diumenge, 20 de juny del 2021

Vestit de cuir, amb una Luger

Per alguns dies / els pares nostres se’ns van fer importants. / Robàvem altres coses. Vam tenir / força temps la mania dels eslips. / Entràvem tots de colla a una botiga, / miràvem, regiràvem, no compràvem, / i ens farcíem camises i jerseis / d’eslips. No sé què en fèiem. No m’explico / tampoc com és que no ens van descobrir. / Més aviat suposo que aleshores / anaven sempre marejats, i tots / atònits, i potser també perversos, / i els reflexos de l’ordre se’ls havien / macat. Els era igual, o els excitava, / d’ésser robats. No sabíem sinó / que els botiguers se’ns ajeien amb ulls / tots aigualits, com de dona vençuda / pel seu violador. Recordo un dia / que vam tornar a triar can Subietes, / on entràvem sovint, i cap vegada / no en sortíem de buit. Ens va servir / l’amo mateix: ens va posar les capses / al taulell, les va obrir, i enretirant-les / lluny de les nostres mans, ens va comptar / les peces en veu alta. Vam deixar-les / sense insistir, i ell les va recomptar. / Quan érem fora, ple d’orgull, vaig treure / l’eslip que havia pres al primer instant, / abans del compte. I no res: l’Albert / n’havia pres un altre. Tots dormien / i tot els crepitava a les orelles. // El senyor Subietes va morir / assassinat també. Si ara el recordo, / veig roba negra i blanca, i algú dins / que semblava ben vell. Potser no ho era. / Quant al negre, no crec que fos per dol: / era un misser, i aleshores anaven / negres la gent de missa, i també algun / vell elegant, i algun republicà / dels de tota la vida. És per catòlic / que va anar a la presó el vell Subietes. / Va tenir mala sort. Quan era pres, / un dia es va aixecar el gran pànic. Eren / a Salou. Els italians. Ja havien / desembarcat. El comitè de Reus / va requisar tres o quatre autocars, / hi van pujar amb els presos que tenien / i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: / no va durar pas més que aquell perill / imaginari. El Ton és un dels xòfers / que, requisats amb el seu autocar, / van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, / mirava de reüll els passejats / com anaven baixant, i li passaven / a frec del seu seient. Els coneixia / gairebé tots. El senyor Subietes / va veure la revulsió del Ton / i se’n va compadir. Quan ja baixava, / deturant-se un moment, li va posar / la mà a l’espatlla, i li va dir: “Ja ho veus, / Tonet, com ens hem de veure”. Un adust / consol. El president del comitè / que va manar la saca d’aquell dia, / també l’he conegut. Era l’Oliva. // És de l’Oliva que ara vull parlar. / Feia, abans, de porter a la Sala Reus, / que és el cine on anàvem els diumenges / a embrutar-nos les mans d’amor. No el veig / d’aleshores. No em dóna cap imatge / sinó vestit de cuir, amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara, / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma. L’esperit / de simbolisme és flor de temps de guerra.

 

Gabriel Ferrater, In memoriam.

dimarts, 4 de maig del 2021

The voice of creation


 

It's no coincidence that "aspiration" means both hope and the act of breathing.

When we speak, we use to breath in our lungs to give our thoughts a physical form. The sounds we make are simultaneously our intentions and our life force.

I speak, therefore I am. Vocal learners, like parrots and humans, are perhaps the only ones who fully comprehend the truth of this.

There is a pleasure that comes with shaping sounds with your mouth. It's so primal and visceral that, throughout their history, humans have considered the activity a pathway to divine.

Pythagorean mystics believed the vowels represented the music of the spheres, and chanted to draw power from them.

Pentecostal Christians believe that when they speak in tongues, they're speaking the language used by angels in heaven.

Brahman Hindus believe that by reciting mantras, they are strengthening the building blocks of reality.

Only a species of vocal learners would ascribe such importance to sound in their mythologies. We parrots can appreciate that.

According to Hindu mythology, the universe was created with a sound: "om." It is a syllable that contains within it everything that ever was and everything that will be.

When the Arecibo telescope is pointed at the space between stars, it hears a faint hum.

Astronomers call that the cosmic microwave background. It's the residual radiation of the Big Bang, the explosion that created the universe fourteen billion years ago.

But you can also think of it as a barely audible reverberation of that original "om." That syllable was so resonant that the night sky will keep vibrating for as long as the universe exists.

When Arecibo is not listening to anything else, it hears the voice of creation.


Ted Chiang, The great silence.

divendres, 30 d’abril del 2021

Emociones binarias


Cuidar la vida personal y compartida, hacer frente a crisis sociales como la que venimos sufriendo, es imposible sin cuidar, entre otras cosas, de algo tan propiamente humano como la palabra. Y en situaciones de desconcierto como la nuestra, recurrir al verso de Blas de Otero "Me queda la palabra" es ya un lugar común. "Si he perdido la vida, el tiempo, todo / lo que tiré, como un anillo, al agua, / si he perdido la voz en la maleza, / me queda la palabra", dice el bien conocido texto. Para disentir o para acordar, seguimos creyendo que siempre nos queda la palabra. El medio más propiamente humano para construir la vida compartida.

Ya en el libro I de la Política recordaba Aristóteles que el ser humano es un animal social, y no simplemente gregario, porque cuenta con el lógos, un término que significa a la vez "palabra" y "razón". A diferencia de los animales que están dotados solo de voz para expresar el placer y el dolor, las personas cuentan con la palabra, que las hace sociales, porque les permite deliberar conjuntamente sobre lo justo y lo injusto, sobre lo conveniente y lo dañino. Y esta la palabra es la base de la familia y la amistad; es base de la comunidad política, que congrega distintas familias y diversas etnias y se distingue de ellas porque tiende al bien común y debería esforzarse por alcanzarlo.

dissabte, 27 de març del 2021

Légères et clandestines

 
 
 
 
Elles se fabriquaient des histoires
Et jouaient toutes deux aux jeux interdits.
Une nécropole dérisoire,
Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits.
 
Elles enterraient tout:
Lapins, taupes, poulets, croix serties d'épines. 
Couronnées églantines.
Cruelles se cavalaient sur la colline,
Secrets des clandestines.
 
Des fossoyeurs dans la nuit noire.
Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits.
 
Une nécropole dérisoire,
Elles jouaient toutes deux aux jeux interdits 
 
Étrange cérémonie,
Porcelaines échangées mais assassines,
Couronnées d’églantines.
Cruelles se cavalaient sur la colline,
Sécrètes et clandestines.
 
Elles enterraient tout,
Porcelaines échangées mais assassines,
Légères et clandestines.



Jane Birkin, Les Jeux interdits.

dissabte, 6 de febrer del 2021

Todo va bien

Recuerdo sus ataques de risa. La miraba extrañada y un poco asustada, me parecía que se iba a ahogar en su propia risa. Mi padre solo agitaba la mano y se alejaba. Y eso provocaba una nueva avalancha de risa. Parecía que con esa risa perforaba por un momento alguna membrana interior. Hoy me parece que esos pliegues de risa, que se desplegaban rápidos e imparables, significaban la conquista de algún tipo de libertad, porque no conocía otro, un hondo respiro antes de su volver a su habitual forma anterior.

Tras parar, también de forma repentina, se secaba las lágrimas, aspiraba profundamente y con satisfacción, se atragantaba unas veces más esperando una nueva avalancha, estiraba la mandíbula tensa y luego, segura de haberse tranquilizado por completo, me abrazaba: todo va bien, no tengas miedo, el temporal de risa ya ha pasado.

Poco después de la muerte de mi padre nos encontramos con unos amigos de la familia en una corta excursión. Ella estaba de luto, llevaba una falda estrecha y ropa incómoda para pasear por el bosque. Durante un paseo tranquilo de repente y sin motivo alguno respiró profundamente, se levantó la falda y echó a correr. Corría ágil, ligera, sujetándose la falda como una niña, corría sorprendentemente rápido, con el cuerpo enderezado hacia delante como si en ese momento, solo un poco más, unos pasos más, fuera a perforar aquella membrana interior. Cuando se paró jadeante, hizo un ademán indefinido con la mano, como si se secara las lágrimas y como si a la vez se disculpara.

Creo que a partir de ese momento empezó a envejecer.


Dubravka Ugresic, El museo de la Rendición Incondicional.

diumenge, 10 de gener del 2021

Unspoken agreement

 



The debacle of Buckley's and Wambaugh's testimony illustrates a truth that many of us learn as children: the invariable inefficacy of the "Don't blame me, everybody does it" defense. Society mediates between the extremes of, on the one hand, intolerably strict morality and, on the other, dangerously anarchic permissiveness through an unspoken agreement whereby we are given leave to bend the rules of the strictest morality, provided we do so quietly and discreetly. Hypocrisy is the grease that keeps society functioning in an agreeable way, by allowing for human fallibility and reconciling the seemingly irreconcilable human needs for order and pleasure. When Buckley and Wambaugh said bluntly that it’s all right to deceive subjects, they breached the contract whereby you never come right out and admit you have stretched the rules for your own benefit. You do it and shut up about it, and hope you don’t get caught, because if you are caught no one —or no one who has any sense— will come forward and say he has done the same thing himself.

 

Janet Malcolm, The journalist and the murderer.

diumenge, 3 de gener del 2021

Els millors llibres del 2020



 

Iceberg d'or: Sis nits d'agost, de Jordi Lara.

Iceberg de plata: Sangre en Atarazanas, de Francisco Madrid.

Iceberg de bronze: Testament a Praga, de Teresa Pàmies.

*.*.*


4. The Black Album, de Hanif Kureishi.

5. Under a glass bell, d'Anaïs Nin.
 

dissabte, 2 de gener del 2021

The 2020 Best Iceberg Movies

 

 

Golden Iceberg: Uncut gems, directed by The Safdie Brothers.
 

Silver Iceberg: American Factory, directed by Steven Bognar and Julia Reichert.

 
Bronze Iceberg: Ivana the Terrible, directed by Ivana Mladenovic.
 
 
*.*.*
 
 
4. Western, directed by Valeska Grisebach.
 

5. My Mexican Bretzel, directed by Nuria Giménez.

 

divendres, 1 de gener del 2021

The 2020 Iceberg best songs


 
 
Golden Iceberg: IZM, Battles & Shabbaz Palaces.

 
Silver Iceberg: Kids, Little Dragon.

 
Bronze Iceberg: Excusez-moi Monsieur le Professour, Christophe.
 
 
*.*.*


4. Fantasy, Mariah Carey ft. Ol' Dirty Bastard.

 
5. Little Bird, The Beach Boys.
 
 
 
 
 
 

dilluns, 28 de desembre del 2020

This place is a dream

This place is a dream.
Only a sleeper considers it real.
[...]
The world is that kind of sleep.
The dust of many crumbled cities
settles over us like a forgetful doze,
but we are older than those cities.
We began
as a mineral. We emerged into plant life
and into animal state, and then into being human,
and always we have forgotten our former states,
except in early spring when we slightly recall
being green again.”
 

Rumi.