diumenge, 17 de novembre de 2013

Twitter

En Manel és un jove de Salt. Va emigrar al municipi alemany de Lingen. En Manel va aconseguir una feina a l’empresa Liesen. És una companyia que produeix material de construcció i de pavimentació. Lingen és un poble agermanat amb Salt. Després de l'experiència d'en Manel, l'ajuntament de Salt va anunciar un programa d’acollida per a una quinzena de joves aturats del municipi que podrien ser contractats a Lingen. Cercar noves opotunitats de vida, com tants altres catalans que han optat per fer front a la crisi amb coratge i marxant de casa. Al Manel el va acollir a casa seva el president de l’Associació Hispano-Alemanya de Lingen. Ell i la seva dona són dues persones encantadores, cultes, persones amb prou sensibilitat com per acollir un jove immigrant que només cerca una oportunitat de vida. La vida d’en Manel a Lingen és fàcil de seguir a internet. Aquesta informació sobre ell l'aporten mitjans de comunicaió alemanys. Aquests mitjans el posen d’exemple d'integració “dels joves immigrants espanyols”. Un periodista destaca que juga amb l’equip local de futbol, a una altra notícia apareix somrient amb la motocicleta elèctrica que una empresa local li ha regalat. En Manel ho té tot per ser el protagonista d’un bon reportatge sobre la nova emigració.

Però en Manel també té Twitter.


En Manel va disparar un ‘clic’ al meu cap quan, arran d’uns apunts meus provocadors sobre el procés sobiranista, va escriure a Twitter, referint-se a una suposada voluntat meva de cridar l’atenció: “EH, MIREU-ME”. Cristian Segura (Barcelona, 1978 - ?).
D’això se’n diu ‘epitafi’ (epitafi: “inscripció sepulcral”). La meva interpretació del missatge de Manel va ser, i continua sent: “Provoca que al final algú passarà comptes amb tu”. Potser ho va escriure sense meditar gaire què estava fent. És el principal risc de la immediatesa d’aquest mitjà, que sovint oblides reflexionar.
En alguna ocasió aquest noi ja havia intervingut per burxar. Res greu. És part del joc de Twitter. De fet, aquest missatge d’en Manel no és notablement violent si es compara amb la multitud d’animalades que s’escriuen a Twitter. Per suposat que jo n’he rebut de molt més fortes. Comentaré l’exemple de tres individus, crec que prou útils per entendre aquest mitjà i l’agressivitat amb què hi actuen alguns usuaris:
L’any passat tenia un anònim especialment cruel amb mi. M’insultava regularment i de les pitjors maneres. En comptes de bloquejar-lo, vaig dedicar una hora a esbrinar qui era. Ho vaig aconseguir: Era un executiu de banca privada del Banc Sabadell, pare de família. Propietari d’immobles a Sabadell. Va desaparèixer.
Un altre anònim especialment agressiu: vaig descobrir que era de Caldes de Montbui, que havia treballat en centres turístics d’aquest poble i que ara era a Barcelona estudiant a una escola de formació superior de Gràcia. El vaig bloquejar.
Els trolls d’internet no són éssers diferents. La persona que et ven el diari, el pa o el cotxe, la persona amb qui tens una reunió de feina, aquesta persona a Twitter es pot convertir en un perfecte descerebrat. Twitter és un fenomen que potencia l’avorriment, l’ego, la manca d’autoestima i fa que aquest còctel ens converteixi en Mr. Hyde.
També he rebut insults de gent que no són anònims, com aquell polemista mediàtic (el tercer exemple) que em va dir “menja’m la polla, subnormal profund”. El vaig bloquejar. La seva mala educació –cap a mi i cap als discapacitat psíquics- va ser una resposta a aquest tuit meu: “Si els ultra duis dominessin Catalunya i un fora de sèrie com Eduardo Mendoza no fos reconegut institucionalment, El Procés moriria en 24 hores”.

Amb ‘ultra duis’ em referia als sectors independentistes més radicals. Hi ha ‘duis’ i hi ha ‘ultra duis’. A Catalunya, DUI significa Declaració Unilateral d’Independència (a Nord-Amèrica vol dir Driving Under Influence, d’alcohol o de drogues). La DUI em semblaria un error, però té una lògica democràtica. És una opció que respecto i entenc, valoracions meves al marge. ‘Duis’ és una definició que l'he utilitzada perquè és breu (trobar conceptes així és clau per la limitació d’espai ) i perquè Twitter té aquestes coses, que es posen de moda els hashtags i molts usuaris es distingeixen com a independentistes amb el #DUI. A mi em sembla divertit, naïf fins i tot.
En aquest tuit en concret no em referia als duis sinó als ‘ultra duis’, la minoria radical. Però aquest és un assumpte que ens desviaria del motiu d'aquest escrit.

Com deia, en Manel em va fer un ‘clic’ especial. Vaig pensar: “Si un noi, en principi normal, no capta una ironia, o senzillament la meva ironia l’empreya fins al punt de fer l’idiota –perquè l’epitafi és una idiotesa-, què no et pot fer algun dia un veritable descerebrat? I el pitjor de tot: “Val la pena que t’insultin o que fins i tot un dia et girin la cara per culpa de Twitter?”. La meva resposta és No.

Tot i que estic convençut que molts seguidors el celebraven, també reconec que el meu personatge provocador a Twitter, m’ha esgotat. Bàsicament per tres raons:
1, Anar sempre a la contra, esgota.
2, Jo sóc escèptic de mena, crec en el valor real de molt poques coses, i discutir o mirar de ser enginyós perpètuament no és una d’aquestes coses en què hi crec.
3, Aquesta no és la meva guerra. Em refereixo a la situació política catalana actual. Ho dic sincerament: se me’n fot. Se me’n fot viure a Espanya, Catalunya o a Vallvidrera Inferior. Jo només visc dins del meu cap. I amb aquest ja en tinc prou. Jo he escollit això. Els altres, que facin el que vulguin.
La política catalana ha estat la principal font d’atacs que he rebut. D’un costat i de l’altre. Del costat sobiranista, potser perquè l’he provocat més (perquè actualment és el sector majoritari), és des d’on m’han emprenyat més descerebrats. No ho tinc en compte. Twitter no és el món real, és el pati d’institut del món real.
  
Pel que fa al Manel, vull disculpar-me per haver trucat a casa seva a Lingen i cridar i perdre els papers. Ho sento molt. En part deixo aquesta vessant provocadora de Twitter per no perdre més energies d’aquesta manera, ni haver de reaccionar així amb en Manel o amb qualsevol altra persona.

Vull afegir que en Manel ha escrit al seu blog que jo el vaig insultar. És fals. Sí que vaig amenaçar-lo amb denunciar que fa l’idiota amb la mort de la gent i que si m’ho proposés, fins i tot podria perdre la seva feina. En cap moment el vaig insultar. Vaig cridar i actuar nerviosament perquè darrere meu m’empenyien un cúmul d’atacs de dos anys a Twitter i perquè estava convençut que parlaria amb algú que desitja que jo em mori demà. No crec que sigui el seu cas. Per tot això, em disculpo.
Em vaig trobar amb un noi primer acollonit i després fatxenda. És a dir, amb un ésser humà normal. També em va dir: “Si jo no sóc ningú!”. Manel, tu ets tan ningú com jo. O tan ningú com la persona que admiris més a la Terra. A més, tu, jo i la resta acabarem al mateix lloc: en aquest interrogant que em vas dedicar.


Pel que fa a Twitter, crec que hi tornaré, segur que amb una altra versió, més propera al que sóc jo. Compartiré articles i treballs, meus i d’altres persones, però mai opinaré, i interactuaré el mínim possible. És a dir, el que faig en aquest blog.

35 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs a mi em sap greu que hagis abandonat aquest "personatge". Moltes vegades no hi estava gens d'acord però era gratificant llegir-te ja que m'ho prenia com una provocació :)

Ànims i torna aviat!

ORIOL

Oriol Lladó ha dit...

Entenc el que expliques i agraixo molt les reflexions que es poden extreure del teu text. Només dir-te que la teva presència a Twitter era un exercici estimulant, i que érem molts, crec, els que pensavem, fins i tot, i especialment des de la discrepància, que les teves piulades enriquien el debat a la xarxa.

Bé, t'anirem llegint i escoltant als mitjans, diguem, convencionals.

Aitor Carr ha dit...

ànims Cristian. Fes el que creguis que has de fer. Se't trobarà a faltar per allà.

CusCus ha dit...

El mateix que Aitor, Cristian. Et trobarem a faltar, però s'entèn perfectament. Una abraçada.

joan vallvé ha dit...

Vaja.. això sí que no. Veig q no només has deixat de piular sinó que has eliminat el compte i tot! Espero que el mono faci efecte d'aquí uns dies i baixi una mica el mal gust de la mala experiència. No dubtis que tot i que són menys cridaners, som majoria els que et seguiem. Esperem la teva tornada!

Rodolf Gimeno ha dit...

Cristian, em sap molt de greu tot el que ha passat. Respecto la teva decisió, però et trobaré a faltar, a tu i les teves piulades. I mira que a vegades em treien de pollaguera, però sempre he pensat que veus com la teva són i seran necessàries en la Catalunya que jo vull. A més, que estic convençut que estimes més tu aquesta terra que molts dels que tu anomenes duis, per molt que ens vulguis convèncer del contrari. Una abraçada.
Rodolf Gimeno

Roger Vilalta ha dit...

La gran tristor de tot plegat és que, des del meu punt de vista, sobren "forofos", bàndols i dogmes (sobre el que sigui) i falten -però falten molt!- escèptics de mena. I precisament ara és quan són més necessaris. Sense escèptics, sense torracollons, sense gent que, des del desapassionament, pugui fer tremolar una mica els pilars robustos de la fe, sincerament, ens convertim en una comunitat molt i molt més pobra.

Per sort, com diu l'Oriol, érem molts que fins i tot -o, en alguns casos, sobretot- des la discrepància, crèiem molt necessàries les teves pedretes a la sabata. Esperem que aquesta "majoria silenciosa" de twitter t'hi faci tornar, més aviat que tard.

Salut!

LaDupla ha dit...

Molt bona reflexió del "món twitter".
És una noticia trista de collons. Trista perquè perdo un dels meus "twitteros" preferits, però trist perquè un espai com Twitter es converteixi en aquesta merda ple de personatges que embruten un espai enriquidor com és aquest.
... per sort ens queden els articles, llibres... etc. però sens dubte no serà tan divertit, gens.
Salut, ànims i gràcies!
PS. Jo crec que la noticia de la prohibició dels setrills ha estat el detonant real, Amadeu.

Anònim ha dit...

Molts ànims i torna aviat!

Anònim ha dit...

Una persona indiferent no opina ... això de mentir fa fàstic.

Anònim ha dit...

No has entès res, Cristian, guapo.

Carlos Servat ha dit...

"Em vaig trobar amb un noi primer acollonit i després fatxenda. És a dir, amb un ésser humà normal." C.Segura (i encara hi ha qui plora la seva pèrdua)

Adriana Partal ha dit...

Cristian, després d'aquestes paraules, només em queda dir-te que respecto la teva opinió, ha sigut un plaer seguir-te a twitter. I m'encanta que hagis fet aquesta aclaració. Fins aviat!

Luis arpa ha dit...

A mi m'agrada en segura tot i que no penso com ell però en aquest cas tota aquesta part sobrada tipus " si m'ho proposo perdria la feina"
Per cert,aquesta investigació és per alguna cosa especial? Realment interessa a algú les dades personals d'aquesta persona? És una forma de demostrar que el sr Segura té contactes i pot saber tot el que vulgui de nosaltres? trist.
En definitiva, si viu de la polémica no es pot ofendre per aquesta tonteria ja que no va ser amenaça.. L'espero a twitter però amb criteri

parvulesco ha dit...

Ànims Cristian, torna!

Pasqual ha dit...

També el trobaré a faltar, malgrat que no discrepo sovint de les seves opinions ni em treu de polleguera.

Anònim ha dit...

Bona tarda,
Jo el llegeixo al diari Ara, sempre em semblen interessants les seves opinions. Lamento molt que l'hagin amenaçat de mort. Igual el nano aquest volia fer una gracieta i ser enginyós i prou, però ha patinat. No podem anar per internet i xarxes socials insultant i amenaçant qui ens incomodi, aixoplugant-nos en l'anonimat i/o impunitat. Em sembla bé que el truquessis, ja és hora de plantar cara a tot aquell qui es pensi per sobre del bé i del mal. Ja que per ara la llei no actua, com a mínim que passin vergonya. No comparteixo tampoc les idees del Cristian, però molt em guardaré d'insultar-lo/amenaçar-lo. Desafortunadament, no sé si gent com jo som majoria al ciberespai.

Jan ha dit...

Hola, Cristian.

No et conec. Et llegia de tant en tant al teu compte de Twitter, @Cr_Segura, cosa que vol dir que algunes de les coses que deies m'interessaven, hi estigués d'acord o no. No etzibo estirabots a qui em duu la contrària o a qui expressa opinions diferents de les meves, o sigui que tranquil. De totes formes, sí que hi dic la meva quan em sembla que algú diu un disbarat. I per això em sento emès a escriure ara aquestes ratlles. Perquè crec que t'equivoques, i de bon tros.

M'explico: al marge de tot el que et pugui afectar rebre crítiques, insults i amenaces a Twitter, em sembla que el que ha desencadenat finalment el teu abandonament de la xarxa de microblogging és una frase que jo diria que has interpretat pèssimament.

Aquest epitafi no és, en absolut, cap amenaça tal i com jo l'entenc; crec que el tal Manel va deixar escrita la frase (“EH, MIREU-ME”) que reflecteix l'actitud per la qual un dia seràs recordat el dia que no hi siguis (aquesta suposada voluntat de cridar l'atenció), segons ell. O sigui, que això que el tal Manel, a qui retrates i a qui has trucat i has fotut crits perquè entens que et va "disparar un ‘clic’ al cap" no ha fet res d'extraordinari, no t'ha amenaçat de mort, només t'ha identificat com a provocador. Ja està.

I amb el que has escrit aquí, al marge de com et puguis sentir d'amenaçat, perseguit, intimidat i insultat per altres piuladors, anònims o no, i al marge de la raó que tinguis, poca o molta, també et retrata. Concretament, com a algú amb la cua de palla, amb una comprensió lectora millorable i potser fins i tot, com diu el tal Manel, com a algú que necessita cridar l'atenció -o tan trasbalsat per les eventuals crítiques, insults i amenaces que ha rebut a Twitter que salta a la mínima, o que quan finalment reacciona ho acaba fent de manera desproporcionada.

En definitiva, que penso que n'has fet un gra massa. Tant amb la trucada a en Manel com amb la teva determinació clausurar el teu compte a Twitter.

En qualsevol cas estàs en el teu dret de plegar de Twitter, d'investigar qui et sembli i de trucar-lo si et sembla oportú. Confio que no t'hagi ofès el que t'he escrit, però.

Anònim ha dit...

El primer paràgraf, senyor Segura, el defineix completament com a persona, i li hauria de caure la cara de vergonya per haver-lo escrit. No sé si el que ha estat fent el Manel té delicte, però el que fa vostè en aquest inici de post sí. No sé què és ni què fan els altres, però vostè és periodista. Evidentement un dels problemes de twitter és actituds com la del Manel; però un altre, i no menys important, és la seva.
I en calent es podria entendre, que no justificar, però que ho mantingui...

Anònim ha dit...

A veure, no costa res dir que n'has fet un gra massa i que com que no sabies com sortir-te'n has fugit. Sempre t'he seguit a Twitter i no em puc creure la manera com t'has ofès per un tuit inofensiu.

Anònim ha dit...

Et dono la raó, tant anar a la contra esgota. S'ha de tenir perfil fajador. Tant de bo tornis i trpbis un altre personatge mes endurit, pero no menys critic ni autista.


Salvador Palillo
Salvador Palillo

Anònim ha dit...

Hi ha centenars de persones que callem i observem i ens preocupem molt de quina identitat digital ens construïm que fins ara pensàvem que hi havia una mena de súper-homes que us relacioneu entre vosaltres en una esfera llunyana, sovint insensible, en la que tot està tant brut que només es pot embrutar més. Jo crec que fas bé, se'n diu rectificar i és de savis. Dedica't a parlar amb qui pot entendre't, que no necessàriament vol dir compartir la teva opinió. Serà una vida digital més avorrida però segur que t'aportarà més pau i no et farà esclau d'una identitat que, del tot, potser no és ben bé la teva. S'ha d'anar amb compte amb els súper egos que construïm per allà dalt.

Salut

Anònim ha dit...

EL noi ha explicat que l'interrogant venia de que, evidentment, ningú sap quan morirà, per tant no hi pot posar cap data. Creure que això és una amenaça...

Ru ha dit...

Un altre que no ha entès res de Twitter. És el problema d'anar de sobrat per la vida i de jugar als personatges inventats: controles el teu però no el dels altres.

Anònim ha dit...

Hola, Jo també et seguia. És una pena que hagis decidit deixar Twitter perquè des de la discrepància també aprenem tots plegats. Res, que no sóc qui per dir quina interpretació és millor o pitjor d'una cosa. Però tal i com estan les coses, a mi m'acollonaria més que algú - que no conec personalment - em digués per telèfon que si s'ho proposa em foten al carrer, que un innocent interrogant al costat de la meva data de naixement al Twitter. Però, vaja, suposo que és d'aquelles coses que són petites i a Internet acaben semblant mooolt grans.
És com això, ara ja no recordo perquè he pensat que t'escriuria.
En fi... impulsos d'Internet, suposo.

Salutacions molt cordials Cristian,
Lila [Signaria amb les meves dades, però si després sonés el telèfon... tindria una mica de por, hehe. És broma, és broma... ^^!]

Cristian Escribano ha dit...

Hem tingut els nostres més i menys, però considero que ningú s'ha de veure coaccionat per marxar de twitter, ni d'enlloc.

Anònim ha dit...

Recentment vaig fer una reflexió molt semblant a la que s'explica al post. Durant un partit Barça-Madrid el cantant Francesc Ribera va dedicar-se a respondre els tuits que insultaven els catalans o que directament en demanaven l'extermini amb un apetició de federació. Potser ho recordeu perquè algun digital fins i tot en va fer notícia.

El cas és que un dels autors dels tuits més salvatges (demanant l'extermini) va respondre primer demanant disculpes (ha estat un 'calentón') i més tard assegurant que no tenia res a veure amb la política i que per ell Catalunya podia ser independent, que no tenia cap problema amb això.

Què empeny a algú a publicar (de forma pública i permanent) una cosa que ni tan sols pensa i que representa una amenaça de mort a milions de persones? Sóc amant de l'humor negre, m'agrada dir bestieses i em ric amb acudits molt salvatges... però crec que publicar (una altra cosa és dir-ho davant 4 amics que saben com ets) segons que per un 'calentón' em sembla que és una altra cosa.

Aquesta és la finalitat de Twitter? Jo també estic pensant de deixar-ho...

Joan Canela

Mariana ha dit...

Es usted muy protagonista de su propia historia, nada reprochable. Pero no debe llamar a casa ajena cuando se sienta beligerante, le desacredita totalmente y resulta de muy mala educación.

Sara Montesinos ha dit...

Cristian torna, et trobarem a faltar!

Anònim ha dit...

Hola cristian, fes un llibre de tot plegat. sobretot explicant com aconsegueixes les dades personals d'algú en 10'. el compraré. ah, i torna aviat, home

Anònim ha dit...

Sentir-te insultat per algú a qui no coneixes personalment esgota. Són temps de pensament únic: o estàs amb mi o contra mi i a la gent se l'insulta pel carrer pel que escriu o pel que pensa. Es una involució. No vivim en un país democràtic perquè no podem votar el que volem sinó perquè hi ha molta por a la diferència. I a twitter l'anonimat hauria d'estar prohibit (per molt divertit que es creguin alguns que escriuen en comptes fake). Ànims Cristian, si estàs cansat de Twitter ves a per la 3a novel·la però torna a escriure que encara q no sempre estigui d'acord m'agrada llegir-te. RY

Anònim ha dit...

"Se me’n fot viure a Espanya, Catalunya o a Vallvidrera Inferior. Jo només visc dins del meu cap", fastigós Ciutadà del Món, no tens el més mínim respecte per allò gran i transcendent pel que paga la pena defensar. Si vius dins el teu cap, no hi surtis mai més i deixa d'atacar als que creiem en alguna cosa.

Sóc un ultra DUI com tu dius, i per mi encantat d'haver-te fet fora de Twitter. Torna quan vulguis, però t'esperem per contestar tot el cinisme i menyspreu cap a la nostra causa que has vomitat aquest temps.

Anònim ha dit...

Hola Cristian, com ho fas per aconseguir les dades personals d'una persona, i trucar-lo a casa i atemorir-lo a crits?
Gràcies

Anna Manso ha dit...

Cristian,

m'entristeix que hagis deixat Twitter, tot i que ho entenc perfectament. M'entristeix perquè la salut mental de tots plegats ha d'incloure la discrepància i la ironia i tu n'aportaves a cabassos. Però les xarxes s'estan convertint en un lloc massa histèric i perillós. No cal estar a Twitter de la mateixa manera que no passa res per ser-hi. Avisa quan hi tornis d'aquella altra manera. La teva incondicional llegidora.

Anònim ha dit...

Aquest post que has fotut és patètic Cristian i quan passin els anys ho veuràs més clar...