"De nòste, qu'entinèm las cantas de la glèisa, e los enfants de cur, a nòste qu'èra, entre dus epsaumes, que galopèvan omplir de carbon son encendòri. E lo hadèn virolejar, en se n'anant, au dessús deu cap.
Las campanas dandinèvan lentament lo casau, e que se trobèvam estonats, pendent la setmana sant, de la pas mei ausir. Aqueras primas malauchanas e trempas, aqueths vents trèbes è morts dont me vienèn enl.har ma tos sempiternau, aqueth silenci brusc, lo divés-sant, que me adèn versar mon bròç, dens un maine hons, un casau mès lunh, un enténer de causas autas, que per las dovinèssin pas, ai mentit dens mos gèstes, tota la vita. Èi saunejat: èi mentit.
Lo nòste decan m'ensenhèva lo latin, lo grèc e las lengas òc-ben de verai, shens gost guaire, mes d'un metòde eficaci dont me hadè, de cap a miei-nueit, tot desser, m'adromer dens lo Pro Murena gondolat de lèrmas. Lo didèn currau. Lo hadèn testut. Eth, que se volè universau, a bèths-cops mairona, e a beths-còps electrician, e teishenat qu'èra lo son burèu dab hius electrics de tota color. Se m'aimèva? Se l'aimèvi? ac sabom pas que hòrt mès tard, un ser on li portèi los diplòmes e que contunhèva de jogar "La Mar" de Debussy...
Que m'estugèvi deus libis e de nòste dens la glèisa nuda, olorejanta deus lilàs au "reposoir". Que mentivi... Qu'èri aquí en plena nueit. Las cantarolèiras deu divès -que seguivi lo decan tot de long deu camin de crotz dab ua cadèira bassa- m'esquicèvan l'estomac. Aqueth Gent nut, tuat dens l'escurada e sepelit dens honsas ombras, que m'a hèit sentir alenar, dens lo silenci, ua carn. Los móns escurs que vivèn. La carn universau deus estoïcians de version latina que perpitèva."
Bernat Manciet, Casau perdut.
Traducció de Jaume Figueras i Trull, a A Cau d'Orella. Narrativa breu occitana del segle XX:
("De casa estant sentíem els cants de l'església, i els escolans, entre salm i salm, és a casa nostra que venien corrents per omplir l'encenser de carbó. I el feien giravoltar sobre el cap, mentre se n'anaven.
Les campanes gomboldaven lentament l'hort i se'ns feia estrany, per Setmana Santa, no sentir-les. Aquelles primaveres malaltisses i humides, aquelles brises tèbies i somortes que agreujaven la meva tos sempiterna, aquell silenci sobtat, Divendres Sant, em feien evadir a un món remot, a un altre jardí, lluny, on sentia coses sublims que, perquè ningú no pogués endevinar-les, tota la vida m'han fet mentir en els meus gestos. He somiat: he mentit.
El nostre rector m'ensenyava el llatí, el grec i les llengües que ho són de veres, val a dir que un xic a desgana però amb un mètode prou eficaç perquè cada dia, a mitjanit, m'adormís sobre el Pro Murena amb llàgimes als ulls. El titllaven de garrepa. Deien que era cabut. Ell tenia el punt d'entendre-s'hi en tot: els remeis de l'àvia, l'electra... i s'havia fet la instal·lació al seu despatx amb fils de tots colors. M'estimava? I jo, l'estimava? No ho vam saber fins força més tard, una tarda que li vaig portar els diplomes i que ell va seguir tocant "La Mar" de Debussy...
Jo fugia dels llibres i de casa meva a l'església, nua, tota flairosa dels lilàs del monument. M'imaginava que era de nit. Les cantúries del divendres -havia de seguir el rector durant tot el via creu amb una cadireta- em feien un nus a l'estómac. Aquell sant Gent nu, mort en la foscor i enterrat entre ombres fondes, m'ha fet sentir l'alè, enmig del silenci, d'una carn. Aquells mons obscurs eren vius. La carn universal dels estoics en versió llatina bategava.")
Les campanes gomboldaven lentament l'hort i se'ns feia estrany, per Setmana Santa, no sentir-les. Aquelles primaveres malaltisses i humides, aquelles brises tèbies i somortes que agreujaven la meva tos sempiterna, aquell silenci sobtat, Divendres Sant, em feien evadir a un món remot, a un altre jardí, lluny, on sentia coses sublims que, perquè ningú no pogués endevinar-les, tota la vida m'han fet mentir en els meus gestos. He somiat: he mentit.
El nostre rector m'ensenyava el llatí, el grec i les llengües que ho són de veres, val a dir que un xic a desgana però amb un mètode prou eficaç perquè cada dia, a mitjanit, m'adormís sobre el Pro Murena amb llàgimes als ulls. El titllaven de garrepa. Deien que era cabut. Ell tenia el punt d'entendre-s'hi en tot: els remeis de l'àvia, l'electra... i s'havia fet la instal·lació al seu despatx amb fils de tots colors. M'estimava? I jo, l'estimava? No ho vam saber fins força més tard, una tarda que li vaig portar els diplomes i que ell va seguir tocant "La Mar" de Debussy...
Jo fugia dels llibres i de casa meva a l'església, nua, tota flairosa dels lilàs del monument. M'imaginava que era de nit. Les cantúries del divendres -havia de seguir el rector durant tot el via creu amb una cadireta- em feien un nus a l'estómac. Aquell sant Gent nu, mort en la foscor i enterrat entre ombres fondes, m'ha fet sentir l'alè, enmig del silenci, d'una carn. Aquells mons obscurs eren vius. La carn universal dels estoics en versió llatina bategava.")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada