Sailors fighting in the dance hall

"Life on Mars" 1973 from David Bowie on Vimeo.

It's a God-awful small affair
To the girl with the mousy hair.
But her mummy is yelling no
And her daddy has told her to go.

But her friend is nowhere to be seen.
Now she walks through her sunken dream
To the seat with the clearest view
And she's hooked to the silver screen

But the film is a saddening bore,
For she's lived it ten times or more.
She could spit in the eyes of fools
As they ask her to focus on...

Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.

Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?

It's on America's tortured brow
That Mickey Mouse has grown up a cow.
Now the workers have struck for fame
'Cause Lennon's on sale again.
See the mice in their million hordes
From Ibiza to the Norfolk Broads.
Rule Britannia is out of bounds
To my mother, my dog, and clowns.
But the film is a saddening bore
'Cause I wrote it ten times or more.
It's about to be writ again
As I ask you to focus on:

Sailors fighting in the dance hall.
Oh man look at those cavemen go,
It's the freakiest show.
Take a look at the lawman
Beating up the wrong guy
Oh man wonder if he'll ever know
He's in the best selling show.
Is there life on Mars?

David Bowie, Life on Mars?.

El millor cinema del 2015 a l'Iceberg

ELS ANYS SALVATGES - Trailer (CAT) from Nanouk Films on Vimeo.

1) Una pel·lícula catalana rep per primer cop L'Iceberg d'Or. Els anys salvatges, de Ventura Durall. Entre el documental i la ficció, màgia a Etiòpia, un treball preciós i dur.
L'únic precedent de film català entrant al top 5 de l'Iceberg va ser el 2010, amb el quart lloc de La Mosquitera.

2) Borgman obté l'Iceberg de Plata. Un altre relat màgic i tenebrós, el Mal amb forma estranyament innocent, un conte modern del Nord d'Europa, els germans Andersen reviuen al segle XXI amb Alex van Warmerdam.

3) Més màgia per a l'Iceberg de Bronze. Dead Man, el clàssic de Jim Jarmusch. Poesia i new age de qualitat.

El top 5 conclou amb una de les millors sèries que s'han fet mai, el retrat magistralment real d'una societat a The Wire (David Simon), i Gravity, d'Alfonso Cuarón, un prodigi fantàstic de la nova onada de pel·lícules de l'espai.

The 2015 Best Iceberg Songs

1) After being awarded with a Silver Iceberg in 2011, this year's Golden Iceberg is for Dengue Fever and its I'm Sixteen.

2) El Iceberg de Plata es para Mikel Laboa y su himno de lucha socialista Haika Mutil.

3) L'Iceberg de bronze és per a una banda sonora tan meravellosa com la seva pel·lícula, Els anys salvatges.

Los top 4 y 5 del año se los llevan La Chabola de Los Chunguitos y la versión de La Tarara de Camarón de la Isla.   

Moments estel·lars de la humanitat

–Periodista: Vostè, quan sent que Jordi Pujol és un lladre, què pensa?
–Joan Laporta: A mi no m'agrada, perquè no el considero ni de bon tros això. Sóc advocat i evidentment treballo amb les lleis. Sempre intentem defensar els interessos dins la legalitat vigent. És cert per una banda que si la llei no respon al que vol la majoria d'un territori, és una llei que no és justa. És el criteri aquest que la justícia és abans que la llei. De fet, la llei és canviant. I en el cas del president Pujol el que sí que penso, com a catalanista, i com a persona d'aquest país que hem vist que ens estan ofegant financerament i com ens estan acribillant a impostos, i que a més a més no veiem que el pagament d'aquests impostos tinguin un retorn aquí al nostre país per donar els serveis, bé sigui a nivell social, a nivell d'infraestructures, a nivell d'escoles, o a nivell d'hospitals, que mereixem els ciutadans d'aquest país, hi ha molta gent, molta gent que, això, va optar per pagar menys.

–Aleshores en tot això vostè només hi veu una una causa política, una intenció política.
–És que és evident. A partir de què el president Pujol deixa de ser ambigu amb el tema independentista, dóna la circumstància que a la seva família li cau per tot arreu.


El Suplement, entrevista a Joan Laporta.

El mamador molar

El mamador molar era un hombre necesario. Viejo, sin  dientes, calvo y harapiento, tenía por oficio vaciar los pechos de las parturientas cuando estaban demasiado llenos o endurecidos y la criatura no podía o no quería mamar.

Arrodillado ante la paciente mamaba hasta vaciarle los pechos.


Bigas Luna, El mamador molar.

Una aixadeta

A l'horta d'en Pedret han encès foc, la foguera il·lumina el fum que s'eleva. Han deixat oberts els llums de la terrassa de l'entrada de la torre. Hi ha cinc cotxes aparcats, un amb les portes obertes i música. Unes caixes de fusta al costat de la foguera fan una rotllana i una taula. Volen escalivar pebrots i botifarra a la brasa. Les noies suquen pa amb tomàquet i demanen qui sóc. N'hi ha una que ja ha començat a beure, té les galtes vermelles i crida sense parar. Al cap d'un quart d'hora arriba un altre cotxe, la música altíssima enmig dels camps de presseguers, llumets de colors il·luminen seients, volants i maleters, fotos amb els mòbils i més bosses amb begudes. Techno i pebrots escalivats.
Beuen i discuteixen els camins que han de seguir per arribar als Monegres sense passar per la Nacional. N'hi ha un parell que esperen el Zamora a l'entrada del camí amb unes llanternes. Han fet col·lecta, tothom que vulgui material ha de posar una part de diners, en total han fet una bossa de més de nou-cents euros, n'hi ha d'haver per a dos caps de setmana.
El Zamora els ha promès que seria aquí abans de les deu i només falten cinc minuts. La noia que ha begut massa s'ha cremat quan volia  treure les graelles de les brases. Tothom riu, fins i tot ella, va tan torrada que barreja les queixes amb el riure. Estudia un cicle d'auxiliar d'alguna cosa a Lleida, no l'he pogut entendre, s'embarbussa, intervé en les discussions dels camins que han de seguir.
He tret els mapes dels Monegres d'escala 1:5000, però la majoria dels nois no n'ha fet cap cas perquè no saben llegir-los. Els n'assenyalo un camí bo i que arriba a l'esplanada dels aparcaments. Res. En Pedret em mira i riu, ha començat a beure i ja va una mica tou. Fa fresca, una fresca de nit, l'olor una mica amargant es barreja amb la de l'herba segada i, com passa sempre, se'm tapa el nas.
Quan menys ho esperem, sentim que algú crida i que fa senyals amb una llanterna.
-¡Caramelos, caramelos! ¡Los postres, los postres!
El Zamora crida pel mig de la feixa de presseguers quan passen cinc minuts de les deu. Ni l'hem sentit arribar, ha deixat la moto a l'altre costat, en un altre camí. Porta una bossa de la qual treu un bric de vi. N'arrenca una tira, buida el vi i de dins en treu una bosseta amb pastilles.
Quan em veu demana qui sóc. Li sona la meva cara, però no sap on posar-la. Si sóc de fiar, demana a en Pedret.
–Tiene pinta picolo– sento que li diu.
–¿Éste? No, no –riu–. Es amigo de mi padre y un poco enemigo mío. De Zaidín pero de confianza.
Com un gat, no sap si acostar-se, em mira de reüll i sembla que hagi de sortir corrents així que em mogui. Però, és clar, té gana, i s'amoixa i s'acosta, i em dóna la mà.
–También tengo coca. Buena, buena, buena. Tú debes ser de coca y yo tengo coca. Ya lo ves, en esta fiesta yo soy el regalo.
Du els pantalons bruts, enfangats, camiseta sense mànigues i, no me n'havia adonat, una aixadeta que li penja del cinturó. Quan veu que me n'he adonat m'explica que així sembla que vingui d'algun hort, a la moto hi du verdura que compra al súper... El recordo als salons de joc de Fraga, fa molts anys, entre les màquines de marcians, amb una caçadora de cuir que duia un cosit de Los Suaves, unes grenyes laberíntiques. Se'l podia trobar en un local amb nom premonitori, El Primer Paso, un cau infecte, brut, fosc i empudegat de fum que van tancar diverses vegades fins a la definitiva. Torno a pensar en la nit que vaig veure com l'apallisaven.
En tots aquests anys només ha passat per la presó una vegada. Se'n va anar dos anys a la costa, però en va tornar amb la cua entre les cames. Quan li demano si se'n recorda, d'El Primer Paso, em diu que això era fa molts anys. Ell també deu pensar, de vegades, que no va existir.


Francesc Serés, La pell de la frontera.

Crear una nova realitat

Isak Dinesen va escriure que tots els sofriments poden suportar-se si es poden explicar en una història. El governant té el poder d'explicar aquesta història. Si sap transformar els sacrificis i les esperances en un relat convincent, tindrà el lideratge assegurat. Com va dir Napoleó: "Només es pot governar un poble oferint-li un futur. Un governant és un venedor d'esperances".

[...] En una època més agitada que la nostra, George Orwell va escriure: "El llenguatge polític –i amb variacions això és cert en tots els partits polítics, dels conservadors als anarquistes– està concebut per fer que les mentides sonin com veritats i que l'assassinat sigui respectable, i per donar aparença de solidesa a la pura xerrameca". A diferència del que passava als països totalitaris als quals es referia Orwell, en una democràcia els dirigents polítics no solen assassinar ningú, de manera que podem prescindir d'una part de la seva observació. Però la resta continua sent vàlida. El llenguatge polític, de vegades, té per objectiu transformar la realitat. El polític, com el poeta, aspira que, en donar a una cosa un nom diferent del que té, es converteixi en una altra cosa. És cert que aquesta operació pot servir perquè les mentides semblin veritats, per donar una pàtina de respectabilitat a accions impopulars o poc confessables, per disfressar aspectes desagradables de la realitat sota el mantell hipòcrita de l'eufemisme o per apartar del camp visual temes inoportuns. Es parla d'alguna cosa i així no cal parlar de la que no es vol parlar. Però també pot servir per millorar la realitat i facilitar la convivència. "La civilització –escriu Fernando Pessoa– consisteix a donar a una cosa un nom que no li correspon, i després somiar sobre el resultat. I realment el nom fals i el somni veritable creen una nova realitat. L'objecte es fa realment un altre, perquè l'hem convertit en un altre. Manufacturem realitats. La matèria primera continua sent la mateixa, però la forma, que l'art li va donar, deixa efectivament de ser la mateixa. Una taula de pi és fusta de pi però és també taula. Seiem a taula, i no al pi".

Carles Casajuana, Les lleis del castell.

Solo él mira hacia el futuro

Miren qué buena condición sigue teniendo,
qué bien se conserva
en nuestro siglo el odio.
Con qué ligereza vence los grandes obstáculos.
Qué fácil para él saltar, atrapar.

No es como otros sentimientos.
Es al mismo tiempo el más viejo y más joven.
Él mismo crea las causas
que lo despiertan a la vida.
Si duerme, no es nunca un sueño eterno.
El insomnio no le quita fuerzas, se las da.

Con religión o sin ella,
lo importante es arrodillarse en la línea de salida.
Con patria o sin ella,
lo importante es arrancar a correr.
Lo bueno y lo justo al principio.
Después ya agarra vuelo.
El odio. El odio.
Su rostro lo deforma un gesto
de éxtasis amoroso.

Ay, esos otros sentimientos,
debiluchos y torpes.
¿Desde cuándo la fraternidad
puede contar con multitudes?
¿Alguna vez la compasión
llegó primera a la meta?
¿Cuántos seguidores arrastra tras de sí la incertidumbre?
Arrastra solo el odio, que sabe lo suyo.

Talentoso, inteligente, muy trabajador.
¿Hace falta decir cuántas canciones ha compuesto?
¿Cuántas páginas de la historia ha numerado?
¿Cuántas alfombras de gente ha extendido,
en cuántas plazas, en cuántos estadios?

No nos engañemos,
sabe crear belleza:
espléndidos resplandores en la negrura de la noche.
Estupendas humaredas en el amanecer rosado.
Difícil negarle patetismo a las ruinas
y cierto humor vulgar
a las columnas vigorosamente erectas entre ellas.

Es un maestro del contraste
entre el estruendo y el silencio,
entre la sangre roja y la blancura de la nieve.
Y ante todo, jamás le aburre
el motivo del torturador impecable
y su víctima deshonrada.

En todo momento, listo para nuevas tareas.
Si tiene que esperar, espera.
Dicen que es ciego. ¿Ciego?
Tiene el ojo certero del francotirador
y solamente él mira hacia el futuro
con confianza.


Wislawa Szymborska, El Odio.

All the ghosts have assembled

The surgery began at nine in the morning and continued late into the night. Brain surgery is slow and dangerous, and removing a tumor can be like defusing a bomb. Often, surgeons look through a microscope and use long-handled, fine-tipped instruments to pull the tumor away from the brain before removing it with a sucker. A quarter of the body’s blood courses through the veins and arteries of the brain; if one of them is torn, bleeding and stroke can result. It’s also possible to remove important parts of the brain by accident, because brain tissue and tumor tissue look pretty much the same. Unlike the rest of the body, the brain and the spinal cord rarely heal. If a neurosurgeon makes a mistake, the damage is often permanent.
By midnight, Henry Marsh and his team had removed almost all of the tumor. The atmosphere in the operating theatre was relaxed and celebratory; the surgical team paused for cigarette breaks and listened to Abba and Bach. “I should have stopped at that point, and left the last piece of tumor behind,” Marsh writes in his memoir, “Do No Harm” (Thomas Dunne). Instead, he ventured further—he wanted to be able to say that he had taken it all out. “As I started to remove the last part of the tumor,” Marsh writes, “I tore a small perforating branch off the basilar artery, a vessel the width of a thick pin. A narrow jet of bright red arterial blood started to pump upwards.” The basilar artery carries blood to the brain stem, which regulates the rest of the brain. Marsh quickly stopped the bleeding, but the oxygen deprivation was enough to irreparably damage the man’s brain stem, and he never regained consciousness.

Filosofía histérica de la historia

Trabajad para la eliminación de males concretos, más que para la realización de bienes abstractos. No pretendáis establecer la felicidad por medios políticos. Tended más bien a la eliminación de las desagracias concretas. O, en términos más prácticos: luchad para la eliminación de la miseria por medios directos, por ejemplo, asegurando que todo el mundo tenga unos ingresos mínimos. O luchad contra las epidemias y las enfermedades creando hospitales y escuelas de medicina. Luchad contra el analfabetismo como lucháis contra la delincuencia. Pero haced todo esto por medios directos. Elegid lo que consideréis el mal más acuciante de la sociedad en que vivís y tratad pacientemente de convencer a la gente de que es posible librarse de él.

Pero no tratéis de realizar esos objetivos indirectamente, diseñando y trabajando para la realización de un ideal distante de una sociedad perfecta. Por mucho que os sintáis deudores de su visión inspiradora, no penséis que estáis obligados a trabajar por su realización o que vuestra misión es abrir los ojos de otros hacia su belleza. No permitáis que vuestros sueños de un mundo maravilloso os aparten de las aspiraciones de los hombres que sufren aquí y ahora. Nuestros congéneres tienen derecho a nuestra ayuda; ninguna generación debe ser sacrificada en pro de generaciones futuras, en pro de un ideal de la felicidad que nunca puede ser realizado. En resumen, mi tesis es que la miseria humana es el problema más urgente de una política pública racional, y que la felicidad no constituye un problema semejante. El logro de la felicidad debe ser dejado a nuestros esfuerzos privados.