dimarts, 30 de juliol de 2013

El riu Garona



El riu Garona es va desbordar el 18 de juny en el seu recorregut inicial per la Vall d'Aran. La plaça Urtau d'Arties va quedar inundada i el restaurant de la meva mare, La Tarteria, va quedar fet un nyap. S'ha hagut de reformar del tot.

Hi ha una dita en català que resumeix aquells fets: 'A la vora del riu, no t'hi facis el niu'.

Les dècades de prosperitat immobiliària, de capitalisme sense límits, han deixat incongruències urbanes que xoquen amb la lògica de la naturalesa. Els estralls de les inundacions del Garona en són una prova més.

Hi ha un fenomen que ens va deixar astorats.

Dos dies després dels aiguats, quan finalment la meva mare va poder arribar a Arties, davant la porta del seu negoci es va trobar sobre el fang la pàgina 267 del meu llibre Ciment armat. Una pàgina arrencada per l'aigua. La pàgina coincideix amb la cita que faig a la novel·la del relat de Hermann Hesse La ciutat. És una història en què Hesse descriu l'auge i declivi d'una civilització engolida pel transcurs del temps i per la Natura.

Aquest és el contingut de la pàgina de Ciment armat que la meva mare va trobar a la plaça d'Arties, davant del seu restaurant:

-Recentment el vas acompanyar al Pirineu, a la promoció de Ruda. Què hi veu anar a fer?
-Lleure, curiositat i una mica de teràpia, res més.
-Teràpia de quina mena?
-Tornar al lloc del crim, per dir-ho d’alguna manera, i que aflorin les emocions bloquejades. Em penso que va ser útil. Ell va quedar en silenci una hora ben bé. Cada canaló d’aigua, cada finestra mal aïllada, cada pissarra a punt de caure; Tino ho supervisava tot. A mi se’m va fer etern. Allò és faraònicament gran. Havia de ser la segona urbanització més gran del Pirineu. Ara és un esquelet de runa i vivendes buides. Hi ha d’edificis que no tenen ni la instal·lació d’aigua ni la d’electricitat. La meitat dels carrers encara han de ser asfaltats. Hi havia alguns apartaments ocupats. Constantí es va preocupar sincerament per com s’ho farien aquell grupuscle d’inquilins per pagar el manteniment de l’urbanització. “Tino, és que això no ho pagarà ningú”, li vaig dir. Es va quedar pansit; Constantí s’estimava allò que construïa. Va mirar al seu voltant i va comprovar que matolls, herba i petits torrents d’aigua que baixaven de la Bonaigua -la naturalesa, en definitiva- començava a enterrar el formigó i el ciment. Vaig portar per a l’ocasió un petit llibre de contes de Hermann Hesse. Hi ha un fragment del relat ‘La ciutat’ que creia que podia ser-li útil, perquè superés la sensació de fracàs.
-Quin és el nom d’aquest escriptor?
-Hermann Hesse.
-Quina tendència ideològica defensa?
-És mort.
-Com el descriuria ideològicament?
-Em costa d’apreciar la importància d’això que em demana.
-Quina nacionalitat tenia?
-Alemany, austríac? No ho sé.
-Era nacionalsocialista? Jueu? Comunista?
-No ho sé, no vaig tenir el plaer de conèixe'l.
-Veig que és tard i tots estem cansats. Ja farem recerca sobre el tal Hesse.
-Quan han d’arrodonir un informe amb aquests apunts literaris, com s’ho fan? Consulten la Wikipedia? O són més de buscar a El rincón del vago?
-Estem cansats, senyor Rius. Anàvem molt bé fins ara, no és el moment de prendre’s aquestes confiances. Aquesta és l’última pregunta: per quina raó va escollir llegir Hesse a en Casanovas?
-El més útil és que els hi reciti. El fragment diu més o menys així:
“Aquella ciutat tan bonica va començar a empobrir-se. Ja no era el cor i el cervell d’un món, ja no era mercat de molts països. Ara s’havia d’acontentar de preservar la vida i no patir gaire amb els temps difícils que havien de venir. El món es movia a d’altres continents i ja no necessitaven la seva força per construir i conquerir, encara menys per comerciar i lucrar-se. En comptes d’això, a la ciutat hi va aparèixer un esperit cultural; hi arribaren persones cultivades, artistes, pintors i poetes. Durant segles aquella vella i somiada ciutat va ser gaudida pels joves i lloada per poetes... Fins que un terratrèmol va canviar el curs dels rius, va ensorrar el sòl i va provocar una nova sequera. I allà on s’aixecaven cases i ponts de pedres, va créixer de nou el bosc, el bosc d’abans. I poc a poc, el seu verd i les seves arrels van anar cobrint cada pedra.
Al final, a la ciutat ja no hi quedà cap ciutadà, només grups de salvatges que criaven cabres als jardins dels palaus abandonats. Però també aquests últims pobladors van acabar morint, de febre i bogeria”
.

Cap comentari: