La luce del futuro non cessa di ferirci

Povero come un gatto del Colosseo,
vivero in una borgata tutta 

e polverone, lontano dalla città

e dalla campagna, stretto ogni giorno

in un autobus rantolante

e ogni andata, ogni ritorno

era un calvario di sudore e di ansie. 

Lunghe camminate in una calda caligine,

lunghi crepuscoli davanti alle carte

ammucchiate sul tavolo, tra strade di fango,
muriccioli, casette bagnate di calce

e senza infissi, con tende per per porte...

Passano l'olivaio, lo straccivendolo

venendo da qualche altra borgata,

con l'impolverata merce che pareva

frutto di furto, e una faccia crudele

di giovani invecchiati tra i vizi

di chi ha una madre dura e affamata.

[...]

Piange ciò che muta. anche 
per farsi migliore. La luce
del futuro non cessa un solo istante 


di ferirci: è qui, che brucia
in ogni nostro atto quotidiano,
angoscia anche nella fiducia


che ci dà vita, nell'impeto gobettiano 
verso questi operai, che muti innalzano
nel rione dell'altro fronte umano


il loro rosso straccio di speranza.


Pier Paolo Pasolini, El plany de l'excavadora.






[Pobre com un gat del Colosseu
vivia en un suburbi tot calç
i pols, allunyat de la ciutat


i del camp, estret cada dia
en un autobús ranejant,
i casa anada, cada tornada

era un calvari de suor i d'ànsia.
Llargues passejades en una càlida calitja,
llargs crepuscles davant els papers


amuntegats a la taula, entre carrers de fang,
murs, casetes  banyades de calç
i sense marcs, amb cortines per portes...


Passaven l'oliver, el drapaire,
venint de qualsevol altre suburbi,
amb la mercaderia polsolsa que semblava


fruit d'un robatori, i un rostre cruel
de joves envellits entre vicis,
de qui té una mare dura i famolenca.
[...]




Plora també allò que canvia
per fer-se millor. La llum
del futur no cessa de ferir-nos


ni un moment. Està ací cremant
en tots els nostres actes quotidians,
i aclapara fins i tot en la fe


que ens dóna vida, en l'ímpetu gobettià
cap aquests obrers que, callats, hissen
en el barri de l'altre front humà


el seu roig parrac d'esperança.]

Los que miran en los accidentes

Tú eres de los que miran en los accidentes.
Te gusta ver el cuerpo descompuesto de la gente.
Por un instante lo que ves, te hace consciente,
el sudor se te resbala suave y lento por la frente.

Luego corres a un centro comercial
donde se diluye la realidad
y es tan fácil no pensar
y olvidarse de la muerte.

Tú eres de los que miran en los accidentes,
mueves la cabeza lenta y discretamente.
El tiempo pasa de manera diferente,
todo se detiene de repente.

Luego te permite reaccionar
y conducir y respirar,
y no pensar en nada más,
y olvidarte de la muerte.

Los Punsetes, Accidentes.

Thousands of years to recover

In the standard account of human history, agriculture represents the ur-breakthrough. The domestication of plants and animals allowed people for the first time to build up surpluses of food. This, in turn, allowed them to think about something besides feeding themselves. They became merchants and priests and artisans and bookkeepers. They built villages, towns, and cities. Every subsequent innovation—metallurgy, writing, mathematics, science, and even paleo web sites—could be said to owe its origin to those first farmers scratching with sticks in the dirt.

Agro-revisionists also regard the Neolithic Revolution as a critical event. They, too, believe that without it modern society wouldn’t exist. What they’re not so sure about is whether it was a good idea.

“The adoption of agriculture, supposedly our most decisive step toward a better life, was in many ways a catastrophe from which we have never recovered” is Jared Diamond’s dour assessment, offered in an essay titled “The Worst Mistake in the History of the Human Race.”

Like Stone Age hunter-gatherers, early farmers left little behind—just some burnt grain, mud foundations, and their own bones. But that’s enough to reveal how punishing the transition to agriculture was. According to a study of human remains from China and Japan, the height of the average person declined by more than three inches during the millennia in which rice cultivation intensified. According to another study, of bones from Mesoamerica, women’s heights dropped by three inches and men’s by two inches as farming spread. A recent survey of more than twenty studies on this subject, published in the journal Economics and Human Biology, found that the adoption of agriculture “was observed to decrease stature in populations from across the entire globe,” including in Europe, the Middle East, Asia, and South America.

Early farmers were not just shorter than hunter-gatherers; they were also more sickly. They had worse teeth—one analysis from the Near East suggests that the incidence of cavities jumped sixfold as people started relying on grain—and they suffered from increased rates of anemia and infectious disease. Many now familiar infections—measles, for instance—require high population densities to persist; thus, it wasn’t until people established towns and cities that such “crowd epidemic diseases” could flourish. And, by living in close proximity to their equally crowded farm animals, early agriculturalists helped to bring into being a whole set of diseases that jumped from livestock to people.

“The adoption of agriculture,” Diamond notes in his most recent book, “The World Until Yesterday,” provided “ideal conditions for the rapid transmission of microbes.” According to Daniel E. Lieberman, a professor of evolutionary biology at Harvard and the author of “The Story of the Human Body,” “farming ushered in an era of epidemics, including tuberculosis, leprosy, syphilis, plague, smallpox and influenza.”

It took thousands of years for human bodies to recover; Lieberman reports that “it wasn’t until the twentieth century that Europeans were the same height as cavemen.” And, almost as soon as the stature gap closed, new problems arose. People began to grow not just taller but also wider.

Elisabeth Kolbert. Stone soup. The New Yorker.

Mother of a killer

Yvette was a biker chick from the first time she ever got on a motorcycle. "I was hot as shit, I ain't gonna lie," she says over a steak at TGI Fridays. "Hair down to my ass. I was hot."

By all accounts this description of Yvette Rafferty is accurate. She arrived in northern Ohio from out of the American South as a woman from a dream issue of Easyriders magazine, skinny and willowy, with hair spun from ice cream and sunshine and a taste for denim and leather. She liked to party, and she was crazy, too. She met Mike when she was working at a bikini bar. That was not long before she became addicted to cocaine. She says she was sober while she was pregnant. But Rafferty wasn't three days old when she disappeared into a crack house with him still swaddled in a hospital blanket. Mike took Rafferty away after that, and they separated. She still seems like kind of a love mama, even though a good chunk of her humanity appears to have disappeared into addiction. She is a hug person, a kiss person, a person who loves to cry, the type of hippie biker chick who'd want to sleep with all her babies in a big family bed but also bungee them to a chopper for a ride to get formula. But in reality, she is now a 49-year-old woman who has to remove her new dentures before she eats a TGI Fridays steak with Jack Daniel's sauce. Who, after two beers, starts shivering and loses the gift of coherent speech for long stretches and tries to eat a wet napkin off her plate. Sits there chewing it like lettuce. Rafferty has known before memory that his mother is an addict. When he was ten, he found evidence on the internet that she'd prostituted herself. During the steak dinner she admits knowing what she'd become. Her face crumpled and she said: "I know all this is my fault. I know it is. If I hadn't have been an addict, none of this would have happened."

Devin Friedman, Wired. Behind the bizarre case of the Craigslist killers.

Que torni la Guàrdia Civil

Malfieu-vos dels homes sense panxa.

No us enamoreu mai d'una dona no batejada. Practicar llit amb ella seria practicar el bestialisme.

No presentar queixes als cambrers. Cal fer sortir el cuiner amb bones cares i quan el tingueu al davant el falteu al respecte. Sempre.

No mengeu mai a restaurants amb vistes: és per portar-hi les fulanes. I molt menys puestos que facin cantonada. Xanfrà a l'eixample. Ojo.

A no ser que sigueu nascuts amb mala sort, eviteu viure sota la Gran Via: és el Nibelheim wagnerià.

No aneu mai a Sabadell.

Allunyeu-vos dels homes que no calcen sabates de cordons.

Quan algú s'aixugui la mà als pantalons just antes de donar-vos-la, quedeu-vos tiesos. Feu l'orni, fingiu una trucada. És un asquerós.

No accepteu mai un refresc de llauna: la nostra dignitat és en mans de Nostre Senyor, no d'un cambrer.

Eviteu els marinos. Els militars no, que és bien: parlo dels pedants que et trobes al Turó Park sota una tormenta i diuen: "RES, AIXÒ RES!!". Imbècils de veler atracat al Maresme i loden blau marí amb botons daurats que viuen en un pis a Madrazo amb la cuina de l'any 62.

Que torni la Guardia Civil.

No fumeu pel carrer. I molt menos caminant.

No tolereu conversacions al telèfon de més de 3 minuts. Fotre xapes telefòniques és una falta de consideració. Sigueu maleducats: pengeu.

Eviteu prendes de roba amb marques ximples a la vista. L'elegància és el porte i és de neixement, les marques magnifiquen la cara de burro.

Sopeu amb les dones dels amics. Trieu-les guapes i lluiu-les pels puestos, que us vegin. Després ja serà el marit qui les aguanti 22 h. És fabulós festejar dames guapes casades i treure's de sobre la pressió aquella d'anar al llit. Que es mengi el problema el marit, per burro.

Convideu capellans a dinar a casa. Capellans! Capellans! I entre setmana, que el veïnat de l'escala els vegin. Feu-vos respectar.

Eviteu parlar malament del Caudillo en públic i en segons quines zones de Barcelona. Podeu ofendre greument l'interlocutor.

Tracteu el servei de vostè. Sempre.

Ignoreu qui us tracti de tu sense conèixe-us. Si a Vueling diuen "abrocharos los cinturones" feu com si sentíssiu plore. A la merda!

Si passeu pel davant d'un Mercadona entreu-hi. Aneu obrint galetes, patates, xampús, olis, etc. Tot potinejat. I quan ja tal, marxeu.

Cal ridiculitzar els convidats que a casa teva s'aixequen a mig dinar per fer caca. Si tarda més de 2 minuts cal cridar: "QUE FAS CACA??"

Canvieu de taxis si no és del vostre agrado. La dignitat senyors, la DIGNITAT!! Ahir vaig agafar-ne 3 per anar a la Illa Diagonal: tres!

Ignasi Barba, Els consells de Nacho de Sanahuja.

Del fem neix la vida

Ha arribat el moment determinant del Procés sobiranista a Catalunya. Ha arribat el moment d'avaluar què s'ha aconseguit:

El context:

El govern de Catalunya no té ni un euro per convidar a cafè de màquina. La crisi (esperonada per un país que viu essencialment del totxo i del tinto de verano que consumeixen els turistes) i el deute públic (descomunal, heretat del tripartit de la L9 i del Fòrum) deixen la Generalitat en números vermell-sang.

El president medita una solució: "És el moment de rebre un millor finançament. Anem a jugar un farol".
El farol és demanar el pacte fiscal i ràpidament, en dos mesos, anunciar que "com ens han dit que no" [en dos mesos], liquidar-ho i proclamar que farem una consulta d'independència.
Madrid s'acollonirà i ràpidament reaccionarà amb un 'bé, us cedim tot l'IVA, o l'impost de funeràries, o del que sigui", pensen a Palau. Però no. Abans que això passi, arriba el millor: la ciutadania, motivada per l'independentisme de tota la vida (els de debò), independentistes en pocisions clau de la societat, respon amb una eufòria que deixa tothom astorat.

Per què la societat reacciona així? Per dos factors:
Factor 1: la crisi econòmica (25% d'atur, 50% atur juvenil) presenta un futur negríssim. Davant la desesperança, la promesa d'un món millor, l'única motivació, d'una cosa nova, és la independència.
Factor 2: com deia el meu avi, fins que Espanya no sigui confederal, i mentre els catalans vulguin mantenir una identitat pròpia, Espanya serà un desastre i un niu de conflictes.

CiU queda en xoc davant la reacció popular al seu farol, i a més de quedar en xoc, queda agafada pels collons. Per controlar la situació, Mas té un rampell bíblic i convoca eleccions per ser-ne el líder i no haver de patir gaires ensurts. El problema per a CiU és que es fot una pinya electoral antològica. La gent s'ho creu de debò, això del farol, per tant: a) molts electors de tota la vida de CiU no saben què ha passat amb el partit del seny o b)  aposten per la marca independència original, ERC.

A partir d'aquí es va elaborant això que en diem el Procés. 
A correcuita, afegint cada partit la seva aportació. CDC, Unió, ERC, ICV, CUP i PSC. Cadascun hi posa la seva part mentre les organitzacions que mobilitzen el poble van atiant el foc. El resultat és una cosa nova: la consulta.

La consulta es farà, d'aquí a uns anys, però es fara. El 9 de novembre no es farà aquesta consulta. El 9 de novembre hi haurà una gran mobilització social, urnes als casals, als orfeons, on sigui, però dubto molt que sigui una votació amb un ampli suport ciutadà (més del 60%?).
El precedent és Escòcia i Quebec. I això aquí passarà, algun dia, negociat amb l'Estat, perquè és el que el Europa espera. El món ho espera i la majoria social d'aquí, també.
Quan el Cercle d'Economia demana a Rajoy una consulta, quan els Gasol defensen la consulta, quan Francesc de Carreras admet que hi ha d'haver una consulta, és que el 'xip' ha canviat. La consulta se celebrarà, segur, però no el 9N.

No se celebrarà el 9N perquè això és unilateral. No se celebrarà el 9N perquè Espanya no és el Regne Unit ni Canadà. Acabem de sortir del franquisme com qui diu, encara arrosseguem el llast del pacte con nocturnidad y alevosía de la Transició. La realitat és que no pots esperar el mateix del nostre país que de dues de les democràcies més sòlides del món.

Però hi haurà consulta, i això serà gràcies a tot el que està passant a Catalunya. I la consulta regenerarà Catalunya i regenerarà Espanya. Això, sens dubte, la Història ho reconeixerà.

I aquí arriba la conclusió final.
Aquesta regeneració neix dels fems.
1 El fem de Jordi Pujol amenaçant al Parlament que si "tallen una branca, cauran l'arbre i els nius". Macarrisme en temps real (d'això no en tenen ni a Hollywood).

2 El fem del president Mas responent ahir a Mònica Terribas que "creu" que està net de corrupció. "Creu"!! Jo, si pago en negre, no crec que he pagat en negre: ho sé. Punt. Tot seguit, Mas va afegir: "Potser he tingut alguna falla com tothom". Encara no m'ho puc creure.

3 El fem del periodisme català. El periodisme és un pilar fonamental de la democràcia.
És espectacular la munió de periodistes d'una i d'altra banda que han reunciat a la seva feina, de supervisar el poder, amb voluntat d'objectivitat, per fer propaganda, per alimentar una meta política. Han renunciat a fer periodisme per fer política. D'aquí a molts anys, quan tot s'hagi acabat i siguem 'normals', els acadèmics i els historiadors investigaran i trobaran merda a cabassos.

Però de la merda neix la vida.
Paradoxes meravelloses de la naturalesa.

The remainder of her life

The remainder of her life, some twenty-five years, is a tale of escalating misery. At the worst, Nina Simone was found wandering naked in a hotel corridor brandishing a knife; she set her house in France on fire, and once, also in France, she shot a teen-age boy (in the leg, but that may have been poor aim) in a neighbor’s back yard for making too much noise—and for answering her complaints with what she understood as racial insults. Yet the ups of her life could be almost as vertiginous as the downs. In 1987, just a year after she was sent to a hospital in a straitjacket, her charmingly upbeat 1959 recording of “My Baby Just Cares for Me” was chosen by Chanel for its international television ad campaign. Rereleased, the record went gold in France and platinum in England. In 1991, she sold out the Olympia, in Paris, for almost a week.

She toured widely during her final years. In Seattle, in the summer of 2001, she worked a tirade against George W. Bush into “Mississippi Goddam,” and encouraged the audience to “go and do something about that man.” She was already suffering from breast cancer, but it wasn’t the worst illness she had known. She was seen as a relic of the civil-rights era, and on occasion she even led the audience in a wistful sing-along of “We Shall Overcome,” although she did not believe her country had overcome nearly enough. Once she became too sick to perform, she did not return to what she called “the United Snakes of America.” She died in France, in April, 2003; her ashes were scattered in several African countries. The most indelible image of her near the end is as a stooped old lady reacting to the enthusiastic cheers that greeted her with a raised, closed-fisted Black Power salute.

Claudia Roth, The New Yorker. A raised voice.

Wrestler

The wrestler is a strange organism. It has certain characteristics which must test the conviction of the most confirmed Fundamentalist, suggesting that 'way, 'way back in some rocky cave all of us were wrestlers. It walks on its hind legs, it can be trained to speak and understand and Mr. Jack Curley, the promoter of wrestling shows, once had one in his herd which could cook a good dinner. However it cooked only one dinner for Mr. Curley.
He was entertaining a party of friends at his home in Great Neck, Long Island, that night and his wrestler had cooked pheasant for them. During the meal, Mr. Curley remarked to the lady sitting next to him that his cook was a wrestler.
"Oh, I would like to see it," the lady said and Mr. Curley, clapping his hands, cried, "Wrestler! Come heren sie!"
That was Mr. Curley's way of addressing this wrestler. It was a German. When he wanted the wrestler to go downstairs he said, "Wrestler! Down-stairsen sie" and when he wanted it to go upstairs he said, "Wrestler! Up-stairsen sie." The ablative, you know.
So when the lady said she would like to see the wrestler which had cooked the dinner, Mr. Curley clapped his hands and called, "Wrestler! Come heren sie!"
The kitchen door opened and the wrestler entered. It was wearing a pair of wool wrestling trunks and sneakers.Its hide and the fur on its chest were moist.
"Wrestler," said Mr. Curley, "dinner is very good tonight."

Westbrook Pegler, Esquire. Are wrestlers people? (1934)

El petit de la família

Ets el més petit de la família. Els teus germans han assolit uns nivells espatarrants de benestar i d'èxit en els negocis. El teu pare és el president d'un país. N'és president 23 anys. En total són més de 30 anys que la teva família fa el que li rota. Els mateixos anys que tens tu. Ets el petit, però vols demostrar que ets el més eixerit.
I com que ets eixerit, un dia tens l'oportunitat de fotre el pilotasso de la història. Una de les operacions immobiliàries més sucoses d'Espanya. Un fons britànic amb seu a Luxemburg (pagar impostos és de loser) et demana que li compris 1.152 oficines del Banco Santander. La comissió per això (uf, ja t'agafa trempera pensant només en la comissió) és un munt de diners que a casa teva no hauran vist mai a la vida. I mira que n'han vist de diners, a casa teva. Que el teu pare fins i tot va fundar un banc; per ajudar la gent, això sí. Per ajudar la bona gent del teu país. L'únic banc de la història d'Occident que s'havia fundat exclusivament per ajudar el país.
I crees una societat a les Antilles holandeses (recordem: pagar impostos és de loser) amb els teus nous amics; i també crees una filial a la calle de Alcalá número 44 (que és l'adreça de l'edifici on el teu pare té la delegació a Madrid del seu govern. Això ho fas per marcar paquet, per dir "aquí mano jo, el petit"). I ara ve el millor: com a apoderat signes el contracte de compra de les 1.152 oficines per 2.177 milions d'euros i... ho fas domiciliant l'operació a casa dels teus pares!
Però, per què ho fas? És que t'has tornat boig? És que no tens casa, tu? És que els teus socis tampoc tenen casa? No, no: realment el que tu volies és que un dia els pares rebessin una carta del banc, o d'Hisenda, o de qui sigui anunciant-los que els seu fill petit és el rei del mambo.

Una noche en Rosario

Rosario, Provincia de Santa Fe. Argentina. 1 de la madrugada.

Calle Brown, a 100 metros del hotel Holiday Inn. Barrio de clase media, oficinas, algún que otro establecimiento con pretensiones modernas. Bienestar de capital comercial.

Frena un taxi.

-No quiero taxi.

Para el taxi diez metros frente a mí. Baja el conductor. Un chico joven, 20 años. Se acerca rápido; del bolsillo saca un revólver. Se para delante mío y me apunta, primero en la barriga, luego en la cabeza.

-¡Dame la billetera!

Miro el  arma. No proceso bien la situación. Al fin consigo pensar: "joder, es de verdad".

-¡Dame la billetera he dicho!

-No te puedo dar la billetera. Si te la doy, no puedo volver a mi país. Te doy el dinero.

Le doy 500 pesos (45 euros). Llevo tres veces más pero no insiste ni con la billetera ni con pedir más. Es una zona céntrica.

El ladrón vuelve al taxi corriendo. Arranca, acelera y huye.

Pasado medio minuto llega otro taxi. Digo:

-Ese taxi que ve ahí me acaba de robar con un revólver.

-¿Y qué querés que haga yo?