De manipulació

La futura Llei de Transitorietat Jurídica és la llei més important de la història recent de Catalunya. Ho han dit representants del Govern, del PDeCAT i d'ERC. És la llei que, segons la Generalitat, atorgarà plenes competències per convocar el referèndum d'autodeterminació i a partir de la qual, a Catalunya s'introduirà un nou marc legal. El marc legal vigent, el de l'Estat espanyol, no tindrà validesa des d'aquell moment. Ni Govern ni el seu grup parlamentari informen del seu contingut. No és habitual, és una excepció legislativa. Esgrimeixen que és per evitar la suspensió per part del Tribunal Constitucional.

La feina del periodisme és supervisar el poder polític i l'econòmic. El poder polític a Catalunya l'ostenta la coalició de Junts Pel Sí (PDeCAT, ERC i els seus companys de viatge de la societat civil) amb el suport de la CUP. La feina del periodisme també és informar de les accions del poder que aquest no vol que es coneguin o vol que es mantinguin fora dels focus. Una llei que dóna peu a la creació d'un nou Estat és un fet d'una rellevància tan gran que no cal afegir-hi res més.

Lluís Llach, diputat de JxSí, ha dit el següent en dues conferències:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

“El que preveu la llei de transitorietat jurídica és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneixi el desenvolupament cap a la independència, les lleis que s’hauran de seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris hauran d’obeir aquestes lleis. El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda; si no, serà sancionada [sic] per tots els funcionaris, siguin els que siguin. I en tot cas, els funcionaris s’hauran de preguntar ‘i si no obeeixo aquesta llei catalana, ostres, què passarà?”.

Per part del periodisme és obligatori posar el focus sobre el possible contingut de la llei de transitorietat jurídica, la més important que es prepara al país, del projecte polític més gran  i més transcendent (crear un nou Estat, i unilateralment, amb el conflicte de legitimitats que això suposa).

Llach és una icona cultural i política de Catalunya. Trobo inevitable, tenint en compte aquesta figura que és Llach, que desenes i desenes de persones m'hagin increpat per publicar aquesta notícia. Ara bé, que companys de professió i polítics s'hagin abraonat sobre mi, acusant-me de "burda manipulació", de "sembrar odi" i d'altres coses igual de desagradables... Ho vull entendre com el mirall d'una situació emocionalment molt intensa en què preval la ideologia i el sentiment nacional, segurament inevitable en moments excepcionals i inherent en la condició humana. Passa aquí i passa arreu.

El director de Vilaweb, Vicent Partal, va escriure un parell (crec) d'articles assegurant que EL PAÍS i un servidor posàvem Llach al punt de mira i que havíem manipulat la informació a partir del titular. La voluntat implícita de Partal era anul·lar la validesa de l'article.

El titular que vaig escriure és Lluís Llach: La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió. El diari acostuma a revisar, per trobar-hi errors, els articles del dia que són a la web. Una persona, editant [podria haver passat a qualsevol], va entendre que allò era una cita textual i li va posar les cometes: "La Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió".

Partal va esmerçar-se per desprestigiar-nos i denigrar-nos. (nota: l'article que va escriure per denunciar aquesta manipulació contenia errors greus; res de nou. Suposo que no rectificarà). 

El diari El País i el Saratoga News, Vilaweb i l'ARA, el New York Times i la Razón, tots els mitjans poden arribar a forçar les notícies i la seva interpretació. És un error, i tant. Pot succeïr per molts factors. Uns ho fan més que d'altres. Partal ho fa sideralment més que El País.

Les cometes que es van introduir al títol no tenien absolutament cap intenció de manipular o de fer més contundent la notícia. Amb les declaracions literals de Llach n'hi havia prou. Si el diari hagués volgut manipular o fer més 'cridanera' la notícia, hauria afegit les cometes a l'edició de paper, cosa que no es va produir. Si hagués volgut manipular o fer cridanera la notícia, podria haver titulat amb qualsevol de les frases de Llach. Exemple: Llach sobre els funcionaris: "Molts d'ells patiran".

Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona, va fer un tuit dient que jo i el diari "manipulàvem burdament", i que gràcies a Vicent Partal s'havia descobert aquesta conxorxa. L'efecte va ser que l'atac sobre mi es va multiplicar per 12. Gràcies a Jaume Asens, tinent d'alcalde de la meva ciutat.

Quim Arrufat, referent de la CUP i del procés, va escriure que "torno a manipular i torno a sembrar odi". Que un polític de primera línia m'acusi de sembrar odi és molt greu.

D'on ve això? Arrufat va fer les següents declaracions en una taula rodona del setembre del 2016:

“Nosaltres [la CUP] proposem la convocatòria del referèndum unilateral d'independència, que aquesta vegada sí que es convoqui tant sí com no, amb totes les de la llei, fins al final, fins a com a mínim fer entrar en contradicció antidemocràtica l'estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta per evitar que ens puguem expressar democràticament com a societat”.

“Aquest és el sentit principal d'unilateralitat, que tu mostris convicció per arribar fins al final. Aquí, com en una vaga general com en qualsevol mobilització popular, arribar fins al final és clau arribar fins al final per poder tensar la situació. I dos, és necessària la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per demostrar les contradiccions antidemocràtiques de l'Estat, no només a la nostra població sinó per mostrar-les internacionalment; perquè hagi de reprimir, si vol reprimir fins a les últimes conseqüències, la convocatòria d'un referèndum”.

Jo vaig titular així aquella informació: La CUP busca amb el referèndum que l'Estat recorri a la violència.

Arrufat em va dir de tot. Ell esgrimia que no parlava de "violència" sinó de "força bruta". Jo mateix vaig dir als jefes que canviessin 'violència' per 'força bruta' al títol. A mi m'era indiferent "violència" o "força bruta". Un polític important m'increpava amb males formes i vaig pensar que ho estava passant malament, per la raó que fos, i que era una concessió relativa. Tampoc calia fer-ho: tothom consultat en aquell moment considerava que "reprimir fins a les últimes conseqüències i "força bruta" implica violència. També vaig introduir els àudios i la transcripció literal del que va dir.

Avui no ho hauria canviat.

Arrufat no ho ha oblidat. Jo sí que vull oblidar, i ràpid, el que ell i d'altres personatges significatius de la societat han dit o escrit sobre mi aquests dies.

Tinc una responsabilitat/influència social com a periodista. Per això escolto, rectifico o preciso si s'escau. Quan treballava al diari Ara vaig ser l'impulsor de la secció de fe d'errades. El New York Times té un excel·lent i llarga secció de fer d'errades. Corregir és obligació del periodisme i el fa millor. El diari El País, amb tots els seus defectes, almenys té un llibre d'estil, de bones pràctiques i una defensora del lector. No sé si Vilaweb té res d'això.

No sóc l'únic que ha de ser curós amb el seu paper social i en un moment polític tan tens. Asens i Arrufat, fins i tot en Partal, ho haurien de ser.

Del fem neix la vida

Ha arribat el moment determinant del Procés sobiranista a Catalunya. Ha arribat el moment d'avaluar què s'ha aconseguit:

El context:

El govern de Catalunya no té ni un euro per convidar a cafè de màquina. La crisi (esperonada per un país que viu essencialment del totxo i del tinto de verano que consumeixen els turistes) i el deute públic (descomunal, heretat del tripartit de la L9 i del Fòrum) deixen la Generalitat en números vermell-sang.

El president medita una solució: "És el moment de rebre un millor finançament. Anem a jugar un farol".
El farol és demanar el pacte fiscal i ràpidament, en dos mesos, anunciar que "com ens han dit que no" [en dos mesos], liquidar-ho i proclamar que farem una consulta d'independència.
Madrid s'acollonirà i ràpidament reaccionarà amb un 'bé, us cedim tot l'IVA, o l'impost de funeràries, o del que sigui", pensen a Palau. Però no. Abans que això passi, arriba el millor: la ciutadania, motivada per l'independentisme de tota la vida (els de debò), independentistes en pocisions clau de la societat, respon amb una eufòria que deixa tothom astorat.

Per què la societat reacciona així? Per dos factors:
Factor 1: la crisi econòmica (25% d'atur, 50% atur juvenil) presenta un futur negríssim. Davant la desesperança, la promesa d'un món millor, l'única motivació, d'una cosa nova, és la independència.
Factor 2: com deia el meu avi, fins que Espanya no sigui confederal, i mentre els catalans vulguin mantenir una identitat pròpia, Espanya serà un desastre i un niu de conflictes.

CiU queda en xoc davant la reacció popular al seu farol, i a més de quedar en xoc, queda agafada pels collons. Per controlar la situació, Mas té un rampell bíblic i convoca eleccions per ser-ne el líder i no haver de patir gaires ensurts. El problema per a CiU és que es fot una pinya electoral antològica. La gent s'ho creu de debò, això del farol, per tant: a) molts electors de tota la vida de CiU no saben què ha passat amb el partit del seny o b)  aposten per la marca independència original, ERC.

A partir d'aquí es va elaborant això que en diem el Procés. 
A correcuita, afegint cada partit la seva aportació. CDC, Unió, ERC, ICV, CUP i PSC. Cadascun hi posa la seva part mentre les organitzacions que mobilitzen el poble van atiant el foc. El resultat és una cosa nova: la consulta.

La consulta es farà, d'aquí a uns anys, però es fara. El 9 de novembre no es farà aquesta consulta. El 9 de novembre hi haurà una gran mobilització social, urnes als casals, als orfeons, on sigui, però dubto molt que sigui una votació amb un ampli suport ciutadà (més del 60%?).
El precedent és Escòcia i Quebec. I això aquí passarà, algun dia, negociat amb l'Estat, perquè és el que el Europa espera. El món ho espera i la majoria social d'aquí, també.
Quan el Cercle d'Economia demana a Rajoy una consulta, quan els Gasol defensen la consulta, quan Francesc de Carreras admet que hi ha d'haver una consulta, és que el 'xip' ha canviat. La consulta se celebrarà, segur, però no el 9N.

No se celebrarà el 9N perquè això és unilateral. No se celebrarà el 9N perquè Espanya no és el Regne Unit ni Canadà. Acabem de sortir del franquisme com qui diu, encara arrosseguem el llast del pacte con nocturnidad y alevosía de la Transició. La realitat és que no pots esperar el mateix del nostre país que de dues de les democràcies més sòlides del món.

Però hi haurà consulta, i això serà gràcies a tot el que està passant a Catalunya. I la consulta regenerarà Catalunya i regenerarà Espanya. Això, sens dubte, la Història ho reconeixerà.

I aquí arriba la conclusió final.
Aquesta regeneració neix dels fems.
1 El fem de Jordi Pujol amenaçant al Parlament que si "tallen una branca, cauran l'arbre i els nius". Macarrisme en temps real (d'això no en tenen ni a Hollywood).

2 El fem del president Mas responent ahir a Mònica Terribas que "creu" que està net de corrupció. "Creu"!! Jo, si pago en negre, no crec que he pagat en negre: ho sé. Punt. Tot seguit, Mas va afegir: "Potser he tingut alguna falla com tothom". Encara no m'ho puc creure.

3 El fem del periodisme català. El periodisme és un pilar fonamental de la democràcia.
És espectacular la munió de periodistes d'una i d'altra banda que han reunciat a la seva feina, de supervisar el poder, amb voluntat d'objectivitat, per fer propaganda, per alimentar una meta política. Han renunciat a fer periodisme per fer política. D'aquí a molts anys, quan tot s'hagi acabat i siguem 'normals', els acadèmics i els historiadors investigaran i trobaran merda a cabassos.

Però de la merda neix la vida.
Paradoxes meravelloses de la naturalesa.

El petit de la família

Ets el més petit de la família. Els teus germans han assolit uns nivells espatarrants de benestar i d'èxit en els negocis. El teu pare és el president d'un país. N'és president 23 anys. En total són més de 30 anys que la teva família fa el que li rota. Els mateixos anys que tens tu. Ets el petit, però vols demostrar que ets el més eixerit.
I com que ets eixerit, un dia tens l'oportunitat de fotre el pilotasso de la història. Una de les operacions immobiliàries més sucoses d'Espanya. Un fons britànic amb seu a Luxemburg (pagar impostos és de loser) et demana que li compris 1.152 oficines del Banco Santander. La comissió per això (uf, ja t'agafa trempera pensant només en la comissió) és un munt de diners que a casa teva no hauran vist mai a la vida. I mira que n'han vist de diners, a casa teva. Que el teu pare fins i tot va fundar un banc; per ajudar la gent, això sí. Per ajudar la bona gent del teu país. L'únic banc de la història d'Occident que s'havia fundat exclusivament per ajudar el país.
I crees una societat a les Antilles holandeses (recordem: pagar impostos és de loser) amb els teus nous amics; i també crees una filial a la calle de Alcalá número 44 (que és l'adreça de l'edifici on el teu pare té la delegació a Madrid del seu govern. Això ho fas per marcar paquet, per dir "aquí mano jo, el petit"). I ara ve el millor: com a apoderat signes el contracte de compra de les 1.152 oficines per 2.177 milions d'euros i... ho fas domiciliant l'operació a casa dels teus pares!
Però, per què ho fas? És que t'has tornat boig? És que no tens casa, tu? És que els teus socis tampoc tenen casa? No, no: realment el que tu volies és que un dia els pares rebessin una carta del banc, o d'Hisenda, o de qui sigui anunciant-los que els seu fill petit és el rei del mambo.

Una noche en Rosario

Rosario, Provincia de Santa Fe. Argentina. 1 de la madrugada.

Calle Brown, a 100 metros del hotel Holiday Inn. Barrio de clase media, oficinas, algún que otro establecimiento con pretensiones modernas. Bienestar de capital comercial.

Frena un taxi.

-No quiero taxi.

Para el taxi diez metros frente a mí. Baja el conductor. Un chico joven, 20 años. Se acerca rápido; del bolsillo saca un revólver. Se para delante mío y me apunta, primero en la barriga, luego en la cabeza.

-¡Dame la billetera!

Miro el  arma. No proceso bien la situación. Al fin consigo pensar: "joder, es de verdad".

-¡Dame la billetera he dicho!

-No te puedo dar la billetera. Si te la doy, no puedo volver a mi país. Te doy el dinero.

Le doy 500 pesos (45 euros). Llevo tres veces más pero no insiste ni con la billetera ni con pedir más. Es una zona céntrica.

El ladrón vuelve al taxi corriendo. Arranca, acelera y huye.

Pasado medio minuto llega otro taxi. Digo:

-Ese taxi que ve ahí me acaba de robar con un revólver.

-¿Y qué querés que haga yo?

Sobre la vaga de fam

Primer va aparèixer als diaris digitals que ofereixen la droga dura del Procés: un mestre i conegut activista per la cultura en català, Jaume Sastre, es declarava en vaga de fam per aturar la introducció del model trilingüe a les escoles balears. El sector de l'ensenyament (públic) balear ha demostrat estar majoritàriament en contra d'aquest model perquè el sistema encara no està preparat per adaptar-se a una educació en tres llengües. Encara no hi ha recursos suficients per fer aplicar aquest model de manera equitativa i s'hauran de treure recursos i hores del català.
Jo em guanyo la vida escrivint en català. Com us podeu imaginar, sóc escèptic pel que fa al model aprovat pel govern del Partit Popular de les Balears.
Aquest sistema trilingüe no estava especificat al programa electoral del president Bauzà. Cal afegir que el PP governa amb majoria absoluta a les Balears.
El govern del PP va decidir tirar pel dret malgrat les protestes; no ha volgut negociar.
Jaume Sastre va decidir que faria una vaga de fam, per aturar-ho, o per aconseguir que el PP negociés.

(Aquí vull fer un parèntesi: en un dinar recent que vaig cobrir per a Catalunya Ràdio, el conseller del Diari de Mallorca Vicenç Rotger va amonestar Jordi Pujol per l'intervencionisme català a la política balear. Es referia, implícitament, a la cobertura política/mediàtica de les protestes contra Bauzà. Pujol va elaborar una resposta que comparteixo: de la mateixa manera que França o el Regne Unit faran el possible per enfortir el francès i l'anglès fora de les seves fronteres, també ho ha de fer Catalunya).

Després dels mitjans digitals del nacionalisme català més intens, la vaga de fam de Sastre va saltar als grans mitjans del Procés, públic i privats. L'ha entrevistat tothom, exclusivament per mostrar Sastre com un heroi. Recordo vagues de fam als Estats Units en què la premsa seriosa ho analitzava com un fenomen, no pas com una manera legitima de demanar res. A Catalunya, segurament per la influència del Procés, no només s'ha donat legitimitat a Sastre, el nacionalisme català l'ha convertit en un heroi.
Recordo especialment una entrevista a 8TV en què Sastre va dir: "La meva vida és a les mans del senyor Bauzà". No, perdona: la teva vida és a les teves mans.

Aquest xantatge emocional, aquesta mena d'instrument extrem per pressionar, no ha de ser apte ni aquí ni enlloc. Se m'ocorren poques excepcions en què defensaria una vaga de fam. El 2013, a Califòrnia, 100 presos d'un centre penitenciari van fer dos mesos de vaga de fam per les condicions inhumanes de vida que asseguraven patir durant 20 anys en cel·les d'aïllament. També han fet vaga de fam els presos a Guantánamo. Aquestes són excepcions vàlides? No ho sé, tinc els meus dubtes. Però el periodisme ha de servir per analitzar el fenomen, no per convertir en model i màrtir qui amenaça de matar-se per X causa. 
En democràcia es pot fer pressió de moltes maneres sense recórrer a la violència física contra un mateix i a la violència psíquica de dir "em mataràs perquè no em dones tal o tal altra cosa".
Tot plegat, la manera com s'ha convertit en heroi a Sastre al meu país, m'ha entristit molt. L'adjectiu més suau que em sorgeix veient el que s'ha publicat i dit és 'irresponsable'.

Encara hi ha més: la classe política legitimant la vaga de fam com a instrument polític. 
Diputats (per ordre del nombre de 'supporters') d'ERC, Iniciativa, CDC, CUP i Amaiur van mostrar el seu suport a Sastre. El millor: la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, va mostrar el seu suport a Sastre a TV3 amb aquestes paraules: "És frapant veure com s'arrisca la vida per poder seguir dient 'Bon dia' a l'entrar a l'aula".
Senyora Rigau, què diria si algú decideix fer una vaga de fam per exigir que s'acabin els barracons a les escoles, o per exigir que deixin de reduir-se les línies de classes o que no es rebaixi el sou del professorat?
També la fraparia? També mostraria públicament el seu suport al vaguista? No, i jo tampoc ho faré.
No tot val en política.

Hipocresia

La FIFA ha sancionat avui el Futbol Club Barcelona per fitxatges irregulars de jugadors estrangers menors de 18 anys. De nens. Del comunicat de la FIFA em sap greu especialment una frase que destaca que el Barça no ha actuat pels interessos formatius del menor. El cas hauria de servir per acabar amb la hipocresia del futbol en general i del Barça en particular.

El futbol d'elit no pot ser model de res. Començant pel fet que estem parlant d'un sector on es mercadeja amb nens. El nen com un actiu comptable. El Barça no és una excepció de mala praxis. Segur que accions sense escrúpols d'aquesta mena les realitzen el Madrid, el Bayern, la Juventus o fins i tot el meu club, l'Espanyol. I m'és igual quin president té el club: Rosell, Laporta, Núñez, Sánchez-Llibre, Collet, Del Nido, Florentino: business is business. L'únic que canvia és la intensitat de la hipocresia. Per cert, que la FIFA sancioni algú per irregularitats, doncs també té tela.

El futbol d'elit és un negoci molt brut. Però malgrat això, el futbol d'elit continua exposant-se com una màquina de bon rotllo. I en aquest sistema, d'una hipocresia insultant, el Barça rep el premi especial del jurat.

El Barça s'ha distingit per vendre's com el club dels valors, de la ètica, de jugadors que són bones persones, representant d'un país... I una merda.
El senyor Messi ha fet el possible per pagar com menys impostos, millor.
Els jugadors de la Roja, la majoria del Barça, cobren primes excepcionalment lliures dels impostos normals gràcies a l'enginyeria fiscal d'assessors que també els consideren molt bones persones.
Els jugadors del Barça, en definitiva, són milionaris consentits. A mi tot això em sembla collonut. El problema no són ells, el problema és el que envolta el Barça, en primera instància els milers de socis que ho permeten i en segona instància tots els mitjans de comunicació catalans que venen la moto, cada dia, per terra, mar i aire, de com de bones persones són aquests senyors milionaris i els seus entrenadors. Entrenadors com Pep Guardiola, un dels grans valedors del mundial de futbol de Qatar.

Si no em venguessin el Barça com un model de valors, d'ètica, etcètera, no escriuria això. Perquè el futbol professional és un business, capitalisme salvatge; i en el capitalisme salvatge hi ha autèntiques carnisseries per forrar-se.

El sector immobiliari no es ven com un model ètic i de valors. Són taurons, no se n'amaguen. Per això el futbol, i el Barça en particular, és infinitament pitjor que els taurons immobiliaris. Són milionaris que les fan de tots colors i a més a més ens els retraten com si fossin la mare Teresa de Calcuta.

Per què els mitjans fan això? Perquè el futbol és un negoci, i en aquest negoci hi suca tothom.

Silencio en la sala, que Rusia es el malo

Se produce en nuestra era un abuso del adjetivo histórico. Un gol de Messi es histórico, la declaración de un parlamento a favor de noséqué es histórica, una estadística del euribor es histórica… Todo es histórico. Según esta lógica, sin duda marcada por la aceleración que marcan los medios de comunicación, el jueves en Nueva York se produjo un acontecimiento histórico para España y para Cataluña.

Eran las ocho de la tarde del viernes cuando vi en el programa de Josep Cuní de 8TV un video del embajador de Rusia ante las Naciones Unidas, Vitaly Churkin, en el que aseguraba que en Cataluña, como en Escocia o en las Islas Malvinas, se celebrará un referéndum de autodeterminación. Aluciné. No me lo podía creer. Cada día nos tragamos mil chorradas sobre el (mono)tema y de repente, algo importante de verdad. Churkin lo dijo ante el Consejo de seguridad de la ONU, el órgano de mediación internacional más importante que existe. Más allá del Consejo de seguridad de la ONU no hay más. En el Consejo es donde cortan el bacalao Estados Unidos, China, Reino Unido, Francia, Rusia y sus comparsas.

Rusia apoya el referendo de secesión en Crimea y pone como ejemplo, entre otros referendos que se celebrarán, el de Cataluña. La pone de ejemplo, repito, Rusia [no Borneo, no Malta, no Bélgica, no: RUSIA], en el consejo de seguridad de la ONU [no en la Feria del Vino de Burdeos o en el Seminario Internacional de la Golondrina Azul de San Marino, no: ¡en el consejo de seguridad de la ONU!]. 

No exagero cuando creo que es lo más lejos que el catalanismo ha llegado jamás en el reconocimiento de sus derechos.

Pues aquí, en los medios de comunicación de Cataluña y de España, sobre esto, silencio.

Si el embajador ruso ante la ONU da por hecho ante el consejo de seguridad de la ONU que en Cataluña se celebrará un referéndum de autodeterminación, no hay que ser muy listo para saber que esto es noticia.

Pues no. Con excepciones como el texto breve en La Vanguardia o la mención en 8TV, silencio en la sala.

¿Por qué? Supongo que es porque no interesa a nivel propagandístico. Aquí lo importante es el interés nacional; el periodismo es un instrumento de ello.

Al propagandista español, que se difunda que Rusia da por hecho un referéndum en Cataluña, pues claro, es un gol que le marcan por toda la escuadra.

¿Y para el propagandista catalán? Su caso es más intrigante.

Mi hipótesis: Creo que ven a Rusia como una especie de villano de cómic de Batman. Si la prensa americana dice que Rusia y Putin son malos, es que son malos. Muy malos. Y claro, que el malo esté a tu favor, pues es malo.

Si es así, el señor propagandista se quedó bloqueado en La casa de la Pradera. Me imagino al propagandista en cuestión soñando despierto con una rueda de prensa del líder del mundo libre, Barack Obama, en la Casa Blanca, anunciando que convoca a todos los países de la UE para organizar el referendo catalán. "¡Es que la causa catalana no se merece menos!", piensa él.

Señor propagandista. Acepto que usted gana, que el periodismo es como la ayaguasca, que sirve para que la gente haga el pino en bolas porque usted lo ordena con un silbido. En este caso, yo le pregunto: ¿Usted quiere hacer política de verdad? Ha conseguido que se hable de lo suyo en el consejo de seguridad de la ONU. ¡Aprovéchelo! Los rusos para usted no deberían ser más malos que los americanos o los coreanos. Deje de emocionarse con las series de Hollywood o ponerse cachondo con la épica barata del tricentenari y siéntese a jugar la partida de ajedrez. Además, amigo nacionalista catalán, Rusia aceptó tropocientas independencias tras la desintegración de la Unión Soviética. ¿Qué más quieres? Vive soñando y te pegarás una leche memorable. Histórica.

Y nosotros, periodistas, con la calma: un error más no nos va hacer más pobres ni nos va a desprestigiar más. Tranquilos. El lector sabe que son malos tiempos para ideales más allá del patriotismo.

P.D: hablando de Rusia, a principios de abril Altaïr publicará el libro que escribimos con Andrea Rodés sobre nuestro viaje en el Ussuri (Siberia) siguiendo, un siglo después, las expediciones de Vladimir Arséniev y Dersú Uzalá.

La iaia a Tbilisi t'ho explicarà

)

Com que no tothom pot sortir en un anunci d'Estrella, o de San Miguel, el món 'happy prozac' dels moderns s'inventa succedanis. Com aquesta prova sociològica tan transgressora d'uns desconeguts que fan petons a d'altres desconeguts. És el vídeo de la setmana. En dos dies ha donat la volta al món 53 vegades. L'he rebut 12 vegades. Uf! Quin impacte! Quin bon rotllo! Que radical... No: quina merda. És quasi pitjor que ser del Barça.

Vint desconeguts impecablement moderns. Fins i tot la iaia que surt és més moderna que la propietària d'un centre de tatuatges de Gràcia. I guapos, això sí, que no faltin els guapos. La música d'Amèlie de fons és un error, però: hauria quedat millor De la Fe, o Blaumut... No passa res. Segur que la noia que canta, calça unes New Balance, o l'equivalent de les Munich a Los Angeles...
Hi ha maneres menys cruels de lobotomitzar el poble.

Jo faria el mateix experiment amb la portera, o amb el mecànic del taller de sota casa, o amb la minyona, o la noia de la fleca, o el nigerià que recull coure, amb un parell de diputats, grassos i peluts, amb l'àvia que va col·locada de JB... Amb el meu gos, també el Tram; que els llepi els morros. O el forat del cul. El que el gos vulgui.

O també faria l'experiment amb una xeringa, que compartissin xeringues. Ho gravaria i ho enviaria a la Documenta de Kassel.

I faria la segona part quan ja han agafat el tifus o la mononucleosi, compartint antibiòtics al CAP.

Vols ser moderna, Tatia Pllieva? Ja t'explico jo què és ser moderna. Això que has filmat, ja ho feien els Osos Amorosos. Tatia, podem oblidar les postes de sol a l'Instagram i les fotos dels peus a la platja, però això dels petons... Tatia, aquesta Setmana Santa, tu torna a casa i que l'àvia t'expliqui què feia ella amb 13 anys als envelats de Tbilisi.

p.d.: M'informen que el vídeo és un anunci d'una marca de roba. És a dir, que les dotze persones que me l'han fet arribar, haurien de reflexionar sobre la seva percepció de la vida. Si et 'flipa' una farsa, és que potser els anuncis d'Estrella o de Desigual ja t'han fet un mal quasi irreparable. Però tranquil, encara et queda una solució: tu també, cap a Tbilisi.

La pell fina

Arran dels molts comentaris que ha suscitat la meva crònica d'avui sobre la conferència d'Oriol Junqueras a la Universitat Pompeu Fabra, voldria aportar uns apunts aclaridors. Aquests apunts són complementaris perquè l'espai de l'article era limitat:

Punt 1 de la 'polèmica': l'entradeta.
L'entradeta diu així:
"Oriol Junqueras va sorprendre ahir els estudiants de la UPF amb una ponència més pròpia del Fòrum de Davos que no pas dels ambients hormonals universitaris. Malgrat que van ser 75 minuts d’anàlisi macroeconòmica feixuga, gràcies a la popularitat del líder d’ERC només van abandonar l’auditori un 15% dels 300 presents."

Fa tres mesos, al mateix auditori de la UPF, es va celebrar un debat entre grups parlamentaris. La sala era plena, com ahir amb Junqueras. Què esperaven els estudiants dels dos actes? Consignes polítiques. Per dir-ho frívolament: volien munició emocional per al procés sobiranista. En canvi es van trobar una lliçó magistral d'una hora i mitja sobre la situació de l'economia mundial. A mi personalment la conferència econòmica de Junqueras em va semblar excel·lent, de gran contingut, però no era el que els estudiants esperaven. No vol dir que un universitari no hagi d'interessar-se per aquests afers macroeconòmics, al contrari, però ni el títol de la conferència ni el que els estudiants comentaven, indicaven que era el que esperaven.


Punt 2. Durao Barroso.
Aquesta part de l'article diu així:
"Va ser convincent i només va desafinar quan, davant la polèmica sobre Escòcia generada per Durão Barroso, va recordar que el president de la Comissió Europea defensava la guerra de l’Iraq; el vincle Escòcia-Iraq no quedava clar."

Com deia, per espai no pot entrar tot en un article. Junqueras va carregar contra Barroso per ser membre del Partit Popular Europeu. Aquí, el vincle amb el govern espanyol era molt clar. Però amb la guerra d'Iraq? Són dos assumptes [les falses armes de destrucció massiva i la consulta] tan, però tan diferents que si Junqueras no ho explicava de manera detallada, podia semblar fora de context. Què volia dir? Que Barroso va mentir a Iraq i per tant ara menteix amb la sortida de la UE en cas d'una hipotètica independència? Perdonin, si ho mediten una mica entendran que el vincle, en dos assumptes tan diferents i importants, és molt bèstia. 
De fet, si Barroso hagués dit que una Escòcia independent entraria automàticament a la UE, la lògica d'Iraq es podria aplicar d'igual manera: 'com que aquest home ja va mentir una vegada, ara també menteix'. És el que passa quan vincules continguts tan diferents i tan allunyats.
En menor escala, és com si la consulta finalment no es fes aquest 2014 i Junqueras, com que cada dia assegura que hi haurà consulta, quedi desacreditat per defensar cap altra cosa per sempre més.

Punt 3. La pell fina:
Esquerra va com una moto. Puja i puja i puja a nivell de popularitat. Collonut. Però potser puja tant com la seva susceptibilitat. Si se'ls critica, ni que sigui una mica, et cauran més calbots que a una bruixa durant la Inquisició. Exemple: Junqueras a la UPF. Va rebre una desena de preguntes, totes amigues (el públic era massivament amic d'ERC i de la independència). Menys una. 1 de 10! Al final, un noi, un noi jove, estudiant, idealista, compromés [suposo] amb moviments d'esquerra, va criticar Junqueras per reunir-se amb el president de Mango i no dir-li res sobre els seus treballadors morts en una fàbrica del sudest asiàtic el 2013. Junqueras va ser duríssim amb el noi, podríem dir que el va humiliar. Personalment crec que no calia abraonar-se així amb un noi que s'està formant, que probablement no tenia més de 20-25 anys.
El mateix passa si escrius alguna cosa crítica/irònica sobre ERC. Molta gent s'enganxa. Quan tothom et fa la gara-gara, des de la teva cort propera a milions de persones, potser és inevitable que acabis levitant per sobre del bé i del mal.

Per acabar, vull recordar que aplico el mateix paper de 'mosca collonera' amb tots els partits.

Mig croissant de xocolata

Els dies que la Tati  era a la ràdio amb les seves botes Martens de coloraines, a mi em feia una il·lusió especial. Em recordava el meu primer amor, una noia que es deia Valle, que també calçava Martens. Poc després vaig descobrir que totes dues havien jugat juntes a hockey, de petites. Les botes Martens de coloraines diuen molt de la persona que les porta: són fortes i alhora alegres.
Jo recordaré la Tati posant les Martens damunt la taula de l'estudi de la ràdio.

L'home de la Tati, en Joan Maria, ha estat avui molt generós compartint públicament una lliçó que cal aprendre:

Poc abans de morir, la Tati va dinar arròs a la cubana, costelles arrebossades i una mandarina. Encara en volia més: "Dóna'm la meitat del croissant de xocolata que m'has portat".
Hores més tard, amb la presència de la Mort, tan present, ja no invasora sinó triomfadora, la Tati demana al seu home l'altra meitat del croissant; i un got de llet, per sucar-hi la pasta.

Busqueu a les enciclopèdies, biografies, a la vostra memòria: serà difícil trobar una expressió de coratge tan enorme i tan simbòlica. Sí, la mort és aquí, però jo vull acabar-me el croissant de xocolata.

La maduresa, ja deien fa segles els savis, d'Orient i d'Occident, s'assoleix quan acceptem amb naturalitat que morirem. Que ho hagis d'acceptar amb 35 anys fa molt de mal. Però demostra que has viscut plenament. Has aconseguit tot allò que calia.

Gràcies, Tati, pel mig croissant de xocolata.

El secret de Penn Wilson (un projecte d'innocentada)

Les excentricitats d’una estrella van convertir el Nadal dels editors de Blackie Books Jan Martí i Alice Incontrada en una performance surrealista. La guanyadora del premi Booker 2012, la nord-americana Penn Wilson, va visitar Catalunya entre el 25 i el 27 de desembre per presentar la seva darrera novel·la, ‘La guerra dels mitocondris’. Una juguesca amb Salvador Dalí és la raó que va motivar aquesta visita tan fugaç com incòmoda.

L’escriptora de Nova Jersey, una de les últimes amants de Dalí, provoca debats ferotges entre admiradors i detractors. Fa un mes, a la revista Paris Review, l’escriptor nepalès Chandrah Tarpin  va acusar-la de destrossar la gramàtica: “La manera com Wilson deconstrueix les frases no és cap mostra de genialitat; senzillament és que no sap escriure. Ella i la seva 'claca' la consideren una revolucionària com ho van ser Pollock o Picasso. Però Wilson no és una ‘popi’, Wilson és un frau”. Popi és un acrònim de Pollock i Picasso inventat per Wilson per adjectivar una obra que és sublim. Tots dos són artistes amb els quals Wilson va allitar-se, segons explica sovint l’autora.

En un primer moment, Wilson havia de presentar ‘La guerra dels mitocondris’ el novembre a Barcelona. La data es va endarrerir fins que Wilson va exigir que, o presentava el llibre el 26 de desembre a Lleida, o no el presentava. L’acte va celebrar-se al migdia a la sala de premsa del Lleida Esportiu. Per ser festiu, no havia cap centre cultural disponible. A la presentació només hi van assistir els editors, un fisioterapeuta del club de futbol i el poeta Marc Masdeu. De la conferència, Masdeu explica que Wilson es va pintar les celles amb ceres Manley i que de tant en tant feia un glop de perfum. Wilson va dir que la novel·la és un homenatge al seu pare, que va tenir l’encert “més popi” batejant-la amb el nom de Penn, un cop d’humor perquè el seu nom estigués format per dues marques de pilotes de tennis.

Martí i Incontrada van portar Wilson a dinar al restaurant La Huerta. Es van quedar garratibats quan van veure que l’autora obria els canelons i punxava els cargols del menú amb un bisturí rovellat. Segons va relatar ella mateixa, “és una promesa que vaig fer a Dalí: un dia de Sant Esteve, a Lleida, havia d’assaborir la gastronomia local tot dinant amb el bisturí que ell va utilitzar una nit per afaitar-me els pèls púbics”.

Moderats

Lluis Bassets:

· "Democràcia és debatre-ho tot. Desqualificar vies intermèdies, pactes, no és democràcia. No és democràcia polaritzar ni crear enemics dels qui no pensen com tu".
· "Faig una apologia del realisme, perquè estem incorrent de nou en l'irrealisme. Quins sacrificis estan disposats a assumir els ciutadans per la independència? Quins aliats tenim al món?"
· "Es perden de vista els aspectes objectius i prevalen els subjectius, com la identitat, els desitjos".

Enric Juliana: 

· "El que està passant a Catalunya és la traducció catalana del malestar europeu, sumat a unes particularitats nacionals".
· "Fixeu-vos que els protagonistes de la dècada 2003-2013 estan publicant llibres per justificar-se".
· "Hi ha un tema pel qual s'hi passa de puntetes, i és que la participació electoral del referèndum de l'estatut va ser inferior al 50%... Si hagués estat superior al 60%, la votació del Tribunal Constitucional hauria estat diferent. El poble de Catalunya no va tenir una actitud vigorosa".

· "La crisi econòmica és la qüestió determinant del que està passant a Catalunya".

· "Vivim un canvi generacional. I en un canvi generacional, les condicions objectives es compliquen".

Twitter

En Manel és un jove de Salt. Va emigrar al municipi alemany de Lingen. En Manel va aconseguir una feina a l’empresa Liesen. És una companyia que produeix material de construcció i de pavimentació. Lingen és un poble agermanat amb Salt. Després de l'experiència d'en Manel, l'ajuntament de Salt va anunciar un programa d’acollida per a una quinzena de joves aturats del municipi que podrien ser contractats a Lingen. Cercar noves opotunitats de vida, com tants altres catalans que han optat per fer front a la crisi amb coratge i marxant de casa. Al Manel el va acollir a casa seva el president de l’Associació Hispano-Alemanya de Lingen. Ell i la seva dona són dues persones encantadores, cultes, persones amb prou sensibilitat com per acollir un jove immigrant que només cerca una oportunitat de vida. La vida d’en Manel a Lingen és fàcil de seguir a internet. Aquesta informació sobre ell l'aporten mitjans de comunicaió alemanys. Aquests mitjans el posen d’exemple d'integració “dels joves immigrants espanyols”. Un periodista destaca que juga amb l’equip local de futbol, a una altra notícia apareix somrient amb la motocicleta elèctrica que una empresa local li ha regalat. En Manel ho té tot per ser el protagonista d’un bon reportatge sobre la nova emigració.

Però en Manel també té Twitter.

El riu Garona

El riu Garona es va desbordar el 18 de juny en el seu recorregut inicial per la Vall d'Aran. La plaça Urtau d'Arties va quedar inundada i el restaurant de la meva mare, La Tarteria, va quedar fet un nyap. S'ha hagut de reformar del tot.

Hi ha una dita en català que resumeix aquells fets: 'A la vora del riu, no t'hi facis el niu'.

Les dècades de prosperitat immobiliària, de capitalisme sense límits, han deixat incongruències urbanes que xoquen amb la lògica de la naturalesa. Els estralls de les inundacions del Garona en són una prova més.

Hi ha un fenomen que ens va deixar astorats.

Dos dies després dels aiguats, quan finalment la meva mare va poder arribar a Arties, davant la porta del seu negoci es va trobar sobre el fang la pàgina 267 del meu llibre Ciment armat. Una pàgina arrencada per l'aigua. La pàgina coincideix amb la cita que faig a la novel·la del relat de Hermann Hesse La ciutat. És una història en què Hesse descriu l'auge i declivi d'una civilització engolida pel transcurs del temps i per la Natura.

Aquest és el contingut de la pàgina de Ciment armat que la meva mare va trobar a la plaça d'Arties, davant del seu restaurant:

-Recentment el vas acompanyar al Pirineu, a la promoció de Ruda. Què hi veu anar a fer?
-Lleure, curiositat i una mica de teràpia, res més.
-Teràpia de quina mena?
-Tornar al lloc del crim, per dir-ho d’alguna manera, i que aflorin les emocions bloquejades. Em penso que va ser útil. Ell va quedar en silenci una hora ben bé. Cada canaló d’aigua, cada finestra mal aïllada, cada pissarra a punt de caure; Tino ho supervisava tot. A mi se’m va fer etern. Allò és faraònicament gran. Havia de ser la segona urbanització més gran del Pirineu. Ara és un esquelet de runa i vivendes buides. Hi ha d’edificis que no tenen ni la instal·lació d’aigua ni la d’electricitat. La meitat dels carrers encara han de ser asfaltats. Hi havia alguns apartaments ocupats. Constantí es va preocupar sincerament per com s’ho farien aquell grupuscle d’inquilins per pagar el manteniment de l’urbanització. “Tino, és que això no ho pagarà ningú”, li vaig dir. Es va quedar pansit; Constantí s’estimava allò que construïa. Va mirar al seu voltant i va comprovar que matolls, herba i petits torrents d’aigua que baixaven de la Bonaigua -la naturalesa, en definitiva- començava a enterrar el formigó i el ciment. Vaig portar per a l’ocasió un petit llibre de contes de Hermann Hesse. Hi ha un fragment del relat ‘La ciutat’ que creia que podia ser-li útil, perquè superés la sensació de fracàs.
-Quin és el nom d’aquest escriptor?
-Hermann Hesse.
-Quina tendència ideològica defensa?
-És mort.
-Com el descriuria ideològicament?
-Em costa d’apreciar la importància d’això que em demana.
-Quina nacionalitat tenia?
-Alemany, austríac? No ho sé.
-Era nacionalsocialista? Jueu? Comunista?
-No ho sé, no vaig tenir el plaer de conèixe'l.
-Veig que és tard i tots estem cansats. Ja farem recerca sobre el tal Hesse.
-Quan han d’arrodonir un informe amb aquests apunts literaris, com s’ho fan? Consulten la Wikipedia? O són més de buscar a El rincón del vago?
-Estem cansats, senyor Rius. Anàvem molt bé fins ara, no és el moment de prendre’s aquestes confiances. Aquesta és l’última pregunta: per quina raó va escollir llegir Hesse a en Casanovas?
-El més útil és que els hi reciti. El fragment diu més o menys així:
“Aquella ciutat tan bonica va començar a empobrir-se. Ja no era el cor i el cervell d’un món, ja no era mercat de molts països. Ara s’havia d’acontentar de preservar la vida i no patir gaire amb els temps difícils que havien de venir. El món es movia a d’altres continents i ja no necessitaven la seva força per construir i conquerir, encara menys per comerciar i lucrar-se. En comptes d’això, a la ciutat hi va aparèixer un esperit cultural; hi arribaren persones cultivades, artistes, pintors i poetes. Durant segles aquella vella i somiada ciutat va ser gaudida pels joves i lloada per poetes... Fins que un terratrèmol va canviar el curs dels rius, va ensorrar el sòl i va provocar una nova sequera. I allà on s’aixecaven cases i ponts de pedres, va créixer de nou el bosc, el bosc d’abans. I poc a poc, el seu verd i les seves arrels van anar cobrint cada pedra.
Al final, a la ciutat ja no hi quedà cap ciutadà, només grups de salvatges que criaven cabres als jardins dels palaus abandonats. Però també aquests últims pobladors van acabar morint, de febre i bogeria”.

'Ciment armat', la banda sonora

Ciment armat, a la venda a partir del dimarts 19 de febrer.

RCDE. Full de ruta

CREIEU QUE L’ESPANYOL PASSA PEL SEU PITJOR MOMENT?

DAVID CASTILLO (D. C.): Hi han hagut moments molt delicats, com quan va haver els problemes de Matesa i el club va baixar a Segona.

ASSUMPCIÓ LAÏLLA (A. L.): A l’Espanyol se li ajunten moltes coses, no només la crisi econòmica, també pagar el camp i una crisi institucional que suposa rellançar la imatge del club. També ho veig com una oportunitat. Si som capaços de fer bé el procés de rellançar el club, si el proper consell que surti elegit té una mentalitat més oberta, amb ganes de renovació i noves idees.

XAVIER FINA (X. F.): El factor diferencial és el context de crisi global i d’immoralitat que hi ha al futbol respecte als deutes amb hisenda, amb la seguretat social. Venim d’un moment en què tenir molts deutes es veia com una cosa ben normal. Pedro Tomás deia: “Esto de las deudas a Hacienda, ¡ya sabemos que no se paga!”. El futbol deixarà de ser una excepció, i fer fallida vol dir fer fallida. En el cas de l’Espanyol, es mitifica molt el passat. I hi havia moments de tristesa a Sarrià, partits de Copa perdent contra el Nàstic, contra el Terrassa amb 80, 300 espectadors... Ara estem lluny d’això.

JOSEP MARTÍ GÓMEZ (J. M. G.): Sempre he crescut amb la idea que l’Espanyol és un equip ‘copero’ que mai passa dels vuitens. Moments difícils n’he viscut molts. Que sortirem del moment actual? Ho veig molt, molt malament. Veig molt difícil que el consell d’accionistes s’obri. Són gent molt aferrada, que vol mantenir el control. El que em costa d’entendre és com dos homes que han triomfat amb les seves empreses siguin tan desastre amb el club. Que no siguin capaços de veure que portar un club és diferent, que hi juguen els factors emocionals i que les directives s’han d’obrir a aquests sentiments.

Tenim un problema, i dels grossos, avisa Antonio Turiel

ANTONIO TURIEL (Lleó, 1970) Físic i matemàtic, és científic titular del CSIC a l’àrea de Recursos Naturals, a l’Institut de Ciències del Mar. El seu blog The oil crash és un referent a Espanya per analitzar la crisi energètica.

-Per què creus que ara hi ha més proves que ja hem superat el 'peak oil'? En diversos moments del passat ja es va dir que havíem superat el moment màxim del petroli. No pot ser que hi hagi estats amb grans reserves de petroli no declarades?

-No hi ha hagut cap gran descoberta de petroli durant les últimes dues dècades: avui en dia es troben al voltant de 10.000 milions de barrils de petroli cru a l'any, quan als anys seixanta es descobrien uns 60.000 milions. Al món es consumeixen 35.000 milions de barrils cada any. I sembla ser que les reserves conegudes són menys importants: David King, ex científic en cap assessor del govern britànic, estimava que el valor real de les reserves mundials és un 35% més petit que el declarat. De totes maneres, hi ha una indicació clara que aquesta vegada és diferent: com mostra un article de Murray & King publicat el gener d'aquest any a la revista Nature, des del 2005 hi ha hagut un canvi de comportament en la producció de petroli. Fins al 2005, la producció de petroli era elàstica: un petit canvi de preu conduïa a una gran pujada de la producció. Però des de 2005 hi ha alguna cosa que no rutlla, i la producció és ara molt inelàstica: grans canvis de preu condueixen a petits canvis de la producció. Això és un senyal d'escassetat de manual d'economia, i ja fa 7 anys que dura...

Apunts per escriure una contracrònica

ACTITUD.

1/ Has de captar detalls que connectin amb l'interès del lector i amb la seva vida. Que allò que expliques no sigui aliè a ell.

2/ Que connectis amb el lector no vol dir que no l'hagis de provocar. La provocació és la manera de cridar la seva atenció i d'ajudar-lo a reflexionar sobre la temàtica de la crònica.

3/ Escriu un text que pugui ser publicat en qualsevol mitjà. El contingut ha de ser intel·ligible per a qualsevol tipus de lector i, sobretot, l'article ha de ser escrit només a partir del teu punt de vista, no el del mitjà de comunicació i la seva línia editorial.

4/ Has de fer el possible per escriure amb una visió neutral. No et deixis arrossegar per les teves conviccions. No jutjis explícitament, si de cas, que el judici el faci el lector. Si, posem per cas, arribes a la conclusió que 'X' polític és un xulo piscines, no ho diguis: limita't a oferir al lector exemples que cridin la seva atenció sobre el tarannà d'aquest polític.

5/ No utilitzis detalls frívols i detalls innecessaris. Cada detall que ofereixes, ha d'aportar alguna cosa amb contingut i amb una lògica en l'argument de la contracrònica.

6/ Sigues 'dolent', no pas benevolent. Per deixar-nos clar que 'X' polític és collonut, ja tenim la versió oficial dels fets.

7/ Desmarca't de les declaracions oficials i de tots aquells detalls i informacions que el lector rebrà per terra, mar i aire. Busca continguts i detalls que sorprenguin el lector i que l'ajudin a entendre millor el fet sobre el qual el mitjà està informant i sobre el qual t'han demanat que contracronitzis.

8/ Si cites a algú, que sigui sempre citant  la font amb nom i cognoms. Mai utilitzis fonts anònimes. Això hauria de ser sempre així, sigui quin sigui el gènere periodístic, però amb la contracrònica encara més perquè has de donar credibilitat a un gènere que és, per naturalesa, una visió molt personal d'uns fets.

9/ Una contracrònica no és una peça de fredor acadèmica o una nota d'agències. Però ha de ser rigorosa  per la necessitat de credibilitat. Necessitat de credibilitat perquè has de donar garantia al teu punt de vista i perquè no hem d'oblidar que hem d'oferir informació de qualitat. Per tant, res de rumors tipus "durant el congrés vaig sentir dir que..." I si escrius que algú va trepitjar el peu dret del president, assegura't que és el peu dret. Tot ha d'estar sota control.

10/ Aquest rigor i el to neutre (en la mesura del possible) de personatge no implicat, d'observador extern, s'ha de combinar amb la ironia.  La ironia és l'humor més constructiu. L'humor de paròdia del 'Polònia', per exemple, no serveix per informar. El cinisme tampoc perquè significa que tot plegat t'importa una merda i que no tens respecte pel que observes. El sarcasme tampoc és vàlid perquè també et fa perdre el respecte pels protagonistes de la teva peça.


FORMA.

1/ La contracrònica és periodisme literari. Per tant, res de començar d'una manera estàndard: "CDC va inaugurar ahir el congrés que ha d'apostar per una nova política fiscal...". Això no és apte per a la contracrònica. Per saber com començar una contracrònica, el millor és llegir The New Yorker.

2/ La contracrònica és una crònica que funciona amb l'estructura d'una novel·la: inici, nucli i desenllaç. Una breu història que pugui ser llegida de manera atemporal i en qualsevol context perquè segueix la seva pròpia lògica. Per aconseguir això, ha d'incloure les causes i els efectes de les accions dels protagonistes.

3/ Has d'enganxar el lector des de la primera frase. S'ho ha de llegir com si fos la novel·la més trepidant.

4/ Això pot significar que en alguns moments el relat sigui en primera persona, per introduir vigor en el relat. Però ha de ser una primera persona que no s'impliqui en els fets, exceptuant situacions extraordinàries (per exemple, un diputat t'insulta mentre li fas unes preguntes).

5/ Per aconseguir ritme i captar l'atenció del lector, no ha de sobrar cap paraula. No s'ha d'escriure palla, tot ha de ser blat. Has d'anar a barraca tota l'estona. Això vol dir que les frases han de ser el més senzilles i curtes possibles. Sinó, el lector es perd. Pocs adjectius. L'objectiu és zero adjectius i zero expressions redundants tipus "s'ha de dir que", "és necessari destacar".

6/ El llenguatge ha de ser planer, estàndard. T'ha d'entendre la teva àvia i també un adolescent de 17 anys.

7/ No ha de ser ni un llenguatge barroer ni una escriptura que caigui en recursos que puguin ferir la sensibilitat de sectors no ideològics. Sexisme, racisme i classisme estan fora de lloc.

8/ El llenguatge ha de ser planer, però això no vol dir que hagis de ser un indocumentat. En tot moment has de demostrar que saps on ets i d'on venim.

(Apunts per als alumnes de Periodisme Creatiu de la Universitat Pompeu Fabra, assignatura del Prof. David Miró)

Una cosa segura

La família és el primer nivell de socialització. La família viu un xoc amb el capitalisme. En els darrers vint, trenta anys, Espanya s’ha convertit en el país amb la natalitat més baixa del món. Hi ha una crisi de la família; avui es desenvolupa una família reduïda. Després la gent es divorcia, o no es casa. La família de l’antic model s’ha desinstitucionalitzat. La família ja no és obligatòria. Però, per altra banda, les enquestes indiquen que la gent creu que és a la família on s’hi troben millor. És una cosa segura, sòlida. És solidària: els pares ajuden els fills durant molt de temps. La dinàmica de la individualització ha destruït l’antiga família autoritària, religiosa. Però la família representa una protecció davant la hipervelocitat del món. La família, doncs, ajuda, però no és un contrapoder, no és un contramodel [al neoliberalisme]. És un espai privat, és una institució privada. Les alternatives de sistema han de ser col·lectives, públiques.

Gilles Lipovetsky.

(Foto del gran Ferran Forné)

Súper Pau, Servei Públic

Hi va haver una nit que la darrera decisió que en Pau Vidal va poder prendre, abans de caure noquejat pel còctel d'Orfidal i ansiolítics, va ser la manera de morir. Sobredosi? Electrocutat a la banyera amb el reproductor de l'Ipod? No pas; es llençaria a les vies del metro.

Amb 41 anys considerava que ja no havia de descobrir res de nou; tampoc se sentia ni lliure ni singular. Fins i tot morir li semblava un fet vulgar.

A les 9 del matí d'un dia feiner qualsevol, Pau Vidal va agafar el Bicing i es va plantar en un tres i no res a la Plaça Catalunya. El soroll de la dinamo rovellada de la bicicleta el posava a parir i va pedalar com si el perseguís el diable. Com que va arribar abans del que havia programat, va asseure's a la terrassa del Zurich. Mentre prenia un cafè amb gel, Pau Vidal meditava si s'havia de matar a l'andana de la Línia 3 o a la de la Línia 1. Finalment va descartar la L3 perquè l'espai era més obert i la seva acció l'hauria presenciada massa gent. A les 9:38 va abandonar la cafeteria i lentament, empés per la inèrcia de qui no sap ben bé què està fent, va baixar a l'estació de la L1. Es va col·locar contra la paret que dóna a la boca de l'arribada del comboi per esperar el moment, la fracció de segon en què el seu cervell estigués del tot desconnectat de la realitat.

Pau Vidal transpirava suor freda. Morir no era tan fàcil, ni “rutinari com cagar”, com s'havia repetit a ell mateix. Però de sobte, davant seu, un home es va cargolar en una giragonsa i es va precipitar al forat del tren. “Veus, Pau, com matar-se no és tan complicat?”. Aquell era el model a seguir; “si tota la meva existència ha consistit en repetir conductes d'altres!”. D'aquesta manera es va convèncer per fer el salt.

En un principi havia pensat que l'ideal era esclafar-se contra el tren just quan aquest arribés, però aquell tipus ja s'havia llençat a les vies, “i amb molt d'estil, per cert”, valorà Vidal. Sabia el que es feia, doncs. A l'estació tothom estava pendent del primer home que havia caigut. El saltiró que Vidal va executar per caure a les vies va provocar una exclamació general –“oh!”– que va augmentar en intensitat quan va aparèixer el primer reflex dels fars de la màquina de metro –“ooh!”–. El primer home jeia estès entre els dos raïls i Vidal va fer el mateix, de tal manera que els caps de tots dos es tocaven. Aleshores Vidal va veure que alguna cosa estranya li passava al seu company pòstum: li sortia escuma per la boca i uns espasmes sacsejaven el seu cos. Vidal no va tenir prou temps per entendre que l'home no era un suïcida sinó que havia sofert un atac d'epilèpsia: en qüestió de segons els va passar el tren pel damunt malgrat que el conductor havia aconseguit activar el fre de socors.

Per sort, els models més nous del metro de Barcelona guarden una distància de seguretat amb el sòl; això els va salvar. Vidal s'havia desmaiat i quan es despertà, estirat a l'andana, la munió de gent que l'envoltava va començar a aplaudir. Tots havien estat testimonis de la seva acció per salvar l'altre home.

En qüestió de minuts, internet ja anava ple de tuits i notícies anunciant al món que a Barcelona havia nascut un heroi. L'ajuntament va acabar lliurant-li la medalla al mèrit civil i els Bombers el van nomenar membre honorífic del Cos. Pau Vidal va renéixer. La seva missió avui és salvar vides al metro i a la xarxa de rodalies. Dedica el seu dia a voltar per les estacions de l'àrea metropolitana amb una capa de color groc amb les inicials SP (SúperPau, o Servei Públic) inscrites que li va regalar una iaia del seu barri.

Cristian Segura, Time Out. L'heroi de la Línia 1.