dimarts, 15 de setembre del 2015

All the ghosts have assembled

The surgery began at nine in the morning and continued late into the night. Brain surgery is slow and dangerous, and removing a tumor can be like defusing a bomb. Often, surgeons look through a microscope and use long-handled, fine-tipped instruments to pull the tumor away from the brain before removing it with a sucker. A quarter of the body’s blood courses through the veins and arteries of the brain; if one of them is torn, bleeding and stroke can result. It’s also possible to remove important parts of the brain by accident, because brain tissue and tumor tissue look pretty much the same. Unlike the rest of the body, the brain and the spinal cord rarely heal. If a neurosurgeon makes a mistake, the damage is often permanent.
By midnight, Henry Marsh and his team had removed almost all of the tumor. The atmosphere in the operating theatre was relaxed and celebratory; the surgical team paused for cigarette breaks and listened to Abba and Bach. “I should have stopped at that point, and left the last piece of tumor behind,” Marsh writes in his memoir, “Do No Harm” (Thomas Dunne). Instead, he ventured further—he wanted to be able to say that he had taken it all out. “As I started to remove the last part of the tumor,” Marsh writes, “I tore a small perforating branch off the basilar artery, a vessel the width of a thick pin. A narrow jet of bright red arterial blood started to pump upwards.” The basilar artery carries blood to the brain stem, which regulates the rest of the brain. Marsh quickly stopped the bleeding, but the oxygen deprivation was enough to irreparably damage the man’s brain stem, and he never regained consciousness.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Filosofía histérica de la historia

Trabajad para la eliminación de males concretos, más que para la realización de bienes abstractos. No pretendáis establecer la felicidad por medios políticos. Tended más bien a la eliminación de las desagracias concretas. O, en términos más prácticos: luchad para la eliminación de la miseria por medios directos, por ejemplo, asegurando que todo el mundo tenga unos ingresos mínimos. O luchad contra las epidemias y las enfermedades creando hospitales y escuelas de medicina. Luchad contra el analfabetismo como lucháis contra la delincuencia. Pero haced todo esto por medios directos. Elegid lo que consideréis el mal más acuciante de la sociedad en que vivís y tratad pacientemente de convencer a la gente de que es posible librarse de él.
Pero no tratéis de realizar esos objetivos indirectamente, diseñando y trabajando para la realización de un ideal distante de una sociedad perfecta. Por mucho que os sintáis deudores de su visión inspiradora, no penséis que estáis obligados a trabajar por su realización o que vuestra misión es abrir los ojos de otros hacia su belleza. No permitáis que vuestros sueños de un mundo maravilloso os aparten de las aspiraciones de los hombres que sufren aquí y ahora. Nuestros congéneres tienen derecho a nuestra ayuda; ninguna generación debe ser sacrificada en pro de generaciones futuras, en pro de un ideal de la felicidad que nunca puede ser realizado. En resumen, mi tesis es que la miseria humana es el problema más urgente de una política pública racional, y que la felicidad no constituye un problema semejante. El logro de la felicidad debe ser dejado a nuestros esfuerzos privados

dimecres, 19 d’agost del 2015

The hairs on your arm will stand up







"And I heard, as it were the noise of thunder
One of the four beasts saying,
«Come and see», and I saw, and behold a white horse"

There's a man going around taking names
And he decides who to free and who to blame
Everybody won't be treated all the same
There'll be a golden ladder reaching down
When the man comes around.

The hairs on your arm will stand up
At the terror in each sip and in each sup
Will you partake of that last offered cup
Or disappear into the potter's ground?
When the man comes around.

Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singing
Multitudes are marching to the big kettledrum
Voices calling, voices crying
Some are born and some are dying
It's alpha and omega's kingdom come
And the whirlwind is in the thorn tree
The virgins are all trimming their wicks
The whirlwind is in the thorn tree
It's hard for thee to kick against the pricks.

Till armageddon no shalam, no shalom
Then the father hen will call his chickens home
The wise man will bow down before the throne
And at his feet they'll cast their golden crowns
When the man comes around.

Whoever is unjust let him be unjust still
Whoever is righteous let him be righteous still
Whoever is filthy let him be filthy still
Listen to the words long written down
When the man comes around.

Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singing
Multitudes are marching to the big kettledrum
Voices calling, voices crying
Some are born and some are dying
It's alpha and omega's kingdom come
And the whirlwind is in the thorn tree
The virgins are all trimming their wicks
The whirlwind is in the thorn trees
It's hard for thee to kick against the prick
In measured hundredweight and penny pound
When the man comes around.

"And I heard a voice in the midst of the four beasts
And I looked, and behold a pale horse
And his name that sat on him was death, and hell followed with him"


Johnny Cash, The Man comes around.

dijous, 13 d’agost del 2015

Sobre la 'nueva política'

"La tradición de todas las generaciones muertas lastra como una pesadilla los cerebros de los vivos. Y cuando parecen entregados a la tarea de convulsionar las cosas, de crear lo que todavía no existe, en esas mismas épocas de crisis revolucionarias evocan con miedo a los espíritus del pasado a fin de ponerlos a su servicio, adoptando de ellos nombres, disfraz y consigna, para representar una nueva escena con ese lenguaje prestado".
Veo que conoces tus volúmenes azules.
Cito a Marx de memoria. Hay que proceder como él y desmontar sin miramientos a todos los antecesores.
[...]

La oposición extraparlamentaria y sus retoños ayudaron al triunfo de la socialdemocracia a la que quisieron combatir. Con su agitación los marxistas lenininstas hicieron ver a los sindicatos los errores más peligrosos que estaban cometiendo en el proceso productivo. Las Células Rojas propulsaron las largo tiempo pendientes reformas estructurales en las universidades. Las guarderías alternativas ensayaron nuevas formas de las que los pedagogos no querían saber nada. De ese modo, la oposición al sistema devino en mera correa transmisora de la modernización. Impulsó el proceso de aprendizaje de la sociedad capitalista de manera más decisiva que los mismos defensores de esta.
La izquierda militante reaccionó con una mayor radicalización. Así, a largo plazo ayudó al régimen, que creía combatir, a adaptarse cada vez mejor a las condiciones de la globalización.
La ceguera ante las más elementales reglas básicas de la mecánica política es, al igual que la fe milagrera en las doctrinas ideológicas, indicio del carácter cuasi religioso de un movimiento que tiene algún paralelo en el primer socialismo del siglo XIX.

Hans Magnus Enzensberger, Tumulto.

divendres, 24 de juliol del 2015

El doble carrilet

L'argumentació del 'no' comença considerant que la candidatura olímpica no és un assumpte prioritari, o sigui, que és secundari i poc rellevant. Però tanmateix el que sí que és prioritari és oposar-s'hi i enterrar-lo. Com pot ser que una priorització tingui dues categories tan contradictòries! [m'he perdut]
Segueixen dient que vostès continuen apostant pels esports de base. Hem d'entendre amb això que consideren que els esports de gel o d'hivern no són esports de base? Per què? [Recordem, és una intervenció de política municipal de Barcelona, una ciutat mediterrània on hi neva cada 20 anys] Els consideren esports elitistes? Quin són els esports de base per a vostès? El volei platja? El futbol? El llançament de martell? La bicicleta, potser. Els esports de base són els que es practiquen des de ben jovenets a les escoles, en hores lectives, i continuen practicant-se d'adults, en clubs o associacions sense ànim de lucre, per exemple, i per què no, els esports de gel o de neu. De la mateixa manera que els nens desfilen avui per la ciutat per anar a les piscines a aprendre a nedar, ho podrien fer per anar al parc de gel de la seva ciutat a patinar, o podrien agafar un carrilet de doble via i arribar en 90 minuts a peu de pista per poder jugar amb la neu, sobretot els nens i nenes d'escoles públiques i d'aquelles famílies amb pocs recursos, i que per desgràcia avui fins i tot pateixen gana o desnutrició.
Diuen que espatllarien la marca Barcelona, una marca mediterrània de sol i de platja. Això és una suposició i segurament, incorrecte. No sols no ho espatllaria sinó que ampliaria la marca. Barcelona té un immens privilegi geogràfic. Port, aeroport, tren d'alta velocitat i magnífiques platges urbanes; però també neu i alta muntanya a menys de dues hores del centre de la ciutat. I fins i tot la possibilitat de gaudir d'un palau de gel permanent a la marina del Prat Vell, ecològica i sostenible, aprofitant el fred que verteixen [sic.] al mar els mercants del port en el seu procés de gasificació del gas liquat. Què més volen? Barcelona es convertiria en l'única ciutat del món que hauria organitzat els jocs olímpics d'estiu i d'hivern. Jocs que serien, per cert els primers jocs d'hivern càlids: The first warm winter olympic games. Ja tenen l'eslògan.
Esgrimeixen també com a argument de pes que no hi ha prou consens. De qui? De les federacions esportives? És evident que no. Dels alcaldes del Pirineu? Encara és més evident que no. De la població de Barcelona que va votar un 70% a favor d'una àmplia mostra de 1.600 enquestats? No. Del Comitè Olímpic Internacional? Que està desitjant que presentem la candidatura i que desaconsellava que la presentéssim per al 2022, primer perquè estava enganxada a la de Madrid, i segon perquè havíem de competir amb altres candidatures europees i que, per cert, ja s'han retirat. I que, per tant, fa molt més possible que el 2026 guanyi una candidatura europea, i, per què no, Barcelona-Pirineus.
[...] Esquerra Republicana de Catalunya vol consens, vol consens almenys en aquest ple. Vol que tots els grups municipals compleixin amb la seva obligació d'estudiar a fons l'excel·lent projecte de la candidatura, ja ha acabat, i al qual li ha dedicat més de tres anys de la seva vida un dels millors equips d'experts del món. Però ERC vol sobretot, i consideraria inacceptable que no fos així, que Barcelona escolti les peticions del alcaldes del nostre país, els alcaldes del Pirineu i els de la Catalunya Central que pateixen unes rodalies infectes, i que ens estan demanant que els allarguem la mà, que els ajudem a construir el seu futur, i tot plegat per un preu raonable i esquifit, comparat amb els 55.000 milions d'euros que van costar els de Sotchi, a Rússia, o els que es gastaran a Beijing.

Juanjo Puigcorbé, Ple de l'ajuntament de Barcelona.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Lighter than the feather

The Japanese military tradition has a distinctive, almost unique element. Whereas German soldiers were told to kill, Japanese soldiers were told to die. The cruel character of the Japanese military is evident from the beginning of its modernization at the end of the 19th century. In the military code for the imperial navy and army (Kirikigun Keiritsu), issued in 1872, surrender, escape, and all other actions by which soldiers might save their lives in situations of unavoidable defeat were punishable by death. The system made no allowance for conscientious objectors. Any soldier who would not obey military rules and his commander's orders was shot on the spot, without a charge against the one who shot him. Furthermore, people feared that such an offense by a soldier would lead to the punishment of his immediate and extended family members, just as during the Edo period the government warned that "crime extends to five generations and punishment to five affinal relationships.

[...] The first lesson a student soldier like him was taught was to use his own rifle to kill himself rather than be captured alive. Each new conscript was trained to use his toe to pull the trigger while pointing the gun precisely at a certain point under his chin so that the bullet would kill him instantly. He was supposed to use this technique if he was trapped in a cave or in a trench sorrounded by the enemy. If he did not kill himself but tried to escape, he might be shot from behind, because his superiors and some comrades believed in the state dictum that one must never be captured by the enemy.

dilluns, 8 de juny del 2015

the stuffed men



Mistah Kurtz - he dead.
A penny for the Old Guy

I

We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when 
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour, 
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other kingdom 
Remember us - if at all - not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men 
The stuffed men.


The Hollow Men, T. S. Eliot.


[Mistah Kurtz... mort.
Un cèntim per al Vell

Som els homes buits
Els homes farcits
Que es recolzen l’un amb l’altre
L’olla plena de palla. Oh Déu!
Les nostres veus ermes, quan
Xiuxiuegem plegats
Són tranquil·les i sense sentit
Com el vent en l’herba seca
O menjar de rates sobre trossos de vidre
En el nostre celler sec
Motlle sense forma, ombra sense color,
Força paralitzada, sense moviment;
Aquells que han passat
Ulls fits davant seu, a l’altre Regne de la mort
Recordeu-nos —si encara recordeu— no com a perdudes
Ànimes violentes, sinó només
Com els homes buits
Els homes farcits.]


dilluns, 27 d’abril del 2015

De óvulo a óvulo

Haciendo un breve recuento de las personas, hombres o mujeres, con las que nos gustaría reproducirnos, el saldo fue con más mujeres que hombres. Y este hecho era casi circunstancial, porque en realidad lo que nos atraía era la idea de tener un bebé con alguien, hombre o mujer, de confianza, una persona con una psique afín, inclusiva, alguien con quien compartiéramos amistad y un amor puro, alguien que no acabara decepcionándonos. Ese alguien, sin embargo, siempre era una mujer.
La ciencia reproductiva me fascina e intriga y aún más cuando se pone delirante y bordea los límites de lo ético. En teoría se podría fertilizar un óvulo con una célula procedente de un cuerpo femenino. Aunque todavía solo se haya probado con ratoncitos, y sin muchos resultados, si los científicos en lugar de seguir investigando en tratamientos contra la calvicie, como dice mi amiga Elisa, se pusieran a trabajar en esto, tarde o temprano dos mujeres podrían engendrar. Y, atención, tendría que ser una niña, porque nosotras no tenemos la información genética para obtener un niño. Parece un chiste misándrico, pero la fertilización de óvulos sin espermatozoide no es ninguna quimera. Es, en cambio, de varias formas, la muy plausible última frontera. Eso que faltaba por arrebatarle a la naturaleza. La liberación del hombre de su deber exclusivo de fecundador y la vía despejada para una hipotética refundación de la humanidad de óvulo a óvulo. Suena monstruoso pero justo.

Gabriela Wiener, Llamada perdida.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Construcciones imaginarias

Jacques-Alain Miller, psicoanalista francés, pronunciaba hace poco una "declaración de igualdad clínica fundamental entre los seres hablantes". Durante décadas, la psiquiatría fue ampliando la gama de enfermedades, hasta tal punto que uno de los responsables del sistema diagnóstico [de trastornos mentales] DSM, Allen Frances, hacía recientemente sonar la alarma, reivindicando el retorno de la idea de la normalidad.
Para el psicoanálisis, desde Freud, la normalidad como tal no existe, es una pérdida de tiempo reivindicarla. Pero Jacques Lacan radicalizó este pensamiento al decir que, al fin y al cabo, todos estamos locos, todos deliramos de un forma u otra -lo cual no quiere decir que todos los delirios sean iguales, ni que todos ellos constituyan una construcción sostenible, cosa que más allá de las categorías clínicas solo se puede juzgar caso por caso.
Pero no solo la locura es patrimonio de la humanidad. Miller, actualizando otro planteamiento de Lacan, planteaba que la debilidad mental también lo es. Y añadía que estamos todos condenados a la debilidad mental por lo mental mismo. Vivimos en gran medida entre construcciones imaginarias que tocan muy poco lo real. Cultivamos un mundo de sentido a rebosar, a veces demasiado, desarrollamos un culto por nuestro cuerpo narcisista. Nada de eso es tan inteligente y en realidad se basa en una tenaz pasión por la ignorancia. Pasión que, en otro orden de cosas, nos convierte en el tipo de ciudadano ideal para el sistema presente: el consumista. Que un adolescente pase cuarenta y ocho horas en la calle para comprarse el iPhone 6 no se considera un trastorno grave, lo convierte en el héroe del momento.


Enric Berenguer, Tengo síndrome de Down... ¿y qué?

divendres, 20 de març del 2015

To watch the cactus bloom





From the dusty mesa, her looming shadow grows
Hidden in the branches of the poison creosote.

She twines her spines up slowly towards the boiling sun,
And when I touched her skin, my fingers ran with blood.


In the hushing dusk, under a swollen silver moon,
I came walking with the wind to watch the cactus bloom.

A strange hunger haunted me; the looming shadows danced.
I fell down to the thorny brush and felt a trembling hand.

When the last light warms the rocks and the rattlesnakes unfold,
Mountain cats will come to drag away your bones.

And rise with me forever across the silent sand,
And the stars will be your eyes and the wind will be my hands.


The Handsome Family, Far from any road.