El transcurs del temps, com el de tots els altres fenòmens naturals, és vist com part de l'esdevenir humà. Es tracta d'un temps cíclic ja que se subratlla la constància de les repeticions (la successió e les estacions, les llunes...). Però això no implica que l'home se sentí absolutament serè, feliçment instal·lat en aquest temps cíclic, que es repeteix a ell mateix. Com ha indicat Caro Baroja, els trànsits d'un període a un altre són viscuts com un moment de crisi, en el qual se sent el perill que el cercle no es tanqui novament, per la qual cosa es fa necessari recórrer als ritus dels avantpassats per tal de propiciar les forces benefactores i allunyar els mals esperits perquè, al final, el trànsit sigui resolt satisfactòriament
...L'ós és l'objecte on la cultura indoeuropea dipositava la preocupació fonamental sobre la condició de l'home i les seves limitacions. L'ós, per als indoeuropeus, era un mirall on l'home es reflectia a ell mateix i meditava sobre la seva condició, però sobretot va acabar sent el símbol de l'home ideal, de l'home que vivia més enllà de les normes comunitàries i que, fins i tot, havia abastat el secret de l'immortalitat.
Francesc Perramon i Zapatero, El ball de l'óssa d'Encamp a Andorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada