dijous, 16 d’agost de 2018

Bèstia morta

L'endemà, va anar tot molt de pressa. El meu pare va estar mirant-se el toro de lluny, estudiant-ne els moviments amb posat d'entès, la muleta plegada al volant del pal que duu cosit a dintre –l'estaquillador. Hi va posar l'ayuda –l'espasa de fusta que dóna a la muleta l'angle característic– i va anar cap al centre de la plaça, on hi havia un plàtan i la font. El seu cosí Nicanor va mirar d'aturar-lo, i el meu pare el va amenaçar amb l'espasa de fusta. Va citar el toro, un toro d'aquests que van per tots els pobles i que, de tan bregats, ningú no els vol torejar. El va enforquillar a la primera passada. El van dur al metge, va tornar amb uns quants punts i l'endemà ja corria pel ball: una herida por asta de toro de un centímetro entre el orificio del ano y mis partes, explicava a tothom, fent servir aquella prosa emfàtica de les infermeries de les places de toros. Vaig aguantar tota la nit despert, primer en el terrat d'uns parents i, més tard, enfilat a la baranda que tancava la plaça per un costat que no s'havia construït. Vaig veure com embolaven el toro, com anava esquitxant gotellons de quitrà i com es van anar apagant les boles. I com amb els ferros a les banyes, i una torraina a cada punta, encara li van posar l'albarda i el collar de cascavells, i com feia el gest d'arrencar-se, quan els mozos el cridaven, però ja sense envestir, i com es quedava immòbil al mig de la plaça, cada cop més cansat de viure. I em va impressionar que després de lligar-lo a la barrera, quan ja li havien obert el coll i es dessagnava, un mozo li va donar un grapat d'herba i la mastegava amb unes dents grogues, els ulls esbatanats, perduts, de bèstia morta.
El meu pare es va voler quedar les banyes del toro que l'havia enforquillat. Les va posar en sal, per fer saltar la membrana que hi ha dintre, amb la idea de tenir unes banyes d'aquelles que, amb un tros de fusta al mig, es van servir per torejar de saló. El pintor Joan-Pere Viladecans, que és un gran afeccionat als toros, em va explicar que la membrana aquesta és fàcil de treure. Un cop va haver de buidar una banya per a una obra que va titular «Cumplido al poeta F. Villalón»: una banya i a la punta de la banya, la paraula lluna. Em va dir que cal bullir-la, que el tap de dins surt sol i es pot menjar. Al meu pare no li devien explicar bé perquè les banyes es van arrossegar dies i dies per la galeria de casa, cobertes de sal, amb una olor embafadora de toro i de podrit.


Julià Guillamon, El barri de la plata.

Cap comentari: