dimarts, 13 de novembre de 2012

La Marsellesa més colonial

El que passà aquell vespre i aquella nit a Barcelona fou per tornar la vida a un cadàver. Tothom plegà la feina i tothom ho anà a celebrar i sinó de grat, per força, i els qui no sabien ben bé per què reien i xalaven els arrossegava l’esma. [...] Totes les barraques del Paral·lel, tots els cafès concerts i tots els locals de ganduleria o de franca prostitució, allí on s’amagava un piano o un violí, o una veu humana, foren assaltats per nosaltres, aquell vespre gloriós. Arribàvem a un espectacle qualsevol, i fèiem parar la comèdia, o retiràvem l’artista de l’escenari, que, vestida o no vestida, explicava musicalment un disgust que havia tingut amb el seu xicot, i aleshores nosaltres, des del lloc més estratègic, amenaçàvem el del piano o el del contrabaix, i tothom a peu dret s’havia de trencar la gargamella perquè nosaltres ho exigíem i La Marsellesa més desafinada, i més colonial, però amb un volum de milers i milers de veus va ser l’himne total d’aquella Barcelona tèrbola, caòtica, inconsistent, innocent, ximple, sentimental i adorable.

Josep Maria de Sagarra, 11 de novembre 1918. 

Recollit en el llibre de Joan Safont Per França i Anglaterra.

Cap comentari: