dijous, 24 de maig de 2012

Tenim un problema, i dels grossos, avisa Antonio Turiel



ANTONIO TURIEL (Lleó, 1970) Físic i matemàtic, és científic titular del CSIC a l’àrea de Recursos Naturals, a l’Institut de Ciències del Mar. El seu blog The oil crash és un referent a Espanya per analitzar la crisi energètica.


-Per què creus que ara hi ha més proves que ja hem superat el 'peak oil'? En diversos moments del passat ja es va dir que havíem superat el moment màxim del petroli. No pot ser que hi hagi estats amb grans reserves de petroli no declarades?
-No hi ha hagut cap gran descoberta de petroli durant les últimes dues dècades: avui en dia es troben al voltant de 10.000 milions de barrils de petroli cru a l'any, quan als anys seixanta es descobrien uns 60.000 milions. Al món es consumeixen 35.000 milions de barrils cada any. I sembla ser que les reserves conegudes són menys importants: David King, ex científic en cap assessor del govern britànic, estimava que el valor real de les reserves mundials és un 35% més petit que el declarat. De totes maneres, hi ha una indicació clara que aquesta vegada és diferent: com mostra un article de Murray & King publicat el gener d'aquest any a la revista Nature, des del 2005 hi ha hagut un canvi de comportament en la producció de petroli. Fins al 2005, la producció de petroli era elàstica: un petit canvi de preu conduïa a una gran pujada de la producció. Però des de 2005 hi ha alguna cosa que no rutlla, i la producció és ara molt inelàstica: grans canvis de preu condueixen a petits canvis de la producció. Això és un senyal d'escassetat de manual d'economia, i ja fa 7 anys que dura...


-Has escrit que l’oil crash pot produir-se en 20 ó 40 anys. Què és l’oil crash i quines són les repercussions d’aquest càlcul?
-És el xoc entre una civilització que depèn d’un consum desaforat de petroli i el fet que ja no en tindrà més. No és que un dia de sobte tot s’aturi sinó que és un procés de destrucció i degradació que ja està en marxa. L’atur creixent i la pèrdua del benestar, la crisi que estem patint són efectes de l’oil crash. En quin moment arribarà una fase molt aguda en la qual no es podrà negar? Si les pitjors previsions són amables, si anem estirant, hi hauria problemes molts seriosos d’aquí a deu anys.

-A partir d’ara i d’aquí a 10 anys?
-Abans del 2020 i tot. Si continuem en el camí actual, hi haurà inestabilitat social fins al punt de revoltes importants, fins i tot revolucions. Grècia està anant en aquest sentit, i aquí ens hi acostem. Però espero que no passi, que al final s’imposi el seny i s’apliquin les mesures adequades. Però això ha de ser ara, no d’aquí a 10 anys perquè aleshores estarem molt fotuts. El president de Shell va dir el setembre de l’any passat que el declivi de la producció dels pous de petroli és d’un 5% anual. Això implica que d’aquí a 10 anys s’hauria de reposar el 40% de la producció global de cru. Que no és només trobar noves bosses de petroli, sinó trobar-les i posar-les en funcionament perquè igualin el 40% de la producció mundial. Això no s’ha fet mai. I és físicament impossible. Des de que trobes un pou i el poses en marxa, passen entre 10 i 15 anys. Amb una inversió multimilionària. El que està dient el president de Shell és que amb els camps de cru que es coneixen però que encara no s’exploten, amb els recursos extrems com el petroli de sorra de les zones bituminoses del Canadà o el petroli d’esquistos [de pissarra], es compensarà en part aquest declivi, potser un 20%. Però el 20% restant ens farà miques.

-Per què creus que no hi ha alternativa als combustibles fòssils?
-Les energies alternatives no estaran mai prou desenvolupades per substituir el consum actual de combustibles fòssils. Cada dia es consumeixen al món 88 milions de barrils de petroli, són algues macerades, cuinades, preparades durant tres, quatre, cinc milions d’anys. Ni de conya els mitjans renovables, per molt ben aprofitats que estiguin, ens podran donar una quantitat d’energia semblant que ha requerit milions d’anys per crear-se.

-A la carta que has escrit a Rajoy dius que el creixement és impossible per la manca de recursos. Si això és així, quins sectors econòmics i regions serien els primers en patir aquest col·lapse?
-El primer sector econòmic que pateix és l’automoció. Aquest any a Espanya s’estan venent tants cotxes com l’any 1983. Després incideix molt fort en el sector de transport de mercaderies i qualsevol negoci que depengui d’ell, per l’efecte en el preu al consumidor. Després la pesca, perquè consumeix molt combustible, i com que els recursos estan molt esgotats han de fer viatges encara més llargs. El sector primari també hi surt tocat perquè cal molt petroli per moure la seva maquinària. Com que tot s’encareix, la gent tendeix a tallar primer despeses més prescindibles. I el turisme és una d’aquestes despeses prescindibles. I aquí malauradament el turisme és el principal sector del país, que representa un 11,5% del PIB i un 12% de l’ocupació. Aquí hem tingut sort perquè amb les revoltes al Nord d’Àfrica, els turistes alemanys i francesos han preferit per anar a Espanya, però això no és una cosa que pugui durar molt. L’estructura econòmica d’Espanya, i la de Catalunya en concret, estan molt exposades. Pensa que Espanya és, a més, una de les economies amb major consum de petroli, 14 barrils anuals per càpita.

-Per què?
-Perquè és un país molt turístic. Una part important d’aquest consum està vinculat als vols d’avió. I perquè, per la mida del nostre país, rebem un volum molt elevat de visitants. I perquè a Espanya s’ha afavorit en molt poc temps una falta de sostenibilitat, com afavorir que la gent visqui en residències allunyades i que els calgui agafar el cotxe. En consum de petroli per habitant estem només per darrere dels Estats Units.

-Per què creus que el transport elèctric no és viable a gran escala?
­­-El gran problema són les bateries elèctriques i la seva escassa densitat energètica. Pensa en la bateria de liti convencional: té una densitat energètica de 0,9-1 megajouel per litre; la benzina convencional té 38 Mj, i el dièsel, 40 i escaig. Les bateries han de competir amb uns combustibles que tenen una densitat energètica 40 vegades més gran. Hi ha límits que els posa la pròpia naturalesa. Per fer un camió de transport internacional amb una bateria elèctrica, caldria que el 80% del tràiler fos la bateria. No es parla mai de fer transport pesant o retroexacavadores amb bateries elèctriques. Tractors petits, petits autobusos, camions d’escombraries petits que facin distàncies molt petites sí que es poden fer. I a més, una bateria elèctrica té un límit de densitat. A banda d’això hi ha altres limitacions que fan impossible accedir a aquesta tecnologia a gran escala. Si parlem de les bateries de liti, les més eficients: hi ha una producció de liti de 30.000 tones anuals que es destinen a bateries dels mòbils i dels portàtils, a diversos usos industrials, a antidepressius... Si destinessis les 30.000 tones, posem per cas a un model de vehicle elèctric actual, el Chevrolet Bolt, que no és 100% elèctric perquè té un motor de benzina que l’ajuda, produiries 1,5 milions d’unitats. Al món hi ha actualment uns 1.000 milions de vehicles, si els volguessis substituir amb vehicles elèctrics, necessitaries 600 anys de producció de liti. Tampoc és possible augmentar la producció de liti perquè, per accelerar la producció de matèria primera, necessites encara més consum energètic i augmentar la superfície per elaborar el liti. Com a molt, podries augmentar la producció de liti a 100.000 tones, però no més. I això no canvia substancialment la situació. Encara hi ha més inconvenients: les bateries, a força de carregar-les i descarregar-les, perden capacitat perquè es cristal·litza. Diga-li a una persona que ha comprat un cotxe elèctric que al cap de dos o tres anys, el cotxe perd la meitat de l’autonomia. Pot haver-hi avenços en tecnologia, però cada cosa que tu fas d’aquestes, augmenta el preu del vehicle, en 5.000 euros, en 10.000 euros. I això fa la diferència entre que es pugui vendre o no. A més a més: d’on traurem tota aquesta electricitat per a aquests cotxes? Hi ha un màxim potencial de les energies renovables que no abasta ni de lluny les noves necessitats. El potencial màxim eòlic és 1/14 de tot el que consumim al planeta. El potencial màxim de la fotovoltaics és entre 1/7 i 1/3 del que consumim. I a més, s’hauria de reforçar la xarxa, i s’hauria de consumir més coure, i el peak del coure està a prop. Caldria un esforç d’una magnitud tan gran que els teus recursos no el poden cobrir.

-Hi ha gent que vaticina una revolució de tecnologia fotovoltaica amb els descobriments de noves partícules al mar. Tampoc ho veus possible?
-Actualment hi ha un rendiment d’un 10%-15% de la llum solar que capta una placa fotovoltaica. Això no està gens malament, perquè les algues utilitzen un 8% de l’energia solar que capten. El límit màxim de rendiment de la fotovoltaica és 3 vegades més de l’actual, però tot i això, el potencial seria insuficient per cobrir les nostres necessitats actuals. Aquí entra en joc el concepte de Taxa de Rendiment Energètic (TRE): Quanta energia pots produir en funció de la quantitat d’energia que has invertit en la producció? Actualment, la tendència és fer decréixer el TRE, que la rendibilitat energètica sigui baixa, i en conseqüència, la rendibilitat econòmica també sigui baixa. Això és perquè la producció d’energia depenia de la inversió de combustibles fòssils barats. I com que ara aquests combustibles, com el petroli i el gas, pugen de preu, perquè en queda menys i menys, el nivell de TRE és dolent. El gran problema de la fotovoltaica és que el seu nivell de TRE és 2, una TRE molt baixa. Durant la seva vida útil, t’està donant 2 vegades l’energia que tu hi vas invertir en fabricar-la. Les societats històriques tenen una TRE mitjana de totes les seves fonts d’energia típicament de 10.

-La mitjana humana de TRE és 10?
-Els estudis antropològics ens indiquen que els caçadors recol·lectors, les societats agràries, les societats medievals, tenen un TRE al voltant de 10. És molt lògic. Pensa en un caçador: gasta l’energia dels seus músculs per caçar la presa. Oi que aquest home, amb tal que reposi per recuperar l’energia que ha consumit, ja en té prou? Doncs no: potser té mainada, potser té gent gran depenent d’ell. Aquest home viu en una societat, potser ha de proveir al sacerdot, o participar en un impost col·lectiu, i també hi ha infraestructures que cal construir. En societats estructurades, en què l’individu té responsabilitats col·lectives, el TRE ha de ser alt.

-Però si les energies alternatives tenen un TRE tan baix i els combustibles fòssils s’acaben, aleshores l’alternativa és tornar a l’economia de supervivència?
-A vegades em parlen d’apocalipsi, i jo dic que és evitable. Estem consumint un nivell d’energia desaforat. No té cap sentit i no el podrem mantenir. Consumim molta més energia de la que necessitem. No necessitem consumir tant, no hem de tenir tots un ordinador, podem fer les coses molt diferents mantenint un nivell de benestar semblant a l’actual reduint el nostre consum vàries vegades per sota del que consumim. Per què consumim tant? Perquè el sistema econòmic que tenim es basa en un creixement exponencial, molt ràpid. Perquè Espanya generi ocupació, el PIB ha de créixer anualment un 2,8%-2,6%. Perquè tenim un sistema que es basa en el deute. Els teus ingressos han de créixer per damunt dels interessos del deute, sinó, et mengen. Hem tingut un sistema econòmic molt útil per tenir un èxit molt ràpid, però el problema que tenim ara és que no podem créixer més. No necessitem consumir tanta energia, i no hem d’aferrar-nos a uns modes de generació d’energia que no són els més adequats. Un error és que, quan pensem en energies renovables, pensem en la generació d’electricitat, i no necessitem tanta electricitat. A Espanya sobra electricitat. Tenim instal·lats 108 gigavats de potència, quan el consum màxim que vam arribar, el juliol 2008, va ser de 45 gigavats, i el consum mig és al voltants de 32 gigavats. I normalment has d’instal·lar un 50% del consum mig. L’any 2010, només el 21% de tota l’energia consumida era elèctrica, un cinquè del total. Com podem aprofitar l’energia sense convertir-la en electricitat? Els nostres avantpassats ho sabien fer perfectament. Sempre poso un exemple: a les ciutats del Pirineu com Olot hi havia una activitat industrial important. Com s’ho feien? Aprofitaven la força dels salts d’aigua per fer un treball mecànic a partir la transmissió amb politges. Si tu tens una energia essencialment mecànica, com l’eòlica o l’hidràulica, intenta fer un aprofitament estrictament mecànic, com feien els nostres avantpassat amb els molins. Nosaltres ho podem aprofitar per fer qualsevol activitat. L’energia solar, que és bàsicament calor, doncs aprofita-la per fer calor. En una instal·lació domèstica, i més en aquest país, pots escalfar l’aigua simplement posant un depòsit al teulat. Construir edificis correctament, amb un bon aïllament, una bona orientació que aprofiti l’energia del sol; són coses que els nostres avantpassats sabien molt bé i que nosaltres, que tenim millor tecnologia, ho podríem fer molt bé. Només amb aquestes coses, per no perdre tanta energia transformant-la i per fer el millor aprofitament dels recursos locals, segurament podries mantenir una bona taxa de retorn energètic i podries mantenir un bon estàndard de vida. Però no és el model pel qual estem apostant. Jo ho veig més com un canvi social que tecnològic.

