dissabte, 25 d’abril de 2020

El capellà trabucaire

Tenia les orelles ratades pel fred i els penellons, talment com rosegades per les rates. Era llepafils i estava un xic delicadot, però sabia tractar-se bé amb les seves sopes i l'ou per beure o el rovell d'ou amb vi ranci a l'hora dels àpats frugals. Altrament, també sabia fer honor al tall fort. Cada any solia matar un cabrit que ell mateix havia criat. Llavors invitava els nebots (almenys alguns), però no els donava tall, sinó sang passada per la paella, segons ha assegurat algun dels afortunats comensals. També feia ratafia de diverses categories segons la recepta observada per la bona gent entesa del país. Un dia, un cosí meu, fill del meu padrí, l'oncle Pep, li féu un servei i ell volgué obsequiar-lo amb una copeta de ratafia. «De quina li dono?», li preguntà la majordona. «De la dels forasters», replicà l'oncle profeta. La dels forasters, naturalment, era la de baixa categoria, de segon o tercer filtratge. La de primer filtratge se la guardava per a ell o per als hostes de compromís, perquè la caritat ben entesa comença per un mateix.
Aquesta caritat encarada cap a les pròpies coses el feia estar a l'aguait, sobretot quan alguns dels seus innombrables nebots penetràvem pels seus dominis. Sabia exactament les magranes, les peres o les maduixes que tenia a l'hort o al jardí. Quan veia algun nebot que havia passat per allí, acostumava a dir en to de reny: «Aquí hi havia unes maduixes... Ja les heu picades!». La seva cara era austera, amb pell de color de tabac i de contrabandista.

Una gran sala empostissada que donava al jardí li feia de menjador. A l'angle interior, el més arrecerat del fred, hi havia una gran taula rodona. Era allí on jugava a cartes amb els seus confrares aburgesats d'aquella Girona avorrida i encotillada amb tota mena de dogmes. L'oncle profeta era murri i no perdia pas el nord, perquè m'han afirmat –aneu a saber si no és cert– que feia pagar als assidus contertulians el dret de taula durant el joc. Què voleu! Era natural que el bon home es rescabalés de les ametlles, panses i avellanes que oferia als seus visitants.
La quietud austera de la seva casa només era trencada rítmicament pel tic-tac lent i profund del mecanisme d'un gran rellotge de pèndol i el seu martelleig mordent del toc de les hores. Als menuts ens omplia de basarda. Dintre la penombra sacrosanta de l'antre de l'oncle profeta, aquell rellotge semblava que, incansable, volgués recordar-te que t'encaminaves inexorablement cap a l'abisme insondable de l'eternitat que ell predicava. Només hi havia un matís amable dins el recer misteriós de la casa de l'oncle «mà de ferro»: el cant dels canaris. Perquè per estrany que sembli, s'entretenia en la cria de canari, potser com a conseqüència de les seves caceres.
Aquesta nota tanmateix poètica, perdia, al capdavall, tot el seu encís quan veies la gran quantitat d'ocells dissecats per tots els racons de la casa. Ja d'entrada, a la dreta, hi havia una saleta amb finestra enreixada i perpètuament tancada que donava al carrer, en la qual guardava les espècies d'ocells dissecats de més categoria, des de la cigonya a l'ocell més menut. Totes aquelles mòmies estàtiques i perdurables ajudaven al visitant a crear-se o a augmentar la idea de perdurabilitat i d'eternitat ja dita, com la que els egipcis pretenien infondre amb les seves mòmies de gats i ocells dissecats i enterrats al costat dels faraons. Era ell mateix, l'oncle profeta, qui dissecava tots aquells animals, perquè era summament traçut.
Però respecte dels canaris, els meus cosins em contaren un detall que no és pas fàcil d'oblidar i costa de perdonar. Si tot el que dic del meu bon oncle serveix per a donar una idea sobre el món eclesiàstic –almenys en part– d'aquella època, i ho puc fer amb ironia benevolent, el punt referent als canaris no em permet pas d'ésser condescendent. Perquè, segons em digueren, el meu oncle havia arribat a cremar amb una agulla roent els ulls dels pobres canaris pel simple pretext que, segons sembla, li cantaven més i millor. Aquesta acció cruel i tan poc digna d'una persona civilitzada i amant de les criatures de Déu, sembla confirmar que l'oncle profeta tenia un temperament auster, fred i propi dels famosos capellans trabucaires.


Narcís Xifra i Riera, Montserrat. Juliol de 1936.

Cap comentari: