diumenge, 28 de maig de 2017

The thin whine of hysteria

There is something facile going on, some self-indulgence at work. Of course we would all like to “believe” in something, like to assuage our private guilts in public causes, like to lose our tiresome selves; like, perhaps, to transform the white flag of defeat at home into the brave white banner of battle away from home. And of course it is all right to do that; that is how, immemorially, things have gotten done. But I think it is all right only so long as we do not delude ourselves about what we are doing, and why. It is all right only so long as we remember that all the ad hoc committees, all the picket lines, all the brave signatures in The New York Times, all the tools of agitprop straight across the spectrum, do not confer upon anyone any ipso facto virtue. It is all right only so long as we recognize that the end may or may not be expedient, may or may not be a good idea, but in any case has nothing to do with “morality.” Because when we start deceiving ourselves into thinking not that we want something or need something, not that it is a pragmatic necessity for us to have it, but that it is a moral imperative that we have it, then is when we join the fashionable madmen, and then is when the thin whine of hysteria is heard in the land, and then is when we are in bad trouble. And I suspect we are already there.


Joan Didion, Slouching towards Bethlehem.



["Hi ha alguna cosa frívola, una certa indulgència en marxa. Per descomptat que a tots ens agradaria «creure» en alguna cosa, apaivagar les nostres culpes privades amb causes públiques, deixar anar els nostres egos avorrits; potser és com substituir la bandera blanca de la derrota a casa per la coratjosa bandera blanca de la batalla fora de casa. Per descomptat que està bé fer tot això; d'aquesta manera, des de temps immemorials, s'han aconseguit les coses. Però crec que està bé mentre no ens enganyem sobre el que estem fent i per què. Està bé mentre tinguem present que tots els comitès ad hoc, totes les línies de piquets, tots els escrits valents a The New York Times, totes les eines d'agitprop d'arreu no ens confereixen cap virtut ipso facto. Està bé mentre reconeguem que al final això que fem pot ser o no pot ser convenient, pot ser o no pot ser una bona idea, però que en cap cas no té res a veure amb «la moralitat». Perquè quan comencem a autoenganyar-nos pensant que no és que vulguem o necessitem alguna cosa, que no és una necessitat pragmàtica per a nosaltres tenir-ho sinó que és un imperatiu moral que ho tinguem, llavors és quan ens unim als bojos del moment, i llavors és quan s'escolta el fi gemec de la histèria al país, i és llavors quan tenim problemes de debó. I sospito que ja som en aquest punt."]