-Has escrit que l’eficiència i l’estalvi d’energia no són viables en una economia de mercat. I també has escrit que la fi d’una era es produirà quan per als EUA no sigui tan barat importar energia. Cap a on anem? Comunisme?
-Depèn de nosaltres. Però no té perquè ser el comunisme, no és imprescindible socialitzar la propietat, el que sí que és imprescindible és canviar el model productiu. Estem orientats cap a un model de producció creixent que necessita més energia i més matèries primeres. És un error basar el sistema en la societat de consum, perquè et porta a un consum desaforat. Ha permès progressar molt ràpid, però ara cal estacionar. No podem consumir més energia i tampoc podem consumir més primeres matèries perquè en queden cada cop menys, la situació és més apressant. Si de cas, hem de consumir més matèries reciclables, però tampoc és la solució perquè no tot és reciclable, i allò que és reciclable, no ho és un 100%. La situació és incompatible amb el nostre sistema, que es basa en créixer i créixer, i en un sistema financer que es basa en interès. Això és un problema perquè els economistes en general són contraris al decreixement. Hi estan en contra perquè consideren que entres en una espiral de destrucció econòmica que no és una recessió, és una depressió. T’acusen de ser comunista. O t’acusen que l’idealisme sostenible és d’ecologistes. Sostenibilitat vol dir que faci’s les coses de tal manera que les properes generacions també les puguin fer.


-Quins repercussions extremes ens podríem plantejar en aquest escenari? Segur que les revoltes no són el pitjor que pot passar.
-Una guerra nuclear. En un moment de competició per recursos, dos potències nuclears s’ataquin amb armes atòmiques. Aquest és el pitjor possible dels escenaris. Sense arribar a coses tan extremes, les guerres pels recursos ja s’estan produint. I després hi hauria més nacionalitzacions, com el que ha fet l’Argentina, que és un curs lògic del procés. Més problemes de protestes en els països occidentals pel retrocés del benestar, una destrucció de la classe mitjana, una reducció dels sous, un encariment de la vida, més atur i gent que malviu... És el que ja estem vivint.

-Hi ha científics que pronostiquen una reducció massiva de la població humana en un segle.
-Jo crec que el que passarà, dependrà molt del lloc. Les repercussions no seran homogènies. Hem viscut la globalització, de la generalització d’una manera de fer a tot el planeta. Ara anem cap a una època de relocalització perquè la globalització requereix molta energia. Relocalització de la producció i dels esdeveniments històrics. Hi hauran països que més o menys se’n sortiran, d’altres que patiran molt i d’altres que es col·lapsaran fins a la destrucció. I també hi haurà països que tindran guerres entre ells i el que interessa és que els més poderosos, no ho facin. El problema no s’afronta seriosament, no es reconeix obertament. Si mires les notícies, els fets objectius hi són, però falta connectar els punts. Hi ha una tendència a voler mirar-ho tot des d’un prisma optimista o a mirar les coses com un fet puntual, però són excuses.

-I què pot fer el govern d’un país?
-En primer terme cal reconèixer el problema. I que això suposa que no es pot tornar tot el deute. Potser caldria nacionalitzar empreses i recursos. Són decisions d’una economia de guerra per evitar el col·lapse. Són decisions que et tanquen l’aixeta del crèdit exterior i que poden condemnar-te a una autarquia perquè els recursos són escassos. Per no arribar a decisions tan radicals, un president pot convèncer els seus homòlegs europeus de les reformes necessàries a nivell d’Europa. Hi ha l’opció de reformes més progressives per permetre un aterratge més suau. Repensar-ho tot en clau local. Prioritzar sectors que ara no es prioritzen, com el primari. Mirar quins recursos tenim per assegurar una alimentació i una aigua de qualitat. Necessitem repensar l’ús de l’aigua. Recuperar l’activitat local fins i tot a escala d’ofici artesanal. S’han d’assentar les bases per avançar en aquesta direcció. Ningú et traurà el patiment, segur. I una opció seria introduir un estalvi i una eficiència amb una legislació, no en una economia de mercat lliure. És a dir, introduir el racionament. Es tracta d’evitar que els països no es desestabilitzin fins al punt d’un conflicte violent. Estic parlant d’estrènyer-nos el cinturó d’una manera que ara no concebem, però que s’ha de preveure.

-Hi ha algun govern que estigui preveient això?
-El Regne Unit està donant passes en aquesta direcció malgrat que són productors de petroli. Estan consultant grups mediambientals i parlant directament de racionament, de les Quotes Intercanviables d’Energia: imposar una cartilla de racionament de consum energètic que estudien des de fa anys. De fet, els impostos sobre l’energia ja descoratgen l’excés de consum.

-I per què descartes el petroli sintètic?
Des del punt de visa ambiental és caríssim perquè consumeixes molta aigua i perquè afecta els aqüífers. En el cas dels agrocombustibles, hi ha una competició amb l’alimentació humana. Actualment, el 5,6% de la collita de gra del món i un 8% dels olis vegetals es destinen a biocombustibles per generar uns 2 milions de barrils diaris. Si destinéssim tota la superfície de conreu de grans i olis vegetals als biocombustibles, aconseguiríem entorn 15 milions de barrils diaris, en un món que consumeix 88 milions de barrils de petroli diaris! És un impossible. En petita escala sí que tindria sentit el biocombustible, per mantenir en funcionament els tractors i serveis indispensables. Les zones bituminoses del Canadà o el petroli d’esquistos estan molt limitats perquè tenen molt poc rendiment energètic i necessiten molta aigua. El Canadà, que és el que té aigua en abundància, és pràcticament impossible passar dels 4 milions de barrils diaris. I cada barril costa entre 60 dòlars i 80 dòlars.

-No es pot trobar més petroli?
-Es busca en aigües profundes. Però tenen unes complicacions tècniques bestials, perquè és molt fondo dins la roca, i la pressió i la temperatura allà són bestials, i pot ocasionar accidents. Alguna cosa s’extraurà. I una cosa que sol passar és que com les temperatures són tan elevades que el petroli ja s’ha convertit en gas metà.

-Almenys troben gas. I tenim vehicles que ja funcionen amb gas.
Un de cada cinc forats que es fan, dóna petroli. Cada prospecció representa una inversió de 100 i 200 milions de dòlars. Hi ha un acudit del món del petroli que diu: “La mala notícia és que no hem trobat petroli. La bona notícia és que no hem trobat gas”. De gas se’n troba massa i és difícil, perillós i car de processar, d’extreure i de transportar. El seu rendiment energètic, el TRE, és molt baix. És inviable que per cada lloc que surt gas, en forats d’un quilòmetre, es pugui muntar una planta de processament.

2 comentaris:

Frederic Ximeno ha dit...

Sobre el vehicle elèctric:
a) d'acord, començem per la mobilitat urbana de petit tonatge per començara reduir la dependència dels combustibles fòssil.

b) A llarg termini, caldrà buscar alternatives a les bateries de liti: mira què estan treballant la Universitat d'Stanford i el MIT:

http://idealab.talkingpointsmemo.com/2012/02/an-electric-highway-to-charge-your-electric-vehicle-while-you-drive.php

(excel·lent entrevista, per cert!)

A.R. C.S. ha dit...

Gràcies Frederic per llegir-te-la! Això de l'autopista que et carrega el cotxe ho havia llegit. No sóc cap expert, jo, però sembla tan complicat d'aplicar...