perd el temps amb una d'aparcament. És la frustració davant de la realitat. Res Més.

Tratar de matar al missatger no dona resultat. El problema el tenim amb els líders que es dediquen a intentar restituir els desinflats ànims. Llach va dir el que va dir, amb cometes o sense, que a partir del dia que s'aprovi la Llei de Transitorietat, o sigui aquest estiu, tots els funcionaris, ja siguin Mossos o funcionaris d'ajuntaments, seran sancionats si no fan el que diu aquesta Llei. Per algo el video va ser esborrat inmediatament, per algo Llach no ha obert la boca per intentar com Vidal una defensa que només faría que enfonsarlo i abocar-lo a dimitir. Per algo tothom ha començat a desvirtuar les seves paraules dient que es refería a un futur llunyà en el que Catalunya sigui Estat.

No, estem parlant d'aquest estiu, d'un intent de crear una nova legalitat, en el que lo intel.ligent sería atraure a la gent, i no amenaçar. Aquest ha estat el gran error de Lluís Llach. No passa res, es reconeix i es segueix cap endavant. Matxacar una persona que fa (i bé) la seva feina d'informar, per amagar la realitat es propi de règims dubtosos.

Unknown ha dit...

Subscric plenament aquesta resposta Miriam,has sigut clara,concreta i contundent però educada.

unnombrealazar ha dit...

Enhorabuena, Miriam. Has descubierto la existencia de periodistas especializados en temas concretos.

Barcelona ha dit...

Ànim Cristian, la llibertat de premsa i d'expressió són imprescindibles per a una Catalunya democràtica.

Chele ha dit...

Lo más curioso del caso es que se empeñan en dar por buena esa supuesta ley, como si a base de repetirlo al final pudiese hacerse. Con esta ley se quiere anular la Constitución? Si se llegase a hacer, automáticamente habría que disolver el Parlament e ir a nuevas elecciones no? y si el nuevo Parlament tiene una composición diferente y anula lo hecho hasta la fecha? o entonces sí diremos que esta ley no se toca? Que yo sepa las leyes van por rango de importancia y una de menor rango no puede actuar sobre otra deayos rango, entonces qué estamos haciendo?

Soc ha dit...

Miriam, demanes algú que faci determinats treballs o deixi de fer-ne. Suposo que en Segura pot escriure sobre el que vulgui. Tan bàsic com això. Passada de frenada, sincerament

Marta Luth ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marta Luth ha dit...

Hola Miriam,

Sobre el hecho de que Cristian se centre en un tema determinado, es muy habitual. Hay periodistas especializados en Pujol, en Camps, en Matas, en Aguirre. También los hay centrados en la industria farmacéutica, en el urbanismo, el fútbol.

Este último ejemplo sirve para hacer un paralelismo, porque implica la pasión. Un aficionado del Barça leerá el Sport o el Diario Deportivo; y uno del Madrid, el As o el Marca. ¿Implica eso que los redactores son seguidores de esos equipos? Me consta que no. En cualquier caso, recibirán insultos y el descrédito por parte de los fans del equipo contrario, publiquen lo que publiquen.

“Periodismo es publicar aquello que alguien quiere que permanezca oculto; lo demás son relaciones públicas”, apuntaba Orwell. Y en las noticias de Cristian, ni siquiera, porque él se fija en lo que se dice en charlas y mítines, con gente delante. Dices que “ni el más hiperventilado de los independentistas se traga tanta conferencia”. Ya. Pero es que su trabajo consiste en eso: en ver más de lo que se ve a primera vista, en cuestionar determinadas actitudes y declaraciones, en indagar.

No se trata de obsesión, sino de seguimiento. Tampoco creo que se limite a publicar “piezas negativas” sobre el independentismo, puesto que a los independentistas no les pareció grave ni preocupante lo que dijeron Lluís Llach o Santi Vidal en sus ponencias. Él subraya lo que dijeron.

Que el medio (El País) se aproveche de esta información intencionadamente para enfocarla a su favor, no te lo discuto. Que incluso la tergiverse en titulares, tampoco. Pero una pregunta: ¿crees que Cristian podría publicar esta misma información en un medio que estuviera a favor de la independencia? ¿Preferirías que esta información nunca saliera a la luz?

Es decir, el hecho de que él vaya con la grabadora a conferencias con menos de 40 personas, ¿significa que esas conferencias no valen? O sea, que no habría que cubrirlas o, en tal caso, se debería dar sólo la versión de los ponentes y organizadores. Eso no sería periodismo. Sería propaganda.

Cristian es periodista. A la mayoría de nosotros, la cantidad de insultos y críticas que recibe por hacer su trabajo no nos saldría a cuenta. ¿Realmente crees que lo hace porque quiere crear un calvo de cultivo contra algo, o porque se toma muy en serio su profesión?

Otros ponen la motivación ideológica por encima de todo. Ante según qué datos, los omiten o se autocensuran, ya sea porque consideran que la causa bien lo vale, o porque no quieren que los linchen en las redes, les cuelguen según qué etiquetas, ni les digan que responden a la voz de su amo, etc. Por cierto, actualmente ningún medio paga lo suficiente como para ser la voz del amo de nadie, pero esta es otra cuestión.

La motivación de Cristian no es ideológica, sino periodística. Te puede gustar o no, puedes estar de acuerdo con él o no estarlo. Pero lo que hace es impecable: busca, encuentra, contrasta, expone. Es un trabajo pringoso, que va más allá de transcribir las notas de prensa que llegan a la redacción.

A ti te parece que busca interesadamente. Y sí, pero ese interés también debería interesar a los independentistas: esclarecer cómo sería una Catalunya independiente. Encuentra lo que es relevante para la sociedad. A partir de ahí, que cada uno saque sus conclusiones. Cuanta más información, mejor.

Nos quejamos de que falta rigor en muchas noticias, de que hay demasiados columnistas para pocos reporteros. Tú misma reprochas la baja calidad periodística que hay, cuando parece que no quieras que Cristian haga periodismo.

Matar al mensajero es injusto e inexacto. Utilizarlo como punching-ball porque publica cosas que no gustan, o lo hace en un medio determinado, alimenta la demagogia de likes y haters, sin ninguna profundidad. Y eso sí que desvía la atención sobre lo más relevante.

Dicho esto, El País no se merece a la mayoría de periodistas que tiene. Es su principal enemigo. Sus portadas y su línea editorial desprestigian el trabajo que ellos hacen

Nelo ha dit...

Bravo Marta!

Trinxeraire ha dit...

La Miriam només li diu al Cristian Segura que se li veu el llautó.

Mari Luz Garcia. Periodista ha dit...

Aquesta és la feina del periodista, tu ja ho saps, Cristian: revelar allò que el poderosos de qualsevol àmbit no volen que se sàpiga.
Ho fas bé, i amb gràcia, i això és el que no et perdonen.
Gràcies per fer-ho pels altres periodistes que no en tenim ocasió

my own arcadia ha dit...

Una pregunta
Porque el titular "La CUP busca amb el referèndum que l'Estat recorri a la violència." enlloc de "La CUP busca amb el referèndum fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol".
Porque canviar el literal "fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol" per una seva interpretació sintètica fent servir el terme "violència"?
Ja ho se que es molt mes "llaminer" per als seus lectors "violència" que "fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol", però per favor no intenti justificar-ho.
Coneix la historia de la noticia de la visita de Joan Pau II a Cuba i Fidel Castro caminant sobre les aigües i els tres titulars de tres diaris diferents al endemà?

Unknown ha dit...

No llegeixo El País des que deixà de ser un diari pel que fa al procés sobiranista de Catalunya. Per molt llibre d'estil que es tingui, cal també emprar-lo, i per a anomenar-se periodista un ha de seguir escrupolosament els criteris periodístics, fins i tot quan l'assumpte molesta als editors.

Vaig començar a seguir esporàdicament aquest blog quan vaig veure que Bernat Dedéu dedicava una de les seves invectives a l'autor. A la vista del present article, és ben clar que, en qüestió d'estil, Segura no li arriba a la sola de la sabata a Dedéu. (Si bé he d'afegir que tampoc Dedéu no li arriba a la sola de la sabata al concepte que té de si mateix.)

En qüestió de fons, Segura s'atreveix a comparar-se amb Partal. Vejam, quan Partal critica Segura, especifica quins errors o defectes li atribueix i aporta dades, textos i anàlisi. Quan Segura denuncia certs errors de Partal, no diu quins són i l'únic que aporta és una piulada a on diu que cadascú extregui les seves conclusions sobre dues citacions, sense fer-ne cap mena d'anàlisi ni emetre tans sols una opinió.

Segura, estàs molt bé a El País, on no et caldrà mai aprendre a escriure en català ni a fer de periodista.